Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 3 de febrer de 2013

Homilia del diumenge 4 de durant l’any


El Senyor ressuscitat continua present i actiu entre nosaltres cada diumenge.
Déu sempre serà sorprenent per a nosaltres.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)
En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)
Germans, [interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran.
Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.]
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)
En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.»
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.
Homilia:
Continuem on érem: Jesús comença la seva missió a la sinagoga del seu poble, a Natzaret. I la lectura de l’Evangeli que acabem d’escoltar avui comença amb les mateixes paraules amb les quals acabàvem diumenge passat: “Això que avui sentir contar de mi...” Això... aquest avui dóna importància al nostre avui. Evidentment Jesús avui ens ha parlat a nosaltres, no als de Natzaret; senzillament perquè Jesús, ara, és un avui etern! Per això acabem la lectura sempre de l’Evangeli dient És Paraula del Senyor”.

Sovint parlem de Jesús com d’un passat; com es podria parlar, per exemple, d’un personatge molt important de la història, quan en realitat el Senyor ressuscitat continua present i actiu entre nosaltres cada diumenge. Present, actiu i, també, sorprenent! Déu sempre serà sorprenent per a nosaltres, com ho fou pels de Natzaret, no ens enganyem. El perill de fer-nos un Déu a la nostra mida, a la nostra capacitat d’entendre i de comprendre... aquest l’acceptaríem sempre, aquest déu el tenim sempre. Jo pregunto als de Natzaret: Per què el fill de Déu no pot ser el fuster del poble? Quan el més normal és que Déu ens sorprengui sempre, per fer de fuster o per al que sigui. O potser perquè és més a prop del que nosaltres ens pensem i el voldríem lluny, dalt del cel. O bé és perquè nosaltres ens hem fabricat un concepte de Déu equivocat, petit, a la nostra mesura de comprensió. Allò que Déu ens demana no és pas que l’entenguem sinó que l’acceptem i sapiguem que no ens enganya. Que voleu dir que això és molt diferent del que fa el pare i la mare amb el fill petit quan no pot entendre les coses que ha de fer? També Pilat té els seus dubtes quan pregunta a Jesús a l’hora del judici “I tu, d’on ets?”. En canvi sant Pere l’encerta de mig a mig quan afirma: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu” I Jesús s’afanya a dir-li: “Això no t’ho a revelat cap home de sang i carn sinó el meu Pare del cel”.

Entendre qui és Jesús només s’encerta amb una mirada de fe. Llavors l’entenem del tot. Només des de la fe s’endevina qui és aquell que fins el mar o el vent obeeixen!.

Els de Natzaret eren curts de vista. Però si només fossin els de Natzaret...rai! No hi veien més enllà del nas. En Jesús només hi poden veure una cosa: “No és el fill del fuster, aquest?” Doncs a què ens ve ara?. I Natanahel encara hi afegiria més quan Felip li diu que han trobat el Messies, i Natanahel afegirà, posant més llenya al foc, amb una ironia: “Que vols dir que de Nazaret en pot sortir res de bo?”. Nosaltres no el traurem fora com els de Natzaret. El volem a casa nostra, el volem a la nostra vida. “I a qui anirem, Senyor, si només vos teniu paraules de vida eterna?”.

I per què el Fill de Déu no pot ser el fuster?. Potser perquè nosaltres no ho faríem si fóssim Déu. Per tant el problema no és Ell, el problema som nosaltres. No és, doncs, qüestió de ser nosaltres semblants a Déu, sinó Déu semblant a nosaltres.

Déu ofereix dos exemples ben coneguts per als de Natzaret, si els volen entendre. Perquè sempre és qüestió de voler entendre. El primer del profeta Elies: el relat de la viuda de Sarepta, d’una ciutat estrangera, fenícia, fora d’Israel (no és dels nostres). I el segon el d'Eliseu: amb la curació de Naaman, un altre estranger, un altre que no és dels nostres. Elies és enviat a salvar una estrangera, Eliseu cura un estranger, i Jesús és l’enviat de Déu per salvar a tots. És tan fàcil voler un déu que sigui dels nostres, que sigui de la nostra corda. Un déu esquifit només el poden voler els esquifits.

“Llavors el feren fora del poble per estimbar-lo”. Feu una referència...és una al·lusió ben clara a la mort de Jesús fora de Jerusalem, en un turó anomenat Calvari. I haurà de ser al Calvari, quan per boca justament d’un estranger, el centurió, es farà aquesta afirmació de fe definitiva, desafiant als de Natzaret i a tots els que ho semblen: “Veritablement aquest home és el Fill de Déu”.

A Natzaret no va poder curar cap malalt, no per manca de ganes, per manca de fe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada