Homilia de la missa de l’aparició. Festivitat de l’Encarnació de Jesús.

A Déu no cal entendre’l, només cal creure-hi. 

Mn. A. Roquer

Homilia:

La festa d’avui podria portar ben bé com a títol el Déu que sempre ens sorprèn. Per això a vegades és el Déu que no entenem. “Maria se sorprengué en sentir les paraules de l’àngel”.

Deixem que avui ens faci l’homilia, doncs, el mateix papa Francesc en motiu de la festa d’avui. Ell ens diu:

Deixar-se sorprendre per Déu. L’home o dona que té esperança, l’esperança que mou la fe, sap que Déu actua; i en aquest actuar Déu ens sorprèn. Déu no deixa mai de sorprendre’m. Com a Canaan convertint l’aigua en vi. Ell sempre guarda el millor per a tots nosaltres, i demana que ens deixem sorprendre pel seu amor, que acollim les seves paraules, que esperem les seves promeses.

Déu ens sorprèn. Diu a Akas: “Demana un senyal prodigiós”. L’experiència de Maria davant la salutació de l’àngel no amaga una sorpresa. “Com pot ser això?”. És la sorpresa de veure que Déu l’ha triat a ella, una noia senzilla de Natzaret, que no viu en cap palau, que no ha fet coses extraordinàries, però que està oberta plenament a allò que Déu vol. Déu se’n refia. Maria accepta... encara que no ho compren. És la seva sorpresa i és la seva resposta.

A Déu no cal entendre’l, només cal creure-hi. Ell sempre trenca els nostres esquemes. Posa en crisi els nostres projectes i ens diu confia en  mi, no tinguis por, deixa’t sorprendre.

Preguntem-nos avui nosaltres, ens diu el Papa, si tenim por del Senyor, del que ens pugui demanar. Em deixo sorprendre per Déu o bé em tanco en les meves seguretats; seguretats materials, intel·lectuals, ideològiques, seguretats dels meus projectes.

Deixem entrar Déu a la nostra vida, li correspon!

Déu, potser, és un problema justament perquè ens sorprèn; i el que ens sorprèn, a vegades, és la seva pobresa de Betlem, la seva debilitat a la creu. Ens dóna el seu amor i així ens salva. Només demana que, com Maria, seguim la seva paraula i ens en fiem.

Això ens ho diu el papa Francesc. Un home que s’ha fiat de Déu, un home que sap de què parla i justament per això ens ho pot demanar a nosaltres.

Lectures i homilia del diumenge 3r de Quaresma

La conversa de Jesús amb la samaritana és com una mostra de l’ensenyament de Jesús a tota la humanitat sobre el sentit de la felicitat, de la vida veritable.

La felicitat que desitgem no s’omple amb l’aigua de cap pou d’aquest món.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,3-7)

En aquells dies, el poble passava tanta set que deia, murmurant contra Moisès: «Per què ens has fet pujar d’Egipte! Vols matar-nos de set amb els nostres fills i el nostre bestiar?» Moisès s’exclamà al Senyor: «Què puc fer per aquest poble? Una mica més i m’apedregaran.» El Senyor li respongué: «Passa al davant del poble i emporta’t alguns ancians d’Israel; pren la vara amb què vas tocar el Nil i posa’t en camí. Jo estaré allà davant teu dalt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en sortirà aigua, i tot el poble podrà beure.» Moisès ho va fer així davant els ancians d’Israel. I donà a aquell lloc els noms de Massà i de Meribà, perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,1-2.5-8)

Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor. Adoneu-vos bé d’això: Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents. Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat? Potser sí que per un home bo trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida. Doncs bé, Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, que érem encara pecadors.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 4,5-42)

