diumenge, 9 de març del 2014

Lectures i homilia del diumenge 1r de Quaresma

I aquí radica el mèrit de seguir-lo: la llibertat. Ara bé, quan nosaltres el neguem o el manipulem, Déu no es queda de braços creuats, actua. I el seu actuar és sempre el mateix: l’amor.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,7-9.3,1-7a)
El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat. Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» La dona li respongué: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.» La serp digué a la dona: «No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal.» La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà; en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,12-19)
Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.
[Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.]
Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida; així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 4,1-11)
En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.»
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.»
Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.» Llavors li diu Jesús: «Vés-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.»
Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.
Homilia:
Un altre any en aquest primer diumenge de Quaresma hem llegit l’evangeli de les temptacions. I podríeu dir: Ah, sí; ja el sabem! Però el que també sabem, no ens enganyem, és les nostres repetides caigudes.

Un any més ens preparem per recordar, amb agraïment, la Cena del Senyor, el Dijous Sant, i també el divendres la seva passió i mort a la creu; per celebrar després, amb plena exultança, el goig de la seva resurrecció, en la Vetlla Pasqual.

Però la nostra celebració no es pot reduir a recordar només esdeveniments passats, sense cap altra presència en la nostra vida d’avui. No son només un record. O si el reduïm només a la repetició rutinària d’allò que sempre hem fet, els esdeveniments canvien. Els esdeveniments que celebrem ens disposen a celebrar no fets per importants que siguin de la història del nostre poble o de celebrar un fet familiar.

Hem començat la Quaresma i amb la imposició de la cendra se’ns ha dit: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”. Celebrar com cal, amb profit, la passió, mort i resurrecció del Senyor requereix alguna cosa més que tenir memòria i recordar. Celebrar no és només recordar. Celebrar és reviure, actualitzar. Només viscuda, i no recordada, la celebració de la Quaresma tindrà profit per a tots nosaltres. Només viscuda d’aquesta manera Pasqua deixarà de ser un record o una mona.

Avui llegim, com cada any, el primer pas de Jesús després del baptisme: les temptacions al desert. Una realitat humana que ens afecta a tots: la temptació. Les temptacions de Jesús són avui les nostres pròpies temptacions. Els humans, en aquest aspecte, no hem canviat tant com ens pensem: “Coneixereu el bé i el mal”, “Sereu com Déu”. Promesa falaguera, ben cert, fàcil de creure perquè ens agrada, però mentida! No cal que ens ho digui el temptador, tots ho sabem prou bé, portem un déu al cos; i l’adorem de bona gana. Aquest déu no ens diu el que hem de fer, aplaudeix allò que fem... si li agrada. “Que les pedres es converteixin en pans”, “Si et tires daltabaix tothom t’aplaudirà”. Buscar només bens materials... és una temptació; fer espectacle per tal de ser diferent dels altres, per a que m’aplaudeixin... Això, davant del Crist ressuscitat és una burla. Tots estem marcats per un pecat original, o sia un pecat que és l’origen de tots els pecats.

Uns volen eliminar Déu perquè els fa nosa en la seva vida; altres el volen aprofitar per fer-lo servir en propi benefici. Déu sabia que això podia passar. Ell, com ningú, sap del fang que ens ha fet, però ens ha donat la llibertat per acceptar-lo o per negar-lo. I aquí radica el mèrit de seguir-lo: la llibertat. Ara bé, quan nosaltres el neguem o el manipulem, Déu no es queda de braços creuats, actua. I el seu actuar és sempre el mateix: l’amor. L’amor de veritat, l’amor gratuït, un amor que no ens manipula. Ell inverteix el camí: quan nosaltres ens volem fer déu, Déu es fa home. I així en el fill, Jesucrist, ens mostra que no ens ha abandonat a la nostra sort, a la nostra pobra sort.

I l’amor de veritat, la vida plena, només la trobem en Ell; Ell que s’ha entregat al preu més car, a la mort, per a que nosaltres puguem viure.

Això és la Quaresma. La seva mort és el preu de la nostra vida. Sant Pau ho ha entès molt bé i ens diu que el pecat va entrar al món per Adam, però aquest pecat ha quedat superat per l’amor de Jesucrist. En Crist hem estat alliberats del pecat, i tenim la possibilitat de néixer a una vida nova, a una vida diferent.


