diumenge, 19 d’agost del 2012

Homilia del diumenge 20 de durant l’any


En combregar mengem realment Jesús fill de Déu, mort i ressuscitat; i és per això que aquest aliment dóna la vida eterna, perquè Ell la té i la pot donar.
 Mn. A. Roquer
Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 9,1-6)
La saviesa ha construït el seu palau, hi ha posat set columnes. Prepara els seus guisats i els seus vins i fa parar la seva taula. Després envia les serventes a cridar des dels punts que dominen la ciutat: «Que vinguin els illetrats.» I als qui no tenen enteniment, ella els diu: «Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu, i avançareu pel camí del coneixement.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,15-20)
Germans, fixeu-vos bé com viviu; no sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present, perquè els temps que vivim són dolents. No sigueu d’aquells que no fan cas de res: més aviat mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor. No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa. Deixeu que us ompli l’Esperit Sant. Exhorteu-vos els uns als altres amb salms, himnes i càntics espirituals, canteu al Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tot a Déu Pare, en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,51-58)
En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquesta pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món.» Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»
Homilia:
Continuem amb la lectura del capítol VI de sant Joan. El que anomenem el discurs de Jesús sobre el pa de vida o, si voleu, els aclariments de Jesús com a pa de vida. Amb una afirmació avui contundent: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”.

No oblidem que Joan, que en la redacció del seu evangeli del Darrer Sopar és tan detallista, no diu res de la institució de l’Eucaristia. No serà perquè ja n’ha parlat en aquest discurs del pa de vida?. Un diumenge, nosaltres, altra vegada, som aquí per menjar aquest pa de vida eterna.

El discurs de Jesús és un discurs que cada vegada va pujant més de to. És un camí que fa pujada i que, cada vegada, el camí és més estret.

En arameu, la llengua que parlava Jesús, la paraula bisrah que el grec, la llengua en la que es van escriure els evangelis, la tradueix per sarks, no és pròpiament carn sinó persona. “Els qui em mengem a mi”. No és doncs una referència únicament a la carn com element constitutiu del cos humà, sinó de tota la persona. I en aquest cas la persona no és una altra que el fill etern de Déu fet home. En combregar, doncs, mengem realment Jesús fill de Déu, mort i ressuscitat, i vivent, gloriós, al sí del Pare; i és per això que aquest aliment dóna la vida eterna, perquè Ell la té i la pot donar.

En front de les discussions del jueus, humanament tant comprensibles perquè Jesús l’ha dit molt grossa, Jesús no rectifica sinó que es ratifica. No diu: Mireu, no ho heu entès bé; heu agafat el rave per les fulles. Jo parlo com una comparació, com si fos una paràbola; i així m’entendreu millor. No!. Es ratifica en allò que acaba de dir; ho entenguin o no. El que és, és!. “Us ho ben asseguro”, repeteix. I després encara afegeix: “És ben cert. Si no mengeu la carn del Fill de l’home... no podeu tenir vida en vosaltres. La meva carn (la meva persona) és veritable menjar, la meva sang és veritable beguda”. No es pot dir més.

En la vida de l’Església l’encarnació del fill de Déu és el que ara en diem l’Eucaristia, que celebrem aquí cada diumenge. El pa menjat, el vi begut es converteixen en substància de la nostra pròpia vida. Sabent això, en quin respecte hem d’apropar-nos a rebre l’Eucaristia? Com hem de valorar allò que mengem?. I aquest respecte i aquest valor que li donem es tradueix en amor; que és l’única resposta vàlida. Així la celebració de l’Eucaristia ja no és un precepte, ja no és una obligació, és una necessitat, perquè necessitem viure!.

Per això, a la carta als cristians d’Efes, sant Pau ens ho ha deixat ben clar: “No sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com la gent de seny”. Traiem profit del moment present!... Què diu del moment present? El moment present ve marcat per una crisi econòmica!. Certament, i cal tenir “seny” ens diu sant Pau. “Si sabéssim ser rics, també sabríem ser pobres”. Si haguéssim tingut clar que vol dir abundància potser ara sabríem que vol dir una crisi. Que la crisi econòmica, al menys, ens ensenyi a ser rics!.

No podem viure als núvols, vivim sempre envoltats de gent, la família, el treball, la relació amb els altres; els altres... sempre tan mediocres, oi?. Sí, mireu... tan mediocres com nosaltres. Però tots tenim aquell moment d’heroïcitat, i si és un petit moment d’heroïcitat, per raó de l’heroïcitat ja no és petit. La vida està feta d’aquestes coses.

Els temps que vivim, ens ha dit l’apòstol, són dolents; i és per això que ara com mai ens plau i necessitem com el pa que mengem que se’ns torni a dir altra vegada “Feliços els convidats a la seva taula”.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Homilia de la Festivitat de l’Assumpció de Maria

 Maria ha estat fidel i Déu respon amb fidelitat.
Cada Eucaristia ens posa en camí, ens fa fer un pas més cap a l’assumpció.
 Mn. A. Roquer.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
Avui donem gràcies a Déu dient això: És just que us donem gràcies Senyor perquè heu fet assumpta al cel la Verge Maria, imatge i primícia de l’Església gloriosa, model d’esperança certa del poble que camina. Que no és res més que la resposta de Déu a les paraules de Maria: “Que es faci en mi segons la vostra paraula”; i Déu ho ha fet!. I nosaltres ens adherim, avui, a la felicitació de la seva cosina que hem sentit a l’evangeli: “Feliç tu que has cregut”. Maria ha estat fidel i Déu respon amb fidelitat.

Maria ens és un model en tot. Model de fe, model de pobresa i de senzillesa, d’amor, de confiança plena amb Déu. Més enllà d’aquell, molt humà, “Però, com pot ser això?”. Una pregunta que hem fet moltes vegades referent a aspectes de la fe.  “Com pot ser això?”. Maria és imatge i primícia de l’Església i per això és garantia i és ja la confirmació avançada de la nostra esperança. Ara entenem aquella benaurança: “Feliços els que creuen”.

Des de sempre, des d’aquella poma del paradís, els homes hem fet mans i mànigues per obtenir la felicitat. I avui, Maria, ens ensenya el camí per on s’hi arriba, que a vegades no és per on nosaltres ens pensàvem.

La fe no és només una manifestació externa d’allò que diem que creiem. La fe és acollir el misteri de Déu en la nostra vida. L’assumpció de Maria al cel és un crit d’esperança que aferma la nostra esperança. “Tot allò que t’ha dit es complirà”. I ja s’ha complert en Maria per donar solidesa a allò que nosaltres encara esperem.

Maria és un crit de fe per expressar que són possibles, de part de Déu, la salvació i la felicitat. “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. En Maria s’ha complert, i així sabem que també es complirà en nosaltres tot allò que el Senyor ens ha fet saber.

No és gens estrany que la festa d’avui ja la comencessin a celebrar els cristians del segle VI amb aquest nom insinuador: Dormició de Maria.

La festa d’avui és la millor resposta als pessimismes que tot ho pinten de color negre i tot ho veuen emboirat. És la resposta a l’home materialista que en tot només veu factors econòmics de grans quantitats o de plaer sexual. Hi ha en el nostre món alguna cosa més, alguna cosa més alta que sobrepassa les nostres curtes esperances. Déu ens proposa la gran esperança!. Una cosa que va més enllà de les nostres realitats visibles. Dirà la guineu al Petit Princep: Només veiem bé amb el cor.

La festa d’avui ens ofereix la creença certa que el destí de la humanitat no és la mort, sinó la vida. Tots som cridats per Déu a la vida. És el pecat el que ha fet entrar la mort al món.

Hi ha com tres passos que donem consistència a la festa d’avui. Celebrem en primer lloc la victòria del Senyor ressuscitat; tal com ens ho ha dit sant Pau: Ell és el primer, no l’únic, el primer dels que triomfen sobre la mort. Celebrem també la victòria de Maria unida en tot al seu fill. I finalment celebrem, anticipadament, la nostra victòria. El triomf de Jesús i el de Maria és  projecta, avui, a tota l’Església. Maria és primícia, només primícia, només la primera de tots els que creuen.

Elevem al Pare el nostre cant de lloança i d’agraïment. Mengem el pa que dóna la vida, com dèiem diumenge passat, perquè en el fons cada Eucaristia ens posa en camí, ens fa fer un pas més cap a l’assumpció.

diumenge, 12 d’agost del 2012

Homilia del diumenge 19 de durant l’any


 Jesús és el que ve de Déu! És el pa de vida veritable
Mn. A. Roquer.
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,4-8)
En aquell temps, Elies caminà durant un dia pel desert, s’assegué a l’ombra d’una ginestera i demanà la mort, pregant així: «Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares.» Després s’ajagué sota aquella ginestera i s’adormí. Mentre dormia, un àngel el tocà i li digué: «Aixeca’t i menja.» Llavors veié al seu capçal un pa cuit sobre pedres i un càntir d’aigua. Menjà i begué, i s’adormí altra vegada. L’àngel del Senyor el tornà a tocar i li digué: «Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer.» Ell s’aixecà, menjà i begué, i amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits, fins que arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,30-5,2)
Germans, no entristiu l’Esperit Sant amb què Déu us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final. Lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.
Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare; viviu estimant, com el Crist ens estimà; ell s’entregà per nosaltres, oferint-se a Déu com una víctima d’olor agradable.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,41-51)
En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: «Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?» Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après vénen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa que dóna la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món.»
Homilia:
“Jo sóc el pa viu baixat de cel”. Aquesta expressió de Jesús l’acabem d’escoltar repetides vegades a l’evangeli d’avui. Però què vol dir baixar del cel?.

