Homilia de la Festivitat de Tots els Sants

Déu ens ha acollit en el seu amor, ens ha salvat, ens ha fet sants. La santedat no és una utopia, és real, molt real, i més a prop dels que ens pensem.

Mn. A. Roquer.

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

Avui, nosaltres que som l’Església que encara peregrina a la terra, festegem l’Església del cel amb l’esperança d’arribar-hi també nosaltres. Celebrem els sants no per la seva suposada perfecció sinó per la seva recerca intensa i sincera de les petjades de Déu en cada moment de la vida. Com a persones humanes, ells han estat arrelats en el seu temps, en el seu poble, marcats com nosaltres, no ho oblidem, per l’ambient i per les seves vivències personals, en les coses favorables i en les adverses.

Com a humans, els sants han tingut moments foscos, i no s’han amagat; i potser moments, fins i tot, de desesperança i s’han corregit. Han tingut fortalesa i debilitat, com nosaltres. No són extraordinaris molts d’ells pels seus miracles sinó per l’anhel i l’afany ardent de fer la voluntat de Déu, per damunt de les mancances i dels errors. Per tant, s’esdevé sant no després de la mort sinó ja ara. No és sant el que no ha pecat mai; no n’hi hauria cap!. No és sant el que es creu just més que els altres. És sant el captaria d’amor, el que és misericordiós perquè ha experimentat quan ha convingut la misericòrdia de Déu. És sant el que té fam d’Evangeli i hi troba un camí per a la vida. És sant l’humil treballador de la pau, el que sap agenollar-se per demanar perdó i el que estima tant que és capaç de perdonar. Si és així, podem ben dir: només els sants, en el fons, poden canviar el món!

Suposo que avui no cal recórrer a l’Apocalipsi que hem llegit a la primera lectura per afirma que el món no va bé!. Joan en el seu llibre vol donar ànim als cristians que viuen en un món massa sovint fosc, per no dir dramàtic. Els dóna esperança no per tapar forats, no!, sinó perquè hi ha motius per esperar!

L’evangeli d’avui, us hi heu fixat, ha fet servir el futur: “Veuran Déu... Seran anomenats fills de Déu...” Però utilitza també el present: “El Regne del cel és per a ells”. A vegades se’ns ha fet el retret als cristians d’haver inventat un futur incert, consolador, tranquil·litzador del present, com una aspirina quan tens maldecap, com un refugi il·lusori, per no dir desmotivador. El futur dels creient ja ha començat: “Ara ja sou fills de Déu”.

Ben segur que ni tu ni jo serem ni sants ni beats reconeguts oficialment per l’Església. No cal!. Però si que us puc assegurar que formem part d’aquella multitud immensa, “que ningú no podia ni comptar”. Només Déu, de qui ens ve la salvació i la glòria, ens permet tenir esperança, i una esperança certa que no l’hem inventat nosaltres. És perquè creiem en el Fill de Déu, fet home com nosaltres. I la seva presència en el món ha creat una nova manera de vida, una nova perspectiva de viure. I també un nou futur. Aquesta és la festa d’avui.

També nosaltres... o potser nosaltres més que ningú, tot i que ens sabem febles i que vivim en un món convuls, som capaços d’esperar. Déu ens ha acollit en el seu amor, ens ha salvat, ens ha fet sants.

La festa d’avui reuneix en un mateix dia tots els seguidors de Jesús, il·lustres o anònims, que ja gaudeixen d’aquell amor de Déu en el quan sempre han cregut i sempre hi han esperat. Aquells que han cregut que les benaurances no són una utopia, perquè tots hem conegut, i tots en coneixem, de persones que són néts de cors, que són misericordiosos, que tenen ganes de ser justos, que sempre posen pau.

Per tant la santedat no és una utopia, és real, molt real, i més a prop dels que ens pensem.