Homilia de la missa de l’aparició

Que sempre ens sentim i ens comportem com el que realment som: subjectes privilegiats de la misericòrdia maternal de Déu,  manifestada en Maria.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Reina i Mare de Misericòrdia. Dos títols ben adients per anomenar a la Mare de Déu. Tots dos, reina i mare, són plens de tendresa. El de reina celebra la dignitat de Maria; i dóna sentit a la realitat de la reina Ester de l’Antic Testament; que per això la tenim, en imatge la reina Ester, a dalt al Cambril, símbol de Maria.

Ella, Maria, la nova Ester, prega pel seu poble, prega per nosaltres. I així esdevé reina clement perquè ella està sempre al costat del seu poble. I així podem ben dir: Esperança Nostra.

Amb el títol de Mare de Misericòrdia, títol que per primera vegada li donà l’abat de Cluny l’any 942... donar aquest títol a la Mare de Déu és per haver donat a llum aquell que és la Misericòrdia visible de Déu, Jesucrist. També la podem anomenar Mare clementíssima, Mare plena de tendresa.

Ella presenta al fill les necessitats dels seus fills, intercedeix a favor nostre. Ho fa com la reina Ester. I així proclama i presenta al seu fill les nostres necessitats; cadascú sap quines són. Ella és mare d’aquell que sempre està a punt de manifestar la nostra necessitat de ser perdonats. Per això dirà: “L’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació”.

Ella en el seu cant del Magníficat lloa dues vegades la misericòrdia de Déu: “L’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació”. “Ha protegit Israel el seu servent”. Per això ens plau cantar el Magníficat amb Maria, misericòrdia palpable de Déu.

I nosaltres els de Reus encara més, perquè el títol que li hem donat a casa nostra és Mare de Déu de Misericòrdia. I sabem que ella està sempre a punt per intercedir per tots nosaltres. Els de Reus ho sabem molt bé. I encara no sabem fins a quin punt l’encertem de mig a mig donant a Maria el títol de Mare de Déu de Misericòrdia.

El papa Joan Pau II digué de Maria: Maria com ningú va conèixer la misericòrdia de Déu.

Que sempre ens sentim i ens comportem com el que realment som: subjectes privilegiats de la misericòrdia maternal de Déu,  manifestada en Maria. Si dic maternal no és ni home ni dona.

Lectures i homilia del diumenge de Pentecosta

És Déu qui actua a través de les nostres celebracions.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,3b-7,12-13)

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-23)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»

Homilia:

D’aquesta Pasqua d’avui, la Pasqua de la Pentecosta, en diem popularment la Pasqua Granada. El poble té bon nas; està molt ben dit. Avui és la pasqua de l’Esperit Sant, i l’Esperit Sant és el fruit madur de Jesús ressuscitat. Un fruit que té molts gustos. Recordem-ho de quan anàvem al Catecisme. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, bondat, fidelitat, mansuetud, sobrietat.

Després de la vinguda de l’Esperit Sant ja no cal esperar res més. Ho tenim tot. No calen més aparicions de la Mare de Déu, no calen més miracles, no calen més coses noves. La novetat sempre sorprèn i agrada però només és una novetat. Ara ja està dit tot. Déu ja ho ha fet tot. Potser el que ens cal és mirar si nosaltres sordegem una mica. Llavores és qüestió de mirar les nostres orelles.

El do de l’Esperit no va ser un esdeveniment puntual, d’un moment, d’un dia, d’una sola vegada. En cada celebració de l’Eucaristia diem: “Que el vostre esperit davalli sobre aquest pa i aquest vi...” i es convertiran en el cos i en la sang del Senyor. L’Esperit és el que dóna vida a tots els sagraments. Això ho sabem, doncs això ho hem de viure. Això és la fe! No és qüestió de saber, és qüestió de viure.

Pentecosta és el començament d’un nou temps. És veritat que hi ha incertesa, que hi ha dubtes, que hi ha foscor... Però el fruit és clar, madur. Ni que de vegades sigui de nit a la vida, l’endemà sempre surt el sol.

