I aquí radica el mèrit de seguir-lo: la llibertat. Ara bé, quan nosaltres el neguem o el manipulem, Déu no es queda de braços creuats, actua. I el seu actuar és sempre el mateix: l’amor.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn
2,7-9.3,1-7a)
|
El Senyor-Déu modelà l’home amb
pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es
convertí en un ésser animat. Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a
la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va
fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de
veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i
l’arbre del coneixement del bé i del mal.
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» La dona li respongué: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.» La serp digué a la dona: «No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal.» La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà; en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars. |
Lectura de la carta de sant Pau als
cristians de Roma (Rm 5,12-19)
|
Germans, per obra d’un sol home
entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué
a tots els homes, donat que tots van pecar.
[Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.] Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida; així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres. |
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
(Mt 4,1-11)
|
En aquell temps, l’Esperit conduí
Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta
nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li
digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» Jesús
li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota
paraula que surt de la boca de Déu”.»
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.» Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.» Llavors li diu Jesús: «Vés-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.» Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo. |
Homilia:
Un altre any
en aquest primer diumenge de Quaresma hem llegit l’evangeli de les temptacions.
I podríeu dir: Ah, sí; ja el sabem! Però el que també sabem, no ens
enganyem, és les nostres repetides caigudes.
Un any més
ens preparem per recordar, amb agraïment, la Cena del Senyor, el Dijous Sant, i
també el divendres la seva passió i mort a la creu; per celebrar després, amb
plena exultança, el goig de la seva resurrecció, en la Vetlla Pasqual.
Però la
nostra celebració no es pot reduir a recordar només esdeveniments passats,
sense cap altra presència en la nostra vida d’avui. No son només un record. O
si el reduïm només a la repetició rutinària d’allò que sempre hem fet, els esdeveniments
canvien. Els esdeveniments que celebrem ens disposen a celebrar no fets per importants
que siguin de la història del nostre poble o de celebrar un fet familiar.
Hem començat
la Quaresma i amb la imposició de la cendra se’ns ha dit: “Convertiu-vos i
creieu en l’Evangeli”. Celebrar com cal, amb profit, la passió, mort i
resurrecció del Senyor requereix alguna cosa més que tenir memòria i recordar.
Celebrar no és només recordar. Celebrar és reviure, actualitzar. Només viscuda,
i no recordada, la celebració de la Quaresma tindrà profit per a tots
nosaltres. Només viscuda d’aquesta manera Pasqua deixarà de ser un record o una
mona.
Avui llegim,
com cada any, el primer pas de Jesús després del baptisme: les temptacions al
desert. Una realitat humana que ens afecta a tots: la temptació. Les
temptacions de Jesús són avui les nostres pròpies temptacions. Els humans, en
aquest aspecte, no hem canviat tant com ens pensem: “Coneixereu el bé i el
mal”, “Sereu com Déu”. Promesa falaguera, ben cert, fàcil de creure perquè ens
agrada, però mentida! No cal que ens ho digui el temptador, tots ho sabem prou
bé, portem un déu al cos; i l’adorem de bona gana. Aquest déu no ens diu el que
hem de fer, aplaudeix allò que fem... si li agrada. “Que les pedres es
converteixin en pans”, “Si et tires daltabaix tothom t’aplaudirà”. Buscar només
bens materials... és una temptació; fer espectacle per tal de ser diferent dels
altres, per a que m’aplaudeixin... Això, davant del Crist ressuscitat és una
burla. Tots estem marcats per un pecat original, o sia un pecat que és l’origen
de tots els pecats.
Uns volen
eliminar Déu perquè els fa nosa en la seva vida; altres el volen aprofitar per
fer-lo servir en propi benefici. Déu sabia que això podia passar. Ell, com
ningú, sap del fang que ens ha fet, però ens ha donat la llibertat per
acceptar-lo o per negar-lo. I aquí radica el mèrit de seguir-lo: la
llibertat. Ara bé, quan nosaltres el neguem o el manipulem, Déu no es queda de
braços creuats, actua. I el seu actuar és sempre el mateix: l’amor. L’amor
de veritat, l’amor gratuït, un amor que no ens manipula. Ell inverteix el camí:
quan nosaltres ens volem fer déu, Déu es fa home. I així en el fill, Jesucrist,
ens mostra que no ens ha abandonat a la nostra sort, a la nostra pobra sort.
I l’amor de
veritat, la vida plena, només la trobem en Ell; Ell que s’ha entregat al preu
més car, a la mort, per a que nosaltres puguem viure.
Això és la
Quaresma. La seva mort és el preu de la nostra vida. Sant Pau ho ha entès molt
bé i ens diu que el pecat va entrar al món per Adam, però aquest pecat ha
quedat superat per l’amor de Jesucrist. En Crist hem estat alliberats del
pecat, i tenim la possibilitat de néixer a una vida nova, a una vida diferent.
L’home s’allunya
de Déu i Déu s’apropa a l’home: Quaresma!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada