Homilia Diumenge 5 de durant l’any

Jesús no diu que som nosaltres els qui hem de posar la sal, diu que nosaltres hem de ser sal. Nosaltres hem estat cridats a donar gust a la vida.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 58,7-10)

Diu el Senyor: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda, la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà, quan cridis auxili, ell et dirà: «Aquí em tens.» Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 2,1-5)

Germans, quan vaig venir a vosaltres no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa. Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. I em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós. En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit, perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,13-16)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.
»Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel.»

Homilia:

Quan Jesús, per fer-se entendre, emprava en les seves paràboles o en les seves al·legories, imatges quotidianes que tothom coneixia, que tothom vivia, es feia entendre... que era el seu objectiu. Però quan avui emprem les mateixes imatges, ens hem de preguntar si encara ho podem entendre.

El nostre context és molt diferent del què vivien la gent del temps de Jesús; del qual, Ell, en treia aquestes imatges que eren adients per parlar del Regne de Déu. Avui ja no sé si ho són tant. Sense anar més lluny: les dues al·legories d’avui, la sal i la llum. Mira! La sal encara, perquè forma part de la nostra vida quotidiana (si la salut ens ho permet); però això de la llum que es posa en lloc ben elevat, que no es pot posar sota la mesura... això ja ens sobrepassa una mica;  perquè el concepte de llum i de claror que il·lumini tots els de la casa és molt diferent el d’aquell temps i el d’ara.

Però, tot i amb això, si ho aprofundiu una mica veurem que tenen molt de sentit aquestes dues al·legories. D’entrada diria que es tracta de dues coses que, per una part, les tenim fàcilment a l’abast: sal i llum; i, per altra part, són molt i molt necessàries. Necessàries com la sal si volem que el menjar tingui un gust, o diem-ho així: que la vida tingui un gust, un sabor. I també es necessària la llum si no volem anar a les palpentes, i és tan fàcil avui anar les palpentes!.

La importància de la sal i de la llum del sol no és d’ara; era tinguda com una cosa de molt valor al món antic. L’escriptor Plini el Vell diu a la seva Història Natural: No hi ha res tan útil i important com la sal i la llum del sol.

Jesús no diu que som nosaltres els qui hem de posar la sal, diu que nosaltres hem de ser sal. Nosaltres hem estat cridats a donar gust a la vida. I fa un advertiment, que hem de tenir molt clar i és molt seriós: si la sal perd el gust, perd la salabror, no serveix per a res, perquè la sal sala i prou; i si és així ja la podem llençar. Si els cristians no som la sal no servim per a res. Salar, això sí, amb la mesura justa; que no en falti i que no en sobri; perquè, tant en un cas com en l’altre, no es pot menjar; val més pecar per poc i en tot cas ja ho refarem de sal.

Potser sí que, amb cert sentit de l’humor, Jesús té una sortida per dir als seus seguidors amb to, jo diria, simpàtic!, que potser l’hem oblidat una mica nosaltres: ser sal i ser llum. És bonic!. I potser sí que per raons de seriositat sabem fer millor de pa de llums que no pas de llum.

Algú ha dit que el món occidental ha guanyat en moltes coses, però ha perdut ànima. Ha creat prosperitat, però el preu és car. Hi ha un cansament, s’està de tornada de motes coses. Ja no hi ha res que tingui ni solta ni volta. Són el nostre pa de cada dia en molts ambients. La societat industrial ens ha fet més treballadors, més organitzats, més responsables de complir uns horaris prefixats; però també ens està fent menys festius, menys alegres; i la vida sense l’alegria és com el menjar sense sal. Ens hem incapacitat per gaudir de la vida d’una manera senzilla, i joiosa i festiva a l’hora.

I nosaltres, els creients, som una bona notícia avui?. Interessa l’Evangeli?. L’hem fet, a l’Evangeli, atractiu, captivador?. ¿Som capaços d’aportar al nostre món d’avui quelcom que doni gust a la vida, quelcom que engresqui, que entusiasmi?. No serà que la fe se’ns ha dessalat?. També cal oferir al nostre món d’avui un pessic de sal, una mica de llum, quelcom que busca alegria en la tristesa.

