Lectures i homilia del diumenge 5 de durant l’any

Aquí es troba la autèntica fe del creient, que, sentint-se indigne i pecador, demana l’ajut de Déu. 

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 6,1-2a,3-8)

L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple. L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria.» Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici s’omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.» Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué: «Això t’ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat.» Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?» Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,1-11)

Germans, [us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova.] Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi. [Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?] Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 5,1-11)

En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.» Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.» Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven. Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.» Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.» Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.

Homilia:

A les portes ja de la Quaresma que començarem el dimecres que ve, l’escena evangèlica de la litúrgia és del tot diferent de la dels diumenges anteriors: Jesús acaba de ser expulsat del seu poble, Natzaret; els seus habitants no han cregut en Ell i, en no veure realitzats els miracles que li exigeixen, Jesús marxa. Avui ens situem prop del llac de Galilea, lloc emblemàtic de Palestina. La gent s’aglomera a l’entorn de Jesús per escoltar-lo. Jesús, donant-se per fet de Natzaret, puja dalt d’una barca i parla de la barca estant. Sant Lluc ens diu en què consistia la seva predicació. El que li interessa és l‘efecte de la Paraula que produirà després de la pesca miraculosa.

Com acostuma a dir el nostre papa Pau VI, el nostre món d’avui, sovint marcat per aigües profundes, necessita aquesta barca que és l’Església. Només així es podrà produir el miracle de què parla l’Evangeli.

El que compte és la crida de Jesús a fer el que ell ens diu. Simó-Pere no dubte, tot i la resistència d’un principi (“Ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res”). L’escena de Pere, agenollat als peus de Jesús, és la imatge del creient que ha reconegut qui és el seu Senyor (“Aparteu-vos de mi que sóc un pecador”). Aquí es troba la autèntica fe del creient, que, sentint-se indigne i pecador, demana l’ajut de Déu. Nosaltres també, abans de combregar, diem quelcom semblant: “Senyor, no sóc digne...”.

No som nosaltres que ens apropem a Déu. És Ell que s’apropa a nosaltres perquè confiem en la seva misericòrdia. El profeta Isaïes ho expressa dient: “Sóc un home de llavis impurs”. També nosaltres som tocats per la seva paraula.

L’Església és la barca de Jesús que Ell ha instituït per fer-se present en mig del nostre món. Ha triat la barca de Pere per comunicar-nos la seva paraula.

Els successors dels apòstols, també febles i pecadors com som, som cridats a guiar l’Església. Jesús ens demana que ens endinsem amb coratge en aquesta mar profunda, sovint embravida, del nostre món, sense por a causa de les nostres limitacions, amb la confiança de saber que Ell és amb nosaltres. La seva paraula pot produir un altre miracle. Simó-Pere no dubte, tot i la resistència d’un principi (“Ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res”). El papa Francesc denuncia que hi ha cristians que viuen confiant més en ells mateixos que en la paraula del Senyor. Qui fa la pesca abundant és no Pere, sinó Jesús.

Tots ens sentim atrets per Jesús però no sabem avui com ser pescadors d’homes. Cada diumenge proclamem el Credo (“Crist ha ressuscitat”). Aquesta realitat supera totes les por i trenca totes les barreres. Perquè com hem escoltat a la segona lectura “Aquesta és la bona nova que us vaig anunciar -diu Pau-, que vosaltres heu acollit, que Crist morí pels nostres pecats, que fou sepultat i ressuscità el tercer dia”. Així ho deien ja les Escriptures.

Aquesta fe en el Crist ressuscitat pot esvair totes les nostres pors. Qui ha fet que la pesca de Pere sigui miraculosa? No, no és Pere; és el Senyor. Dels seguidors de Jesús se’n pot esperar una confiança en la seva paraula: “Ja que vos ho dieu, calaré les xarxes”. I pescarà! Perquè ha fet allò que el Senyor li ha dit.

Lectures i homilia del diumenge 4 de durant l’any.

Dia a dia descobrim que la fe reclama una confiança total en Déu. Que no és el poder, ni el diner, ni el plaer el que ens fa feliços, sinó l’amor. Aquell amor del que parla sant Pau: “El que estima és bondadós, és pacient, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista”.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)

En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)

Germans, [interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.] El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)

En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.» Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.» En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

Homilia:

La Paraula de Déu que avui hem escoltat deixa veure fins on ens porta el fet de creure. Demana fe.

Demà passat, en la festa de la Presentació del Senyor (“La Candelera”) llegirem l’esclat d’alegria de l’ancià Simeó quan al Temple, davant de Maria i Josep, diu “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau; els meus ulls han vist el Salvador”. L’evangelista diu que ho digué guiat per l’Esperit Sant. Simeó, home creient, havia vist qui era aquell infant que els pares presentaven; com feien tots els pares, això ho recomanava la Llei. Davant dels altres havia passat desapercebut. Per això Simeó podia dir “Vull morir en pau”.

