Homilia del diumenge 25 de durant l’any

 Déu no actua amb els mateixos criteris de justícia o d’igualtat que actuem nosaltres. Déu ens ha promès un premi: la vida eterna.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,6-9)

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,20c-24,27a)

Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.
Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,1-16a)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós?
»Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»

Homilia:

Una paràbola ben centrada al temps de setembre que és el temps de veremar. Però, per altra part, una mica allunyada en el temps en la manera de llogar veremadors. Però no tant lluny com ens pensem. Permeteu-me, si us plau, un petit parèntesi: jo encara he vist aquell amo que, de bon matí quan jo anava a fer d’escolà a ajudar a la primera missa, anava als porxos de la plaça a buscar veremadors per la seva vinya. Però, de totes maneres, és una paràbola xocant, sorprenent, desconcertant segons com; en la qual queda ben clar, i aquesta deu ser la lliçó: els camins i els pensaments de Déu no són els nostres pensaments ni els nostres camins (i hem de dir: gràcies a Déu!).

No oblidem els destinataris de l’evangeli de Mateu, llavors ho entendrem tot. És una comunitat que prové del paganisme (“d’última hora”) enfrontada amb el mon jueu (“els de primera hora”). I així s’explica tot, sobretot aquell “Els primers seran darrers i els darrers, primers”. O sigui: els treballadors de la darrera hora, els pagans, tindran el mateix sou que els de la primera hora, els jueus. I aquí coincidirà aquesta paràbola, tindrà un paral·lelisme, amb la paràbola del Fill Pròdig o amb aquella escena tan bonica de Jonàs quan es queixa a Déu perquè perdona la ciutat pagana de Nínive. És que Déu per pagar no te calderilla, no té xavalla, perquè “sóc generós”.

I com si s’hagués de disculpar que hagi de demanar perdó per ser generós, la paràbola, que sens dubte reflecteix una situació real en la vida del camp, en la vida de Jesús, i en la vida de l’Església, té com a objectiu, desautoritzar els procuradors d’aquell temps, d’ara, d’allà i d’aquí; aquells que voldrien que Déu fos com ells (i n’hi ha, eh!). Tant que ens agrada allò de tots iguals!, però quan Déu iguala... diem que és injust. No perquè nosaltres en sortim perjudicats, no (se’ns dóna el jornal sencer!) sinó perquè l’altre cobra igual que jo.

Un Déu generós no m’agrada; generós amb mi sí!, amb els altres... parlem-ne. No és fàcil creure en un Déu generós, no perquè no creguem en la generositat, perquè som gasius, perquè no som generosos, sinó hi creuríem. A més d’un el pot escandalitzar que Déu sigui bo amb tothom, tant si s’ho mereix com si no s’ho mereix, tant si és creient com si és ateu, tant si l’invoca quan resa com si renega. Però Déu és així, i creieu-me, el millor és deixar que Déu sigui Déu, sense impedir-ho amb les nostres idees, amb els nostres esquemes, amb els nostres programes...

La imatge que alguns cristians es fan de Déu és un còctel, elaborat amb diversos elements. Hi ha una mica de barreja del Déu de l’Evangeli, una mica de barreja del Déu justicier de l’Antic Testament; hi ha el déu dels nostres prejudicis, dels nostres interessos, de les nostres preferències o dels nostres fantasmes. Llavors la bondat de Déu queda molt barrejada.

Què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola? Perquè ens vol dir alguna cosa!. Que Déu no actua amb els mateixos criteris de justícia o d’igualtat que actuem nosaltres. I qui ho fa millor, Déu o nosaltres?. O bé “tens enveja perquè jo sóc generós?”. Una enveja, això sí, juguem net, o ho intentem, o ens ho pensem, una enveja disfressada de justícia, però enveja.

Ja ho sé que vivim en un món individualista, que ens empeny a l’egoisme, a la desconfiança, a la llei del més fort; però també sé que nosaltres hem estat llogats a “primera hora” i que això no és un privilegi que ens ho permeti tot. Déu ens ha promès un premi: la vida eterna. I dues vides eternes no són possibles.

