Lectures i homilia de la festivitat dels Fidels Difunts

L’experiència de la fe en la resurrecció de Jesús ens mou a viure d’una altra manera totes les realitats de la vida, per tant també la mort!

Mn. A. Roquer

Lectura de llibre de Job (Jb 19,1.23-27a) Job respongué als seus amics: “Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites, gravades amb u cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades a la roca perquè em fessin de testimoni. Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu: veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d’un altre”. Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Filip (Fl 3,20-21) Germans, nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,1-6)

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa el meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. ¿Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.»

Homilia:

En un dia com avui ens podem preguntar Què puc fer jo pels meus difunts? Ens motiva la festa, el record i fem allò que nosaltres creiem que és un senyal evident de l’amor que els tenim. Netejar les tombes, portar flors, visitar els cementiris... El culte als difunts és comú a totes les cultures, i de molt antic. I continuo preguntat Què puc fer pels meus difunts? Jesús ens diria, com va fer a la multitud després de la multiplicació dels pans: “Allò que Déu vol que feu és que cregueu en aquell que Ell ha enviat”. L’obra principal, per tant, és la fe.

La festa d’avui té certament uns destinataris preferents, els nostres difunts, tot i que també s’adreça a nosaltres, els que encara quedem aquí en aquest món. Avui és una bona ocasió per refermar la nostra fe en Jesús ressuscitat. Com feia Job: “Sé que el meu redemptor viu”. Com diem cada diumenge en Crec-en-un-Déu (“crec en la resurrecció dels morts”). Les pràctiques de pietat en record dels nostres difunts són recomanables, certament; però la fe en Jesucrist ressuscitat és necessària. Ell és el camí, la veritat i la vida; potser l’únic camí, l’única veritat, la vida veritable. Com ens recorda el prefaci de Difunts: “Crist ens obre l’esperança d’una resurrecció gloriosa. La certesa que hem de morir ens dóna l’esperança d’una resurrecció. La mort no destrueix la vida dels que creuen en Vós, la transforma. Tant si morim com si vivim som del Senyor”.

La mort és una realitat que ens toca mol de prop. Tots tenim per qui pregar. Tots tenim qui prega per nosaltres. Sant Pau ens recorda allò que mai no hauríem de perdre de vista: sempre som del Senyor, en la vida i en la mort. I des de la fe mirem de manera diferent la vida i la mort; no només podem mirar diferent, ho podem viure diferent, perquè per Jesús és diferent la vida i també la mort.

La fe en Jesús fa néixer en nosaltres una nova esperança. Només qui creu pot esperar... i perquè creu fins més enllà de tota mort. És la convicció de la nostra fe.

Fem totes les coses sentint-nos sempre en la vida i en la mort pertanyents al Senyor de la vida. Només aquest amor de Déu va més enllà del temps i de l’espai. I aquesta evidència es fon deliberadament i no pot ser mai una excusa. Jesús ens ensenya com i cap a on hem d’enfocar la nostra vida, cap on Ell l’enfocà. I així ha esdevingut Senyor de la vida i de la mort; i no perdem de vista que ho fou morint en una creu.

L’experiència de la fe en la resurrecció de Jesús ens mou a viure d’una altra manera totes les realitats de la vida, per tant també la mort!

Lectures i homilia de la festivitat de Tots els Sants

Predicar i practicar les Benaurances són el món cap per avall. La festa d’avui és la festa de la gran esperança. “On sóc jo, diu Jesús, també hi sereu tots vosaltres”

Mn. A. Roquer

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

L’Església celebra una festa, i festa grossa, en honor d’aquells que ja han arribat plenament a la santedat. Per tant, ells són els nostres models, i un model és per ser imitat.

Predicar i practicar les Benaurances són el món cap per avall. L’oració del dia ja ens ho ha marcat com a sentit d’aquesta festa, que té dos objectius. Per una banda celebrem els mèrits de tots els sants i per l’altra implorem la misericòrdia de Déu per mitjà d’aquells que són els nostres intercessors davant de Déu. Ells ens posen de manifest la santedat de Déu... perquè Déu és sant! Només Déu és sant. La santedat no és un do de Déu, és Déu mateix.

Quan proclamem l’Evangeli ho hauríem d’entendre no només de paraula sinó amb fets. Feliços aquells que ho han entès i que tot vivint en situacions adverses ells són benaurats.

Si ho mirem bé veurem que tots els enunciats que venen després de la paraula “feliços” no són situacions d’èxit, sinó de lluita, de limitació... però que van més enllà, hi ha una esperança. Els pobres posseeixen el Regne, els que estan de dol seran consolats, el que tenen fam de ser bones persones ho podran ser; tot i que ara el seu desig no sigui aquest, no s’hagi acomplert. La fe ens fa mirà sempre una mica més enllà, encara que ara visquin “en la gran tribulació”.

Tots Sants és, doncs, la festa de l’esperança. El testimoni dels sants ens encoratja a tots, dóna seguretat a la nostra esperança. Els sants són la imatge del fill de Déu pel qual fórem creats. El Pare veu en ells la imatge del seu fill. Ja s’ha acabat per a ells l’etapa de la fe, i també l’etapa de l’esperança; per a ells ha començat, i per sempre, l’etapa de l’amor!

Déu és font de benaurança. Ells ara diuen aquell amén, que moltes vegades no és fàcil de dir, tot i que el diem molt fàcilment, mentre són encara a la gran tribulació. Per a ells ni s’ha acabat la fe ni s’ha acabat l’esperança.

Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, força... Sembla talment que algú de l’Apocalipsi se li acaben els adjectius referint-se a la felicitat dels sants.