Certament que ens fa falta, com el pa que mengem potser, un nou sant Francesc d’Assis que en digui, i veient com viu, La perfecta alegria, com diu ell. Aquest polset de sal que ho alegra tot.

Em sembla que al pas que anem, si no ens espavilem una mica, farem salat. En aquest cas vull dir que si no espavilem arribarem tard!.

Homilia Diumenge IV de durant l’any

Les Benaurances són aquells trets que identifiquen qui és el veritable deixeble, qui és el que ha entès de veritat el missatge més profund de l’Evangeli.

Mn. A. Roquer

Lectura primera: Sofonies 2,3.3,12-13

Busqueu el Senyor, tots els humils del país que compliu els seus preceptes; busqueu la bondat, busqueu la humilitat. Potser així quedareu protegits el dia rigorós del Senyor.
Deixaré en el teu país un poble humil i pobre. La resta d´Israel buscarà refugi en el nom del Senyor. No faran injustícies ni mentiran, no tindran una llengua enganyadora. Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú.

Lectura segona: Primera carta de sant Pau als cristians de Corint 1,26-31
Germans, mireu qui sou els qui heu estat cridats: als ulls dels homes, sou pocs els instruïts, sou pocs els poderosos o de família noble.Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res; així ningú no pot gloriar-se davant Déu. Però vosaltres, per obra de Déu, teniu en Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d´ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció, perquè, tal com diu l´Escriptura: «Si algú es gloria, s´haurà de gloriar del Senyor.»

Evangeli: sant Mateu 5,1-12

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s´assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l´esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel

Homilia:

Les Benaurances són, a l’hora, la introducció i, també, la síntesi d’aquell famós Sermó de la Muntanya. Comença el Sermó de la Muntanya amb les Benaurances. Si el Sermó de la Muntanya és la Carta Magna de l’Evangeli, les Benaurances són aquells trets que identifiquen qui és el veritable deixeble, qui és el que ha entès de veritat el missatge més profund de l’Evangeli; aquell qui ha descobert l’Evangeli com un tresor que no coneixia.

D’entrada poden semblar uns principis que no es regeixen pels esquemes de la lògica humana. I, potser no és tan així!. Crec que el malentès pot venir de com traduïm la paraula grega macarios; si la traduïm per feliços pot portar a una confusió. Per feliç entenem moltes vegades una altra cosa; i si, fins i tot, fixeu-vos, d’aquell que es considera ja feliç pobret perquè te qualsevol cosa, qualsevol tonteria, justament en diem és un infeliç!. Potser fora més adient dir sortosos, perquè no diem que és feliç aquell qui és pobre, no!; diem que tot i ser pobre, és feliç perquè el Regne de Déu és per a ell. Aquest és l’objectiu de la felicitat. I així “els pacificadors, els nets de cor, els humils... ho són perquè veuran Déu, perquè són fills de Déu, perquè Déu es compadirà d’ells,...”. Així, ben segur, ho firmaríem tots.

Dibuixem, de totes maneres, el perfil típic d’un home, d’una persona, del temps de Jesucrist que es pot considerar feliç: és un home, no una dona, adult, amb bona salut, casat amb una dona submisa i fecunda, amb fills (mascles evidentment), amb terres fèrtils, bon creient i respectat per tothom. No es podia demanar més!. Però és que no hi havia res més!. Si la felicitat consisteix en satisfer els meus desitjos, quan he aconseguit allò que volia, allò que desitjava, descobreixo que hi ha una altra cosa més enllà; i en aquell moment esdevinc, ja, infeliç!.

Sempre hi haurà una illa de Ítaca, on encara no hi hem arribat. O una terra de xauxa, digueu-ho com vulgueu. N’és tan d’humà somiar truites. Sense arribar a l’extrem de creure que només és feliç aquell qui te un bon compte corrent, o aquell qui te l’últim model de cotxe..., si fos així hi hauria molta gent trista en el nostre món!, jo no n’hi veig tanta.

