Homilia del diumenge IV de Quaresma

Qui pot posar traves a l’amor de Déu?

Qui pot jutjar l’amor de Déu?

Mn. A. Roquer. 

Lectura primera (Is 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho. »Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.

Homilia:

Que bonica aquesta paràbola del fill pròdig. Ja la sabem, però que consolador és tornar-la a escoltar! Diumenge passat era la petita paràbola de la figuera, avui la gran paràbola popularment anomenada del fill pròdig, quan se n’hauria de dir la paràbola del pare bo, que és el protagonista. És com un dia clar en mig d’aquesta Quaresma.

Avui en podríem fer tres d’homilies. Una del pare, una del fill gran i una darrera del fill petit. Cadascuna dóna molt de sí.

La tradició diu que sant Lluc, l’evangelista, era pintor. No ho sé si era pintor, però és cert que aquesta escena la va pintar magistralment. La intenció de Jesús és explicar aquesta paràbola amb dos afegitons: la de l’ovella perduda i la de la moneda perduda; volia tocar el cor d’aquells que el criticaven perquè acollia i parlava amb pecadors. Si ha vingut a fer això!

Quan de petits vèiem un pel·lícula de l’oeste, ben aviat preguntàvem qui és el bo? I aquí resulta que el bo és el dolent, i dolent és el bo. És clar... no és una pel·lícula de l’oeste; són coses de l’Evangeli, són les matemàtiques de Déu. És que el mossèn té cada sortida... No, no, no sóc jo; avui la sortida, o si voleu l’estirabot és Jesús que el té. L’Evangeli és un món cap per avall.

Segons la paràbola el pare va recobrar el fill petit, però no sabem si va recuperar el fill gran, quan ell, d’una manera irònica quan parla del germà, diu al pare “aquest fill teu”. El pare ha patit pel fill, per un i per l’altre.

Jesús davant de l’actitud del fariseus i mestres de la Llei, els que no han desobeït mai cap manament. És interessant el comentari que en fa mossèn Rovira Velloso: El retorn del fill –diu– no ve determinat pel fet de passar gana, ni de voler menjar les garrofes que mengen els porcs; el retorn del fill –diu– ve determinat, sobretot, perquè “va reflexionar”, va retornar en sí mateix, va veure què havia perdut fugint de casa. Potser sí que cal el pecat per poder gaudir del goig del perdó! Cert que cal la nit per poder veure els estels. O potser allò del Petit Príncep, quan la flor diu no em treguis totes les erugues que no podré conèixer les papallones.

D’aquí arrenca la conversió. A vegades pesa més en nosaltres el pecat que el do generós perdonador de Déu.

Què fa el fill petit? Reflexiona. Què fa el fill gran, el de casa? No veu en bons ulls que el pare estimi el fill petit. Què fa el pare? No ha deixat mai d’esperar: “Quan el veié es commogué, se li tirà al coll, el besà, abans que el fill li digués una paraula”. I quan demana perdó li retorna els atributs de fill, l’anell i el calçat, i organitza una gran festa, ho celebra.

Nosaltres que potser, o sense potser!, hem fet com el fill petit, no estem lliures de prendre actituds del fill gran. Som així!. L’actitud d’aquella bona dona que al saber que Negrin, a França, abans de morir va demanar un capellà per confessar-se... la bona dona digué: així al cel em trobaré amb aquest pocavergonya?; resposta assenyada, jo diria evangèlica: no pateixi, senyora, que si vostè no canvia d’actitud al cel no el trobarà. Qui pot posar traves a l’amor de Déu? Qui pot jutjar l’amor de Déu?

Amb quina finor i amb quina contundència Jesús descriu el comportament del pare de la paràbola! Que és el comportament de Déu mateix, és una paràbola!

No tingueu por del nostre pecat i si que convé tenir por de perdre la confiança amb Déu quan som pecadors.

