Homilia del diumenge III de Quaresma

Nosaltres som aquella figuera que ha de donar fruit. A l’espera de l’amo de la vinya... es demana “un any més”. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 3,1-8a.10.13-15)

En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa.» El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.» I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.» Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu. Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.» Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?» Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc.» I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”.» Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.” »Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,1-6.10-12)

Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,1-9)

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual.» I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»

Homilia:

Després dels evangelis de les Temptacions al desert i de la Transfiguració, que són comuns al primer i segon diumenge de Quaresma de cada any, aquest tercer diumenge, avui, toca el tema més propi del temps quaresmal: la Conversió. Que és el mateix que el “donar fruit”, com la figuera.

Jesús parteix de dos fets coneguts per a aquells que l’escolten i una petita paràbola, la de la figuera. Avui en diríem signes dels temps, fets que ens fan pensar, fets que ajuden a descobrir una petjada de Déu que va més enllà d’una simple i vulgar notícia, que ens fan pensar o que ens obliguen a pensar. A partir de dos fets luctuosos, l’un amb culpables, l’altre... pura casualitat: la repressió exemplar del governador de Roma contra uns galileus subversius i un fet accidental, la caiguda de la torre de Siloé (avui podríem dir, segons les notícies dels diari: la mort d’un cotxe bomba provocat per Síria, prop de Damasc; o bé una persona morta i cinc ferits en un incendi a Mataró). Dos fets i una petita paràbola. Un lliçó per entendre, si ho sabem entendre!

Un altre any, una altra Quaresma. “Deixa-la un any més”. I quantes més n’haurem de passar per decidir-nos a “donar fruit”?

“Mira, fa tres anys que vinc a buscar figues a aquesta figuera i no n’hi ha. Ja la pots tallar... Esperem un any més”. Tira-hi un bon grapat de fems... Per tirar-hi un bon grapat de fems no donarà més figues; santa innocència!; o excés de bona voluntat!. La paciència de Déu sap esperar i ho prova tot.

Nosaltres hi podríem afegir: No l’arrenquis que si no dóna figues, al menys dóna bona ombra a l’hora de la migdiada; però aquest no és el que s’espera d’una figuera; el que esperem d’una figuera és que doni figues, no que faci bonic! El mateix fet ens pot passar a nosaltres: allò que espera Déu de nosaltres és que donem fruit, no que només servim per fer bonic.

A la intenció de Jesús, la paràbola és una acusació contra el poble d’Israel, que tot i saber-se i sentir-se orgullós de ser poble de Déu, no dóna fruit! I tan normal és que una figuera doni fruit! S’ha de tallar perquè només fa que ocupar la terra, no serveix per a res.

Som encara en el temps de la paciència misericordiosa i incomprensible de Déu. L’espera de Déu, la seva misericòrdia, no és mai passiva. L’amor no fa mai vaga. “A veure si fa fruit d’ara endavant”.

La situació política, social i econòmica que ens toca viure a destruït la vida de moltes famílies. Avoca persones a la desesperació, i algunes fins al suïcidi. Crea un clima de desesperança, o bé de que se salvi qui pugui. Potser el clam de Jesús “Si no us convertiu...” ens diu que hem d’anar cap a un altre estil de societat. L’Evangeli va per un altre camí. “Si no us convertiu a l’Evangeli...” això se’ns deia el Dimecres de Cendra: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”.

La voracitat del posseir, del guany sense fre, o sense escrúpols ni ètica ens pot engolir a tots, i fer-nos menys germans, tot i que ho som! Si no ens convertim a Déu, pare de tots, que ens prepara un vida més fraterna, podem acabar caient en un individualisme autodestructor que ens fa veure l’altre no com un germà sinó com un contrincant o un rival.

Nosaltres som aquella figuera que ha de donar fruit. A l’espera de l’amo de la vinya... es demana “un any més”. Cada Eucaristia, cada diumenge som invitats a la conversió, i més ara en aquests temps de Quaresma. És també una invitació a donar gràcies, i ho diem així: “Perquè vós, Senyor, ens concediu d’esperar cada any, amb alegria i conversió de cor, la celebració de la Pasqua”.

Carpe die deien els antics; aprofita el temps. Aprofita la Quaresma que és una oportunitat que Déu ens ofereix un any més!