Algú diu que la persona te dret a la felicitat. Però si no podem concretar què és exactament la felicitat, ara resulta que jo no sé a què tinc dret!. El concepte de felicitat és molt divers. La paraula feliç es pot referir al plaer, a la comoditat, al benestar, a la bona salut, a la possessió de bens materials... I també, no ho oblidem, a buscar la pau, la justícia, l’amor...; fins i tot quan això ens resulta un esforç o una renúncia; tota renúncia serà a fi de be i positiva, perquè haurem obtingut allò que, ni que sigui amb renúncia, era desitjat per nosaltres.

La felicitat de que parla l’Evangeli comença ja aquí, però només es plena en l’encontre final amb Déu. Felicitat plena.

Les Benaurances no són una doctrina per a curtets de gambals, ni són una submissió fatalista, sinó la norma dels agosarats, dels valents, dels qui no tenen por. I aquí hi tenim la pauta per a un examen de consciència de la nostra vida cristiana: Què ens fa feliços?.

El Dr. Gomà, un gran biblista, deia, ras i curt: Si un cristià no es considera feliç, és que encara no ha descobert l’Evangeli. L’Evangeli és una fruita que s’ha de pelar, el bo és dintre.

Missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”

 Continuem la pregària, el desig, de Crist: que tots siguin u, com tu Pare i jo som u!. Ningú millor, germanes i germans, que sant Pau per ensenyar-nos els camins vers la unitat.

Mn. C. Saiz

Homilia:

Bé, germanes i germans, diumenge escoltàvem aquestes paraules de Mateu: “Convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop”. Ho recordeu, fa dos dies d’això. Pau fou un d’aquest tocats per Jesús; la gràcia el va transformar; la conversió, diríem, fou total, de 180 graus; i això deuria quedar tan gravat en el seu interior que va quedar consignada, aquesta conversió, en tres llocs del Nou Testament: capítol 9 dels Fets del Apòstols, que hem llegit avui; en el capítol 22, allà a Jerusalem, com explica també la seva conversió; i a la carta als Gàlates, una comunitat molt important per a Pau, com totes les que ell va fundar. I sentir aquesta crida: Vine i segueix-me. Com els 4 escoltaven diumenge passat (Pere, Andreu, Jaume i Joan).

Pau educat als peus de Gamaliel, un gran mestre d’Israel, un reconegut mestre d’Israel. Però Pau sabem que va néixer a Tars. Obert, mentalitat oberta; obert al món, obert a la cultura grega. I és transformat per Jesucrist. Va ser reconegut pels dotze, perquè els dotze (amb l’elecció, després, de Maties, perquè Judes es va penjar) el van haver d’acollir al grup; i li van encarregar, juntament amb el seu acompanyant Bernabé, la missió d’anar per tot el món dels gentils; diríem que va començar la missió universal de l’Església; i així va néixer la tasca missionera de l’Església. I així es va portar a terme la missió encarregada per Jesús “Aneu per tot el món, anuncieu la Bona Nova de l’Evangeli”. S’han de superar tot els obstacles que acostumem a posar els homes; supereu fronteres, supereu races, llengües, credos i nacions.

Avui, germanes i germans, recordem la conversió de sant Pau. Avui també s’escau l’últim dia de l’octavari per a la unitat dels cristians. Ens hem trobat dia rere dia a les nostres parròquies pregant per a la unitat; ens vam trobar divendres passat, a l’església prioral de Sant Pere, les comunitats catòlica, anglicana, ortodoxa, esglésies evangèliques. El diàleg entre les comunitats catòliques i les altres és reforçat per les nostres pregàries. Continuem la pregària, el desig, de Crist: que tots siguin u, com tu Pare i jo som u!. Ningú millor, germanes i germans, que sant Pau per ensenyar-nos els camins vers la unitat. Ell ens ensenya i ens pregunta: Després de dies que uns diuen que sou de Pau, els altres d’Apol·lo, els altres de Pere, els altres de Crist. És que Crist es pot dividir?. En la carta als Efesis trobem aquestes paraules amb les quals avui hem començat la nostra celebració: Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare.