En canvi, els de Natzaret es pregunten, sorpresos: “No és el fill del fuster, aquest?”. Per això el pressionen (“Fes aquí els miracles que diuen que fas a Cafar-naüm”). Però Jesús no hi va fer cap miracle, els faltava fe! Ells per creure posaven condicions; i Déu només es manifesta a aquells que l’acullen amb cor net, sincerament. Per què reaccionen així? Pel mateix motiu que avui els homes tendim a rebutjar allò que ens treu de les nostres seguretats. I no és perquè ningú no ens n’hagi parlat; ja ho sabem. És el destí dels profetes, com Jeremies, a la primera lectura. Els de Natzaret el volien estimbar, els fariseus li posen trampes per fer-lo caure i poder-lo denunciar.

Dia a dia descobrim que la fe reclama una confiança total en Déu. Que no és el poder, ni el diner, ni el plaer el que ens fa feliços, sinó l’amor. Aquell amor del que parla sant Pau: “El que estima és bondadós, és pacient, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista”.

Per què els de Natzaret no acullen Jesús? Perquè tenen una idea utilitària de la religió. Si només fos els de Natzaret, rai! Demanen a Déu que faci la seva voluntat, el que ells volen. I nosaltres diem al Parenostre “Facis la vostra voluntat”.

Jesús és el Salvador perquè ens salva dels nostres egoismes, dels nostres interessos, a vegades mesquins i tot. Jesús és el Senyor perquè la mort no té cap domini damunt d’Ell.

Jesús no accedí a cap miracle perquè els faltava fe. Ells volien posar condicions. I Déu només es manifesta als que l’acullen amb cor sincer. I això és ahir i és avui!

Els homes tendim a rebutjar allò que ens aparta de l’horitzó que nosaltres ens havíem proposat. No suportem que algú ens arribi a anunciar una cosa diferent de la que pensem nosaltres. A vegades som així de cecs i no ho sabem.

La fe reclama una confiança en Déu. Una confiança, això sí, a les verdes i a les madures. Una confiança a la Multiplicació dels pans, i una confiança també quan som al peu de la creu. És allò de sant Pau: “El que estima és bondadós, és pacient, no té enveja...”

Per què els de Natzaret, i els que no són de Natzaret no coneixen Jesús? Perquè tenen una idea de la religió només utilitarista. Vés si ara resultarà que també nosaltres, i no ho sabíem, som de Natzaret?

Jesús és salvador no perquè fa miracles. Jesús és salvador perquè la mort no pot amb Ell. Ell és l’autor de la vida. El final del seu camí terrenal no serà la creu, serà la resurrecció.

I ara la nostra presència a l’eucaristia anirà obrint camins nous, camins que nosaltres no podíem ni somniar, camins que portaran fins a la victòria final. Ell, i només Ell, és més fort que la mateixa mort.

Aquesta és la nostra fe. Aquesta és la nostra esperança.

Homilia de la missa de l’aparició. Festivitat de la Conversió de sant Pau. Dilluns.

Jesús s’identifica amb els que creuen en Ell.

Els cristians som la personificació de Jesús.

Mn. A. Roquer.

Homilia:

El papa Francesc ens diu en motiu de la festa d’avui: “En el seu ministeri, Pau ha experimentat el sofriment, la debilitat i fins la derrota; però també l’alegria i el consol. I participant en la mort de Jesús ha participat en la seva resurrecció i en la seva victòria”.

Pel camí de Damasc, Pau pregunta “Qui sou, Senyor?”. Qui és Jesús? Aquesta pregunta és molt important a l’evangeli de Marc. Podem dir que és la pregunta central de l‘Evangeli. És la pregunta de Pau camí de Damasc.

Jesús continua repetint a cada generació, també avui, “I vosaltres, qui dieu que sóc?” Afirmació que Pere va resoldre dient “Vós sou el messies”. És la pregunta que es fa Pau camí de Damasc (“Qui sou Senyor?”). I la resposta no pot ser altre que aquesta: “Jo sóc Jesús, el que tu persegueixes”. És allò de “Tot el que fareu a un d’aquest, m’ho feu a mi”. Això ahir i avui!

Hauríem d’aprendre a actuar i entendre l’Evangeli. Només actualitzant-lo tindrà sentit avui per a tots nosaltres. L’Evangeli no és allò que va passar fa molts anys. Per això la persecució de Pau porta un “Per què em persegueixes?”. És la confirmació del que va dir Jesús: “Tot allò que feu a un d’aquests, per petit que sigui, m’ho feu a mi”.