Aquells que l’escoltaven podien fer ben bé una referència al mannar que menjaven en el desert: una caiguda miraculosa, espectacular, quasi màgica!. I nosaltres avui, potser, no estem lluny d’aquella manera d’entendre això de baixar del cel.

Quan es parla de Déu sempre hi ha la tendència innata a pensar en quelcom supranatural. Per a Jesús baixar del cel té un sentit diferent. Aquí no hi ha cap espectacularitat, no hi ha cap raresa, ni cap espectacle digne d’aplaudiment; baixar del cel vol dir venir de Déu i el que té d’extraordinari és tan senzill com el pa de cada dia, que només l’enyorem quan no en tenim!. Venir de Déu és viure en la veritat, en la pau, en la llibertat, en la germanor, en el bé. “Jo he vingut per donar testimoni de la veritat”. I Pilat, irònicament, pregunta: “I què és la veritat?”. La veritat de qui és Déu, la veritat sobre la vida humana, sobre l’amor, sobre l’alegria.... Jesús ha fet sublims les coses més senzilles. I no per ser senzilles deixen de ser sublims. Potser encara ho són més.

Estem massa acostumats a enlluernar-nos només davant de l’espectacularitat. Voleu res més sublim que un Déu fet pa de cada dia. D’espectacle res, però una necessitat vital!. I de l’espectacle no en vivim, del pa de cada dia sí. El pare, el meu pare vull dir, que era el que partia el pa a casa, abans de partir el pa feia la senyal de la creu amb el ganivet.

Fer espectacle no és propi de Jesús. Aquell, recordeu: “Tira’t daltabaix!”; això és una temptació del maligne. Jesús va sentir aquest retret: Aquest és el fill del fuster. En canvi el Messies no sabem d’on vindrà i aquest és de Natzaret. D’on li ve aquest poder de fer miracles?. Excuses de mal pagador!, que n’hi haurà sempre i per tot. Ei!, per tot el que ens convé i ens interessa. Excuses que fan de pantalla per no veure allò que hauríem de veure i no ens interessa veure. No hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir. El rebuig del missatger pot amagar la veritat del missatge. En nosaltres no pot ser tan diferent.

Els del temps de Jesús havien posat un mur que els impedia veure la realitat de qui era autènticament Jesús. En tenien prou amb aquell no és el fill del fuster?, no és de Natzaret?, què vol dir això “Jo sóc el pa baixat del cel”?. Nosaltres també hem de fer un esforç per entendre on hi ha aquesta espurna de veritat, d’amor, de sinceritat... una espurna de Déu. En la paraula que avui hem escoltat hi és, en el pa que menjarem també!.

Una cosa és entendre, amb categories i càlculs humans; l’altra cosa és creure, i fer cas de la Paraula de Déu que escoltem.

Amb tot, davant del nostre món, tan ben entretingut, això sí, amb coses que fan goig de veure, però només fan goig de veure i prou, nosaltres continuem anunciant, amb fermesa: Jesús és el que ve de Déu! És el pa de vida veritable. Ell és el que parla de veritat i d’amor, i sap què és la veritat i l’amor quan Ell estima fins i tot els seus enemics; que anuncia el perdó com la gran alegria.

I tot això es més clar que mai quan en nosaltres domina, potser, el desànim, el dubte, el desencís... com aquell profeta Elies de la primera lectura del desert. Se’ns diu “Alça’t i menja que has de fer molt de camí”. Com ens convé tornar a escoltar allò de “Jo sóc el pa que dóna la vida. El pa de que jo parlo és aquell que baixa del cel per donar vida al món. El pa que jo donaré (el pa que avui se’ns donarà!) és el que dóna vida al món. Només pot donar vida al món aquell que ha vingut de Déu”.