I el Concili Vaticà II ens proposa com a 3 eines, si voleu 3 camins, per arribar a aquesta unitat: coneixement mutu, no ens faci por conèixer-nos, encara que les manifestacions per arribar a Crist siguin diferents; conversió de cor, allò que vam escoltar diumenge passat (Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova, en Jesucrist), no cal creure en el Papa, no cal creure en el bisbe, no cal creure en cap rector, clar que no... perquè no creiem en cap rector, creiem en Jesucrist l’enviat del Pare; i oració unànime, i és el que avui també ens uneix a tots aquí: l’oració.

Avui, també abans de combregar, demanem al Princep de la pau que no tingui en compte els pecats de la seva Església, sinó que ens concedeixi la seva pau i la seva unitat. Demanem-ho amb sinceritat al Senyor. Amén.

Homilia Diumenge 3 de durant l'any.

 I mai és massa tard per convertir-nos, perquè mai és massa tard per estimar, mai és massa tard per ser feliços, mai és massa tard per deixar-nos estimar per Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 8,23b-9,3)

En temps passat, el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí, però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans. El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,10-13.17)

Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer. Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres. Vull dir que cadascú de vosaltres afirma: «Jo sóc partidari de Pau», «Doncs jo, d’Apol·ló», «Jo, de Quefes», «Jo, de Crist». Com és això? El Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per vosaltres o heu estat batejats en el nom de Pau? Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 4,12-23)

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.» Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.»
[Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.

Homilia:

Sant Mateu, que és l’evangelista que llegim enguany, ens ha deixat constància de quines són les primeres paraules de Jesús. I aquestes primeres paraules són un resum de tota la seva predicació: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.” Les mateixes paraules que Joan Baptista predicava al desert. Sembla talment que Jesús sigui, doncs, un continuador del Baptista.

A simple vista, sembla que Mateu ens deixi una data cronològica, un fet històric, que indiqui el moment exacte de l’inici de la predicació de Jesús. Això és simplement anecdòtic; la data és certa però, a  més a més, hi ha un rerefons que l’hem de saber llegir.

S’ha acabat el temps del precursor. Ha arribat Jesús, aquell qui el precursor anunciava com el qui havia de venir. És que ell, Joan, ja ho deia: “El qui ve després de mi, és més gran que jo”. S’ha acabat, doncs, el temps del Baptista; comença un temps nou, el Nou Testament, el temps de Jesús, “Convé que Ell (diu Joan, també) creixi, i que jo minvi”. La torxa encesa per a Joan, intentada ofegar pel rei Herodes, ara es pressa per aquell qui és la la llum del món i les tenebres no poden ofuscar la llum. “Joan no era la llum, venia a donar testimoni” diu el pròleg de l’Evangeli.

Jesús fa servir les mateixes paraules de Joan per anunciar la Bona Nova: “El regne del cel és a prop”. És tan a prop que ja el teniu aquí; no sé si un n’adoneu!. Jesús ha vingut a crear un home nou, això sí, després d’un procés, normalment lent, de conversió.

Convertir-se és buscar Déu sincerament, sense subterfugis, perquè en el fons és l’únic que pot saciar sincerament els anhels més pregons del cor humà. Si és així conversió no pot ser una paraula oblidada, ni una paraula estranya. A vegades eliminem paraules del nostre vocabulari o perquè no les entenem o les eliminem dins de la vida perquè no en tenim necessitat, o ens pensem que no en tenim de necessitat; no sé si que és que ho sabem massa bé, o és que intentem amagar allò perquè sabem que és veritat.

Jesús, ens ha dit Mateu, es retirà a Galilea. I diu per què. Parla de la Galilea del pagans: “el país que viu a les fosques”. Ell ha vingut a buscar allò que s’havia perdut, i era allà. Jesús comença la seva missió en una comarca fronterera que Síria feia 300 anys que s’havia annexionat i havia escampat arreu el paganisme. L’Evangeli, doncs (i no ho hem d’oblidar mai!), sempre s’encarna en un món hostil o advers.