L’home s’allunya de Déu i Déu s’apropa a l’home: Quaresma!

diumenge, 2 de març del 2014

Lectures i homilia del diumenge 8 de durant l’any

El text d’avui és provocador; ho hem de reconèixer! Parla dels ocells, parla dels lliris del camp, però diu que hem de confiar més en Déu.
El que prega s’adreça al que sempre ens escolta.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 49,14-15)
Sió diu: «El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi.» ¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 4,1-5)
Germans, que la gent no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha proposat. Doncs bé, dels administradors l’únic que n’esperem és que siguin fidels. A mi, el que menys em preocupa és que em judiqueu vosaltres o qualsevol tribunal humà. Ni tan sols jo, no em judico. La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol dir que jo sigui irreprensible. El meu jutge és el Senyor. Per tant, no judiqueu res abans d’hora. Espereu que vingui el Senyor: ell farà llum sobre tot allò que s’amaga en les tenebres, i farà conèixer les intencions de cada cor. Llavors, l’elogi que es mereix cadascú vindrà de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 6,14-34)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ningú no pot servir dos amos: Si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses. Per això us dic: No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos, més que el vestit? Mireu els ocells que volen lliures pels aires: no sembren, ni seguen, ni guarden res als graners, però els alimenta el vostre Pare celestial. ¿I no valeu més vosaltres que ells? ¿Qui de vosaltres, per més que es neguitegi, és capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seva vida? I pel que fa al vestit, ¿per què us neguitegeu? Mireu com creixen els lliris dels prats: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no es vestia com cap d’aquests. I si Déu vesteix així l’herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¡com no ho farà encara més amb vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us neguitegeu pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Anar darrere de tot això és propi dels pagans. El vostre Pare celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Busqueu per damunt de tot el regne de Déu i ser justos. No us neguitegeu, doncs, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.»
Homilia:
Avui és el darrer diumenge abans de la Quaresma i amb aquest evangeli que hem escoltat s’acaba la lectura del “Sermó de la Muntanya” en la versió de Mateu. El text d’avui és provocador; ho hem de reconèixer! Parla dels ocells, parla dels lliris del camp, però diu que hem de confiar més en Déu. Altrament seria molt poètic, molt bonic i prou.

Només els pobres tenen el dret a voler el diner imprescindible perquè són pobres. No és que sigui una cosa dolenta voler tenir un telèfon mòbil d’última generació, o estalviar per poder fer unes bones vacances, o per canviar de cotxe. Però, alerta! Aquest neguit ens pot fer viure sense gaire assossec.

L’Evangeli, i la vida també, ens diu que no apreciem només els valors materials, sinó també els valors de l’esperit. Dit d’altra manera: que els primers no ofeguin els segons. Dit, si ho voleu, d’una altra manera: el diumenge ens convida al descans, ben merescut; al goig de la natura; o bé a una bona calçotada, o a un partit de futbol... però sense prescindir de la celebració de l’Eucaristia, que és el dia del Senyor. Buscar el regne de Déu és donar importància a les coses de l’esperit més que a les coses materials. Vés si ara resultarà que allò de l’home feliç és l’home sense camisa! Al menys d’un sí que ho sabem que és cert: sant Francesc d’Assís; i és sant.

El Sermó de la Muntanya, que comença amb l’anunci de la Bona Nova, arriba avui al seu punt màxim: “No us neguitegeu”. Com la febre és símptoma de malaltia, també tant de neguit... de vegades potser assenyala, en la vida humana i en la vida cristiana, que hi ha alguna cosa que no funciona correctament. “No us neguitegeu tant”. Això no vol dir pas jeure a la palla; esperar i confiar sempre en la voluntat de Déu, que és pare i ja està! Això no és estar assegut en un banc esperant que passi l’autobús; aquell que es limita només a esperar i prou és un gandul! La Paraula del Senyor ens empeny sempre a viure d’esperança, i el camí de l’esperança es mou. No és pas fàcil; però, sobretot, descobrir que cap neguit perjudiqui el do de la pau que ens porta el Senyor.