L’oració de la missa d’avui expressa molt bé el sentit d’aquesta festa: “Déu -diu- santifica l’Església en mig de pobles i nacions”. Això ens fa adonar que és Déu qui actua a través de les nostres celebracions. No és qüestió de si la missa m’agrada o no m’agrada; de si l’església, l’edifici, és més bonic o menys bonic... La cosa va més a fons: és Ell l’únic protagonista de la nostra celebració. L’Esperit fa possible allò que sembla impossible, perquè parla totes les llengües, i llavores el pot entendre tothom, tothom que vol; cadascú en la seva pròpia llengua; ningú ha de renunciar a la seva pròpia identitat per rebre l’Evangeli. L’Esperit no anul·la la diversitat, ben al contrari. Només des de la pròpia identitat es pot rebre.

“Els dons que rebem són diversos però l’Esperit és un de sol”. Sant Pau ens dirà: “El Crist és com el cos humà, és un encara que tingui molts membres”.

La riquesa de l’ensenyament de Jesús és inexhaurible. No és pas amb raonaments humans que podrem arribar a conèixer a Déu; sinó amb el do de l’Esperit és com ho entendrem tot. Sinó, pregunteu-ho als apòstols.

No caminem a les palpentes, sinó a la llum de la fe. I és aquesta llum la que ens ajuda a valorar totes les circumstàncies de la vida, tots els esdeveniments que hi ha en el món. Ell és una nova llum. “Quan vindrà l’Esperit Sant us ho farà entendre tot. Com el Pare m’ha enviat a mi -diu Jesús- jo també us envio ara a vosaltres”. Som, doncs, enviats; enviats a proclamar i, sobre tot, a viure allò que creiem.

L’Eucaristia que aquí celebrem és obra del mateix Esperit i d’aquí traurem la força per viure l’Evangeli. Viure’l i proclamar-lo vivint-lo. Si és així de la Pasqua de Pentecostés en podrem, doncs, ben dir la Pasqua Granada, la Pasqua que dóna fruit.

Lectures i homilia de la festa de l'Ascensió del Senyor

“L’ascensió del Crist, el vostre fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat Ell que és el cap també nosaltres que som els membres tenim l’esperança d’arribar-hi”.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la Passió se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu. Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.» Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 16,15-20)

En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans, i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.» Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven.

Homilia:

La festa d’avui, la festa de l’Ascensió, sembla un final. I és al revés, és un començament. “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. No ha pujat al cel, el Senyor, per apartar-se de nosaltres, sinó per estar amb nosaltres sempre. I així ha de ser d’una altra manera. Altrament no tindria sentit la salutació tan repetida al començar una celebració cristiana: “El Senyor sigui amb vosaltres”.

Jesucrist, el fill de Déu, s’ha fet home no només per acompanyar-nos i compartir la nostra condició humana sinó molt més! Per conduir-nos on Ell és. Si Ell ha vençut la mort, amb ell també nosaltres la podem vèncer.

Ara, digueu-me, què té de trist la festa de l’Ascensió? És una festa, doncs, que anima la nostra esperança. Si seguim els seus passos, on Ell ha arribat, també nosaltres tenim l’esperança d’arribar-hi. Si és així aquesta festa és també la nostra festa.

D’aquesta esperança podem viure, d’aquesta esperança hem de viure. El fill de Déu s’ha fet home com nosaltres no només per compartir la nostra condició, sinó per conduir-nos on Ell és. Si Ell ha vençut la mort amb Ell nosaltres també la podem vèncer. Digueu-me si això és motiu de tristesa o d’alegria.

L’Evangeli és molt escuet al parlar de l’Ascensió. En canvi s’esplaia més al dir quin paper tenim nosaltres ara, després de l’Ascensió. La carta als efesis ens ha donat una pista; ens ha dit com s’acompleix la voluntat de Déu en nosaltres, que és que arribem a la plenitud de la talla del Crist. La festa d’avui és l’anunci d’aquesta esperança que hem de viure, i que de fet vivim, tots els cristians.

El fill de Déu s’ha fet home no només per compartir la nostra condició humana sinó per conduir-nos, com a Bon Pastor, a ser com Ell, a ser amb Ell. Si Ell ha vençut la mort, els que estem units a Ell pel Baptisme, també la podem vèncer. “Per a que vosaltres estigueu allò on jo estic, i per sempre” diu Ell.

