diumenge, 27 de maig del 2012

Homilia de la Festivitat de la Pentecosta


El fruit del Ressuscitat és el seu Esperit. Avui neix l’Església. 
Podem imaginar totes les comunitats cristianes d’arreu amb un únic objectiu: una fe, una esperança i un amor per crear un món nou.
Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,3b-7,12-13)
Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-23)
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.»
Homilia:
“Es trobaven tots junts en un mateix lloc...”. Em sembla que l’Esperit Sant, és una opinió meva, es val, justament, de la por, ho hem sentit avui a la Primera Lectura (“Els apòstols estaven en un mateix lloc per por dels jueus”) per enviar-los tots junts a fer una gran obra: predicar l’Evangeli (“Aneu per tot arreu”). Com si se’ls girés, diu, un ventada impetuosa, una ventada violenta. Novament el vent, l’aire, l’alè de Déu. Aquell que, també, alenava en el moment de la creació del món i els essers creats adquirien vida, eren essers vius. Ara, per Pentecostés, és una nova creació, un nou alè; neix l’Església, una creació nova; alenada, això sí, per l’alè, per l’Esperit (la paraula esperit vol dir alè) de Déu.

Diu: “Com unes llengües de foc es posarem damunt d’ells”. “Vosaltres –havia dit Jesús– sereu la llum del món”. Tot lliga!. Ara sí, ara ha començat una nova creació. Ara és la Pasqua plena de fruit, Pasqua Granada. El fruit del Ressuscitat és el seu Esperit. Avui neix l’Església, la comunitat d’aquells que moguts per l’Esperit donaran testimoni del Ressuscitat fins els últims confins de la Terra. Avui hem de sentir l’alegria profunda de formar part d’aquesta Església.

Les nostres històries personals o familiars, el moment que cadascú pot estar passant, poden ser ben diversos. Podem imaginar totes les comunitats cristianes d’arreu, amb llengües diferents, amb costums diferents, però amb un únic objectiu: una fe, una esperança i un amor per crear un món nou. Un món que s’ha de preguntar, també avui, si segueix el camí de progrés veritable, i per on va el veritable progrés. Un món que es pregunti si només l’economia, només la tècnica, només la política poden donar solució vital a la persona humana.

L’Esperit creu fraternitat, l’Esperit crea comunió. L’Esperit és l’únic que fa noves totes les coses i que dóna vida a totes les coses. També a l’economia, a la tècnica i a la política. No es tracta d’estar a l’expectativa de noves coses que ens volen anorrear constantment per la simple novetat; de noves aparicions, de noves revelacions... Ja està tot dit des d’aquella Pentecosta. Les noves revelacions, les aparicions, no les necessitem, ja. No ens cal que ens diguin allò què hem de fer, ja ho sabem, el què cal és fer-ho. L’Evangeli ho diu ben clar, no cal afegir-hi res de nou. Això sí, hi ha una feina: aprofundir cada dia més en el sentit profund de l’esperit de l’Evangeli. És la riquesa de l’ensenyament de Jesús, l’esperit de la veritat que us guiarà al coneixement de la veritat sencera.

No és pas amb raonaments humans que coneixerem millor qui és Déu, sinó amb el do de la fe. En aquesta vida no avançarem a les palpentes sinó a la llum de la fe, que ens ajuda a valorar, justa i degudament, la realitat de la vida, la realitat del món, d’acord amb l’Esperit de Déu. Ho demanarem en l’oració després de la comunió. Sense l’esperit podem fer moltes coses, però no és qüestió de fer moltes coses sinó de ser.