El que prega s’adreça al que sempre ens escolta. El Senyor no vol que ens ofeguin els neguits. Just el contrari, vol que ens alliberem de tants neguits. Ens cal reconèixer que avui dia un dels causants més punyents de les angoixes actuals són els diners, ja sigui perquè se’n tenen molts, i és té por de perdre’ls, o perquè se’n tenen pocs i no arribem al cap de mes. El diner dóna seguretat, certament, però fins a cert punt. No ho assegura tot. Hi ha valors que el diner no els pot assegurar. La fe també dóna seguretat, i sense límits. Els diners, necessaris com són, es presenten també com una cosa insaciable, mai se’n té prou; o millor dit: sempre se’n té poc. I això no cal que ens ho digui l’Evangeli. Hem de reconèixer, com ens ha dit sant Pau: “Prediquem una saviesa que no és del món present ni dels seus dirigents”.

Recordem allò que ens ha dit el profeta Isaïes a la primera lectura: “Jo no m’oblidaré mai de tu”. No estem deixats de la ma de Déu.

Preparem-nos per començar la Quaresma el dimecres. La Quaresma és un temps per millorar allò que s’ha de millorar, allò que cal, allò que necessitem millorar; ni que allà on cal sigui on lloc on ens apreta la sabata. És clar, com que Jesús i els apòstols anaven sense sabates... no els apretaven enlloc. Aquesta dita, per tant, és per a nosaltres. Senzill no vol dir fàcil.

dimarts, 25 de febrer del 2014

Homilia de la missa de l’aparició.

Sí, ho hem de dir sense por perquè és així:
Reus és, entre d’altres coses, la ciutat de la Mare de Déu.
Mn. A. Roquer.

Homilia:
No sé perquè us ho dic, perquè suposo que ja ho sabem que aquesta missa d’avui votiva, perquè no hi ha cap sant especial, a la Mare de Déu, Reina i Mare de Misericòrdia... com aquí enlloc per poder-la celebrar!

Era l’any 1954 quan el papa Pius XII instituïa la festa de Maria Reina. I així ho cantem a la Salve (“Reina i Mare de Misericòrdia”). Intercessora davant de Déu per tots nosaltres, com Ester intercedeix davant del rei Asuer.

Per això nosaltres invoquem i sabem perquè ho fem, en tenim motius. I ha quedat constatat a la història del nostre poble la intercessió de Maria com a Reina i Mare de Misericòrdia. I això no és cosa de un temps passat, això també és d’avui.

S’ha realitzat en Maria allò que nosaltres esperem que es realitzi en tots nosaltres un dia, l’Església. I així ho demanem: que tots els cristians, en el regne celestial, obtinguem la glòria que ens pertoca com a fills de Déu. Així ens ho digueren el dia del nostre baptisme al ser ungits amb l’oli sant: per a que siguis membre de Crist, sacerdot, profeta i rei fins a la vida eterna.

Ara ja sabem perquè nosaltres, a Reus, li diem a Maria amb tot motiu Reina i Mare de Misericòrdia. El que cal no és només que diem que té aquest títol, el que cal és que reconeguem i agraïm aquesta generositat, aquesta misericòrdia sempre actual de santa Maria vers la seva ciutat.

Sí, ho hem de dir sense por perquè és així: Reus és, entre d’altres coses, la ciutat de la Mare de Déu.

Imitem-la, doncs, a ella. Procurem també nosaltres ser homes i dones misericordiosos perquè el Senyor serà misericordiós amb nosaltres, si nosaltres ho som amb els germans.


I així és com aconseguirem el Regne del cel, la glòria que ens pertoca de dret com a fills de Déu com a batejats. No solament és una cosa que ho creiem sinó que ho puguem posseir per sempre!

