Si el pecador pogués intuir l’alegria de Déu, que l’espera constantment, el camí de retorn fora més fàcil.
Mn. A. Roquer
Lectura del
llibre de l’Èxode (Ex 32,7-11.13-14)
|
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Vés,
baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra
d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han
fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen:
“Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir
d’Egipte”.» Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és
rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré
rastre. Després et convertiré en un gran poble.»
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”.» Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble. |
Lectura de
la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 1,12-17)
|
Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És
ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a
confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i
l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia
què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb
la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna. Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén. |
Lectura de
l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-32)
|
En aquell temps, veient que tots els cobradors
d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els
fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home
acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola:
«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el
desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I
quan l’hagués trobada, ¿oi que se la posaria tot content a les espatlles i,
arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a
celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi
haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per
noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.» [I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»] |
Homilia:
La coneixem
tan bé aquesta paràbola anomenada del “fill pròdig” però tot i coneixent-la
molt ens va tan bé tornar-la a escoltar!
Aquesta
coneguda paràbola de sant Lluc la llegim normalment el IV diumenge de Quaresma.
Avui, a diferència del temps quaresmal, ve precedida de dues paràboles més, la
pèrdua d’una ovella i la pèrdua d’una moneda de plata, abans de parlar de la pèrdua
d’un fill. Així com en temps quaresmal es posa l’accent en la reconciliació, en
el perdó del pare envers del fill, avui l’accent es posa més en l’alegria del
retorn; avui, més que posar l’accent en el fill, el posem en el pare.
Podríem
resumir la nostra trobada dominical en les paraules del fill: “Aniré a trobar
el meu pare”. Què és la celebració dominical aquí, cada diumenge? És això, una
trobada amb aquell que ens espera sempre amb els braços oberts i fa festa.
La
celebració de la missa dominical sempre s’obre amb l’acte penitencial per a que
tota la celebració estigui imbuïda de l’alegria de l’encontre amb aquell que és
el nostre pare. Ell és qui ve al nostre encontre per vèncer les nostres
monotonies de cada dia, les nostres tristeses, els nostres fracassos, les
angoixes i els egoismes.
Allò de “i
ara que torna aquell fill teu”... això és fora de lloc. O també aquell altre
“dóna'm la part de l’herència que em toca”. Tot allò que tenim se’ns ha donat,
és fruit de la generositat del nostre Déu.
Si no
arribem fins aquí, la paràbola no va més enllà d’una escena bonica, i bucòlica
i tot. I és més, molt més que una paràbola només bonica. I podem aprendre l’actitud del pare, en la reflexió del fill petit, i també, per què no?, de la
incomprensió del fill gran. Fixem-nos com l’accent no es posa tant en el pastor
i en l’ovella, sinó sobretot en l’alegria del retrobament per part del pare.
Hem insistit
molt en el pecat i poc en l’alegria del perdó. I no ens va gens malament perquè
això de l’alegria no és massa comú, no és pas el nostre fort, a vegades. Quan
la mateixa paraula evangeli ja vol dir bona notícia! Alegrar-nos
de l’alegria de l’altre no és massa comú, i menys encara si l’altre no és amic
meu.
Jesús ho
presenta com un interrogant. “Qui de vosaltres si perd una ovella... o una
moneda de plata... o un fill...?” Com si digués no busqueu cinc peus al gat.
Somrieu a la vida que jo us he portat! És el mateix Déu que s’alegra de la
conversió del pecador.
A
l’evangelista sant Lluc hi ha dues característiques que sempre van juntes: la
conversió i l’alegria. Totes dues juntes fan la proclamació de la bona nova de
la misericòrdia de Déu. L’alegria d’un pecador que es penedeix hauria de ser la
nostra alegria. Si nosaltres fem tot el que cal per retrobar allò que ens
interessa, allò que hem perdut, què no farà Déu?
Potser sí
que fora més adient, de la paràbola d’avui, enlloc de nomenar-la del “fill
pròdig” dir-ne de l’alegria del perdó. Si el pecador pogués intuir l’alegria
de Déu, que l’espera constantment, el camí de retorn fora més fàcil. El
fill pròdig era molt conscient del mal que havia fet però també el pare era
molt conscient de l’amor que tenia pel fill.
Avui és
festa. És diumenge, no només perquè ahir era dissabte. Ho és sobretot perquè el
Pare també ens acull avui a nosaltres a casa seva amb gran alegria. Aquests és
el motiu més profund de la festa del diumenge. Doncs, celebrem-ho!