La primera lectura ens fa adonar que la vida cristiana és permanentment un mirar més enllà, un mirar una mica més amunt. No mirant les musaranyes, mirant el cel. De Déu ho esperem tot; només d’Ell ho podem esperar tot. Mirar el cel des de la terra és una mateixa mirada; i tothom que camina mira un va, però també mira per on passa. Mirar cap al cel i mirar cap a la terra és una mateixa mirada. Mirar al cel esperant-ho tot de Déu, mirant a la terra estimant-la com Déu l’estima. “Facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. I això no ho diem resignadament, sinó que ho diem convençudament; ho diem perquè a la terra és on fem camí cap el cel, un enllà desconegut però cert. No ens ha de preocupar com és el cel, sinó com és la vida aquí a la terra per anar cap el cel.

A l’oració del principi de la celebració d’avui hi trobem el sentit més ple i més genuí de la festa de l’Ascensió: “L’ascensió del Crist, el vostre fill, és també la nostra elevació -i continua- i a la glòria on ha arribat Ell que és el cap també nosaltres que som els membres tenim l’esperança d’arribar-hi”. Aquest és el sentit ple de la festa de l’Ascensió.

Lectures i homilia del diumenge 6 de Pasqua

Amor sense condicions, és possible?

Sí, nosaltres l’hem conegut.

Aquest amor de Jesús ens provoca. 

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,25-26.34-35.44-48)

Així que Pere entrà, Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus. Pere el féu aixecar dient-li: «Posa’t dret, que jo sóc home, igual que tu.» Llavors Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui.» Mentre Pere deia això, l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació. Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus. De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu. Llavors Pere digué: «Qui pot excloure de l’aigua del baptisme aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?» Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist. Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 4,7-10)

Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,9-17)

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»

Homilia:

Avui és difícil, molt difícil, fer un comentari d’aquests evangeli que acabem d’escoltar. Els fets superen les paraules, totes les paraules. Els fets, a la Pasqua, són obra de Déu; les paraules són obra nostra.

Tornem a escoltar algunes expressions de l’evangeli d’avui: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima... Perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena... El meu manament és que us estimeu tal com jo us he estimat... L’amor més gran és donar la vida... A vosaltres us he dit amics... No sou vosaltres, els qui m’heu escollit... Aneu i doneu fruit... El Pare us concedirà tot allò que demaneu... Això us mano: que us estimeu els uns als altres.”

Posar en pràctica a més a més d’escoltar això que hem sentit no és qüestió que afecti al món dels sentits, va més enllà. Perquè creiem en aquest amor, no perquè siguem nosaltres millors que els altres... però som aquí!

Ens pot sorprendre que Jesús doni als seus deixebles el títol d’ “amics”. Aquest mateix Jesús avui comparteix amb nosaltres, els seus amics, el do de Déu.

És per això, repeteixo, que les paraules, totes les paraules, sobren. Estimar com Ell ha estimat no forma part del món dels sentits. No és una manera de sentir, és una manera de ser!

És sorprenent veure que Jesús empra el llenguatge de l’amistat amb els seus (“amics”). Tot cristià sempre serà en absolut un amic de Jesús. Notem que aquesta amistat no es fonamenta pas en una atracció mútua (“No sou vosaltres els que m’heu escollit”). És Jesús el que ens ha escollit com a amics. Ho veiem, com avui, en aquestes paraules.

L’amor ofert des del poder és un amor que de vegades s’imposa. Llavors, perquè és una imposició, no ens en podem escapar, hem d’estimar per força. L’amor ofert des de la humilitat, des de la sinceritat, es pot rebutjar, això sí; però quan es rebutja esdevé una estranya bogeria. Amor sense condicions, és possible? Sí, nosaltres l’hem conegut. Aquest amor de Jesús ens provoca. “Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc. Una alegria ben plena”. No oblidem que això ho diu en el Darrer Sopar, de cara ja a la seva mort i passió. Jesús és l’amor fet entrega, i ens parla d’alegria. Satisfacció de la vida, satisfacció de la vida quan es dóna.

Definitivament hem adulterat la paraula amor. Aquest amor fet entrega ens provoca, posa a prova el nostre concepte d’entendre o de viure l’amor. D’aquí aquest repte: ja no és Déu el cridat a evitar el sofriment de les persones del món, sinó que som les persones els cridats a evitar, diem-ho així, aquest patiment de Déu a la nostra història, en el nostre món.

Deixeu que acabi repetint una altra vegada el que hem escoltat a l’evangeli: “El qui viu en l’amor està en Déu i Déu està en ell”. Tot el que va més enllà d’això són paraules, només paraules, boniques, però només paraules. Les paraules potser fan menjar, però el que alimenta, el que menja, és allò que es posa a la boca.