diumenge, 23 de febrer del 2014

Lectures i homilia del diumenge 7 de durant l’any

La força de Déu és el perdó, l’amor, la misericòrdia. L’odi, la venjança o vèncer el mal amb un altre mal
no ve de Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Levític (Lv 19,1-2.17-18)
El Senyor digué a Moisès: «Digues a tota la comunitat dels israelites: sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.
»No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor. Reprèn els altres, si cal; així no et faràs responsable del seu pecat. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 3,16-23)
Germans, ¿no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres. Que ningú no s’enganyi ell mateix. Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat. Perquè, davant de Déu, la saviesa d’aquest món és ignorància. L’Escriptura diu: «Fa caure els savis en els seus propis paranys.» I també: «El Senyor sap què valen els pensaments dels savis: no s’aguanten més que el fum.» Per tant, que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home. Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,38-48)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: “Ull per ull, dent per dent.” Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.
»Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar.
»Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? Els publicans, no fan també el mateix? I si només saludeu els germans, què feu d’extraordinari? Els pagans, no fan també el mateix? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial.»
Homilia:
L’evangeli d’avui continua amb allò que s’ha anomenat El sermó de la muntanya, enguany en la versió de l’evangelista Mateu, que és el que llegim. Se’ns diu quin ha de ser el comportament d’aquells que diuen que volen ser seguidors de Jesús, ahir i avui. I reprèn la temàtica del diumenge passat. I si Jesús, diumenge passat, ens parlava de l’insult al germà, de la fidelitat matrimonial, dels juraments, avui ens ha parlat de l’estimació als germans, amics i enemics.

A l’evangeli d’avui hi ressona la primera lectura amb aquell principi que tots ja coneixem (“Estima els altres com a tu mateix”). Jesús no vol que els seus seguidors es limitin a fer el que fa tothom (“Això també ho fan els pagans”). El cristià sempre ha de donar un pas més, ha d’anar més enllà del que simplement és justícia perquè el que regeix en el cristià és l’amor. El seu principi no és ull per ull i dent per dent, no és qüestió d’estimar els amics sinó d’estimar tothom, ni que siguin enemics. Això ho diu l’Evangeli!

El camí cap el Regne de Déu ha de progressar, ha d’anar sempre més enllà. Ull per ull i dent per dent de principi ja és un progrés perquè tanca la porta a la venjança, però ara convé donar un pas més i passar de ser justos a ser generosos. Allò de “parar l’altra galta” o “de donar mantell i tot” no cal prendre’s-ho al peu de la lletra. Vol dir, això sí, que no siguem ressentits, que no siguem venjatius.

Quan Jesús, a la Passió, rep una bufetada no para l’altra galta, pregunta “per què em pegues?”. Una conclusió simplista, si voleu, d’aquest missatge evangèlic: un callar davant d’un fet condemnable pot ser que d’alguna manera sigui col·laborar o aprovar aquell mal. Jesús al rebre la bufetada no s’hi torna, però no calla. Callar pot ser que no sigui amor a l’enemic, preguntar per què és amor a aquell que em pega, per a què ell es pregunti perquè ho fa; només així pot reaccionar, només així pot deixar de fer el mal. La força de Déu és el perdó, l’amor, la misericòrdia. L’odi, la venjança o vèncer el mal amb un altre mal no ve de Déu.

Doncs a mi no m’agrada tot això, què voleu que us digui? Oh, és que la qüestió no és si m’agrada, no m’ho diu ningú, o si no m’agrada. La qüestió és si això és cosa de Déu o no, que “fa ploure sobre bons i dolents i fa sortir el sol sobre justos i injustos”. Creieu-me, si no ho fes així em penso que molts dies no podria sortir el sol o no plouria mai. Quan el mal es vol vèncer amb un altre mal, no es venç, el mal augmenta; és mal amb més mal.

Això d’estimar els enemics és molt difícil, certament. Però allò que convé saber no és si és fàcil o difícil, sinó si és el que convé, si és el que ens ensenya l’Evangeli, si és el que va viure Ell, Jesús. Quan al mal s’hi respon estimant es posen de manifest dues coses; per un cantó la capacitat, incomprensible a vegades, d’estimar d’aquells que estimen al màxim, i per l’altra es posa de manifest la dolenteria d’aquells que fan el mal. El que Jesús ens ha deixat ben clar és que no es lluita contra el mal fent un altre mal. Fer el mal no és moltes vegades patrimoni, ni que no ho sembli, dels més forts, sinó dels més dèbils. Estimar, en canvi, sempre serà patrimoni dels més forts. Odiar i fer el mal és fàcil, espontani, ens surt de dintre; estimar no ho és gens.

Per a nosaltres sempre serà un exemple i un estímul aquell que, clavat a la creu, és capaç de dir: “Pare, perdoneu-los; no saben el que fan”.