Homilia de la missa de l’aparició

Ell és, com ningú, qui perdona, compren i no condemna mai. I perquè som conscients d’això, podíem pagar nosaltres amb una moneda diferent? 

Mn. A. Roquer

Homilia:

Avui, enlloc de fer un comentari sobre l’evangeli que hem escoltat, he estat temptat, simplement, de tornar-lo a llegir i prou. Que no és pas poc. A vegades fa por que el comentari que es fa sobre un fragment de l’Evangeli quedi, potser, menys clar que el mateix Evangeli, que per altra part és Paraula de Déu, i la meva no! És que aquest evangeli de sant Lluc que ara hem escoltat és més clar que l’aigua i toca molt de peus a terra; és terriblement, lamentablement de vegades, realista.

No hem de ser compassius, ni hem de judicar, ni hem de condemnar, ni hem de perdonar... simplement perquè som bones persones, perquè som educats, perquè som correctes. És, ni  més ni menys, si hem de fer tot això, perquè ho hem aprés de Déu; i Ell és, com ningú, qui perdona, compren i no condemna mai. I perquè som conscients d’això, podíem pagar nosaltres amb una moneda diferent? Altrament fórem com aquell de l’Evangeli que, tot i que el seu amo li perdona una gran quantitat del seu deute, quan troba un amic que li deu uns quants diners l’agafa i l’escanya fins que no ho paguis tot.

En una paraula: el nostre Déu, si el coneixem bé, és generós (més dels que ens imaginem), és perdonador (més el que podríem esperar), més enllà fins i tot diria del que és raonable. És clar, perquè Ell és Déu! I no hi ha pitjor pecat que fer el contrari d’això, fer que Déu sigui com nosaltres, fer un déu a la nostra imatge i semblança; fora un ídol, però fora el nostre ídol, el que ens hem fabricat nosaltres, el que ens convé, el que ens agrada.

“Sigueu bons del tot (ens diu Jesús) com ho és el vostre Pare del cel”. A vegades penso: pobres de nosaltres si Déu ha de fer la mateixa mesura que nosaltres fem! Qui pensa que Déu és mesquí, és avar, és ranci, és raquític... deu ser, potser, que ho és ell i no ho sap. Llavors invertim els termes: enlloc de fer nosaltres com Déu, voldríem que Déu fes com nosaltres. Jo ho he sentit això, vosaltres també: Això no es pot perdonar, això no té perdó de Déu! Que vol dir, ras i curt: Això, jo no ho perdono!

La Quaresma és un temps ideal per apropar-nos a la realitat de Déu, no a la nostra imatge; i per intentar comprendre que Ell és amor i a vegades nosaltres, no! La prova irrefutable no és altra que Jesús clavat a la creu, i a més a més clavat a la creu dient al Pare: “Pare, perdona’ls, no saben el què fan”.

“Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet”. No en tenim prou, sabem com som, volem la seva mesura que sempre “és més generosa i esplèndida, atapeïda, curulla fins a vessar”. Més que la nostra!

Homilia del diumenge II de Quaresma

Vet aquí, doncs, com l’opi del poble no és pas la religió, sinó l’excés de terrejar, sense mai pujar a la muntanya, sense escoltar mai la veu de l’enviat de Déu.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 15,5-12.17-18)

En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.» Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?» Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.» Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,17-4,1)

Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals. Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers. Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,28b-36)

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

Homilia:

“Jesús pujà a la muntanya a pregar”. Així hem començat avui la lectura de l’evangeli. Els evangelistes tenen, a vegades, un interès especial en narrar els fets importants de la vida de Jesús citant el lloc on s’esdevenen. L’orografia, doncs, per a ells, és un escenari important; així ens parlen de la muntanya, del desert, de la vora del llac, del camí, del pou de Jacob... Que la Transfiguració tingui lloc a la muntanya no és anecdòtic, és important! Mireu només el lloc de les Benaurances, de les Temptacions, del Calvari, el lloc de l’Ascensió: en una muntanya.

En el llenguatge bíblic la muntanya és un signe de proximitat amb Déu: Moisés al Sinaí. Pels inexperts, i avui som molts, la muntanya és allà on hi ha pins i farigoles, o bé és allà on anem a buscar rovellons i para de comptar.