Sense els fets de l’Esperit mai serem l’Església de Déu, ni tindran validesa fins i tot els sagraments. I avui ho repetirem com cada diumenge: “Envieu el vostre Esperit per a que aquest pa i aquest vi es converteixin en el cos i la sang de Jesucrist”. Per tant nosaltres ara ho repetirem una altra vegada: “Crec en l’Esperit Sant, que és el que infon la vida...”

divendres, 25 de maig del 2012

Homilia de la missa de l’aparició


L’Evangeli no és una història per a contar, és una vida per viure.
Mn. A. Roquer

Homilia:
Avui hem de demanar perdó a sant Beda el Venerable per no celebrar la seva missa, o al papa Gregori VII, el gran papa Gregori VII, o a santa Magdalena de Pazzi, la mística florentina, i, possiblement, hem de demanar perdó a la Mare de Déu que, tot i ser el mes de maig, hem fet la missa de Pasqua.

Sé una cosa, tots la sabem, la Mare de Déu està contenta que celebrem, nosaltres aquí al seu Santuari, la resurrecció del seu fill. Ella com ningú ha valorat i ha estat ella mateixa, per dir-ho així, fruit d’aquest do de la vida eterna.

Nosaltres avui, doncs, celebrem la Pasqua del Senyor. I les lectures d’avui, sobretot l’Evangeli, han estat com una preparació del què serà la vida de l’Església. Nosaltres, oficialment, cada diumenge celebrem la Pasqua del Senyor. I diumenge, d’una manera molt especial, celebrarem la vinguda de l’Esperit Sant amb la Pasqua Granada. L’Esperit animador i guia d’aquella primera comunitat creixent i de totes les comunitats basades sempre, ahir i avui, en l’amor a Jesucrist.

I ho hem escoltat a l’Evangeli de Joan. I a la Primera Lectura hem escoltat el final de la vida de Pau, entregat del tot al servei de l’Evangeli. Festus, governador romà de Judea, no és expert en coses de religió, i com a bon polític no vol barrejar religió i política; i per estalviar-se maldecaps, o compromisos, adopta el camí més curt (sempre s’ha acostuma a fer així, o potser encara el més pràctic): condemna a Pau; i Pau, que és ciutadà romà, apel·la, hi tenia dret, a l’emperador de Roma.

A l’Evangeli hem vist com Pere, que fou elegit com a capdavanter dels Apòstols, és ratificat en el seu càrrec. Alguns creuen que la triple afirmació d’amor del mestre respon a l’anterior triple negació del dia de la Passió per part de Pere. No crec que la cosa vagi per aquí. Seria allò de jo perdono però no oblido; i no em lliga amb Jesucrist. Em refereixo més aviat a que Jesucrist li demana tres vegades si l’estima, no per fer-li un retret de les seves negacions. Més aviat, diria, que m’inclinaria a pensar que és qüestió, simplement, de gramàtica hebrea. M’explico: en hebreu no hi ha superlatiu: no es diu moltíssim, es diu tres vegades molt (recordeu que cada dia a missa diem tres vegades Sant, i no per això Déu és tres vegades sant).

Per tant, quan Jesús pregunta a Pere si l’estima, li diu si l’estima no molt, sinó moltíssim!. I té dret a preguntar-li perquè la missió que li encomana, de pasturar les seves ovelles, és de moltíssima responsabilitat.

Però allò que avui ens interessa a nosaltres no és fer disquisicions gramaticals que no en posarem cap tros a l’olla. Allò que ens interessa nosaltres avui és, sobretot, el què va fer sant Pere, el nostre patró. Allò que ens interessa és si avui nosaltres som capaços, davant la mateixa pregunta, donar la mateixa resposta de Pere.

L’Evangeli no és una història per a contar, és una vida per viure.

diumenge, 20 de maig del 2012

Homilia de la Festivitat de l’Ascensió del Senyor

La festa d’avui diria que dóna ales, dóna força, dóna capacitat d’anar més enllà. Jesús ens assenyala l’horitzó i ens diu on anem.

 Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)
 En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la Passió se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)
Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 16,15-20)
En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans, i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.» Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l’acompanyaven.
Homilia:

Diu l’evangelista sant Lluc: “Després que Jesús fou endut al cel els apòstols se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”. I a l’oració, avui mateix, hem demanat això: “Senyor, feu-nos el do d’una alegria santa”. Els apòstols plens d’alegria, avui hem demanat el do de l’alegria; i, a vegades, em sembla que ens han fet veure que la festa de l’Ascensió que avui celebrem és una festa perquè és comiat plena d’una gran tristor: El Senyor se’n va!. L’absència de Jesús no és una absència, d’absència res de res: “Jo estaré amb vosaltres cada dia”. O no ho creiem?. Més aviat diria que avui és la festa de la gran esperança; Jesús ha pujat al cel i ens marca el camí per a que nosaltres també puguem seguir-lo.



La festa d’avui diria que dóna ales, dóna força, dóna capacitat d’anar més enllà. Jesús ens assenyala l’horitzó i ens diu on anem. L’Ascensió és, per al cristià, una crida a continuar esperant, a continuar confiant, malgrat els desenganys, les decepcions, els desànims... que acostumen a portar els dies de cada dia de la vida ordinària. Al llarg de la vida podem sentir una doble temptació: desistir de la marxa perquè el camí és pesat, llarg i costerut, o bé anticipar l’arribada a la meta abans d’hora. Si escorcem el camí no arribarem on volíem anar.



Avui és un bon dia per escoltar la recomanació de la carta de l’apòstol sant Jaume: “Tingueu paciència, germans”. Però avui no tenim paciència, no podem esperar, hem perdut la capacitat de saber esperar. Hem perdut l’alegria de l’esperança, llavors; tot ho volem ja!. Tenim por que la paciència esdevingui una resignació, o una debilitat. Segons sant Pau, la paciència engendra esperança. Tot necessita un temps per madurar (fins i tot les tomaques!). La paciència no consisteix en adoptar una postura de dimissió, ben al contrari: la persona pacient resisteix davant de l’adversitat i es manté ferma passi el què passi. La paciència, si és enemiga d’alguna cosa, és de l’excessiva pressa.



L’Ascensió, per un cantó, acaba; però per l’altre cantó, comença. Acaba la presència física de Jesús en aquest món i comença la seva presència sagramental: “Jo estaré amb vosaltres (repeteixo) cada dia”. I per això l’Ascensió és la festa més optimista de totes. Avui, aquí, on som ara el Senyor es fa present; ho hem dit al començar la celebració, com sempre. El Senyor ens ha parlat, hem dit que era Paraula de Déu allò què llegíem; i després ens partirà el pa com ho va fer en el Cenacle amb els seus, que som nosaltres ara. Potser sí que ens podem entristir, en tot cas, per l’èxit dels adversaris, però per l’èxit del què és dels nostres mai!; i l’Ascensió és un èxit.



La presència visible de Jesús, home com nosaltres, ha deixat pas a la presència espiritual, sagramental, però no menys efectiva que l’altra, que tot i no ser perceptible pels sentits és tan real com la primera. Presència, això sí, en tots els moments de la vida; en els foscos i en els tan clars, a tots. Presència de vida i de resurrecció en mig de tota mort. Jesús, amb l’Ascensió, desapareix de la nostra vista però no de la nostra vida.



El Senyor els envia a predicar. Hem sentit que el Senyor hi col·laborava en aquella missió. Així, doncs, en aquest nostre camí, no estem sols. La seva presència ens sosté, la seva paraula ens anima. Jesús diu als seus en el Darrer Sopar: “Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també en mi”. I afegeix: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots. Vaig a preparar-vos-hi estada per a que també vosaltres estigueu allà on jo estic”. “I ells se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”. I després de saber això, nosaltres, avui, tornarem a casa plens d’una gran alegria si ho hem entès correctament.

diumenge, 13 de maig del 2012

Homilia del diumenge VI de Pasqua



 La persona humana és fruit de l’amor de Déu:
tu i jo som fruit de l’amor de Déu.
 Això, justament, és el que ens fa semblants a Déu.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,25-26.34-35.44-48)
Així que Pere entrà, Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus. Pere el féu aixecar dient-li: «Posa’t dret, que jo sóc home, igual que tu.» Llavors Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui.» Mentre Pere deia això, l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació. Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus. De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu. Llavors Pere digué: «Qui pot excloure de l’aigua del baptisme aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?» Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist. Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.
Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 4,7-10)
Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor.
Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,9-17)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»
Homilia:
“Déu és amor”. Gràcies evangelista sant Joan, això ens eixampla el cor. Això no ho ha dit ningú més!. Millor dit: això mai ningú no s’hauria atrevit de dir-ho!. La Creació i més la Redempció només es poden explicar per l’amor de Déu.