Però avui és també la nostra festa, la de tots aquells que som cridats a la santedat. La santedat no és una utopia, és real, és possible, i ells en són testimonis. Sant Joan ens ha dit avui a la seva carta que ara ja som fills de Déu, tot i que encara no s’ha manifestat com serem; tot i que ara hem de viure, encara, en la gran tribulació.

El benestar no és la benaurança. El benestar a vegades porta a la intranquil·litat, que de vegades és egoisme. La benaurança és l’empremta de Déu a la nostra vida, que ens porta a caminar, amb esforç certament, però també a l’hora amb seguretat. Els sants han hagut de passar la gran tribulació. Ja ens ho va dir Jesús: “En el món passareu tribulació, però tingueu confiança, jo he vençut el món”.

La festa d’avui és la festa de la gran esperança. “On sóc jo, diu Jesús, també hi sereu tots vosaltres”. Podem caminar, i caminar, ja ho sabem, cansa, i més si el camí és molt llarg, però com que sabem esperar, com que sabem on anem, caminem amb confiança. O sigui, podríem dir caminem amb una altra victòria.

Lectures i homilia del diumenge 30 de durant l’any

Un amor a Déu obliga a estimar allò que Déu estima.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 22,20-26)

El Senyor diu: «No maltractis ni oprimeixis els immigrats, que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe: Si els maltractes i alcen a mi el seu clam, jo l’escoltaré i, encès d’indignació, us mataré amb l’espasa: les vostres dones quedaran viudes, i orfes els vostres fills. »Si prestes diners a algú del meu poble, als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos. Si et quedes com a penyora el mantell d’algú, torna-l’hi abans no es pongui el sol. És tot el que té per abrigar-se, el mantell que l’embolcalla. Amb què dormiria? Si ell alçava a mi el seu clam, jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,5c-10)

Germans, ja sabeu el que fèiem per vosaltres mentre érem a la vostra ciutat. També vosaltres heu imitat el nostre exemple i el del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant. Així heu estat un model per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia, perquè, des de la vostra ciutat, s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor. I no solament a Macedònia i a Acaia, pertot arreu parlen de la vostra conversió de manera que no ens cal afegir-hi res: ells mateixos conten com va ser la nostra arribada entre vosaltres i com abandonàreu els ídols i us convertíreu a Déu per adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d’entre els morts i que ens salvarà de la pena en el judici que ha de venir.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,34-40)

En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els fariseus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?» Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos.»

Homilia:

Seguint el fil de l’evangeli del diumenge passat ara van a trobar Jesús els fariseus amb una pregunta segons ells “capciosa”, o difícil: “Quin és el manament més gran?”. Una pregunta aparentment innocent, fàcil, però en el fons és una trampa.

Els fariseus que s’adrecen a Jesús amb una pregunta, l’evangelista precisa amb ganes de fer-lo caure, comencen per donar-li el títol de mestre i li presenten una qüestió d’escola: el manament més important. Jesús hauria pogut ben dir: Un expert com vosaltres en la Llei no sap quin és el manament més important? Quina mena de mestre és? Què ensenya? El que no esperaven és l’afegitó que Jesús hi posa... i això no li preguntaven. “I el segon és estima els altres com a tu mateix”. Per Jesús, doncs, estimar Déu i estimar els altres és un mateix manament.

A nosaltres se’ns acudeixen moltes preguntes. Què és estimar Déu? Com s’estima Déu? Com es pot estimar algú que no és possible veure i, a vegades, ni comprendre? La conclusió és clara. No hi ha un espai sagrat on podem entendre’ns directament amb Déu, d’esquena als altres. Un amor a Déu obliga a estimar allò que Déu estima. Creure que podem estimar Déu sense estimar allò que Déu estima és mentida. L’amor de Déu és fruït de l’experiència que tots tenim. Quan nosaltres estimem als altres, projectem en els altres l’amor que nosaltres hem rebut de Déu. Ens estimem perquè Déu ens estima. “Ell ha estat el primer de estimar-nos” ens dirà l’apòstol Joan; i encara hi afegirà això: “Si un diu que estima Déu i odia el seu germà és un mentider, perquè el que no estima el seu germà que veu no podrà estimar a Déu que no veu”.

No es pot estimar perquè està manat. És un camí que el pren aquell que se sap estimat, és un camí de retorn. I així Jesús podrà dir “Estimeu-vos com jo us he estimat”. A tot l’Evangeli trobarem pautes d’aquesta relació d’amor que és el que Jesús va establir amb els seus: saber escoltar, curar malalts, ser misericordiós, perdonar fins i tot aquells que el crucifiquen. I així podrà dir “Tal com jo he estimat”. Ens hem d’estimar no perquè està manat. Ens hem d’estimar, i ho farem, quan serem conscients que som estimats. L’amor amb amor es paga.

Avui la nostra religió cristiana resulta complicada a vegades, potser per excés de manaments. És difícil d’entendre per molta gent; potser necessitem quedar-nos amb allò que és essencial, i no perdre el temps, perquè és perdre el temps, en discussions estèrils, inútils, de si drets de si agenollats, de si a la ma de si a la boca, etc., etc., etc., però llarg. Només caldria que poguessin dir de nosaltres allò que deien dels primers cristians, això sí que ens interessa: “Mireu com s’estimen”.

Quan el nostre món d’avui va tan escàs d’amor, amb excés de paraules d’amor, no pas de fets, el testimoni de l’amor és convincent. I que vegin que si ens estimem no és per altre motiu que aquest, perquè som conscient de fins on Déu ens estima. I ens estima a tots perquè no ens estima pel què som, ens estima per qui som. I perquè no creiem de veritat el que ens ha dit l’apòstol “Déu és amor, i els que estimen coneixen Déu”?

Gràcies apòstol Joan. Clar ho és del tot, fàcil potser no tant. Però aquest és el problema.