El desert és el lloc on ens podem buidar i el Tabor el lloc on ens podem omplir. El desert és el lloc on ens podem omplir i el Tabor el lloc on ens podem buidar. Ens omplim de Déu i ens buidem del nostre jou. La Quaresma és un buidar per omplir, perquè si no es buida no es pot omplir, ja està ple. Al desert s’escolta la veu del temptador, al Tabor s’escolta la veu del Pare: “Aquest és el meu Fill, escolteu-lo”.

Pere, Jaume i Joan estaven adormits, profundament. Però si no fossin només aquests tres els que estan adormits?. La Quaresma hauria de ser per a tots nosaltres un despertador, o bé una transfiguració, des del desert al Tabor, des de la cendra a la Pasqua.

El Déu que havia cridat a Abraham a sortir de la seva terra i emprendre un nou camí, s’assembla el Jesús que convida als seus deixebles a fer camí, a pujar la muntanya que els obrirà uns altres horitzons. La Quaresma cada any ens convida, a tots, a fer un camí. I tot camí, la Quaresma també, té un final, i un final gloriós, com el del Tabor: la Pasqua; aprendre a veure la vida i a les persones tal com Déu les veu; fer-nos capaços d’entendre quins són els valors autèntics de la vida. Els camins de Déu no els marquem nosaltres, en tot cas els seguim, és Ell que els marca. I a vegades nosaltres voldríem marcar els camins de Déu, i li dictem per on ha de passar, per on ha de venir. Si fos així no hauria nascut en un estable, si fos així no hauria passat ni la Passió ni la mort en creu; només Tabor i pedres convertides en pans, això si que ens va bé; tot foren palmes, tot foren al·leluies... que és allò que ens agrada.

A la societat en general, i a les persones que en formem part, hi ha una dosi força gran de desencís, de desconfiança fins i tot. Tantes institucions que garantien un futur... s’estan esberlant; i això afecta la família, l’economia... tot allò que toca de prop les persones.

L’evangeli d’avui ens suggereix aquesta pregunta: Què és el que pot transfigurar la nostra societat, la nostra vida? Jesús convida els seus a convertir, a compartir la pregària. Això permet a la persona entrar en el més pregon de la seva pròpia existència i veure la seva veritat.

Avui Déu Pare ens convida a dialogar amb el Fill: “Escolteu-lo”. Aprenem d’ell la manera de ser persones, persones de veritat. Col·laborar amb el projecte de Déu de fer néixer un món nou, diferent. Fer néixer persones segons el model de Jesucrist. Tot un programa per viure la Quaresma, de preparar degudament la Pasqua, que és la veritable i la total Transfiguració.

Vet aquí, doncs, com l’opi del poble no és pas la religió, sinó l’excés de terrejar, sense mai pujar a la muntanya, sense escoltar mai la veu de l’enviat de Déu.

Homilia del diumenge I de Quaresma

L’orgull, que pretén fer de Déu un objecte, de sotmetre’l a les nostres proves de laboratori, no pot trobar Déu de cap manera.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 26,4-10)

Moisès digué al poble: «El sacerdot rebrà de les teves mans la cistella on portes les primícies dels fruits de la terra, i la deixarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu. Després, a la presència del Senyor, el teu Déu, declararàs: “El meu pare era un arameu errant que baixà amb poca gent a l’Egipte per viure-hi com a foraster. Allà es convertiren en un gran poble, fort i nombrós. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren una feina dura. Llavors vam cridar al Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam i tingué en compte la nostra opressió i el nostre treball forçat. El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic, ens va introduir en aquest lloc i ens va donar aquest país que regalima llet i mel. Per això he portat aquestes primícies dels fruits de la terra que vós, Senyor, m’heu donat.” »Després deixa aquells fruits davant el Senyor, el teu Déu, i adora’l.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 10,8-13)

Què diu l’Escriptura, germans? «Tens la paraula molt a prop teu; la tens als llavis i al cor.» Aquesta «paraula» és la fe que proclamem: si amb els «llavis» reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de «cor» que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l’Escriptura: «Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat.» Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus: uns i altres tenen el mateix Senyor, que enriqueix tots els qui l’invoquen, perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat». Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,1-13) En aquell temps, Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.» Jesús li va respondre: «Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa.» Després el diable se l’endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu.» Jesús li respongué: «L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”» Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí; l’Escriptura diu que “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te” i que “et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.» Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu.”» Esgotades les diverses temptacions, el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.