Nosaltres hem estat cridats a “primera hora”. Que ens sap greu? Que ens dol? Que no és una sort?. Treballem perquè estimem l’amo o, senzillament, esperant a cobrar i prou?. Si és així entenc que no entenguem la generositat de Déu. Hem de tornar a llegir l’Evangeli les vegades que sigui

Homilia del diumenge 24 de durant l’any

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable, fins i tot heroic. Jesús parla del perdó com la cosa més normal del món.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jesús fill de Sira (Sir 27,30-28,7)

És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats. Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis. L’home que s’irrita contra un altre home, com pot esperar que el Senyor li retorni la salut? No s’ha compadit d’un home com ell i ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats? Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia, qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat? Recorda la fi que t’espera i amainarà la teva enemistat; pensa en la mort, i guardaràs fidelment els manaments. Recorda’t dels manaments, i no seràs rancorós amb els altres; pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 14,7-9)

Germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,21-35)

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?» Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.»
Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

Homilia:

M’hauria agradat molt i molt veure com sonava aquesta paràbola a les orelles dels que l’escoltaven per primera vegada. És forta!. Ara hi estem tan acostumats; i com sempre, quan estem acostumats a les coses acaba que ja no ens fan ni fred ni calor: ja sabem el final, no té cap gràcia!; com aquell que de l’acudit en sap el final i ja no li fa cap gràcia.

El perdó és uns dels trets més originals de l’Evangeli, Déu ni do. Podríem parlar, fins i tot, jo diria, de l’elegància del perdó; podríem parlar de l’heroïcitat del perdó.

Perdonar no és fàcil, no és gens fàcil!. Doncs aleshores es pot comprendre que Pere plantegi la qüestió del perdó des d’un punt de vista quantitatiu (“quantes vegades?”) i cregui que és suficient, ja rebassa la generositat, 7 vegades. Jesús canvia el registre; i el registre canvia no amb la paràbola, el registre es canvia quan, des de la creu, diu “Pare, perdoneu-los, que no saben el què fan”.

El perdó és la més sublim demostració d’amor. Digue’m fins on ets capaç de perdonar i et diré fins on ets capaç d’estimar, ho podríem dir així. El perdó és privilegi exclusiu dels que estimen. El perdó no és fruit d’una exigència ètica, ni d’una bona educació, és més. És l’experiència per a nosaltres, profunda, de saber que quan perdonem actuem tal com Déu actua, perquè és un Déu excessiu en el perdó. Això ens fa entendre que per celebrar l’Eucaristia, tal com s’ha de celebrar, que és el do generós de Déu, comencem demanant perdó pels nostres pecats.

Certament que els cristians no tenim l’exclusiva del perdó o de l’amor, però si que l’un i l’altre són la nostra raó de ser i de creure; no per nosaltres, certament, sinó per Jesucrist. I ben cert que quan no estimem, o perdonem com Jesucrist, certament, estem en falç.

La paràbola, tot i que s’anomena del servent sense compassió,... la paràbola comença amb el perdó del ric, però acaba malament, molt malament!. El gest generós de perdó del rei no aconsegueix que els altres siguin generosos com ell (es veu que això del perdó no s’encomana). El servent perdonat no és capaç de perdonar, ni per molt menys del que ell ha estat perdonat. I els altres no li perdonen i demanen que el rei faci justícia; i ningú, fixeu-vos, ni els servents, ni el alguns companys, ni el rei, encara no saben perdonar del tot, “fins a setanta vegades set” (és que 490 vegades són moltes vegades!, moltes...). La negació del perdó em sembla una reacció normal; és clar: si m’han fet un perjudici, jo m’haig de defensar; i ho disfressem, potser, de defensa pròpia; ens hem de defensar de la humiliació, de la injustícia, del desamor... però no és això que humanitzarà la nostra societat que necessita del perdó que ve de l’amor. Una parella sense comprensió mútua es destrueix, una família sense capacitat de perdó acabarà que no és una família, una societat sense compassió és inhumana.

La paràbola de Jesús és una trampa. A tots ens sembla que el servent perdonat havia de perdonar el seu company, és el mínim que se li pot demanar!. Però, no és el perdó el mínim que es pot demanar a aquell que viu del perdó que Déu li ha donat?. No setanta vegades set, les que siguin!.