diumenge, 5 d’agost del 2012

Homilia del diumenge 18 de durant l’any


No n’hi ha prou en satisfer la gana de pa;
i la gana de Déu?.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 16,2-4.12-15)
En aquells dies, tota la comunitat del poble d’Israel murmurà en el desert contra Moisès i Aharon. El poble d’Israel els deia: «Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d’Egipte quan encara sèiem al voltant de les olles de carn i menjàvem tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam.» El Senyor digué a Moisès: «Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si compleixen o no el que jo els mano. He sentit aquestes murmuracions del poble d’Israel. Digue’ls, doncs: “Aquest vespre menjareu carn, i demà al matí tant de pa com voldreu”, i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu.» Aquell vespre, doncs, arribà un vol de guatlles que cobrí el campament, i l’endemà al matí, tot el campament era ple de rosada. Quan la rosada s’esvaí, quedà per tot el desert una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra. Els israelites, en veure-ho es deien l’un a l’altre: «Manhu», que vol dir ‘Què és això?’ Perquè no sabien què era. Moisès els digué: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,17.20-24)
Germans, us dic, i insisteixo en el Senyor, que no visqueu més com viuen els pagans. Es guien per criteris que no valen. Però el Crist, tal com vosaltres heu après, no és res de tot això. No us l’han predicat tal com és? No us han ensenyat la veritat sobre Jesús? Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure. Despulleu-vos d’aquesta naturalesa envellida; els designis que la sedueixen la porten a la seva destrucció. Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar! Revestiu-vos d’aquesta nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva: porteu una vida justa, bona i santa de veritat.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,24-35)
En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l’altra riba, li preguntaren: «Mestre, quan hi heu vingut, aquí?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l’home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal.» Ells li preguntaren: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?» Jesús els respongué: «L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.» Li contestaren: «Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial.”» Jesús els respongué: «Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món.» Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa.» Jesús els diu: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.»
Homilia:
A partir del relat de l’alimentació de la multitud en mig del desert per part de Jesús, l’evangelista sant Joan vol que donem un pas més; en diu com n’és de necessària i imprescindible la rectitud d’intenció de tot allò que fem. També en el seguiment de Jesús. “Vosaltres només em busqueu perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”.

Això ens porta avui, a nosaltres, a fer-nos també una pregunta: Per què el busquem a Jesús? Per què el necessitem? Quin interès ens mou a seguir-lo? Seguir-lo per Ell mateix o pel què ens dóna?.

Jesús demana a la gent que alci la mirada, que miri una mica més enllà del nas. Certament que cal està atent a les necessitats materials de cada dia; Ell mateix ens ha demanat “demaneu el pa de cada dia”. Però també havia contestat el temptador, allà al desert: “No només de pa viu l’home”. Ell ha vingut al món ha portar el Regne de Déu. I una cosa és certa: si hi ha Regne de Déu hi ha pa per tothom!

Als ulls del poble, acostumat a volar baix, a no anar més enllà d’uns horitzons materials, Jesús fa esclatar la llum d’un horitzó més alt, molt més alt! “El que Déu vol que és que cregueu en aquell que Ell ha enviat” El poble diu: realment a Egipte, al menys, la pitança estava assegurada. És tan fàcil recordar, al desert sobretot, les olles plenes de carn que teníem a Egipte!. Quan la gana apreta no es pensa en res més. Però a quin preu es pagava aquell menjar a Egipte?: al preu de ser un poble sotmès, humiliat, esclau. Ara, al desert, cal que ens espavilem per trobar menjar, però el que hi ha assegurada és la llibertat. La gran resposta de Déu al seu poble no és el mannà, sinó el pa de cada dia. Però la llibertat sempre tindrà un preu massa car per a aquell que té gana.

Això ens porta a recordar altres llocs de l’Evangeli: “No només de pa viu l’home” o bé “no us inquieteu només pensant què menjareu, amb què us vestireu; això és cosa de pagans” o bé aquell “Marta, Marta, estàs neguitosa i preocupada per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària”.

L’evangeli d’avui va adreçat a aquelles persones de tendresa d’esperit, a dins d’un món d’interessos petits, esquifits, de preocupacions mediocres. “Busqueu primer el Regne de Déu, busqueu el menjar que dóna la vida veritable”. Jesús ens exhorta a buscar el veritable tresor, és a dir la manera veritable de viure una vida plena, amb autenticitat. Els autèntics valors de la vida... no val més la vida que el menjar?

Jesús no ha vingut a omplir l’estómac, ha vingut a omplir l’esperit. Amb tot, també és cert que amb l’estómac buit, l’esperit no funciona. I això ens explica el motiu de la multiplicació dels pans. No n’hi ha prou en satisfer la gana de pa; i la gana de Déu?. Però ahir i avui allò que urgeix no és la fam de Déu, sinó què hi ha per dinar?.

“Vosaltres em busqueu perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Rastrers! Només tenim ficada la mirada fins on ens arriba l’horitzó, i allà s’acaba el món. A l’hora de demanar pa no ens quedem curts en la demanda. “Senyor, doneu-nos sempre el vostre pa”. No esperem del Messies una repetició de l’antic mannà del desert; aquell mannà no va ser res més que un senyal, una profecia de la realitat de l’Eucaristia que aquí celebrem cada diumenge. Aquest, i només aquest, és el veritable pa que dóna la vida autèntica!.