L’evangeli demana, d’entrada, una conversió. És una Bona Nova, i el vi nou s’ha de posar en bots nous. Per a aquella gent que escolta Jesús, i nosaltres que l’escoltem també cada diumenge, a la seva vida, a la nostra vida, ens hauria de sonar la paraula de Jesús com una paraula sempre encoratjadora, engrescadora; una paraula, un missatge que eixampla el cor, que ens allibera, que ens ensenya una nova manera d’entendre la vida, de valorar les persones i els esdeveniments. La conversió, llavors, no seria una cosa forçada, imposada; seria un canvi que es va fent en nosaltres. D’aquí que la conversió no és, ni de bon tros, una cosa dura ni una cosa trista, sinó el descobriment de l’autèntica alegria, del veritable alliberament; el despullar-nos d’un vestit vell i atrotinat per estrenar-ne un de nou.

Quan som capaços de girar-nos de cara a Déu és quan experimentem aquesta conversió.

Homilia Diumenge 2 de durant l'any

Per a nosaltres aquest Salvador no és només aquell qui treu els pecats del món, sinó “el que carrega damunt seu els pecats del món”.
Aquests ulls veuen el pa consagrat, la fe veu l’Anyell de Déu; aquests ulls veuen aquesta taula, l’esperança va més enllà i ens porta fins a la taula del banquet a la casa del Pare.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 49,3.5-6)

El Senyor em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.» El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la nova salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

Lectura la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,1-3)

Pau, que per voler de Déu ha estat cridat a ser apòstol de Jesucrist, i el seu germà Sòstenes, a la comunitat de Déu que és a Corint, als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells.
Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,29-34)

En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel.» Després Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant.» Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu.»

Homilia:

Després que han passat coses prou importants, em refereixo a les festes de Nadal, tornem altra vegada a reprendre la vida normal, em refereixo als diumenges de color verd, “de durant l’any”.

I aquest primer diumenge no hem llegit l’evangeli de Mateu, que és el que correspon enguany, sinó que hem llegit un fragment de l’evangeli de Joan que d’alguna manera és com el crit d’alerta de tot el què celebrarem aquí durant aquest any: és el testimoni del Baptista.

En el seu pròleg, l’evangelista Joan, acaba dient-nos això, parlant de Joan Baptista: “Era un testimoni perquè per ell tothom arribés a la fe”. I en aquest tothom també hi som nosaltres. I el primer testimoni que dóna és sorprenent, fins i tot podríem dir que quasi desconcertant, estrany; aplica a Jesús el títol, una mica fora de to per a nosaltres: “Anyell de Déu”. Títol que fa referència, evidentment, al seu sacrifici a la creu, com a memòria i com a record (tothom ho va entendre) d’aquell anyell pasqual on s’hi carregaven, damunt d’aquest anyell, abans de ser sacrificat, tots el pecats del poble.

Per si algú no ho havia entès prou clar, Joan rebla el clau i diu ja definitivament “Jo ho he vist, i en dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu”. Així podem ben dir que comencem amb bon peu el temps ordinari de durant l’any. Ja sabem d’entrada dues coses, importants totes dues. Primera: qui és aquest en qui creiem; i segona: qui som nosaltres. Ell és el Fill de Déu; nosaltres som els qui, a causa del pecat, necessitem que algú ens en deslliuri: som pecadors!, no ens agrada, però ho som.

Davant de la litúrgia de la missa, el celebrant, al partir el pa, repeteix tres vegades juntament amb el poble “Anyell de Déu”, i al mostrar-lo a l’assemblea repeteix altra vegada “Mireu l’Anyell de Déu”. Són paraules que han traspassat els segles i han arribat fins a nosaltres després de centenars de generacions, doncs són paraules molt i molt importants, capitals!. El poble esperava el salvador i el Baptista diu És aquest. Nosaltres esperem el salvador i se’ns diu És aquest.

La paraula anyell i la paraula pecat, per diferents camins, avui són paraules que no figuren al vocabulari de casa nostra; no formen part de les categories mentals de l’home d’avui, són dues coses estranyes. Què és un anyell?, i què és el pecat?, però aquestes paraules significaren per a les primeres comunitats quelcom definitiu. Avui l’alliberament de l’home segueix unes altres pautes; avui el progrés tecnològic, la ciència, les lluites socials o polítiques... prenen la categoria de salvadors. Per a nosaltres aquest Salvador, de qui parla Joan, no és només aquell qui treu els pecats del món, sinó que està molt ben traduït dient “el que carrega damunt seu els pecats del món”; aquesta és la paraula grega més exacta. Així el pecat morirà a la creu sense possibilitat de poder ressuscitar, perquè és portador de mort.