Aquell que estima sempre serà un descol·locat, un fora de lloc, un fora de joc del nostre món, però és algú que ha entès l’Evangeli, que d’això es tracta. La cançó diu nosaltres no som d’eixe món i l’Evangeli també ho diu!

diumenge, 16 de febrer del 2014

Lectures i homilia del diumenge 6 de durant l’any

No és només qüestió de complir una llei, és qüestió d’estimar i es compleixen totes.
Aquell que estima compleix tota la Llei de Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jesús Fill de Sira (Sir 15,15-20)
Si tu vols, guardaràs els manaments; ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua: pren el que tu vulguis. L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà. La saviesa del Senyor és gran; el Senyor és molt poderós i tot ho veu. Els ulls de Déu veuen el que ell ha creat; ell coneix tot el que fa cadascú. No mana a ningú que faci el mal ni autoritza ningú a pecar.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 2,6-10)
Germans, als qui tenen una fe prou madura, sí que els ensenyem una saviesa, però una saviesa que no és del món present ni dels dirigents, que estan a punt de ser destituïts, sinó la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat, amagada fins ara, però que abans de tots es temps Déu ja tenia decidida, perquè sigui la nostra glòria. Cap dels dirigents del món present no l’havia coneguda, perquè, si l’haguessin coneguda, mai no haurien clavat a la creu el Senyor de la glòria. Però, tal com diu l’Escriptura: «Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat per als qui l’estimen», però a nosaltres, Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho penetra, fins al més profund de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,17-37)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: [«No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel.] Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.
»Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. [El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern. Per això, ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et portar al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T’ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.]
»Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri.” Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. [Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.
»També està manat: “Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci.” Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.]
»També sabeu que als antics els van manar: “No trenquis els juraments.” I també: “Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor.” Doncs jo et dic: No juris mai: [ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell.] Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»
Homilia:
Quan l’Evangeli és llarg, com avui, els entesos en Litúrgia recomanen que es faci més abreujat. Doncs jo us dic... més aviat jo crec, que els tècnics em perdonin, que sempre serà preferible escurçar en tot cas l’homilia, el sermó, que no pas la Paraula de Jesús.

Avui hem vist com Jesús es presenta com un nou Moisès, fa una nova Llei, i promulga una manera nova de relacionar-nos amb Déu. Si Moisés deia “Així parla el Senyor”, Jesús diu “Jo us dic...”. Ell és el Senyor. Ell no canvia els manaments de l’antiga Llei; fa un salt, això, sí, qualitatiu: “Doncs jo us dic...”.

La Llei de Déu no és un codi de circulació. No s’ha d’actuar per por de la multa que em pot caure o del càstig. Davant d’un mestre que dóna la vida per tots nosaltres, la llei del mínim esforç sempre serà grotesca. No és només qüestió de complir una llei, és qüestió d’estimar i es compleixen totes. L’amor és l’únic que no posa límits; i això ja ho sabem. El deixeble no es pot limitar a ser un bon complidor de la Llei de Déu. Això es dóna per suposat. Aquell que estima compleix tota la Llei de Déu. Per això sant Pau ens diu: “Prediquem una saviesa que no és present en el nostre món ni en els seus dirigents”. Vet aquí la clau i el resum de tot el que diu l’Evangeli, no cal anar més enllà! El qui estima no es queda mai a mig camí, va fins el final. Aquell que estima no es guarda mai una poma per a la set.

El “No cometis adulteri” no és només cosa d’un cor net, és d’un cor sense reserves. El “No mataràs” no és només evitar un crim, vol dir no covar odi ni venjança. No n’hi ha prou en conservar la fe, ni tampoc (perdoneu-me tots els que sou aquí) només en anar a missa el diumenge. Cal ser “sal i llum” com ens deia Jesús diumenge passat; sal i llum sempre! Aquí, a casa, en el treball, en la diversió, allà on sigui.

El cristià no confon mai l’Evangeli com si fos un escrit qualsevol. Llegir l’Evangeli no és només llegir un llibre que és molt bonic. És Jesús que parla a l’Evangeli, i Jesús parla al cor. Les seves paraules no han quedat silenciades amb el pas del temps.


Qui sap llegir l’Evangeli amb fe escolta en el fons del cor, i el cor no enganya.