El món té fam d’Eucaristia, i no ho sap!. “Feliços els que tenen fam i set, seran saciats”. Al menys, si la crisi econòmica ens fes demanar un altre pa!.

diumenge, 29 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 17 de durant l’any


 El pa de l’Eucaristia ens alimenta
per l’amor, mai per l’egoisme.
Mn. A. Roquer
Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 4,42-44)
En aquells dies, un home de Baal-Salisà va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu, vint pans d’ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.» El servidor contestà: «Com puc donar això a un centenar d’homes?» Però Eliseu insistí: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà.» Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,1-6)
Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,1-15)
En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú.» Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?» Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.» Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món.» Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.
Homilia:
Avui, i durant tot el mes d’agost que començarem ben aviat, fem un parèntesi de l’evangeli que llegim enguany, que és el de sant Marc, per llegir el capítol 6 de l’evangeli de sant Joan, amb la multiplicació dels pans, com hem vist, i continuarà amb el sermó anomenat del pa de vida.

D’entrada hem de dir que sant Joan es basa molt, en el seu evangeli, en fets, però també en la significació que tenen aquests fets. Ell situa cronològicament a prop de la Pasqua la multiplicació dels pans, ben segur per a que tingui una relació ben clara amb aquelles paraules de Jesús també en la Pasqua, la seva darrera Pasqua, amb els apòstols: “Preneu i mengeu. Això és el meu cos”; que té certament una relació directe amb el que escoltarem diumenge que ve: “Jo sóc el pa que dóna la via. Els que em mengin a mi viuran gràcies a mi”.

Hi ha una petició per part de Jesús que sembla sorprenent i no ho és gens!: “On comprarem pa per a que pugui menjar tothom”. I tot seguit Joan afegeix: “Però Jesús ja sabia què havia de fer”; doncs, per què preguntava?. Magnífic advertiment el de l’evangelista. Jesús per fer un miracle demana una resposta de fe, una col·laboració. El deixeble ha de ser una persona que creu en la força de l’amor de Déu, i també creu en la força de l‘amor que Déu ha posat en el cor del deixebles.

“Aquí hi ha un noi que té 5 pans. Porteu-los”. El miracle de la multiplicació dels pans... el preu és també un altre miracle: el miracle de la fraternitat, que és també un miracle. No s’hi pot arribar si no és per do del Senyor. El miracles sempre demanen: “Quants pans teniu?... Porteu-los”. El miracle ens demana la nostra aportació, amb pans, amb fe, amb generositat.

Ara convé que aterrem. Senyor, no tenen pans per menjar; Senyor que no veieu que hi ha  mitja humanitat que no pot menjar, nosaltres direm també. I Ell ens diu “Quants pans teniu?”. El miracle de la germanor, que costa més que multiplicar pans i peixos.

A mi no sé qui em fa més mal al cor: aquell que passa gana o aquell que llença el pa?. La vergonya no és que hi hagi fam al món. La vergonya és que nosaltres que podem, perquè podem!, no hi posem el remei que calgui. Com podem demanar un miracle?. Déu fa miracles, certament, però no fa jocs de mans; els jocs de mans són per enlluernar el qui hi ha allí al davant i prou. Jesús continua preguntant als felips de torn “On comprarem pa per a que pugui menjar tothom?”. I ara una altra pregunta ben actual: Que tenen a Síria que nosaltres no tenim i ho voldríem?.

La vida de la humanitat consisteix a aprendre a viure en fraternitat. Això és l’Evangeli. La vida no se’ns ha donat per viure en comoditat sinó en comunitat. I encara els diré més, i que ningú s’escandalitzi, i si algú s’escandalitza... ho sento molt: Quan falta la fraternitat sobra la missa!. No podem esperar, certament, que s’acabin les injustícies per poder celebrar l’Eucaristia, però tampoc podem continuar celebrant l’Eucaristia sense que aquesta celebració ens faci pessigolles, o sigui ens empenyi a la fraternitat. El pa de l’Eucaristia ens alimenta per l’amor, mai per l’egoisme (ja he complert, ja he fet el que havia de fer).

I encara aniríem discutint que si galgos que si podencos a l’hora de la Comunió: que si a la boca o si a la ma.

El que passa gana vol pa, i no li vingueu amb lleis. L’amor, només l’amor, supera tota llei.

dimecres, 25 de juliol del 2012

Homilia de la missa de l’aparició. Sant Jaume


Aquell estar tan a prop de Jesús i tenir tantes dificultats per pair el seu missatge no és cosa de Jaume, és cosa de tots.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,33.5,12.27-33.12,1b.2)
En aquells dies, el testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar molts miracles i prodigis entre el poble. Els guardes s’emportaren els Apòstols i els presentaren al sanedrí. El gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els Apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells, en sentir això, s’exasperaven i volien condemnar-los a mort.
Més tard el rei Herodes féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)
En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»
Homilia:
Avui hem estat convidats a celebrar la festa d’un apòstol. I a més a més, un dels tres apòstols preferits dels Senyor: demana a Pere, Jaume i Joan que li facin costat al Tabor i, sobretot, a Getsemaní. A més és l’apòstol que té la venerable tradició de ser juntament amb sant Pau el predicador de l’Evangeli a les terres hispàniques. Tot i que no va més enllà d’una tradició (també hi ha, i no la coneixem gaire, la tradició del pas de l’apòstol sant Jaume per Lleida)... Tot i que, doncs, no va més enllà d’una tradició, cal agrair l’impuls missioner d’aquells primers testimonis de la predicació de l’Evangeli. I això no és llegenda, ni tradició, és veritat!. Nosaltres no hem seguit el camí dels estels peregrinant fins el camp de l’estrella, però sí que estem fent, tots junt, el camí del seguiment de l’Evangeli perquè volem arribar a aquell que és la veritable llum, Jesús.