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable, fins i tot heroic. Jesús parla del perdó com la cosa més normal del món.

Ja veieu si n’estem lluny. Encara no estem ni a mig camí.

Homilia del diumenge 23 de durant l’any

Convé tenir molt clar que tots els que som aquí som la comunitat dels redimits, aplegats per l’Esperit per agrair la celebració de la fe i el perdó dels pecats

 Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 33,7-9)

El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,8-10)

Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix.
Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,15-20)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
»Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.»

Homilia:

Sant Mateu recull, en una sèrie d’instruccions, el què Jesús demana o recomana als seus deixebles sobre la vida de comunitat. En el fons s’endevina una comunitat cristiana, la de Mateu, que té problemes de convivència, sinó no caldria posar els punts sobre les is d’aquesta manera. El que hem de fer és no confondre mai allò que és bo amb allò que és fàcil: tota cosa bona, normalment, té el seu preu.

Jesús dóna unes normes sobre la vida comunitària, o sigui: amb quin esperit han d’acollir els germans i aquell que és sempre en mig de la comunitat dels germans. “On hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”. Com no ho sé; buscar el com és una anècdota, però hi és, ho ha dit el Senyor; ja en tenim prou!.

Pel què sembla, a les primeres comunitats cristianes no els preocupava gaire el nombre (quants eren?). No era..., no ho hauria de ser mai!, qüestió de quants som i sí que hauria de ser qüestió de com som. Ni que siguem pocs, som l’Església de Jesús; i allò que és important és veure si vivim segons el seu Esperit, els que siguem. A l’Església de Jesús no si pot ser per qualsevol motiu (per costum, per tradició familiar... o vés a saber, per por). Ens reunim en el seu nom, ens alimentem de la seva paraula i ens alimentem del seu cos. Un dels punts centrals de la nostra trobada aquí, cada diumenge, és acollir amb fe la seva paraula. Em sabria molt de greu, crec que fora un greu error, que estiguéssim més pendents, o més atents, del que ens diu el mossèn en el sermó que del que ens diu Jesús a l’Evangeli!. Agafaríem el rave per les fulles. És a l’Evangeli on hi trobem el nucli central i el motiu de la nostra fe, el sentit ple del què fem aquí, l’experiència joiosa i festiva del contacte amb aquell que és el Senyor i amb els germans.

Fora molt greu que valoréssim poc aquesta celebració perquè la tenim assegurada tranquil·lament cada diumenge. Normalment quan es té gana és quan anem amb la panxa buida, quan anem amb la panxa plena no en té ningú de gana. Sempre he pensat que a les ciutats hi ha un excés de celebracions de l’Eucaristia el diumenge, perdoneu...; perquè es pot convertir una mica en una manera còmoda de veure quina missa ens va més bé, quina missa ens destorba menys el dia de festa.

Avui, molts sociòlegs coincideixen a afirmar que hi ha un gran creixement de l’apatia de la nostra societat, del passotisme; embafats i tips de tot, per tant abocats a l’avorriment i a la frivolitat. Són els que viuen desinteressats de tot, de tot... menys de la seva petita i efímera felicitat, de la que prescindeixen de tot plantejament mínimament seriós de la vida. No és pas ara el moment d’analitzar les causes, que certament són moltes i molt complexes.

Ara és l’hora d’analitzar el nostre capteniment davant de la celebració dominical, l’Eucaristia que és, ni més ni menys, que un reflex de la mateixa vida. L’encerta de mig a mig quan ens fa començar demanant perdó a Déu i als germans: convé tenir molt clar que tots els que som aquí som la comunitat dels redimits, aplegats per l’Esperit per agrair la celebració de la fe i el perdó dels pecats. És molt sa començar demanant perdó.

El pecador, per a nosaltres, no és un estrany, és un germà, redimit com nosaltres per la sang de Jesucrist. Si ha pecat, no el deixis... estima’l, perdona’l, tal com algú vol ser estimat i vol ser perdonat. “Perdoneu les nostres culpes, com nosaltres perdonem....” això ho diem cada dia en el Parenostre, potser massa de memòria.