És fàcil avançar pel camí de la Quaresma quan es té la convicció que tenim un Pare, un Déu “lent en el càstig, ric en l’amor”. “Alceu vers Ell la mirada i us omplirà de llum”. El camí de la conversió no s’acaba amb un prohibit el pas, sinó amb una porta oberta de bat a bat a l’amor de Déu.

Ara no sé si el cel està ple de persones que no han fet mai cap pecat o pecadors perdonats!. De moment nosaltres parem taula, celebrem una festa perquè tots som una colla de perdonats!

Homilia del diumenge III de Quaresma

Nosaltres som aquella figuera que ha de donar fruit. A l’espera de l’amo de la vinya... es demana “un any més”. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 3,1-8a.10.13-15)

En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa.» El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.» I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.» Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu. Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.» Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?» Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc.» I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”.» Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.” »Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,1-6.10-12)

Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,1-9)

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual.» I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»

Homilia:

Després dels evangelis de les Temptacions al desert i de la Transfiguració, que són comuns al primer i segon diumenge de Quaresma de cada any, aquest tercer diumenge, avui, toca el tema més propi del temps quaresmal: la Conversió. Que és el mateix que el “donar fruit”, com la figuera.

Jesús parteix de dos fets coneguts per a aquells que l’escolten i una petita paràbola, la de la figuera. Avui en diríem signes dels temps, fets que ens fan pensar, fets que ajuden a descobrir una petjada de Déu que va més enllà d’una simple i vulgar notícia, que ens fan pensar o que ens obliguen a pensar. A partir de dos fets luctuosos, l’un amb culpables, l’altre... pura casualitat: la repressió exemplar del governador de Roma contra uns galileus subversius i un fet accidental, la caiguda de la torre de Siloé (avui podríem dir, segons les notícies dels diari: la mort d’un cotxe bomba provocat per Síria, prop de Damasc; o bé una persona morta i cinc ferits en un incendi a Mataró). Dos fets i una petita paràbola. Un lliçó per entendre, si ho sabem entendre!

Un altre any, una altra Quaresma. “Deixa-la un any més”. I quantes més n’haurem de passar per decidir-nos a “donar fruit”?

“Mira, fa tres anys que vinc a buscar figues a aquesta figuera i no n’hi ha. Ja la pots tallar... Esperem un any més”. Tira-hi un bon grapat de fems... Per tirar-hi un bon grapat de fems no donarà més figues; santa innocència!; o excés de bona voluntat!. La paciència de Déu sap esperar i ho prova tot.

Nosaltres hi podríem afegir: No l’arrenquis que si no dóna figues, al menys dóna bona ombra a l’hora de la migdiada; però aquest no és el que s’espera d’una figuera; el que esperem d’una figuera és que doni figues, no que faci bonic! El mateix fet ens pot passar a nosaltres: allò que espera Déu de nosaltres és que donem fruit, no que només servim per fer bonic.

A la intenció de Jesús, la paràbola és una acusació contra el poble d’Israel, que tot i saber-se i sentir-se orgullós de ser poble de Déu, no dóna fruit! I tan normal és que una figuera doni fruit! S’ha de tallar perquè només fa que ocupar la terra, no serveix per a res.

Som encara en el temps de la paciència misericordiosa i incomprensible de Déu. L’espera de Déu, la seva misericòrdia, no és mai passiva. L’amor no fa mai vaga. “A veure si fa fruit d’ara endavant”.

La situació política, social i econòmica que ens toca viure a destruït la vida de moltes famílies. Avoca persones a la desesperació, i algunes fins al suïcidi. Crea un clima de desesperança, o bé de que se salvi qui pugui. Potser el clam de Jesús “Si no us convertiu...” ens diu que hem d’anar cap a un altre estil de societat. L’Evangeli va per un altre camí. “Si no us convertiu a l’Evangeli...” això se’ns deia el Dimecres de Cendra: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”.