L’evangeli d’avui ens fa pensar en la fina ironia de l’evangelista Mateu, emprada també en altres llocs del seu evangeli. Un sa sentit de l’humor que també ens pot anar bé i ens pot servir, també avui, d’exemple. Aquell estar tan a prop de Jesús i tenir tantes dificultats per pair el seu missatge no és cosa de Jaume, és cosa de tots. El veritable camí de sant Jaume sempre és el camí que ens porta a l’encontre amb Jesús. També nosaltres som seguidors d’aquells apòstols que no van entendre a fons, de moment, l’Evangeli d’aquell noi de Natzaret. O pitjor: van entendre la A per la B; o si voleu van agafar bou per bèstia grossa. És tan fàcil, sempre som d’interessats, ahir i avui!.

L’evangelista Mateu ens presenta la mare dels fills de Zebedeu, Jaume i Joan, intentant endollar, avui diríem, els seus fills. Els altres protesten. “Que seguin un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra al vostra Regne”. I nosaltres, què? diuen els demés apòstols. Això, avui en dia, és tràfic d’influències!, i ho és; és humà i més si ve d’una mare, que sempre vol el millor pels seus fills, que demani el lloc de privilegi. És normal, però ni en la mare del fills de Zebedeu és justificable. L’estil de Jesús és ben bé el contrari. “El que Fill de l’home no té ni on reposar el cap”. Ell no espera ni promet privilegis, ni llocs de prestigi, ni de domini, sinó de servei. I els apòstols ho van entendre. Amb la més bona voluntat del món podem esgarrar el pla de Déu. Som així. Quan Jesús prediu la seva mort en creu, Pere s’afanya a dir “A vós això no us pot passar”. Quants errors amb la més bona voluntat del món, fan que girem cap per avall la voluntat de Déu!.

Que la festa d’avui, que l’evangeli que hem escoltat ens faci veure ben clar quin és de veritat el camí que porta a la llum, a Déu. Que l’experiència de Jaume ens serveixi avui també a nosaltres.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 16 de durant l’any


Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 23,1-6)
Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d’Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s’hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor.
»Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,13-18)
Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l’enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.
Homilia:
No és pas que el tema d’avui de les lectures sigui, com a tema central, el del descans, però sí que el tema central que ens mou a tots a finals de juliol, a l’estiu, és el descans. La paraula vacances és la més repetida aquests mesos. La necessitat del descans, doncs, és una cosa que s’imposa.

I no és nova. Això d’anar sobrecarregats ja és donava en el temps de Jesús. L’Evangeli ens ha dit “no tenien ni temps de menjar”. El verb reposar es repeteix dues vegades als evangelis, i en situacions ben diferents o ben oposades: quan tornen cansats de la seva predicació i quan s’adormen a Getsemaní. En el primer cas Jesús diu: “Veniu i reposeu una mica”. S’ho havien guanyat!. En el segons cas, a Getsemaní, els diu: “Dormiu i reposeu”.

Segons els sociòleg Koch l’home actual ha comprat la prosperitat al preu d’un empobriment dels elements vitals. És tan fàcil oblidar el valor primer de la vida per agafar-nos a l’activisme. Per això el descans no pot ser només la pausa necessària per refer-nos de les energies esgotades, o la vàlvula d’escapament que ens allibera de les tensions que hem acumulat. La persona humana també està feta per fruir, per jugar, per viure i per descansar. Ara entenem que el “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” pot ser un càstig del pecat original.

Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel, que és festa i alegria per a sempre: vacances perpètues!.

Per recuperar altre cop la vida no n’hi ha prou, doncs, a visitar nous països, a descobrir nous paisatges, a fer noves amistats. La festa, l’alegria, va de dins cap enfora; i de fora cap endins.

L’Evangeli ens recorda la invitació: “Veniu a un lloc tranquil i reposeu”. Potser l’Església, avui, ha de repetir la invitació a l’home contemporani, a voltes tan estressat, tan dispers, tan avorrit; i ensenyar-li a trobar l’alegria del descans interior també en el trobament amb Déu, que és l’amic de la vida, amic de la festa, de la joia, de l’alegria.

De Jesús, com a mestre, n’hem d’aprendre no només les paraules que diu, sinó també la vida que fa: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. Ens ho ha dit Jesús.

