Homilia del diumenge 20 de durant l’any

La dona cananea, agenollada als peus de Jesús que, al menys, esdevingui per a nosaltres una crida a recuperar el sentit de la fe senzilla, de la fe profunda.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 56,1,6-7)

Diu el Senyor: «Compliu els vostres manaments, obreu el bé, que està a punt d’arribar la meva salvació, i de revelar-se la meva bondat. Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 11,13-15.29-32)

Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns. Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin? No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres; igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients. Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 15,21-28)

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada.» Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar.» Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.» Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me.» Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.» Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.» Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.» I a l’instant es posà bona la seva filla.

Homilia:

Un evangeli ben bonic aquest de la dona cananea!. Un evangeli ben estrany aquest de la dona cananea!. En un llenguatge modern, o sigui amb un argot d’avui, en podríem dir un evangeli trencador.

Ens apareix una imatge de Jesús inusual. El desconeixem. Queda fora dels nostres esquemes, o dels que ens hem fabricat. És una manera estranya de fer: un Jesús que fa el sord a una pobra mare que demana, trasbalsada, la salut de la seva filla. Jesús no només fa el sord, com si sentís ploure, sinó que respon amb paraules ofensives (“Pobra dona. No estaria bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossos”).

Que és estrany que sant Mateu no hagués passat per alt aquest fragment de l’Evangeli!, que per altra part no sembla que sigui tan transcendental. Quin interès té en deixar-ne constància? Perquè, per altra part, mirant-ho des de la nostra perspectiva, Jesús no queda massa ben parat; motiu més per passar-lo una mica de llarg.

Pels nous cristians vinguts del judaisme, els de Mateu, no era clara l’entrada que els pagans formessin part de la comunitat cristiana. La dona cananea, Marc afegeix que era una dona pagana. Per tant tenia vetada l’entrada a la comunitat dels salvats: no podia rebre la benedicció de Déu, en aquest cas la curació de la seva filla. Jesús la rebutja, o al menys així ho sembla, però acaba lloant la seva fe.

La intenció de Mateu sembla que sigui un intent per posar més de manifest el rebuig inicial i la lloança de fe del final. La dona, enlloc de sentir-se ofesa per les paraules de Jesús, aprofita l’ofensa i reacciona fent servir la mateixa argumentació: “també els gossos mengen les molles de pa que cauen de la taula dels fills”. Chapeau!. Perdó, vull dir: “Dona, quina fe que tens!”. Una fe que les contrarietats no fan claudicar ni fan enrere. I avui, ho hem de reconèixer, més aviat anem una mica prims de fe. Conclusió: La fe també pot arribar als que no són jueus. Això, avui, ho tenim molt clar; en temps de Mateu no ho era tant.

Potser allò que pretenia Jesús, cosa que només podem suposar, era posar a prova la fe d’aquella dona cananea, és un examen. Si supera la prova li donarem bona nota: “Dona, quina fe que tens!”. Nota màxima!. Que temptador resulta avui mesurar la grandesa de les persones pels èxits. Tota la vida se’ns ha convertit una mica en una Operación Triunfo, condicionats per una cultura que només valora i pesa, amb bon pes, el rendiment material. Això ens incapacita per valorar a la persona dels petits detalls, de la generositat... Fora un greu error considerar grans creients, només!, aquells que s’esforcen per canviar la societat com un compromís social o polític. Bé, molt bé!, però i els creient de segona divisió?, que som la majoria. Quants homes i dones dels nostres pobles, de les nostres ciutats viuen una fe molt senzilla, sense fer-se notar mai per a res, però una fe profunda, una gran fe?. Avui l’elogi de la dona cananea va per ells: Quina fe que teniu!.

I l’agraïment també per a Mateu... per no haver sabotejat aquest fragment de l’Evangeli.

La pregària dels fidels que fem a cada celebració eucarística demana una fe prou confiada per creure que allò que demanem ho podem obtenir per la generositat de Déu. Quan preguem a Déu no ho fem per a que ens estimi més; som nosaltres que, quan preguem, ens deixem transformar pel seu amor.

La dona cananea, agenollada als peus de Jesús que, al menys, esdevingui per a nosaltres una crida a recuperar el sentit de la fe senzilla, de la fe profunda. Sempre quedaran molles de pa sota la taula... i a vegades, quan hi ha molta gana, només queden molles de pa!.