La voracitat del posseir, del guany sense fre, o sense escrúpols ni ètica ens pot engolir a tots, i fer-nos menys germans, tot i que ho som! Si no ens convertim a Déu, pare de tots, que ens prepara un vida més fraterna, podem acabar caient en un individualisme autodestructor que ens fa veure l’altre no com un germà sinó com un contrincant o un rival.

Nosaltres som aquella figuera que ha de donar fruit. A l’espera de l’amo de la vinya... es demana “un any més”. Cada Eucaristia, cada diumenge som invitats a la conversió, i més ara en aquests temps de Quaresma. És també una invitació a donar gràcies, i ho diem així: “Perquè vós, Senyor, ens concediu d’esperar cada any, amb alegria i conversió de cor, la celebració de la Pasqua”.

Carpe die deien els antics; aprofita el temps. Aprofita la Quaresma que és una oportunitat que Déu ens ofereix un any més!

Homilia de la missa de l’aparició

Ell és, com ningú, qui perdona, compren i no condemna mai. I perquè som conscients d’això, podíem pagar nosaltres amb una moneda diferent? 

Mn. A. Roquer

Homilia:

Avui, enlloc de fer un comentari sobre l’evangeli que hem escoltat, he estat temptat, simplement, de tornar-lo a llegir i prou. Que no és pas poc. A vegades fa por que el comentari que es fa sobre un fragment de l’Evangeli quedi, potser, menys clar que el mateix Evangeli, que per altra part és Paraula de Déu, i la meva no! És que aquest evangeli de sant Lluc que ara hem escoltat és més clar que l’aigua i toca molt de peus a terra; és terriblement, lamentablement de vegades, realista.

No hem de ser compassius, ni hem de judicar, ni hem de condemnar, ni hem de perdonar... simplement perquè som bones persones, perquè som educats, perquè som correctes. És, ni  més ni menys, si hem de fer tot això, perquè ho hem aprés de Déu; i Ell és, com ningú, qui perdona, compren i no condemna mai. I perquè som conscients d’això, podíem pagar nosaltres amb una moneda diferent? Altrament fórem com aquell de l’Evangeli que, tot i que el seu amo li perdona una gran quantitat del seu deute, quan troba un amic que li deu uns quants diners l’agafa i l’escanya fins que no ho paguis tot.

En una paraula: el nostre Déu, si el coneixem bé, és generós (més dels que ens imaginem), és perdonador (més el que podríem esperar), més enllà fins i tot diria del que és raonable. És clar, perquè Ell és Déu! I no hi ha pitjor pecat que fer el contrari d’això, fer que Déu sigui com nosaltres, fer un déu a la nostra imatge i semblança; fora un ídol, però fora el nostre ídol, el que ens hem fabricat nosaltres, el que ens convé, el que ens agrada.

“Sigueu bons del tot (ens diu Jesús) com ho és el vostre Pare del cel”. A vegades penso: pobres de nosaltres si Déu ha de fer la mateixa mesura que nosaltres fem! Qui pensa que Déu és mesquí, és avar, és ranci, és raquític... deu ser, potser, que ho és ell i no ho sap. Llavors invertim els termes: enlloc de fer nosaltres com Déu, voldríem que Déu fes com nosaltres. Jo ho he sentit això, vosaltres també: Això no es pot perdonar, això no té perdó de Déu! Que vol dir, ras i curt: Això, jo no ho perdono!

La Quaresma és un temps ideal per apropar-nos a la realitat de Déu, no a la nostra imatge; i per intentar comprendre que Ell és amor i a vegades nosaltres, no! La prova irrefutable no és altra que Jesús clavat a la creu, i a més a més clavat a la creu dient al Pare: “Pare, perdona’ls, no saben el què fan”.

“Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet”. No en tenim prou, sabem com som, volem la seva mesura que sempre “és més generosa i esplèndida, atapeïda, curulla fins a vessar”. Més que la nostra!