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dóna’m aigua.» Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?» Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada.» Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?» Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna.» Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d’aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou.» [Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna.» La dona li contesta: «No en tinc, de marit.» Li diu Jesús: «Tens raó: n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.» Ella li diu:] «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.» Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat.» Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.» Ell li respon: «El Messies sóc jo, que parlo amb tu.» [Llavors mateix arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n’anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?» La gent sortí del poble i anà a trobar-lo. Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí.» Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu.» Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?» Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja serem a la sega.” Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet.»] Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell [per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.»] Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»

Homilia:

Les lectures dels diumenges de Quaresma, en altre temps, foren triades molt especialment per preparar aquells que, la nit de Pasqua, havien de rebre el Baptisme. Llavors s’entén que en aquests diumenges surtin els elements: l’aigua, la llum, la vida. L’aigua viva, avui amb la samaritana; la llum, diumenge que ve amb el cec de naixement; i l’altre diumenge, Jesús amb la vida i la resurrecció de Llàtzer.

El poble passa tanta set al desert que “murmura contra Moisés”; tenen set. La samaritana va al pou a buscar el reg. Tothom busca sempre allò que necessita i no té. Tota la història humana és una recerca, i la recerca porta sovint, a vegades, a la decepció. El poble d’Israel, decebut, diu a Moisés: “El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?”. Una expressió que encara avui es repeteix i ens fa pensar a vegades a nosaltres: creiem que Déu no fa cas de les nostres necessitats. Per què Déu calla a vegades davant de tanta injustícia? Un clam esfereïdor quan el sentim a Jesús a la creu (“Pare, per què m’has abandonat?”).

Quan el dolor ens abat escoltem això: “Qui veu d’aquesta aigua tornarà a tenir set”. La felicitat que busquem no es pot satisfer només amb béns materials. “No només de pa viu l’home”. Ens costa molt d’entendre quina és realment la vida que val la pena de desitjar.

La conversa de Jesús amb la samaritana és com una mostra de l’ensenyament de Jesús a tota la humanitat sobre el sentit de la felicitat, de la vida veritable.

“Si sabessis què vol donar-te Déu...”. Aquest és l’ideal del creient, conèixer quin és el veritable do de Déu, quina és l’aigua que fa passar la set de veritat. No és als pous d’aigües entollades ni a les cisternes escardades dels nostres mancaments i dels nostres egoismes on cal anar a poar una aigua que ens ompli i ens saciï la set. Ho farà momentàniament, però tornarem a tenir set. La set de vida plena que tenim no es satisfà amb aigua de cap pou d’aquest món. El Senyor ha posat en nosaltres una set que només Ell pot saciar de veritat.

No és d’aigua que tenim set. “Qui veu d’aquesta aigua tornarà a tenir set”. La felicitat que desitgem no s’omple amb l’aigua de cap pou d’aquest món. Tornem a tenir set! Recordem al resposta de Jesús al temptador fa quinze dies: “No només de pa viu l’home”. “Si sabessis què vol donar-te Déu...”

No ens limitem només a demanar aigua, que tornarem a tenir set. Déu vol omplir el nostre esperit i no el nostre estómac. Si coneguessis el do de Déu... Aquest és el problema, no el coneixem! Potser enlloc de demanar aigua hem de començar per demanar set. Jesús té set i diu “dóna’m aigua”. Nosaltres tenim aigua i hauríem de dir: Dóna’m set. No tenir aigua és una pega, però no tenir set és pitjor.

Lectures i homilia del diumenge 2n de Quaresma

Jesús ens pot demanar que siguem capaços de reconèixer la seva presència transfigurada al veure justament el mal que encara hi ha en el món.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 12,1-4a)

En aquells dies, el Senyor digué a Abram: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir. Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se.» Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,8b-10

Estimat: Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 17,1-9)

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.

Homilia:

En aquest segon diumenge de Quaresma, com cada any, ens trobem amb l’evangeli anomenat de la Transfiguració. I com cada any és el mateix evangeli, podem pensar ja el sabem; pobres de nosaltres! No hi pot haver res que ens acostumi mai ni a escoltar l’Evangeli ni a celebrar la Quaresma.

Si pensem que cada any es va repetint vol dir que encara no hem avançat gaire, encara estem al mateix lloc. Quaresma és un camí. La Quaresma és un camí que no mira enrere sinó endavant. Un camí que porta a la Pasqua. I el que no arriba a la Pasqua... de què ha celebrat una Quaresma? I Pasqua cada any és una vida nova, que és el que en realitat necessitem.

Ara penso: quan Jesús ha estat transfigurat al Tabor o al Calvari? Si mirem en detall i analitzem cada un dels aspectes que es descriuen en el relat d’avui i en el de la Passió veurem que coincideixen, o divergeixen, moltes coses. Adoneu-vos dels paral·lelismes. El relat de la Transfiguració ens diu que el “rostre de Jesús era resplendent com el sol”, a la Passió ens dirà que de tan desfigurat repugnava de mirar la seva imatge. A la Transfiguració ens diu que “els seus vestits eren blancs com la llum”, a la Passió que Jesús fou despullat. A la Transfiguració que a banda i banda hi havia Moisès i Elias, la Llei i els profetes, tot l’Antic Testament, i a la creu diu que a banda i banda hi ha dos lladres i Ell és al mig, comptat també com un malfactor. A la Transfiguració Pere manifesta el desig d’estar sempre allà (“Que n’estem de bé aquí dalt”), a la Passió Pere no hi era i el va negar tres vegades, deia que no el coneixia. A la Transfiguració una veu del cel va dir “Aquest és el meu fill”, a la Passió es posa de manifest el silenci de Déu (“Pare, per què m’heu abandonat?”).

Com podeu veure el paral·lelisme existeix, però el sentit de cada relat és el contrari. Això ens pot ajudar a entendre que el misteri de la redempció està fet de passió, mort i resurrecció. Dit d’una altra manera: no hi ha glòria sense passió. La passió i la mort no tenen sentit. Sant Pau ens dirà: “Si som seguidors d’un crucificat som els més desgraciats de tots els homes”. Quan Jesús porta els tres deixebles a la muntanya els vol preparar per la cruesa de la creu; com si volgués dir: en una altra muntanya, a Jerusalem, em veureu, allà sí, transfigurat! Però no oblidem que en el seu rostre, a la creu, hi ha la llum de la glòria.

El Tabor, obra de Déu. El Calvari, obra nostra! Em veureu despullat... però no oblideu que jo us revestiré amb el Baptisme de la dignitat de fills de Déu. Em veureu posat entre malfactors... però no oblideu que jo sóc l’únic que mai ha pecat i que us allibera a vosaltres de tot pecat. Em negareu... però jo sempre us reconeixeré davant del Pare del cel. Em veure abandonat... però jo no us abandonaré mai. No oblideu que sóc el fill de Déu al Tabor i al Calvari, i el Pare s’ha complagut en mi al Tabor... i al Calvari.

Jesús ens pot demanar que siguem capaços de reconèixer la seva presència transfigurada al veure justament el mal que encara hi ha en el món. Tant de bo que avui ens fem capaços de tenir una mirada que va més enllà del que veuen els nostres ulls: la mirada de la fe. Una mirada que fa del nostre món alguna cosa més que un món de dolor, un món de pecat. Hi ha l’esperança d’una total transfiguració. Ell no ha vingut a enlluernar a ningú al Tabor, ha vingut per a que “tinguem vida i en tinguem a desdir”.

“Aquest és el meu fill”, ha dit el Pare i ha afegit, i ens ho repeteix avui: “Escolteu-lo”.

Lectures i homilia del diumenge 1r de Quaresma

I aquí radica el mèrit de seguir-lo: la llibertat. Ara bé, quan nosaltres el neguem o el manipulem, Déu no es queda de braços creuats, actua. I el seu actuar és sempre el mateix: l’amor.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,7-9.3,1-7a)

El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat. Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» La dona li respongué: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.» La serp digué a la dona: «No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal.» La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà; en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,12-19)

Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar. [Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.] Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida; així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 4,1-11)

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.» Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.» Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.» Llavors li diu Jesús: «Vés-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.» Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

Homilia:

Un altre any en aquest primer diumenge de Quaresma hem llegit l’evangeli de les temptacions. I podríeu dir: Ah, sí; ja el sabem! Però el que també sabem, no ens enganyem, és les nostres repetides caigudes.

Un any més ens preparem per recordar, amb agraïment, la Cena del Senyor, el Dijous Sant, i també el divendres la seva passió i mort a la creu; per celebrar després, amb plena exultança, el goig de la seva resurrecció, en la Vetlla Pasqual.

Però la nostra celebració no es pot reduir a recordar només esdeveniments passats, sense cap altra presència en la nostra vida d’avui. No son només un record. O si el reduïm només a la repetició rutinària d’allò que sempre hem fet, els esdeveniments canvien. Els esdeveniments que celebrem ens disposen a celebrar no fets per importants que siguin de la història del nostre poble o de celebrar un fet familiar.

Hem començat la Quaresma i amb la imposició de la cendra se’ns ha dit: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”. Celebrar com cal, amb profit, la passió, mort i resurrecció del Senyor requereix alguna cosa més que tenir memòria i recordar. Celebrar no és només recordar. Celebrar és reviure, actualitzar. Només viscuda, i no recordada, la celebració de la Quaresma tindrà profit per a tots nosaltres. Només viscuda d’aquesta manera Pasqua deixarà de ser un record o una mona.

Avui llegim, com cada any, el primer pas de Jesús després del baptisme: les temptacions al desert. Una realitat humana que ens afecta a tots: la temptació. Les temptacions de Jesús són avui les nostres pròpies temptacions. Els humans, en aquest aspecte, no hem canviat tant com ens pensem: “Coneixereu el bé i el mal”, “Sereu com Déu”. Promesa falaguera, ben cert, fàcil de creure perquè ens agrada, però mentida! No cal que ens ho digui el temptador, tots ho sabem prou bé, portem un déu al cos; i l’adorem de bona gana. Aquest déu no ens diu el que hem de fer, aplaudeix allò que fem... si li agrada. “Que les pedres es converteixin en pans”, “Si et tires daltabaix tothom t’aplaudirà”. Buscar només bens materials... és una temptació; fer espectacle per tal de ser diferent dels altres, per a que m’aplaudeixin... Això, davant del Crist ressuscitat és una burla. Tots estem marcats per un pecat original, o sia un pecat que és l’origen de tots els pecats.

Uns volen eliminar Déu perquè els fa nosa en la seva vida; altres el volen aprofitar per fer-lo servir en propi benefici. Déu sabia que això podia passar. Ell, com ningú, sap del fang que ens ha fet, però ens ha donat la llibertat per acceptar-lo o per negar-lo. I aquí radica el mèrit de seguir-lo: la llibertat. Ara bé, quan nosaltres el neguem o el manipulem, Déu no es queda de braços creuats, actua. I el seu actuar és sempre el mateix: l’amor. L’amor de veritat, l’amor gratuït, un amor que no ens manipula. Ell inverteix el camí: quan nosaltres ens volem fer déu, Déu es fa home. I així en el fill, Jesucrist, ens mostra que no ens ha abandonat a la nostra sort, a la nostra pobra sort.

I l’amor de veritat, la vida plena, només la trobem en Ell; Ell que s’ha entregat al preu més car, a la mort, per a que nosaltres puguem viure.

Això és la Quaresma. La seva mort és el preu de la nostra vida. Sant Pau ho ha entès molt bé i ens diu que el pecat va entrar al món per Adam, però aquest pecat ha quedat superat per l’amor de Jesucrist. En Crist hem estat alliberats del pecat, i tenim la possibilitat de néixer a una vida nova, a una vida diferent.

L’home s’allunya de Déu i Déu s’apropa a l’home: Quaresma!