diumenge, 3 de juliol del 2016

Lectures i homilia del diumenge 14 de durant l’any

Es tracta de tenir fe en aquell que ens envia. No hem d’oblidar que, certament, som portadors de l’anunci del regne de Déu. Només si som creients decidits i de veritat, compromesos, farem allò que el Senyor ens ha dit
serem així veritables deixebles seus.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,10-14c)
Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos.» La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 6,14-18)
Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,1-12.17-29)
En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El regne de Déu és a prop vostre. [Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.» Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.» Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»]
Homilia:
L’aspecte que destaca en les lectures d’avui és l’enviament dels 72 deixebles. Podríem dir que tots els creients som enviats a predicar, si no de paraula sí amb els fets i amb la nostra manera de procedir. D’alguna manera tot cristià a predicar la Paraula, si més no amb la seva manera d’actuar. Uns aniran a missions, altres donaran el testimoni amb el seu viure de cada dia.

Jesús presenta les actituds dels enviats com aquells que són enviats en mig de llops. No han de ser impositius, no han d’actuar amb violència; deixant llibertat per escollir o no el seu missatge. Hi haurà pobles que els escoltaran, hi haurà pobles que no en faran cas. La seva predicació s’ha de caracteritzar per la seva pobresa: no han de portar bossa ni sarró. La senzillesa farà creïble la seva paraula. Tindran dificultats ja que en alguns llocs no els acolliran. Però això sí: “Alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrit en el cel”.

Ara bé, l’anunci del regne de Déu no només comporta aquesta alegria, també hi és present la dificultat. Jesús adverteix de les dificultats; els avisa que els envia com anyells en mig de llops. Moltes vegades enyorem temps millors en l’anunci de la fe, que era més fàcil; però l’advertència de Jesús ens fa adonar que les dificultats ja eren presents en el seu temps. Aquells 72 enviats, contents per la persona de Jesús i enviats per Ell, també havien de sentir el desànim en tots aquells incerts i els llocs on no eren rebuts amablement.

A vegades sorprèn en quines dificultats el Senyor envia: “que no portin bossa, ni sarró, ni calçat”; coses que semblen imprescindibles. L’evangelista ens vol dir que, moltes vegades es amoïnem en els preparatius, sembla que és indispensable tot això; i allò que realment és indispensable és aventurar-nos. Es tracta de tenir fe en aquell que ens envia. No hem d’oblidar que, certament, som portadors de l’anunci del regne de Déu.

La temptació més gran pels que formen part de l’Església és pensar que ja ho sabem tot, que ja ho fem tot. I, malauradament, massa sovint, oblidem que pertànyer al regne de Déu és un camí en el qual encara ens queda molt per caminar.


El que hem de pensar és que l’anunci del regne de Déu depèn, avui, de nosaltres. Que no depèn tant d’allò que diem, sinó sobretot d’allò que fem. Només si som creients decidits i de veritat, compromesos, farem allò que el Senyor ens ha dit i serem així veritables deixebles seus.

diumenge, 26 de juny del 2016

Lectrures i homilia del diumenge 13 de durant l’any.

Només podem seguir Jesús si estem realment convençuts de voler ser veritables deixebles seus.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,16b.19-21)
En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta.» Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.» Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?» Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar. Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 5,1.13-18)
Germans, Crist ens ha alliberat de l’esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així. No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge. Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte: «Estima els altres com a tu mateix.» Però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, us dic: Deixeu-vos guiar per l’Esperit, i no satisfeu els capricis de la carn. Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre, per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,51-62)
Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet. Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu.» Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.» A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.» Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare.» Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el regne de Déu.» Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.» Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu.»
Homilia:
Avui comença la part central de l’evangeli de Lluc, que és el que llegim enguany, el conegut com  “El camí de Jesús cap a Jerusalem”. Lluc presenta la vida de Jesús com un llarg camí; i el destí és el cel. Per a Lluc tot forma un conjunt, un únic camí; Jesús va cap a la seva mort; tots els fets i paraules estan adreçats cap aquest punt culminant de la seva vida.

A l’evangeli d’avui queden ben clares les exigències del seguiment en contrast amb el tarannà espontani d’aquells que l’escolten i la radicalitat del que Ell exigeix. Les expressions que Jesús adreça als que el volen seguir les atribuïm, instintivament, a situacions especials (els missioners, els religiosos, els capellans i les monges...). Tots els creients estan cridats a seguir Jesús, d’una manera o d’una altra; la persona jove o gran, el qui treballa o està a l’atur, els solters o els casats.

En un poble de samaritans no el volen acollir perquè va a Jerusalem. Cosa de pobles! Sorprèn la reacció de Jaume i de Joan que volen que baixi foc del cel i els cremi a tots. Jesús els renya.

Darrerament hem estat testimonis de la violència a causa del fet religiós amb els atemptats produïts a Paris o Brussel·les. L’anunci de la fe ha de ser sempre un anunci joiós, que no coacciona, que demana una resposta lliure. Hem de ser portadors de l’Evangeli sense imposicions. Donar testimoni amb una vida coherent (això sí!) d’allò que diem que creiem.