Que aquesta celebració de cada diumenge sigui una veritable trobada amb el Senyor. “Jo sóc en mig de vosaltres”. Només així, només així!, sabrem que som feliços perquè som convidats a la taula del Senyor; i només així podem marxar en pau.

Homilia del diumenge 22 de durant l’any

 Ens costa descobrir Déu, d’acceptar descobrir Déu en la feblesa d’un crucificat; no ens encaixa un Déu vençut... perquè a nosaltres ens agrada vèncer.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 20,7-9)

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 12,1-2)

Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,21-27)

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.»
Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.»

Homilia:

Aquest fragment de l’evangeli d’avui que acabem d’escoltar no el podem deslligar del del diumenge passat. Mateu avui completa el què ens va dir fa 8 dies; l’Evangeli és tot seguit, el fragmentem de diumenge en diumenge. Hem passat d’una escena de to triomfalista a una altra que vol evitar possibles mals entesos, tant fàcils sempre.

D’aquell “Vós sou el Messies, el Fill de Déu” del diumenge passat, hem passat a “El Fill de l’home ha de patir molt i ha de morir”. I la resposta de Pere és prou lògica (com fora la nostra, siguem sincers). Si aquell “Vós sou el Messies” és la resposta en nom del tots els Apòstols, “A vós això no us pot passar” és la resposta en nom de tots els pobles i de tots els que seguirem a Jesucrist a través dels temps. Pere participa de la mateixa esperança de la gent del seu temps que espera un Messies triomfalista, que no pot entendre que es pugui manifestar la força de Déu en la feblesa de la creu (qui ho pot entendre?).

De ningú, aquest Jesús, un elogi millor que a Pere. De ningú, aquest Jesús, un retret tan dur com a Pere!: “Fuig d’aquí, Satanàs!... no penses com Déu, penses com els homes”. I els homes, normalment pensem així. No estem tan lluny com ens pensem del malentès de Cesarea de Felip, ens costa descobrir Déu, d’acceptar descobrir Déu en la feblesa d’un crucificat; no ens encaixa un Déu vençut... perquè a nosaltres ens agrada vèncer.

Com Pere podem passar de confessar la nostra fe, amb paraules justes i encertades, a que surti del fons dels cors el somni del triomfalista. Tan dolç... ens agradaria tant que fos així!. La fe no evita el dubte, ni el cansament, ni la impressió de fracàs. Creure no vol dir entendre-ho tot; a veure si ho entenem d’una vegada. Creure vol dir posar-se en camí, confiadament, en un camí, moltes vegades caminant a les palpentes... però que sabem on porta; un camí fosc, a vegades certament, però el camí és segur, que és el que ens interessa. La fe és una opció decidida, arriscada, per tant apta només per a valents: “Si algú vol ser deixeble meu que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i...” som-hi!

El Senyor ens ha captivat, ens ha seduït, com al profeta. Aquest fragment de Jeremies que hem escoltat a la primera lectura és bellíssim, i a l’hora és molt realista; ens mostra un profeta en crisi. Prega a Déu que l’ha afalagat cridant-lo al servei profètic, Jeremies s’ha deixat seduir; i ara Déu, que l’ha seduït, el porta per un camí que ell no vol; la Paraula de Déu que predica se li ha convertit en un motiu d’escarni (“Tothom es riu de mi”); el gran tresor de Déu ha estat posat en una gerra de terrissa i exclama “Estic rendit... ja no puc més”; però, per altra part, no pot viure d’una altra manera (“m’heu seduït i m’he deixat seduir”). També nosaltres podem sentir que, a vegades, costa de ser cristians; i a qui no li costa... si s’ho pren seriosament?. I és fàcil, molt més fàcil que el què ens pensem, deixar-nos portar per l’ambient, que és el què mana.

Ens pot sobtar però és, certament, el camí de la fe el camí del dubte, el camí del cansament. En nosaltres, en Jeremies i en els Apòstols. Ben clarament ens ho ha dit sant Pau: “No us deixeu emportar pel món present”. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.

Però mirem el final: que per Ell, la seva creu m’acompanyi; perquè la meva pasqua també sigui la seva Pasqua. Però això serà així si la seva creu és, també, la meva creu.