Però més enllà d’aquest aspecte, la imatge que té un paper central en les lectures d’avui és, com haveu vist, és la imatge del pastor. Una imatge repetida en els textos bíblics i particularment estimada per les primeres comunitats cristianes quan no s’atrevien a reproduir en imatge el Crist crucificat, i representaven Jesús com a Bon Pastor, el pastor que sap conduir el ramat als bons pasturatges, al lloc on hi ha l’aigua fresca, o a la bona ombra quan és l’hora de la sesta. Desfent els malentesos de cabres i d’ovelles: el pastor us dirà sempre que són més dòcils les cabres que les ovelles, però són més boniques les ovelles que les cabres; la docilitat dels bens és un tòpic. Això és un parèntesi.

Durant la setmana, qui més qui menys, va atrafegat. Avui ens cal trobar-nos aquí per descansar, per acollir tranquil·lament la Paraula de Déu, per a no anar amb presses, per a no mirar el rellotge... per alimentar, en una paraula, la nostra vida a poc a poc. Jesús és la nostra vida i la nostra veritat. Ell és el nostre descans. Per això el diumenge, dia del Senyor, és el dia del descans. Ell és el nostre repòs, en Ell troba descans la nostra vida.

Jesús avui, també compadit de nosaltres, com hem sentit a l’Evangeli, ens instrueix llargament, ens omple de vida; d’una vida que realment té sentit.

diumenge, 15 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 15 de durant l’any


Els predicadors de l’Evangeli són aquells que saben viure, sense complexes, una vida senzilla i generosa. Aquesta és l’única... i la predicació que convenç.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Amós (Am 7,12-15)
En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda’t de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.» Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble.”»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-14)
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
[En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d’escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.]
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,7-13)
En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells.» Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.
Homilia:
L’Evangeli realment, per si és que en dubtaven, és desconcertant!.

Nosaltres, quan hem d’emprendre una feina, el primer que fem és una llista de totes les coses que necessitarem per fer aquella feina; i ho trobem el més lògic del món. Jesús ens diu... o sigui fa la llista de tot allò que els hi sobrarà als Apòstols. I la feina que han de fer és difícil, molt difícil!.

En tenim prou amb un amic, unes sandàlies i un bastó per afrontar el camí de la vida. El que convé és que tothom vegi que el cal per treure suc de la vida és, això sí, ser persones lliures. Convençuts que la tan anhelada, la tan promesa per tantes coses, felicitat no consisteix en tenir. I ara ja en podríem començar a fer l’experiència: quina enveja veure que el que té menys que jo és més feliç que jo que tinc tantes coses menys una, la felicitat!. Potser sí que la qüestió no és tenir o no tenir, sinó és saber fer bon ús d’allò que tenim.

L’enviat, això vol dir la paraula apòstol, haurà de posar la seva confiança en aquell que l’envia, no en allò que ell porta. Allò que el fa fort, la seva única riquesa, és la Paraula de Déu que proclama. L’enviat per Jesús és l’home lliure, no predica ni defensa cap idea seva; no és la seva veritat que predica, sinó la veritat de Déu que l’ha enviat. Així, amb mitjans senzills, no cal més, traurà dimonis, curarà malalts. I només així es posarà de manifest, de manera ben clara, que l’èxit de la seva predicació no ve d’ell, sinó que és obra de Déu. L’èxit de la seva predicació no pot venir d’uns mitjans que sempre són esquifits; el sembrador sembra, però és Déu que fa créixer la llavor. Bona lliçó per a tot predicador, si és que intenta convèncer a algú.

Què ha passat per distanciar-nos tant del projecte original de Jesús. Poques vegades a l’Evangeli se’ns presenta, d’una manera més clara i més concreta, la voluntat de Jesús. Sempre tenim aquell recurs –nosaltres sempre som persones de molts recursos–... el recurs, per exemple, d’aigualir el vi de l’Evangeli perquè té massa grau; i llavores malmetem el vi i no arreglem l’aigua. O nosaltres ens permetem, això sí, de creure que tal com ho diu Jesús és una utopia, una quimera; o bé és una manera de parlar pròpia d’aquell ambient de l’Orient Mitjà, o d’una societat nòmada, avui evidentment superada.

Però hi ha una cosa que no podem esquivar si volem jugar net: l’Evangeli ha de ser proclamat amb mitjans senzills, per a que quedi clar que la força ve de l’Evangeli, no dels mitjans que emprem. No som pobres quan no tenim mitjans; som pobres, en tot cas, quan no tenim prou fe.

L’Evangeli el prediquen aquells que el viuen, no aquells que només en parlen. Això sí, no són normalment els poderosos, els tecnòcrates, ni els savis teòlegs; ni són tampoc les manifestacions massives, o les declaracions de principis, ni les conferències que escoltem de savis i entesos. Si no pregunteu-ho a sant Francesc d’Assis i us ho dirà per pròpia experiència.