A continuació Jesús ens sorprèn sobre l’exigència que comporta seguir-lo. No hi ha mitges tintes: només podem seguir Jesús si estem realment convençuts de voler ser veritables deixebles seus.

Segurament hem d’aprendre molt de l’evangeli d’avui perquè sovint pensem que ser cristià vol dir complir amb un mínims i quedar bé. Això sí!

Primerament veiem un deixeble molt entusiasmat. Jesús, aparentment, sembla que el vol desanimar: “Les guineus tenen caus, els ocells tenen nius, però el Fill de l’home...” no sap ni on dormirà. És un avís a les dificultats que comporta seguir de veritat Jesús. A la vida no serem sempre acceptats. El deixeble entusiasmat promet seguir-lo on calgui. Tots sabem que a l’hora de la veritat, l’hora de la Passió, al peu de la creu, només hi havia Joan. Fins i tot un el va trair per 30 monedes.

El segon deixeble posa condicions. La resposta de Jesús és clara; fins i tot sembla dura: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”.

Finalment arriba el tercer deixeble que primer vol acomiadar els de casa. El qui vol anunciar el regne de Déu no pot mirar enrere.

Que l’evangeli que avui hem escoltat ens ajudi a fer camí amb Jesús sense posar condicions; sinó amatents, decidits, valents. Només així serem aptes per al regne de Déu.


La creu no es pot prendre per anar a lluir. S’ha de prendre sempre per compatir. I tots sabem què vol dir compartir una creu.

diumenge, 19 de juny del 2016

Lectures i homilia del diumenge 12 de durant l’any.

El motor de la vida de tot cristià és mirar Jesús; seguir el seu camí que sí porta a la creu. Al final hi ha la Resurrecció!
Mn. A. Roquer. 
Lectura de la profecia de Zacaries (Za 12,10-11)
Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 3,26-29)
Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,18-24)
Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.» I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»
Homilia:
Aquest diumenge trobarem dos anuncis importants en la vida de Jesús. El primer ens el fa St. Pere que el proclama Messies. El segons ens explica que el Messies ha de patir molt; l’han de rebutjar. Com podem entendre aquesta contrarietat?

Per entendre l’evangeli d’avui cal entendre que l’anomenada de Jesús s’ha estès pels pobles de Galilea i la gent comença a parlar d’Ell sorpresos de tot el que fa. S’han sorprès que el fill del fuster de Natzaret proclami l’anunci del regne de Déu amb aquelles paraules i amb aquella autoritat.

La seva pregunta, que tot i semblar innocent, esdevé cabdal per als apòstols. Allò que diu la gent està bé. Tantes coses poden dir de Jesús! Però arriba la pregunta realment important: “I vosaltres?”. Els deixebles han conviscut amb Ell; han sentit la seva paraula; han vit els seus miracles; són uns privilegiats. És per això que la seva resposta és important. Ara se la juguen els deixebles. De la seva resposta, depèn si han entès o no qui és Jesús. Surt Simó Pere i, en nom de tots ells, respon perfectament: “El Messies, l’ungit de Déu”.

Cal recordar que l’espera del messies era l’espera d’algú molt important, que havia d’alliberar tots els pobles de l’opressió. Però la manera de complir aquesta missió era molt diferent de la que esperaven. Jesús anuncia la seva mort tràgica i no és això el que esperaven. Ells esperaven ser alliberats de l’opressió romana. Jesús presenta una manera de ser messies que difereix totalment de l’esperada. Ells esperaven un messies triomfador. I Jesús presenta un messies pobre i humil: “El Fill de l’home ha de patir molt, els notables del poble l’han de rebutjar, ha de ser mort”. Però la seva senyoria, la seva reialesa no acaba amb la mort; ressuscitarà! Miraran aquell que ha traspassat.

El messies era esperat amb ànsia en temps de Jesús. Havia de restablir l’alliberament d’Israel. Ell no refusa el títol, però imposa silenci als deixebles; i alhora, fa una correcció: el camí del Fill de l’home és fet de sofriment i de rebuig. Seguir Jesús vol dir seguir un messies que va a la mort. L’opció de seguir-lo vol dir renunciar a les nostres certeses. “Que es negui ell mateix, que prengui la seva pròpia creu”.

Perdre la vida vol dir renunciar a l’èxit del món. Així es guanya la vida veritable. Aquesta és la paradoxa del seu Evangeli.

Avui, a l’escoltar aquest evangeli, ens podem preguntar: Qui és Jesús per a mi? Òbviament que sabem la resposta de Pere. Però realment ens la creiem? Som conscients que acceptar-lo com a messies vol dir acceptar la seva creu? Acceptar la creu sempre és difícil; si ens en podem escapar, millor! Però les creus arriben a la nostra vida, i venen sense avisar; i venen d’on  menys ens esperem.

Que en aquest evangeli puguem conèixer tal com és veritablement Jesús. Es que només acceptant la seva creu serem hereus de la seva resurrecció. Les nostres creus no ens fan fracassar a la vida. Tot el contrari.


Fem que la nostra vida estigui unida a Ell. No es tracta de fer coses heroiques, sinó de prendre la creu cada dia; la creu de cada dia amb projecció de resurrecció. El motor de la vida de tot cristià és mirar Jesús; seguir el seu camí que sí porta a la creu. Al final hi ha la Resurrecció!

diumenge, 12 de juny del 2016

Lectures i homilia del diumenge 11 de durant l’any

En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia les lectures ens mostren un Déu ple de bondat, un Déu misericordiós. 
Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 12,7-10.13)
En aquells dies, Natan digué a David: «Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül. He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones, t’he donat el poble d’Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors. ¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor cometent això que és malvist per ell? Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.» David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor.» Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 2,16.19-21)
Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei, sinó només perquè ha cregut en Jesucrist. Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d’haver cregut en Crist, ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei. Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi. No vull refusar la gràcia de Déu: Si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort inútilment.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,36-8,3)
En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.» Jesús li digué: «Simó, t’he de dir una cosa.» Ell li contestà: «Mestre, digueu.» Jesús continuà: «Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?» Simó li respongué: «Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «És així mateix.» Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells; tu no m’has rebut amb un bes, però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m’has ungit el cap, però ella m’ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els altres que eren a taula començaren a pensar: «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?» Digué encara a la dona: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.» [Després d’això Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu. Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s’havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis„ Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes„ Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.
Homilia:
En aquest diumenge coincidim d’alguna manera, és casual, amb el final del curs escolar i amb la programació, ja, d’unes vacances. S’han fet les primers comunions, alguns, fins i tot, han fet la segona; i tots esperem que arribi el temps d’estiu. Amb tot, la fe no fa vacances.

A partir d’aquest diumenge llegirem un fragment de l’evangeli ben significatiu de sant Lluc. Avui la pecadora perdonada. La confessió, també, personal de Pere; l’enviament dels deixebles i el bloc acabarà amb dos temes centrals per la nostra fe: l’amor als altres i l’escolta atent i amorosa de Jesús.

En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, les lectures ens mostren un Déu ple de misericòrdia. David va ser infidel però Déu respon perdonant; la dona de l’Evangeli és una pecadora pública i també rep el perdó. I això ens fa pensar en la nostra condició de pecadors, perquè en som. La necessitat de demanar el perdó de Déu. Ho hem demanat a l’oració del principi: “Ajudeu-nos en la nostra condició de pecadors”.

L’Evangeli ens convida a contemplar una imatge de Jesús a casa d’un fariseu, un pecador públic. Durant el menjar entra una dona pecadora que és perdonada davant la sorpresa del fariseu. La primera actitud destacable de la dona és un gest senzill, però ho diu tot; sabent que Jesús és en aquella casa, va per poder-lo trobar; ella sap qui és Jesús; plora, té el desig de canviar, i el seu plor penedit fa que Jesús perdoni els pecats. Evidentment que la seva vida pecadora no és un exemple però sí que ho és el testimoni del seu penediment. Sorprèn el seu judici, decideix posar remei al seu mal. Podria decidir fer-ho més fàcil: condemnar aquella dona; però Jesús no ho fa. I ara ens podem preguntar: el pecat dels altres ens deixa indiferents? És tan fàcil assenyalar amb el dit tot allò que fan malament els altres! Aquella dona pren una actitud ben singular: plora, li renta els peus amb les llàgrimes, els besa i els ungeix amb perfum. En canvi, el fariseu té una actitud ben diferent; per no quedar malament no renta els peus del Senyor, no li dóna la salutació de pau a l’entrar a la casa. Però si al fariseu li ha quedat això molt clar, Jesús li adreça una paraula.

En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia les lectures ens mostren un Déu ple de bondat, un Déu misericordiós. David, ho hem escoltat a la primera lectura, reconeix la seva culpa (“He  pecat contra Vós”). No ens va malament veure que el Déu en qui creiem és un Déu compassiu; que té més necessitat, diguem, Ell de perdonar, que nosaltres, potser, de demanar perdó.

Déu venç el mal a còpia de bé. Respon amb el perdó quan ens hi apropem amb sincer penediment. I ho diem, potser, sense parar massa atenció: “Perdoneu les nostres culpes...” Perquè s’ha de dir així.

No podem oblidar, tal com hem dit, la nostra fràgil condició. Sense Vós no pot res la nostra feblesa. Ajudeu-nos sempre amb la vostra gràcia.


Que aquest diumenge puguem elevar la nostra veu a Déu i proclamar: el Senyor ens ha perdonat la culpa comesa. Ens cal ser molt sincers i reconèixer com som, acceptant el seu perdó serem testimoni del seu amor. La història dels dos pecadors, la dona i el fariseu, només té sentit a la llum de l’amor generós de Déu.