Homilia de la missa de l’aparició. Missa de “Maria, Reina de tot el món”

Que ella ens sigui mestre d’humilitat, que és la veritat; que ens sigui intercessora, misericordiosa, com sempre, com ho va ser per a Reus al segle XV

  

Mn. Roquer

Homilia:

Avui, com que no tenim cap celebració especial, ni cap festa de la Mare de Déu, tot i que per a nosaltres tot dia 25 és una festa de la Mare de Déu, em refereixo al calendari oficial, però dilluns passat, dia 22, celebràvem la festa de Maria Reina, i per raó de la proximitat m’ha semblat que aquesta missa d’avui podria ser la missa votiva de la “Mare de Déu Reina del tot el món”. Una festa ben recent, per cert; va ser l’any 1954, l’any sant marià, que Pius XII va instituir aquesta festa per a que se celebrés l’últim dia del mes de maig, o sigui com final del mes de Maria. Però va durar poc: l’any 1969, el papa Pau VI promulgar el nou calendari i traslladar la festa de Maria Reina del 31 (de maig) al 22 d’agost, que és la vuitada de l’Assumpció: per tant molt més adient que com a final del mes de Maria, quan celebràvem la vuitada de Maria assumpta al cel.

 

El títol de Maria Reina no obstant, tot i tenir una antiguitat a la litúrgia (les antífones marianes són de l’Edat Mitjana i algunes d’elles comencen així: Salve Regina, ja la sabeu; o bé, per Pasqua, Regina caeli, Reina del cel; o be Ave, Regina caelorum, Déu-vos guard Reina del cel)... amb tot hem de reconèixer que el títol de Reina és ambigu en aquest cas. Parlem de la reina dels jocs florals, de la reina de la festa major, de la reina de la bellesa... i quan una paraula serveix per a moltes coses fàcilment perd el seu original i genuí sentit. Amb tot no per això hem de renunciar a dir que Maria és Reina, senzillament perquè ho és. Només que, com el Fill, és Reina però no com les reines d’aquest món. I és aquí on hem d’establir la diferència. Per evitar confusions, santa Teresa de l’Infant Jesús ho tenia molt clar quan deia que l’invocava més com a mare que com a reina.

De la dignitat reial de Maria, els textos de la missa destaquen, sobretot, aquests (parlant de Maria com a reina, amb el concepte que tenim dels nostres reis): destaca la humilitat, la funció maternal, la intercessió suplicant i la glòria futura per a tota l’Església. Així es confirma allò de “el que s’humilia serà enaltit” o “heu mirat la petitesa de la vostra serventa”.

Maria, reina i mare del rei que seu al tron de David. Reina suplicant com la reina Ester. I és model d’esperança gloriosa del poble de Déu que encara camina per aquest món. Que ella ens sigui mestre d’humilitat, que és la veritat; que ens sigui intercessora, misericordiosa, com sempre, com ho va ser per a Reus al segle XV.

Homilia del diumenge 21 de durant l’any

Jesús, a Cesarea de Felip, fa una pregunta, i la continuarà fent a través dels temps, i de la resposta que en donem en dependrà tot!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 22,19-23)

El Senyor diu a Sobnà, cap del palau del rei: «Et faré caure del pedestal, et derrocaré del lloc que ocupes. Aquell dia cridaré el meu servent, Eljaquim, fill d’Helquies, el vestiré amb la roba que portes, li posaré les teves insígnies, li donaré l’autoritat que tens, i serà un pare per als habitants de Jerusalem i per als homes de Judà. Li posaré a l’espatlla la clau del palau de David: quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir. El fixaré com un clau en un indret segur, i serà un tron gloriós per a la família del seu pare.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 11,33-36)

Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui l’ha assessorat com a conseller? Qui s’ha avançat mai a donar-li res perquè li ho pugui recompensar? Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre, amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,13-20)

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes.» Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu.» Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del regne del cel: tot allò que deslliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel.» Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.

Homilia:

Un fragment de l’evangeli de Mateu que el coneixem pam a pam perquè l’escoltem cada any el dia de la Festa Major, els de Reus, el dia de sant Pere. Però la Paraula de Déu, no per repetida es converteix en monòtona, ni per sabuda es dóna per entesa.