I des de la resurrecció de Jesús nosaltres, cada diumenge, dia de la resurrecció, serem convidats a prendre part en la taula, en el banquet on el Senyor ens ha convidat a tots; que no és només la taula de l’altar, no és aquesta taula, sinó que és la taula de l’Anyell, la vida eterna. Aquests ulls veuen el pa consagrat, la fe veu l’Anyell de Déu; aquests ulls veuen aquesta taula, l’esperança va més enllà i ens porta fins a la taula del banquet a la casa del Pare.

Homilia de la Festa del Baptisme de Jesús

 Sí Senyor, hem vingut perquè som cristians, som membres d’una comunitat de batejats, som membres vius d’un cos del qual Jesucrist n’és el cap, d’Ell ho rebem tot

Mn. C. Saiz.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 42,1-4.6-7)

Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions.
»Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34-38)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots.
»Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.»

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 3,13-17)

En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el bategés. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia: «Sóc jo el qui necessito que tu em bategis. Com és que tu véns a mi?» Jesús li respongué: «Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer.»

Llavors hi accedí. Un cop batejat, Jesús sortí de l’aigua a l’instant. Llavors el cel s’obrí i veié que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.»

Homilia:

Germanes i germans, crec que tots els qui som aquí, que ens trobem aquí al Santuari, estem batejats; no sé si hagués alguna criatura que la porta la seva mare i encara estem en un parèntesi... Però vaja, els qui som aquí estem batejats. I ens van batejar en el nom de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Aquesta és la nostra fe catòlica: creure en Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Tenim clar que pel baptisme estem incorporats a Crist. Incorporar vol dir que formem part del cos de Crist, com la meva ma està incorporada al braç i el braç a tot el cos. Bé, sant Pau ens ho diu: “Vosaltres (batejats) sou el cos de Crist”. Com a membres, ens sentim implicats?. Una pregunta clau per comprendre el sentit d’incorporació que ens ve pel fet de ser batejats. A molts del batejats, pel què sembla, aparentment, per tant només podem jutjar per les aparences externes, la fe no els implica, aquesta paraula l’entenem tots perfectament; compleixen més o menys amb els seus deures com a persones, però, diríem van a la seva, van als seus interessos, als seus criteris (jo m’entenc amb Déu, i em penso que Déu s’entén amb mi); però això de formar part d’una comunitat i que han de seguir, no ho sé..., una manera de fer, d’actuar, de comprometre’s... això ja és una altra cosa. Jesús de Nazaret s’hi implicà del tot; i què vol dir que s’hi implicà del tot?, que quan va sentir la veu del profeta Joan (“Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”), com un més, es va posar a la cua dels que van escoltar, perquè també n’hi van haver d’altres que no van escoltar la veu del profeta Joan, però Jesús si que la va escoltar i es va posar en camí. Estorat va quedar Joan Baptista, i Jesús, ras i curt: “Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer”; a partir d’aquí, un fidel observador de la Llei com era Joan: convé complir el què està be, el què està manat... doncs vinga! som hi! jo et batejo; es va posar com un pecador més; Joan no entengué el gest de Jesús, però va creure i va batejar Jesús. Pere, el nostre estimat apòstol Pere, tampoc no va entendre Jesús, i la resta dels apòstols tampoc van entendre Jesús!; sinó per què aquella reacció allà al Sant Sopar: Ssst! no a mi no em rentaràs mai els peus!, un mestre i Senyor!. Pssst! ara no ho entens això, ja ho entendràs, però ara convé que jo ho faci... I es deixà rentar els peus. També Pere cregué i proclamar que Aquell, Jesús, el Messies, l’Ungit, com hem escoltat a la 2ª lectura d’avui als Fets dels Apòstols, passà fent el bé i deslliurant del mal a tothom; però comença així els seu discurs: Déu no fa excepció de persones, “acull tothom qui creu en ell i practica el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”.