Homilia:

Cada any, ja ho sabeu, en aquest primer diumenge de Quaresma proclamem l’evangeli anomenat de les Temptacions; i en fem, com cada diumenge, un comentari de l’Evangeli. Avui permeteu-me que el comentari ens el faci el papa Benet. Ho trec del seu llibre Jesús de Natzaret. El motiu d’aquest cometari fet directament pel Papa ja el podeu suposar. Sabem tots que el Papa pot abdicar però sempre ens quedarà el seu magisteri.

Diu el Papa comentant l’evangeli:

La temptació se li presenta així: “Si ets fill de Déu digues que... Si ets fill de Déu tira’t d’alta baix”. Des de quan Jesús per demostrar que és fill de Déu ha de fer allò que diu el temptador? “Jo he vingut a fer la voluntat del Pare” dirà. Aquesta paraula “Si ets fill de Déu...” la tornarem a sentir, com a escarni, al peu de la creu: “Si ets fill de Déu baixa de la creu”.

I aquesta exigència també la podem presentar nosaltres a Déu... i a l’Església. Direm a Déu: si existeixes demostra’ns-ho; si tu ets fill de Déu i no un d’aquest il·luminats que sempre surten per tot arreu, demostra-ho. I fes també que la teva Església, si és que és la teva Església, sigui més convincent. Quina cosa hi ha que sigui més tràgica que contradir la fe en un Déu bondadós, la fe que vol salvar el món, que la fam que hi ha en aquest món?

Vam posar el Senyor a prova quan dèiem “el Senyor és o no és amb nosaltres?” de la mateixa manera com se sotmet una mercaderia a control.

L’orgull, que pretén fer de Déu un objecte, de sotmetre’l a les nostres proves de laboratori, no pot trobar Déu de cap manera. I no només reconeixerem que està a l’abast de les nostres mans; no hi està. Dels nostres coneixements; no hi està. D’allò que nosaltres podem arribar a experimentar. El que pensa així, ell es fa un déu; i no només rebaixa a Déu sinó que es rebaixa com a persona.

Mireu la tercera temptació. El temptador li mostra tots els reialmes de la terra i li ofereix el seu domini. El regne de Crist no va per aquest camí, no és com els regnes d’aquest món; no és aquesta la Glòria que Ell vol. La glòria que ofereix al món és aparença i es dissol. El regne de Crist no cal que adopti l’esplendor dels regnes polítics. Moltes vegades s’ha provat de seguir aquest camí amb el pretext, equivocat, d’assegurar la fe. I aquestes abraçades sempre han estat contraproduents i han degradat la fe.

La lluita per la llibertat de l’Església, per evitar que el regne de Crist no s’identifiqui amb cap credo polític, cal que ho aprenguem sempre. Sinó el preu que en pagarem serà molt car. Al final la fe es posa al servei del poder i es doblega a les seves conveniències.

Els regnes de la terra, que Satanàs aquell dia li oferia al Senyor, a hores d’ara tots han caigut, tots han desaparegut. La seva esplendorosa glòria era aparença. Amb tot, ni Pere ho havia entès. Quan Jesús parla de la Passió, Pere li diu “Això a vós no us pot passar”; i Jesús li diu “Ves-te’n  d’aquí Satanàs. Em vols fer caure. Tu també ets un temptador. No veus les coses amb els ulls de Déu sinó amb els ulls dels homes”.

La divinització del poder, la promesa falsa d’un benestar a base de que tothom tingui resolta l’economia i prou... Satanàs ho contraposa a la divinitat de Déu. És la divinització del poder. El Senyor respon: “Adora el Senyor, el teu Déu, i dóna culte només a Ell”.

Fins aquí el comentari del Papa sobre el tema de les temptacions.

Fins el dia 28 celebrarem l’eucaristia amb comunió amb el papa Benet, i després continuarem gaudint i alimentant-nos del seu mestratge, de la seva paraula, perquè “No només de pa viu l’home”.