Homilia del diumenge 19 de durant l’any

 Jesús és el que ve de Déu! És el pa de vida veritable

Mn. A. Roquer.

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,4-8)

En aquell temps, Elies caminà durant un dia pel desert, s’assegué a l’ombra d’una ginestera i demanà la mort, pregant així: «Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares.» Després s’ajagué sota aquella ginestera i s’adormí. Mentre dormia, un àngel el tocà i li digué: «Aixeca’t i menja.» Llavors veié al seu capçal un pa cuit sobre pedres i un càntir d’aigua. Menjà i begué, i s’adormí altra vegada. L’àngel del Senyor el tornà a tocar i li digué: «Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer.» Ell s’aixecà, menjà i begué, i amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits, fins que arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,30-5,2)

Germans, no entristiu l’Esperit Sant amb què Déu us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final. Lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.
Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare; viviu estimant, com el Crist ens estimà; ell s’entregà per nosaltres, oferint-se a Déu com una víctima d’olor agradable.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,41-51)

En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: «Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?» Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après vénen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa que dóna la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món.»

Homilia:

“Jo sóc el pa viu baixat de cel”. Aquesta expressió de Jesús l’acabem d’escoltar repetides vegades a l’evangeli d’avui. Però què vol dir baixar del cel?.

Aquells que l’escoltaven podien fer ben bé una referència al mannar que menjaven en el desert: una caiguda miraculosa, espectacular, quasi màgica!. I nosaltres avui, potser, no estem lluny d’aquella manera d’entendre això de baixar del cel.

Quan es parla de Déu sempre hi ha la tendència innata a pensar en quelcom supranatural. Per a Jesús baixar del cel té un sentit diferent. Aquí no hi ha cap espectacularitat, no hi ha cap raresa, ni cap espectacle digne d’aplaudiment; baixar del cel vol dir venir de Déu i el que té d’extraordinari és tan senzill com el pa de cada dia, que només l’enyorem quan no en tenim!. Venir de Déu és viure en la veritat, en la pau, en la llibertat, en la germanor, en el bé. “Jo he vingut per donar testimoni de la veritat”. I Pilat, irònicament, pregunta: “I què és la veritat?”. La veritat de qui és Déu, la veritat sobre la vida humana, sobre l’amor, sobre l’alegria.... Jesús ha fet sublims les coses més senzilles. I no per ser senzilles deixen de ser sublims. Potser encara ho són més.

Estem massa acostumats a enlluernar-nos només davant de l’espectacularitat. Voleu res més sublim que un Déu fet pa de cada dia. D’espectacle res, però una necessitat vital!. I de l’espectacle no en vivim, del pa de cada dia sí. El pare, el meu pare vull dir, que era el que partia el pa a casa, abans de partir el pa feia la senyal de la creu amb el ganivet.

Fer espectacle no és propi de Jesús. Aquell, recordeu: “Tira’t daltabaix!”; això és una temptació del maligne. Jesús va sentir aquest retret: Aquest és el fill del fuster. En canvi el Messies no sabem d’on vindrà i aquest és de Natzaret. D’on li ve aquest poder de fer miracles?. Excuses de mal pagador!, que n’hi haurà sempre i per tot. Ei!, per tot el que ens convé i ens interessa. Excuses que fan de pantalla per no veure allò que hauríem de veure i no ens interessa veure. No hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir. El rebuig del missatger pot amagar la veritat del missatge. En nosaltres no pot ser tan diferent.

Els del temps de Jesús havien posat un mur que els impedia veure la realitat de qui era autènticament Jesús. En tenien prou amb aquell no és el fill del fuster?, no és de Natzaret?, què vol dir això “Jo sóc el pa baixat del cel”?. Nosaltres també hem de fer un esforç per entendre on hi ha aquesta espurna de veritat, d’amor, de sinceritat... una espurna de Déu. En la paraula que avui hem escoltat hi és, en el pa que menjarem també!.

Una cosa és entendre, amb categories i càlculs humans; l’altra cosa és creure, i fer cas de la Paraula de Déu que escoltem.

Amb tot, davant del nostre món, tan ben entretingut, això sí, amb coses que fan goig de veure, però només fan goig de veure i prou, nosaltres continuem anunciant, amb fermesa: Jesús és el que ve de Déu! És el pa de vida veritable. Ell és el que parla de veritat i d’amor, i sap què és la veritat i l’amor quan Ell estima fins i tot els seus enemics; que anuncia el perdó com la gran alegria.

I tot això es més clar que mai quan en nosaltres domina, potser, el desànim, el dubte, el desencís... com aquell profeta Elies de la primera lectura del desert. Se’ns diu “Alça’t i menja que has de fer molt de camí”. Com ens convé tornar a escoltar allò de “Jo sóc el pa que dóna la vida. El pa de que jo parlo és aquell que baixa del cel per donar vida al món. El pa que jo donaré (el pa que avui se’ns donarà!) és el que dóna vida al món. Només pot donar vida al món aquell que ha vingut de Déu”.