Teòricament, germanes i germans, pel baptisme, com us he dit al començament, estem incorporats a Jesucrist. Creiem en Jesús mort i ressuscitat, Salvador, com ho ha dit la 2ª lectura; l’ha constituït Senyor. Podem dir que, en teoria, estem implicats en la seva causa, la de Déu, el Regne de Déu que després proclamarà obertament Jesús i dirà allò de “qui tingui orelles que escolti”.

En realitat, què hi ha del nostre baptisme?. Bé, els qui som aquí... home, mossèn, bé participem, no... Però, bé, preguntem-nos! A la majoria de batejats ¿se’ls nota que formen part d’un cos que es diu Comunitat Cristiana? Oh, però han rebut un baptisme... Sí, tots han rebut un baptisme... I ens diuen, no sé si m’equivoco molt o poc, les estadístiques que encara el 80% de la població espanyola, o més del 80%, estan batejats. Per ser membres implicats del cos de Crist, s’ha d’haver seguit un camí, s’ha d’haver seguit un camí!, el mateix que van seguir els deixebles, fins arribar a poder dir “sé de qui m’he fiat”, com deia sant Pau (després de ser perseguidor de Jesús va descobrir qui era Jesús, què significava Jesús en la vida, i què suposava creure en Ell), per tant “sé de qui m’he fiat” (en unes altres paraules també ho va dir Pere, dient: “Tu tens paraules de vida eterna”). Per tant, s’han d’haver trobat amb Jesús, o ens hem d’haver trobat amb Jesús!, sentir-nos atrets, acompanyar-lo, veure com actua, escoltar el seu missatge, deixar-nos sorprendre, i quedar desconcertats, com van quedar desconcertats els apòstols. En definitiva fiar-nos, implicar-nos en el projecte del Regne. Per tant, la pregunta és: ¿Quants del batejats han fet el seguiment de Jesús en aquestes condicions?. Aprendre, per tant, de les seves actituds, ser fidel al seu estil de vida... I a partir d’això podem dir que el Baptisme ens incorpora, no teòricament, sinó realment a Crist. A Crist, com hem dit en el començament, que se sotmet al baptisme de Joan (Convé fer allò que està bé) i que és reconegut i anunciat en aquell moment com el Fill de Déu (“Aquest és el meu Fill, el meu estimat”, el predilecte, escolteu-lo). Jesucrist accepta els humans, amb tota la nostra carrega de culpa, i la nostra sensació de superats per la nostra pròpia condició; perquè el Senyor ja ho sap com som!.

Per a Jesús l’experiència religiosa, la nostra experiència, és experiència de perdó. I diria que quasi és el primer contacte que en té amb la gent (Perdonats et són els teus pecats! I al final, dona ves-te’n en pau! Recordeu Zaqueu el fet del perdó). Això, germanes i germans, l’experiència del perdó, rebre el perdó i donar perdó, ens fa humils, oberts, comprensius, esperançats, servicials, senzillament ens fa humans.

El contacte amb la paraula de Déu, com fem diumenge darrere diumenge, la pregària, els sagraments, la participació amb la Eucaristia, la participació en els serveis comunitaris, ens ajudarà a sentir-nos membres vius d’aquest cos de Crist. Perquè, està clar, no volem ser un número més per augmentar el número de batejats. Ahir els hi deia a la parròquia: entre la parròquia de la Puríssima Sang i la de sant Pere hem batejat prop de 200 persones, 200 infants, estadísticament, carai!, quin munt de batejos que hem fet, bé els tenim inscrits als llibres del Baptisme. I partir d’aquí què?. Doncs bé, a partir d’aquí s’ha de fer tota aquesta experiència, que l’han de fer aquells que l’han de fer: els pares que han demanat el baptisme acompanyant els seus fills en aquesta descoberta de Jesús, de l’Evangeli, de les vivències, del camí en definitiva de seguiment; per poder dir Senyor, sé de qui m’he fiat i per això continuo sent deixeble teu.

Donem-ne gràcies al Senyor, perquè, bé, tenim tantes i tantes oportunitats de fer aquest camí que aquí nosaltres ens veiem en la satisfacció de dir sí Senyor, hem vingut perquè som cristians, som membres d’una comunitat de batejats, som membres vius d’un cos del qual Jesucrist n’és el cap, d’Ell ho rebem tot. Amén.