Homilia del diumenge 19 de durant l’any

 El que ens interessa és el final: els deixebles fan aquesta afirmació de fe, que és l’afirmació de fe que s’espera avui de tots nosaltres: “Realment aquest home és el Fill de Déu”

Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,9a.11-13a)

En aquells dies, Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu, i passà la nit en una cova. El Senyor li va fer sentir la seva paraula, i li digué: «Surt fora i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.» Llavors vingué una ventada tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí a fora i es quedà a l’entrada de la cova.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 9,1-5)

Germans, us asseguro per Crist que dic la veritat, que no menteixo; la meva consciència, guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni: Sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor: tant de bo fos jo proscrit del Crist, en lloc dels meus germans, el poble del meu llinatge. Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 14,22-33)

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.
Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que sóc jo.» Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua.» Jesús contestà: «Ja pots venir.» Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me.» A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?» I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu.»

Homilia:

L’evangeli d’avui, que acabem d’escoltar, és, sense dubte, una meditació seriosa sobre l’Església, assetjada com la barca de Pere tantes vegades per innombrables perills: onades, vents contraris... fins i tot els tripulants perden el sentit de l’orientació i es pensen que van sols, que Jesús no va embarcat en aquesta barca!. I tenen por!. La por, la maleïda por!, que ens fa dubtar de tantes coses, que paralitza moltes vegades tantes decisions. Per por de... “No tingueu por” els dirà Jesús, com també els dirà el mateix un cop ressuscitat.

Elies, el profeta, també té por. Està cansat, té problemes greus, és l’únic profeta que ha quedat en tot Israel fidel a Déu; el poble ha abandonat l’Aliança i al pobre Elies li toca remar a contracorrent; tot li van en contra, és un home derrotat!; s´ho ha jugat tot a una carta (la causa de Déu) i ha perdut!. Si Déu no hi intervé, tot està perdut. Certament que hi intervé, però d’una manera estranya, d’una manera, per tant, inesperada; Déu no és a la ventada que ho esberla tot, no!; n’hi és al terratrèmol, ni és en el foc. Déu és en aquella brisa d’un aire suau. I els apòstols a la barca, remem i no avancen.

Tot això, no us fa pensar en res?. Hem de fer referència només a uns temps passats, molt passats, que no ens afecten avui?. Ara no és qüestió d’una tempesta al desert, al Sinaí; ni d’una tempestat al llac de Galilea. Són les dificultats de la vida que hem d’afrontar i ens fan trontollar, i ens prenen la seguretat. Les dificultats, les tempestes de la vida, poden provocar en nosaltres dues reaccions completament oposades: ens aparten de Déu o ens apropen a Déu; tot depèn de en quin Déu creiem i de com creiem que som nosaltres.

Els Apòstols es pensaven que Jesús era un fantasma. O bé, mirat per l’altre costat, veiem la inseguretat de Pere: té por d’enfonsar-se... però que no sabia nedar sant Pere, que era pescador?. Nedar, segurament que sí; caminar sobre l’aigua, segurament que no.

Por i fe no lliguen, no poden coexistir. Pere, arrauxat com sempre, posa a prova la seva fe; per tant, té dubtes. I qui no en té?. “Senyor, si sou vós...”. No sap si ho és! Punts suspensius. Es mou entre la por i les ganes de creure. Tot creient, com Pere, és una arrauxat. Pere posa a prova Jesús (la por sempre posa a prova): “...maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”. Jesús accepta el repte i ara és Ell qui posa a prova Pere: “Vine”. I es troba amb unes dificultats que no hi comptava, unes dificultats que no són imaginació seva, sinó molts reals, com sempre!; tal com passa normalment amb tothom que dóna el pas de la fe i va a l’encontre amb Jesús, sempre envoltat d’entrebancs, de dubtes, d’incerteses, d’enemics de tot seguiment d’aquell “Vine amb mi”. Altra vegada la por enemiga de la fe, i enemiga de la Paraula de Jesús (Vols dir?). I comença a enfonsar-se. L’inici de tota davallada de la persona que creu és creure excessivament més en ell que en la Paraula de Déu.

Aquesta escena de l’evangeli d’avui pot semblar com una anècdota, si només ens quedem en el Jesús que camina sobre l’aigua o en el Pere que s’enfonsa. La catequesi de Mateu no ens vol fer anar només a descobrir un anècdota, vol que donem un pas més. El que ens interessa és el final: Jesús i Pere pugen a la barca, la tempesta es calma i els deixebles fan aquesta afirmació de fe, que és l’afirmació de fe que s’espera avui de tots nosaltres: “Realment aquest home és el Fill de Déu”. Si no arribem fins aquí no hem llegit bé l’Evangeli; ens hem quedat només, i és molt bonica, amb l’anècdota.