Per tant, i baixant a detalls, la persona humana és fruit de l’amor de Déu. I concretant una mica més: tu i jo som fruit de l’amor de Déu. I amor, amb amor es paga. És una dita i és veritat. Així, doncs, la persona humana no arribarà ser el que realment és fins que no aprengui, de veritat, a estimar. Això, justament, és el que ens fa semblants a Déu. L’amor d’aquesta vida és una finestra per on podem entreveure l’amor etern.

L’amor necessita temps, tant que la plenitud de l’amor només és l’eternitat. L’amor és contemplació reposada, sense presses; i la societat d’avui té presses. És una societat que tot ho fa ràpid. Llavors ja no sé si l’amor, avui, és un valor o un contravalor.

Contemplant Déu podem entendre com és la persona humana i què ha de fer per trobar el centre i el sentit de la seva vida. La lamentació de sant Agustí podria ser també la nostra, quan ell reconeix això: Vaig trigar molt a estimar-vos. Això que vós estàveu dintre meu i jo era fora. Us buscava per fora i vós éreu dintre meu. Només qui neix de l’amor i coneix l’amor us pot conèixer de veritat i del tot.

No estimem, doncs, a fons perdut. Estimem en la mesura en que ens sabem estimats. Diem, tots plegats, com sant Joan: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut. Qui viu en l’amor està amb Déu, i Déu està amb ell”. Doncs si no estimem, podem dir així, perquè no volem, no serà perquè ho ignorem.

No és gens estrany que aquests darrers diumenges de Pasqua se’ns faci sentir la necessitat de la presència de l’Esperit Sant, el que culmina l’amor de Déu. Sense el do de l’Esperit, el deure d’estimar esdevé un manament, una obligació i, a vegades, un quasi impossible; i Déu no pot demanar impossibles. Només Déu pot fer possible allò que nosaltres, per nosaltres mateixos, ens assembla que ens sobrepassa.

Pere, a casa del pagà Corneli, ho hem sentit a la Primera Lectura, ha entès que el do de l’amor de Déu és per a tothom; no és un amor selectiu. Que ell, Pere, no pot excloure a ningú perquè Déu no exclou a ningú. Déu no fa diferència a favor d’uns o d’altres. L’amor fins a donar la vida és el què salva. La mort crucificat és la bellesa que salva.

La capacitat de sofrir és el termòmetre que marca la capacitat d’estimar. L’amor és la característica del cristià. “Per l’amor que us tindreu els uns als altres sabran que sou els meus deixebles”. Però nosaltres no en tenim l’exclusiva, només faltaria. Com cada diumenge el que ens ha convocat aquí és l’amor de Déu manifestat en el seu fill Jesucrist. Ell ens ha parlat d’amor com ningú pot fer amb més autoritat. Només si ens estimem, el fruit del sagrament pasqual es manifestarà en nosaltres; l’amor passarà de ser una paraula bonica, una paraula fins i tot captivadora, a ser una realitat vital.

diumenge, 6 de maig del 2012

Homilia del diumenge V de Pasqua


La Pasqua no és només que Jesús ha ressuscitat a la nova vida sinó que aquesta vida nova ens ha arribat fins a nosaltres.
Bondat i vida. I això és el que ens mou
a seguir-lo i a creure-hi.
 Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 9,26-31)
En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega. Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.
L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant.
Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,18-24)
Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot.
Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat. Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,1-8)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.»
Homilia:
Estem plenament dins de les festes pasquals que són, evidentment, el fonament i el sentit de la nostra vida cristiana. Si Jesús no hagués ressuscitat “fora vana la nostra fe”, ens ho diu sant Pau. Fora inútil el nostre camí, el nostre seguiment; no hi hauria final, no hi hauria horitzó, no tindria sentit!. És el Ressuscitat que ens fa veure la nostra petita història d’una altra manera.