De com pugui ser acceptada aquesta Paraula de Déu depèn, no només, de la Paraula; depèn també de la nostra situació concreta en un moment determinat. O potser del nostre estat d’ànim tant sovint molt canviant degut a les circumstàncies.

Jesús, a Cesarea de Felip, fa una pregunta, i la continuarà fent a través dels temps, i de la resposta que en donem en dependrà tot!. Jesús s’interessa per l’opinió que té la gent d’Ell; i aquest interès no és el del sociòleg que fa estudis, o del enquestador (avui es fa molt això de polsar l’opinió pública), ni és tampoc la del vanitós que s’autocomplau per constatar l’èxit de la seva missió.

Però com sabia què pensava la gent?. A l’evangeli de Joan llegim això: “Ell sabia molt bé que hi ha en el cor de cada home”. Més aviat diria que Jesús es mostra com a bon pedagog: vol formar els seus. La pregunta “Què diu la gent?” va cap “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La pregunta “I vosaltres, qui dieu que sóc?” omple tot l’evangeli de Mateu, fins el Calvari, quan el centurió que fa la guàrdia al peu de la creu, en el moment de la mort, fa aquesta afirmació: “Aquest home era el Fill de Déu”, la mateixa afirmació de sant Pere. La pregunta de qui és Jesús se la fa també Herodes, quan creu que el Baptista, que ell ha fet matar, ha ressuscitat i s’ha encarnat en aquell fuster de Natzaret. Altres pensaven que era Elias, que ha tornat ja altra vegada a la Terra...

“I vosaltres qui dieu que sóc”. La pregunta és de compromís. Mateu no ens diu la cara que van fer els Apòstols, ni si van quedar en silenci abans de respondre, però el compromís en la resposta és evident!. En realitat del què responen en depèn del per què el segueixen. Els Apòstols... i també nosaltres!. Per això l’hem llegit avui aquesta evangeli i no hi ha cap Apòstol. Pere, com sempre arrauxat (diu que a vegades els arrauxats fan bitlles), en aquest cas tot i que apunta molt amunt, l’encerta: “Sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Sant Pere ens ho ha aclarit tot, ja no calen més preguntes. Ara també nosaltres sabem en qui creiem!.

Ara, a l’escena evangèlica, desapareix el grup i tot queda centrat en la figura d’un apòstol, Pere: “Sortós de tu, Simó”. Jesús fa un elogi de l’apòstol perquè s’ha comportat com un profeta. El profeta és aquell que diu, amb sinceritat i valentia, allò que Déu vol que digui. Allò que ha dit Pere no és fruit de la reflexió ni d’un amor per Jesucrist, ni d’un estudi psicològic, és una afirmació de fe, que és el què pesa que és el què val en aquest cas. Sant Pere sap el què diu, però no sap què diu!.

Doncs a un arrauxement en segueix un altre: “Jo et dic que tu no ets Simó, el fill de Jonàs; tu ets Pere, tu ets Roca (això no era un nom de persona), et donaré les claus del Regne del cel”. L’establiment del Regne, que té per missió Jesús, és cosa seva; i Pere és el qui haurà de fer i de desfer, de lligar i de deslligar (pobre Pere, el que li espera!). Però Déu fa les coses així: escull David, el fill més petit de Jessé, per a que sigui el rei d’Israel, i han desfilat tots els fills; tria Moisés, que era tartamut, per anar a parlar amb el faraó d’Egipte; tria Pau, que és perseguidor, per fer-ne el gran apòstol... A la feblesa humana es posa més de manifest l’obra de Déu. I el què fa Jesús és obra de Déu. “Que en són d’incomprensibles els seus judicis” dirà sant Pau. I ho sap molt bé.

“Sobre aquesta pedra jo edificaré (jo edificaré!) la meva (la meva!) Església”. No sou vosaltres que l’edificareu, ni és la vostra església. I Pere ho sap molt bé perquè coneix molt bé la seva feblesa. I en farà experiència a l’hora de la Passió amb les Negacions, que tots coneixem.