La nostra societat necessita com el pa que menja –però és clar, ara no es menja gaire de pa– necessita l’impacte d’homes i dones que convencen més pel què viuen que pel què diuen. Necessitem algú que ens digui què és el que realment hem de fer. I ens dirà que si no ens estimem de veritat, tot el que fem és un zero a l’esquerra.

Els predicadors de l’Evangeli són aquells que saben viure, sense complexes, una vida senzilla i generosa. Aquesta és l’única... i la predicació que convenç.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 14 de durant l’any


És justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 2,2-5)
En aquells dies, l’Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 12,7-10)
Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,1-6)
En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?» I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.» I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.
Homilia:
El tema que avui s’ha repetit en totes tres lectures podríem dir que és el tema del fracàs. També a la Primera Lectura, el profeta, com sant Pau quan diu “És quan sóc feble que sóc fort”; o bé el fracàs de Jesús a Natzaret.

En una societat com la nostra que valora i premia l’èxit, saber afrontar el fracàs és un repte. Cal ser ben conscient que, prengui la forma que prengui, el fracàs forma part, no ens en podem escapar, de la nostra vida un dia o altre. El conte de la lechera no és una fantasia imaginada, és una realitat!.

Així, doncs, afamats d’èxits, de poder, de fama, de ben estar, de figurar... admetre un Déu que neix pobre i mort ajusticiat en una creu no és gens fàcil. Però sempre hi cap un grau d’un cert interrogant: la mort en creu va ser un fracàs o va ser un èxit? Fou el fracàs del condemnat o fou el fracàs dels qui el condemnaven? Potser podríem dir: el seu fracàs, el seu aparent fracàs!, va ser el nostre èxit.

Vist des de fora, tal com el veiem nosaltres, és una cosa; tal com el veient els de Natzaret és una altra: un home com qualsevol altre, ni més ni menys. Vist des de la fe és el Déu fet home; aquesta és la realitat que només la fe pot veure i pot entendre. La fe veu les coses d’una altra manera, amb uns altres ulls.

Els de Natzaret es pensaven que el coneixien més que ningú; només perquè era de casa; el fill del fuster; sa mare és la Maria, saps?, te’n recordes; sí, home, i tant...; és el parent de Jaume, del Jaume de cal... ara no me’n recordo; i també parent del Josep i del Simó. La humanitat de Déu escandalitza!. No és fàcil admetre un Déu tan proper. A vegades pensem que és molt difícil admetre... creure en un Déu que està tan lluny de nosaltres, tan distant de nosaltres; quan en realitat la dificultat, i ho hem vist, radica en creure en un Déu tan a prop nostre. Ja ens està bé un Déu llunyà, envoltat de majestat, de núvols i d’àngels; un Déu poderós, terrible, capaç de castigar els dolents (és clar, sempre són els altres, evidentment); un Déu que si baixa a la terra és per posar les peres a quarto de tots els malvats i explotadors; un Déu que faci justícia... segons el nostre concepte de justícia, és clar, si no...; un Déu que faci miracles quan nosaltres volem un miracle i que el miracle sigui tal com nosaltres volem. Déu no fa miracles per convèncer a ningú. “Si ets fill de Déu –li diran– baixa de la creu, i creurem en tu”, i no va baixar! I no va baixar justament perquè era Déu; nosaltres hauríem baixat, segurament.

Tot això no és res més que entendre el fet religiós de la fe cristiana amb un cert infantilisme no superat. Quan hi ha rebuig de la fe ni Déu hi pot fer res! Déu pot fracassar! Però aquí, qui és realment que fracassa? Déu al no fer miracles o la nostra manca de fe? Jesús a Natzaret va fracassar, o van fracassar els de Natzaret per no fer cas de la seva predicació?.

Obrim els ulls al nostre món d’avui. Veiem com la nostra societat es va descristianitzant. Com entenem la indiferència en vers el fet religiós? El relativisme moral: el fet de prescindir obertament, tranquil·lament, de Déu a la pròpia vida. Som conscient que això abans no es donava i no encertem en el clau per veure si, d’alguna manera, es pot superar, perquè som acèrrims enemics de tot fracàs!.

Amb tot, creure avui en Jesús, per a nosaltres, és més fàcil que per als de Natzaret. Hem de començar per admetre que el poder de Déu no és prepotència, és humilitat! I aquesta és la gran sorpresa de Déu: la senzillesa!. Creure en un Déu prepotent és més fàcil que creure en un Déu assequible.

I nosaltres, fins i tot, creiem en un Déu que s’ha fet un tros de pa. Així de senzill, així de casolà. Això és tan gran que només un Déu, un Déu de veritat, és capaç de fer-ho.

És justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.