Homilia del diumenge 18 de durant l’any

Amb el do de l’Eucaristia, l’Església dóna el pa de la vida a tothom que té fam de salvació.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,1-3)

Això diu el Senyor: «Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res.
»Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,35.37-39)

Germans, qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 14,13-21)

En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n’anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar.» Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.» Jesús respongué: «Porteu-me’ls.» Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n’havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.

Homilia:

No oblidem mai que si les paràboles, que hem escoltat aquests últims diumenges, són una lliçó a aprendre, els miracles també ho són!. Tenim el perill, som així, de creure que els miracles són, bàsicament, per demostrar el poder diví de Jesús. Sempre, normalment, ens admira, i ens deixa amb un pam de nas, tot allò que sobrepassa les nostres capacitats o les nostres possibilitats. I a vegades no cal que sigui un miracle: ens passa el mateix amb aquells que fan jocs de mans (no sabem com s’ho fan per treure el conill del barret!) i ens deixen bocabadats.

L’objecte de Jesús no és deixa badat ningú a l’hora de fer un miracle. Els miracles no són jocs de mans. Són una lliçó, són un ensenyament. Mirem, doncs, de treure’n l’entrellat del miracle que ara acabem d’escoltar: la multiplicació dels pans.

Darrera la narració s’hi endevina una certa música de fons. Sembla que l’evangelista sobreposa 3 clixés, que corresponen a 3 moments diferents, però tenen relació entre tots 3. Mirant enrere fora el poble de Déu alimentat amb el mannà al desert; mirant més enllà fora això que fem nosaltres aquí, l’Eucaristia.

Mateu fa destacar, d’entrada, que eren, diu l’evangelista tal com l’hem llegit, en un “lloc despoblat”. Exactament diu la paraula eremos, que vol dir desert. No hi havia Déu alimentant el seu poble al desert amb el mannà?. Així com Jesús ara alimenta el nou poble de Déu, també, en un desert, ara Jesús alimentarà el nou poble en el desert de la vida camí, no de la terra promesa, sinó de la salvació definitiva. No en va la multiplicació del pans, també, es projecta cap el futur: també s’hi endevina el Darrer Sopar quan Jesús donarà el pa als seus, el pa de l’Eucaristia, garantia d’una nova vida!. “El qui mengi d’aquest pa viurà per sempre. Jo estaré amb ell i ell estarà amb mi". Amb el do de l’Eucaristia, l’Església dóna el pa de la vida a tothom que té fam de salvació.

Veieu com segons es llegeixen els miracles són, també, una lliçó per aprendre! Però cal saber-los llegir. Avui tots tenim moltes facilitats per escoltar la Paraula de Déu, però també és cert, avui, que tots tenim moltes dificultats per dedicar temps a escoltar o llegir la Paraula de Déu. Ens admirem del miracle de la multiplicació dels pans; és normal... I potser també ens hauríem d’admirar d’una multitud que té fam d’escoltar la Paraula de Déu, que segueix darrera de Jesús i van allà on vagi Ell!

Vés si ara resultarà que el poc interès per la Paraula de Déu és perquè és de franc. Mengeu sense pagar res... ens ha dit el profeta Isaïes. És que ens han arribat a fer creure que allò que és més car és més bo (principi bàsic de la societat de consum, això sí).

Ara em miro jo, per altra part, aquella gent que venia de tot arreu per escoltar la paraula de Jesús. I preguntem: Que no tenien cap més feina aquella gent?. Perquè nosaltres som molt pràctics!. Jo em pregunto: I a l’estiu tota aquella gentada estesa a la platja de Salou, prenen el sol, que no tenen cap més feina?... Tenim temps per a allò que ens interessa, per a allò que ens convé, però no tenim temps per a allò que ens alimenta. A vegades... de vegades allò que ens interessa no és, justament, allò que ens convé!.

Escoltar la Paraula de Déu sempre demana una actitud de generositat: deixar allò per agafar allò altre. Cal buscar estones en el tràfec de la vida per escoltar la Paraula de Déu; però allò que hem de descobrir, primer de tot, és si en tenim o no en tenim necessitat, si és tan important, com a mínim, com el pa que mengem. Només Déu pot saciar la fam del cor. “Veniu a mi, i us saciareu de vida”. Jesús és la Paraula de Déu capaç de saciar la fam del món. “Tothom en menjà tant com volgué”... i encara en va sobrar!.

Al llarg dels segles, Jesús continua saciant la fam dels homes a través del pa convertit en el seu cos i en cada Eucaristia reben aquell que és pa viu baixat del cel. Podem dir, doncs, pensant en l’Evangeli: “Feliços els qui escolten la Paraula de Déu i la posen en pràctica”. O pensant en l’Eucaristia podríem dir: Feliços els convidats a la taula de les noces de l’Anyell.

Homilia de la missa de l’aparició

Podem viure amb moltes estretors, podem viure amb molts contratemps, però no podem viure sense esperança; i això és el camí.

Mn. Roquer

Homilia:

El nostre sant d’avui, l’apòstol sant Jaume, en la seva vida fa un camí, fa un procés: des de voler ocupar els llocs de govern, per poder manar, fins a ser el primer, com hem sentit a la lectura, en donar la vida per Jesús. No ho sé si potser aquest l’origen del famós camí de Santiago, de sant Jaume. Jo no l’he fet mai, ni del tot ni en part, i a hores d’ara ja sé que no el faré mai. Quan dic el camí de sant Jaume vull dir fer-lo a peu, amb tot el que això comporta.

A mi m’admira i m’alegra, molt!, veure com aquest camí s’ha convertit en un objectiu per a molta gent, i en treuen el seu profit, altrament no hi anirien. Això es posa més de manifest quan hi ha un Any Sant. Però també l’Any Sant té un perill: que es pot morir d’èxit per excés de tanta gent que va pel camí.

El camí de sant Jaume és uns dels exemples més clars de com una cosa que té el seu origen en la fe cristiana aconsegueix tenir prou força per anar més enllà de l’àmbit cristià i impregnar molts sectors de la societat. Nosaltres el què hem de fer és valorar tota la riquesa que pot generar fer aquest camí en molta gent.

Si parlem del camí potser hauríem d’agafar el cant tercer del Poema de Nadal, tant famós. El camí, tot camí!, dóna per a molt. Dóna per experimentar el plaer de caminar; caminar sempre vers un objectiu concret (no es camina per caminar; es va a...). Admirar el paisatge. Viure un trosset de la vida lentament, molt lentament, pas a pas; anem massa despresa!. Per viure una experiència personal en solitari o bé en companyia, com a vegades passa normalment a la vida. Dóna per un moment privilegiat de recerca espiritual, de trobar sentit a les coses, sentit a la vida. De mirar la vida amb una altra distància. A trobar sentit en tot. A valorar les coses petites (el petit gest!). A suportar els inconvenients d’una inclemència del temps. A valorar la companyia. A compartir un trosset de la nostra vida. A pensar que a la vida a vegades, com en tot camí, hem de veure quina direcció hem de prendre. Un camí pot ser, en algun aspecte, un moment de grans alegries o de grans rialles, i pot fer també ferides, no als peus sinó al cor i al cap. Dóna per tenir temps per parlar amb els companys i compartir. I dóna allò que dóna el sentit més genuí d’un camí: refermar-se en la fe, aprofundir en el coneixement de les coses de Déu, en el per què resem; a fer de la vida una pregària.

Evidentment. El camí de Santiago dóna per a molt. La presència de la vivència cristiana hi és com una oportunitat única, admirable, discreta, per a tothom qui ho vulgui ja que el seu origen és el camí cristià, el camí de tot cristià, des de sant Jaume fins a nosaltres. El camí l’ha de fer tothom que vulgui trobar el valor de l’evangeli; un bon cristià, com a mínim com ho va ser l’apòstol Jaume.

Podem viure amb moltes estretors, podem viure amb molts contratemps, però no podem viure sense esperança; i això és el camí.

Homiila de diumenge 17 de durant l’any

 Aquesta ha de ser l’actitud d’aquell que ha trobat, de veritat, el Regne de Déu; sempre, és clar, que el valori com un tresor. I ara queda penjada la pregunta de l’Evangeli: “Ho heu entès, tot això?. Sí que ho hem entès”. Doncs què espereu?.

Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 3,5.7-12)

En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Salomó en un somni durant la nit, en el santuari de Gabaon, i li digué: «Digue’m què vols que et doni.» Salomó li respongué: «Senyor, Déu meu, vós m’heu fet rei a mi, servent vostre, perquè ocupés el tron de David, el meu pare, però sóc encara un jove que no sé conduir la gent, i em trobo enmig del poble que vós heu elegit, un poble que ningú no és capaç de comptar, de tan nombrós com és. Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal. Sense això, qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable?»
Al Senyor li agradà que Salomó li hagués demanat això, i li digué: «Ja que no demanes molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels teus enemics, sinó discerniment per poder escoltar i fer justícia, jo et donaré això que demanes: et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després ningú no se’t podrà comparar.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,28-30)

Germans, nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill, que ha estat així el primer d’una multitud de germans.
Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,44-52)

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
»També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.
[»També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
»Ho heu entès, tot això?» Li responen: «Sí que ho hem entès.» Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.»]

Homilia:

La paràbola del tresor i la paràbola de la perla són dues paràboles bessones. Totes dues, ja ho heu vist, porten un mateix missatge, una mateixa lliçó: “Se’n va anar a vendre tot el que tenia i ho comprà...” el camp on hi ha el tresor o la perla. Tots dos homes, el que troba el tresor i el que troba la perla, tenen el seny de vendre-s’ho tot per obtenir allò què busquen, que val més, molt més!, que tot el què es poden gastar. Aquesta ha de ser l’actitud d’aquell que ha trobat, de veritat, el Regne de Déu; sempre, és clar, que el valori com un tresor. “Qui tingui orelles que escolti”. No tothom que escotava Jesús ho entenia, ni s’entusiasmava per aquest missatge de paràboles. En alguns en naixien una colla de dubtes, d’interrogants. És que Jesús volia sembrar uns certs interrogants, i els oients s’havien de decidir.

A la vida hi pot haver un secret que molts encara no han descobert. En els països del primer món, els països rics, els nostres, hi ha gent que abandona la fe; no hi han trobat tot el valor que té, i se l’han venut. Quants tresors s’han perdut per no haver-los trobat un expert!. És trist trobar cristians que encara no han trobat el Regne de Déu com un tresor amagat!. Quan el fet de la fe no és valorat com un tresor, creure (i practicar) és molt avorrit! (jo faria el mateix). Però quan es valora com un tresor... qui no vol un tresor?. Tothom el vol, però no tothom el troba; ni tothom que el troba el valora pel preu que té. La qüestió no és trobar-lo, la qüestió es donar-li el valor que té!. Saber què val. Perquè... de què serveix trobar-lo algú que no sap el seu preu?. Diu l’Evangeli: “No doneu les perles als porcs, que les trepitgen”. Quants tresors de fe s’han perdut per haver-los trobat un inexpert!. Per als ulls de l’inexpert, vendre-ho tot per comprar aquell camp, és una niciesa, és una estupidesa, és de bojos (però què fas?). Per a qui sap el valor d’aquell tresor, vendre’s-ho tot és tenir seny, és un negoci rodó; el gran negoci de la vida!.

Tot això ens porta, també, a la lliçó de la primera lectura. Déu li diu al jove rei Salomó: “Demana’m el què vulguis”. S’ha d’aprofitar l’ocasió!. I Salomó demana tenir seny!. I d’aquest home, que ho podia demanar tot el què volgués i demana seny, en diem (no sé per què)... en diem un savi. Tantes coses bones que es poden demanar! tantes com en necessitem per poder viure, tranquils i bé!... i demana seny!.

Preguntem-nos per què li demanem a Déu, nosaltres, tantes coses, no sempre necessàries, i per què no demanen més freqüentment allò què ens diu el Parenostre; que no és bo per a la vida?, que no serveix per a res?, que no té cap valor?.

La resposta de Salomó és d’un realisme sorprenent, en canvi per a molts deu semblar un idealisme purament teòric. “Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar”. Es tracta d’anar a la primera virtut que ha tenir tothom que ha de fer el judici del seu poble. La història de l’Església està plena de bojos... o potser d’assenyats; molts cops incompresos, certament, que s’ho han jugat tot a una carta, i ara resulta que aquesta carta era un trumfo, i han guanyat la partida. I ho sabem!. No hi ha cap sant que s’hagi repenedit mai de jugar aquest joc!. I ara preguntem-nos: on és el sant?, qui és el sant?. Vendre-ho tot costa, però allò què comprarem val molt més!. On és el savi?, on és l’assenyat?.

