El projecte de Déu, al fer-se home com nosaltres, és per a què nosaltres pugem a la condició de fills de Déu, no per a que Ell baixi a la nostra condició de pecadors.
Mn. A. Roquer
|
Lectura del
llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 24,1-4.12-16)
|
|
La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria
enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria
davant dels seus estols, s’enalteix enmig del poble, s’admira d’ella mateixa
en la reunió santa, fa el seu elogi davant la multitud dels elegits i entre
els beneïts es proclama beneïda, dient: «El Senyor de l’univers em donà una
ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué:
“Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat, treu nous
plançons entre els meus elegits.”
»M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat; estaré per sempre en la reunió dels sants.» |
|
Lectura de
la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.15-18)
|
|
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor
Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota maena de benediccions
espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè
fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills
seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la
grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants. |
|
Evangeli
segons sant Joan (Jn 1,1-18)
|
|
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La
Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi
ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu
envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de
la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la
que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.] |
Homilia:
En el
pròleg de l’evangeli de Joan que acabem d’escoltar, l’evangelista ens acaba de
dir: “La paraula de Déu s’ha fet carn de la nostra carn. S’ha fet home”. Déu ha
parlat clar, a Déu el podem entendre!
Doncs
potser sí que el misteri no és Déu, potser el misteri som nosaltres que no
l’entenem. Quan la paraula es fa home a Déu el podem entendre... si volem. S’ha
fet un de nosaltres, germà nostre; i així podem reconèixer en els altres, no un
enemic, no un estrany, no un adversari o un competidor, sinó un germà; fill de
Déu com nosaltres, un fill de Déu com tu i com jo. Pel misteri de Nadal, Jesús
en fa a tots germans, i nosaltres ens entossudim a barallar-nos... com a bons
germans, diríem. Nadal ens vol fer recuperar la virtut de la fraternitat.
Sí s’ha fet
germà és perquè tots esdevinguem fills de Déu, fills estimats de Déu. Aquest és
el contingut més profund del Nadal, que va més enllà, molt més enllà, d’un bou,
d’una mula, d’una cançoneta que fa venir una llàgrima als ulls, d’uns
pastorets, d’un pessebre de molsa amb muntanyes del país de Jesús... aquí
estranyament nevades.
Déu té una
saviesa que no entenem i ni entendrem mai. Un amor que sobrepassa tot amor
perquè Déu no pot deixar d’estimar. Encara que l’home vulgui no ser estimat.
Sant Pau no
es pot contenir davant de la presa de consciència d’allò que significa que Déu
Pare ens enviï el seu fill. Som beneïts amb Crist amb tota mena de benediccions;
Déu ens ha beneït sense mesura. I aquest amor sense mesura ens ha convertit a
tots en fills de Déu.
Nadal és,
sobretot, descobrir i celebrar aquest amor de Déu. Un amor incompressible, però
per la nostra dificultat d’entendre l’amor, l’amor de debò. Nadal és descobrir
l’amor de Déu, capaç de fer-se home com nosaltres; per tant de fer que
l’entenguem.
Ell, el
fill de Déu etern, és l’origen de tot amor, però... quina cosa més estranya
“Els seus -diu Joan- no l’han acollit”. Ha vingut a casa seva i els de casa
seva no l’han conegut. Un evangeli difícil aquest del pròleg de Joan. Difícil
per a nosaltres per la nostra manera de ser: tan desitjosos per un cantó d’amor
i tan complicats a l’hora d’estimar. El complicat no és Déu, els complicats som
nosaltres. Només un amor sense mesura, sense resposta, com l’amor de Déu, ens
converteix en fills.
En aquest
evangeli de Joan ja hi podem veure la gran oposició de les tenebres a la llum;
les tenebres que volen ofegar la llum; que volen arribar fins i tot a fer morir
el que és la llum. “Jo sóc la llum del món”. I morirà Jesús crucificat però no
podran, ni així, vèncer la seva força. Puc tancar els porticons de la finestra,
però no per això no ha sortit el sol.
Per a molts
avui Déu no és un desconegut, és un absent; Déu s’ha aigualit. Més enllà dels
seus problemes, dels seus neguits, no hi ha res que sigui important a la vida.
Allò que realment és important és satisfer el meu desig o el meu caprici, i
aquí s’acaba tot.
“A Déu no
l’ha vist mai ningú” ens ha dit sant Joan. En quantes coses creiem sense
veure-les! En aquestes coses hi creiem de veritat. I quan neix com a home i es
fa entendre perquè parla el nostre llenguatge... no l’entenem. A Déu no
l’entendrem mai des de la nostra baixesa i egoisme. A Déu no l’entendrem mai
mentre no es redueixin els nostres egoismes, les nostres baixes aspiracions...
Déu sempre serà més fàcil d’acceptar, de pair, si és un déu descafeïnat.
El projecte de Déu, al fer-se home com
nosaltres, és per a què nosaltres pugem a la condició de fills de Déu, no per a
que Ell baixi a la nostra condició de pecadors.