La vida de Pau, apassionada en tot, tant com a perseguidor com apòstol.... No és estrany que dubtin, per altra part, de la seva conversió. ¿Què havia portat a Pau a emprendre un camí, no només diferent, sinó totalment oposat al què portava?: la trobada amb Jesús camí de Damasc amb la seva coneguda caiguda del cavall (que em penso que més popularment n’hauríem de dir la caiguda del ruc). Aquest canvi sobtat és un canvi radical, un canvi de vida, i així podrà ben dir “No sóc jo que visc, és Crist que viu en mi”.

I per aquí podem entendre l’Evangeli d’avui: “Jo sóc el cep... vosaltres les sarments”. La meva vida és la vostra vida, o la vostra vida és la meva. L’al·legoria de l’evangeli d’avui, com la del diumenge passat amb el Bon Pastor, és senzilla, diria fins i tot poètica, però sobretot és vital. A vegades les coses més sublims ens passen desapercebudes per la seva simplicitat, per la seva normalitat, per la seva quotidianitat; com el respirar: no hi pensem, però és vital!.

A l’Antic Testament ens apareix la figura de la vinya ja des del temps de Noé, però sobretot amb els profetes per parlar de la relació, difícil relació, entre Déu i el poble d’Israel. Una relació a base d’amor, de misericòrdia, de perdó... per part de Déu, i de rebuigs i d’infidelitats per part del poble; que enlloc de donar-li raïms, com és lògic, li dóna agrassots.

La unió dels sarments amb el cep és essencial per donar fruit. No endebades l’evangelista ens ha repetit avui cinc vegades “Units a mi”. Si us dic que el cep produeix raïms, em direu ja ho sabem!. Doncs també us dic que els bons fruits de l’Església vénen del cep que és Jesús, i convé que ho sapiguem!. És Ell, Jesús, qui té la vida. La nostra vida, tota sola, amb tot el què fem, tot el què som, tot el què estimem... només ens pot portar a la mort. El fruit d’una vida mortal mai pot engendrar una vida eterna. Aquesta és la distància que hi ha entre el Divendres Sant, allà on arriba la vida humana, i el dia de Pasqua quan Déu fa que aquesta vida esdevingui eterna, superant la mort humana. La Pasqua no és només que Jesús ha ressuscitat a la nova vida sinó que aquesta vida nova, perquè no està subjecta a la mort, ens ha arribat fins a nosaltres.

Aquest és el misteri pasqual del qual Déu ens fa participar plenament des del Baptisme. Si celebrem el dia del naixement, cosa molt normal, en més motiu hauríem de celebrar, em sembla a mi, el dia del nostre Baptisme, quan hem nascut per a la vida eterna. I sabeu per què no el celebrem, senzillament perquè no sabem ni el dia en que ens van batejar; llàstima!.

Tot això, i molt més, és el què Jesús ens dóna a entendre amb la preciosa imatge del cep i les sarments.

La nostra relació amb Jesús no és només de coneixements racionals, d’idees ni de principis morals, ni tampoc de ritus i cerimònies. És una relació de persones vives, i Ell és qui ens dóna la vida, i nosaltres hi creiem i l’acollim. I l’acollim perquè sabem en qui creiem.

El pastor bo dèiem diumenge passat, el cep veritable em dit avui. Dos adjectius ben explícits: bonesa i veritat. Dos adjectius que ens defineixen com és el Ressuscitat, o qui és el Ressuscitat per a nosaltres. Bondat i vida. I això és el que ens mou a seguir-lo i a creure-hi.