Avui hem escoltat l’elogi que fa Jesús de Pere, però no avancem esdeveniments. Lliguem-nos ben fort els cordons de les sabates perquè diumenge que ve trobarem un altre Pere, s’hauran canviat els papers. Si només fos cosa de Pere això de la inconstància i de la contradicció... rai!.

Homilia de la Festivitat de l’Assumpció de Maria

 Aquesta festa d’avui ens diu una cosa: a Déu no el guanya ningú en generositat!

Mn. A. Roquer

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab)

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Homilia:

Avui molts pobles de casa nostra, a Catalunya, celebrem la festa Major. Ja ho sabeu. No podien triar millor dia perquè avui, per tot arreu, el poble cristià celebra la festa Major de la Mare de Déu. Dieu-me si l’assumpció al cel no és un fet, el més important, per ser celebrat a la vida d’una persona?.

Aquesta festa d’avui ens diu una cosa: a Déu no el guanya ningú en generositat!. O si voleu: l’amor, amb amor es paga. O si voleu dit d’altra manera en el marc de l’Evangeli: El sí de Maria de Natzaret, el sí de Maria a Déu hi ha correspost un sí de Déu a Maria. Un sí que feia entrar Déu a la Terra, a Natzaret; un sí que feia entrar Maria al cel com a primícia i com a garantia de tots els que, en el transcurs de la Història, d’una manera o d’una altra, seran capaços i valents de dir sí a Déu.

En un llenguatge simbòlic, no pot ser d’altra manera, l’autor del llibre de l’Apocalipsi vol encoratjar els cristians que sofreixen persecució. Descriu com el pla de Déu es compleix en la Història, malgrat el rebuig, la incomprensió o, fins i tot, la persecució. La Dona, símbol del poble de Déu, engendra el Messies i aquest és endut cap al cel (la Resurrecció). Contra aquest Messies el drac, símbol en aquell moment de l’Imperi Romà, encara que no ho sembli, no hi pot fer res!. Així Maria esdevé model del poble de Déu, garantia de futur; model, direm en el prefaci, d’esperança certa del poble que camina. És per això que a Maria l’anomenem, tantes vegades, esperança nostra.

La fe ens diu que en Maria, per ser Mare de Déu, s’ha acomplert allò que un dia serà la condició de tots nosaltres. Per això Maria és imatge de l’Església, d’una Església que de moment peregrina.

“La Dona vestida de sol” ens ha dit l’Apocalipsi, o sigui vestida de Déu, plena de gràcia, és coronada amb una corona de dotze estrelles (les dotze estrelles, vés per on, de la Immaculada són la bandera d’Europa). Les dotze estrelles simbolitzen les dotze tribus d’Israel, o sigui tot el món, tot el poble de Déu.

Per a aquesta festa, la glorificació de Maria, s’ha triat a la lectura de l’Evangeli, ho hem sentit, el que anomenem el segon misteri de goig del Rosari: la Visitació. Però, mirant-ho bé, el què hi trobem és, potser, el primer misteri de glòria: “Beneïda tu entre totes les dones... Feliç tu que has cregut!. És per la fe que Maria rep la felicitació que li permet compartir el destí gloriós del seu Fill Jesucrist. Perquè el Senyor, també, “ha mirat la petitesa de la seva serventa”. És propi del nostre Déu exalçar els humils, com Crist; sant Pau ens diu que va prendre la condició d’esclau i per això Déu l’ha exalçat.

Si és la plena de gràcia, la plena de Déu, el seu lloc no és altre que el lloc de la plenitud de Déu: la glòria del cel. El missatge de la festa d’avui és la glòria més gran reconeguda de la humanitat que capgira tots els valors tan aplaudits, a vegades fins i tot a bombo i platerets, que van corrent pel món: “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils...” Però exalça els humils... i de quina manera!. Avui és un dia ideal per cantar la infinita misericòrdia de Déu; la incomprensible, a vegades, misericòrdia de Déu.

L’únic membre de la família humana que de moment ha vençut tot contratemps, i viu plenament en la glòria.

Ara podem entendre perquè els cristians, doncs, d’altre temps de casa nostra, de molts pobles, van creure que avui era el temps ideal per celebrar la festa major. Si és la festa major de Maria, i ho és, també ha de ser la nostra.