I ara queda penjada la pregunta de l’Evangeli: “Ho heu entès, tot això?. Sí que ho hem entès”. Doncs què espereu?.

A l’oració inicial de la celebració d’avui, l’oració col·lecta, hem demanat això (que ens lliga amb aquesta lectura de l’Evangeli): Feu que de tal manera usem dels bens temporals que no perdem els eterns!. Si la paraula oremus es tradueix per oració... alerta germans!, no perdem l’oremus!.

Homilia del diumenge 16 de durant l'any

 El pecador sí que es pot convertir en bona persona; d’aquí la paciència de Déu i el seny de l’amo. Cal saber esperar, la impaciència potser un gran error.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 12,13.16-19)

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,26-27)

Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.»
[Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.»
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.»
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
»Qui tingui orelles, que ho senti.»]

Homilia:

Com heu vist continuem amb el capítol de les paràboles de l’evangelista sant Mateu, com el diumenge passat, i encara el continuarem el diumenge que ve.

Avui, com que tenim orelles ho hem escoltat, la paràbola de la bona llavor i el jull, del gra de mostassa i del llevat. Una mateixa temàtica, que ja ens insinuava la primera lectura: la paciència de Déu. A Gaudí, quan li preguntaven per la Sagrada Família, deia: el meu client no té pressa.

Des de sempre hi ha hagut una certa tendència a dividir les persones en bons i dolents, com a les pel·lícules de l’oeste. Però que quedi ben clar que els bons som nosaltres, eh!, i els dolents sempre són els altres. I el pitjor de tot això és, encara, que ens pensem, ingenus!, que Déu també fa la mateixa tria. Aquests que es pensen que ho fan tot bé, per a mi, són tan perillosos com aquells que ho fan malament i no ho saben, o ja els hi està bé.

Les tres paràboles ens ensenyen el que podem anomenar el temps de l’Església: el temps que va des de la sembrada de la Paraula de Déu, en la predicació de Jesús, i la sega, la fi del món. Què passa en aquest espai de temps?. Contra l’optimisme eufòric o infantil d’uns (tot és bo, tot s’hi val) hi ha també el pessimisme d’uns altres (no hi ha res a fer, no ens en sortirem mai), Jesús avui ens dóna una lliçó de realisme, per tant plena d’esperança, perquè confia en la força de la llavor, perquè confia en la força de l’amor de Déu. Realisme humil, com una llavor, però el Regne fa el seu feu, va creixent!.

D’una realitat, la presència del mal, el jull, que no podem ni volem amagar, en podem treure una lliçó: així com hi ha sembradors de bé, també hi ha sembradors de mal, no ens enganyem!. El sembrador de bé ho fa de dia, a plena llum, i en camp propi; mentre que el sembrador del mal ho fa de nit, quan no el veu ningú, i en un camp que no és el seu, aprofitant que tothom dorm... (o al menys que està abaltit, o que està distret amb altres coses).

La resposta de l’amo quan es manifesta la realitat del jull, del mal, és un advertiment contra la precipitació irreflexiva. Una cosa és admetre la realitat del mal (el jull hi és!) i una altra és admetre el mal com a bo. El jull no es pot mai convertir en blat. El pecador sí que es pot convertir en bona persona; d’aquí la paciència de Déu i el seny de l’amo. Abans d’hora podem arrencar bo i dolent; Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui. El mal hi és, i cal comptar-hi. I per això en el Parenostre no demanem que no tinguem temptacions, demanem que no hi caiguem a les temptacions; perquè el mal hi és.

Davant de la desgràcia, no volguda, de la presència del mal, el jull, el zel dels mossos és fer neteja, no esperar; si eliminem el mal, el bo serà més bo. O no!. Perquè barrejats bo i dolent, el bo encara es nota més que hi és.

L’Església, alguns pensen, no pot admetre barrejats bons i dolents, s’ha de fer tria!. I, evidentment, ells sempre es posen com els bons. Jesús no envià la seva Església a impedir que es realitzi el mal, sinó a perdonar els que pequen, d’acord amb la missió de Jesús que ha vingut a cridar, no pas justos, sinó pecadors.

Cal saber esperar, la impaciència potser un gran error. Serà al darrer dia de la història, en tot cas, quan el mateix sembrador del bé, el Fill de l’home, enviarà els seus àngels a fer la tria entre bons i dolents. El judici ni el podem fer nosaltres, ni el podem fer abans d’hora.