Pau va quedar encegat, no veia res; justament quan ho veia tot més clar. Perseguia cristians i se li diu “Per què em persegueixes?”. Es confirma allò de que “Tot el que fareu a un d’aquests, per petit que sigui, m’ho feu a mi”. Això és en temps de Pau. I avui?

Des de la fe canvien moltes coses. “Tot allò que feu a un d’aquests.. m’ho feu a mi”. Jesús s’identifica amb els que creuen en Ell. Els cristians som la personificació de Jesús. I continua interrogant “Per què em persegueixes?”.

Potser perquè el món, tot i que sempre exigeix la veritat, teòricament, quan convé s’aferra a la mentida, si convé; si la mentida és més bonica que la veritat; i normalment és així.

Que la festa d’avui ens porti a valorar sempre la veritat per damunt de la mentida, tot i que la mentida, normalment, és tan bonica.

Ben bé podríem anomenar sant Pau el buscador de la veritat. I ho era quan perseguia cristians i ho era després de caure del cavall.

Lectures i homilia del diumenge 3 de durant l’any

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble mig pagà com Natzaret, avui vol fer sortir nous evangelitzadors d’uns cristians tan mediocres com puguem ser nosaltres.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6,8-10)

En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei. Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora. El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui es santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-30)

Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. [Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.» Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.] Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. [Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.]

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,1-4.4,14-21)

Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut. En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Homilia:

Avui encetem la lectura de l’evangeli de sant Lluc, que és el que anirem escoltant els diumenges d’enguany. Tot el tercer evangeli està amarat d’imatges i de fets de misericòrdia. No és gens estrany que el propi Dant Alighieri  s’atrevís a definir sant Lluc amb aquesta frase bonica: “Escriptor de la misericòrdia de Déu”.

Durant el Temps de Nadal vam escoltar les parts de l’evangeli de Lluc que feien referència al naixement i a la infància de Jesús. La lectura d’avui fa un salt. Després d’una primera temporada predicant pels pobles de Galilea, Jesús va a Natzaret; va acompanyat d’una certa expectació. Natzaret era un poble amb fama de gent descreguda. “En pot sortir res de bo de Natzaret” dirà Natanael.

Jesús torna al seu poble. Va el dissabte a la sinagoga i fa ús del dret que té tot home de llegir l’Escriptura. “Tots tenien el ulls posats en Jesús”. Què els podia dir aquell fill del fuster? Després de llegir el text del profeta Isaïes fa una afirmació... molt atrevida!: “Això que sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules del profeta”. Amb aquesta afirmació els deia que Ell era el messies anunciat pel profeta, el que venia a donar esperança als pobles, llibertat als captius, vista als cecs. Els de Natzaret esperaven veure algun miracle, però no es podien esperar una afirmació tan extraordinària i escandalosa. “No és el fill del fuster?”.

I nosaltres, què esperem de Jesús? Com va passar amb els de Natzaret, la trobada amb Jesús també pot trencar els nostres esquemes d’una religió a la carta; un déu que faci la nostra voluntat.

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble de mala-mort, vol fer sortir nous evangelitzadors de tots aquells que escolten la Paraula de Déu. Cada vegada que es proclama l’Evangeli a la missa es compleix aquell “Avui”, ja que avui Déu entra en els nostres cors, entra a la nostra vida.

L’any de gràcia del Senyor que Jesús proclama citant les paraules del profeta Isaïes és la festa que ja ha començat. Tots els pobles del món esperen delerosos poder escoltar les paraules del Senyor, que són esperit i són vida.

Molt probablement els habitants de Natzaret havien escoltat moltes vegades aquelles paraules del profeta, però mai ningú havia comentat el text d’aquella manera. “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment de les paraules del profeta”. Jesús és el veritable Evangeli, Ell és la Bona Nova. Vés si ara nosaltres, quan l’escoltem, també direm aquest evangeli ja el sé.

Amb la vinguda de Jesús s’inaugura un any de gràcia, un Any Sant en el qual tots som alliberats del pecat i formen un sol cos, batejats en un sol Esperit. Vés si ara la nostra resposta també serà En pot sortir res de bo de Natzaret?.

I nosaltres què n’esperem de Jesús? O bé al revés: I Jesús què espera de nosaltres?

El Déu que va fer sortir el seu Fill d’un poble mig pagà com Natzaret, avui vol fer sortir nous evangelitzadors d’uns cristians tan mediocres com puguem ser nosaltres. Només cal que ens convencem que l’esperit del Senyor és amb nosaltres; i que ens hem de deixar guiar per aquest esperit. És el que demanem quan diem “Facis la vostra voluntat”.

No podem resar el Parenostre sense deixar-nos sorprendre per la novetat, sempre nova, de l’Evangeli.