Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

PREPAREM LA FESTA MAJOR DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA

+ 24 de setembre (22’30h):

Rosari de Torxes, des de la plaça de la Pastoreta i veneració de la imatge de la Mare de Déu a l’arribar al Santuari.

+ 25 de setembre:

. Missa a les 7, 8 i 9h del matí, a l’interior del Santuari.

. Missa concelebrada a les 11h a l’exterior del Santuari

. Rosari a les 17’30h a l’interior del Santuari

. Missa a l’acabar el rosari, a l’interior del Santuari

. Accés lliure al cambril del Santuari durant tot el dia per venerar la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, excepte durant la celebració de les misses i el rosari.

. Ball de l’Àliga de Reus en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia, dins del Santuari, després de la baixada dels diables (20h aprox.)

diumenge, 11 de setembre de 2011

Homilia del diumenge 24 de durant l’any

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable, fins i tot heroic. Jesús parla del perdó com la cosa més normal del món.

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jesús fill de Sira (Sir 27,30-28,7)
És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats. Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis. L’home que s’irrita contra un altre home, com pot esperar que el Senyor li retorni la salut? No s’ha compadit d’un home com ell i ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats? Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia, qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat? Recorda la fi que t’espera i amainarà la teva enemistat; pensa en la mort, i guardaràs fidelment els manaments. Recorda’t dels manaments, i no seràs rancorós amb els altres; pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 14,7-9)
Germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,21-35)
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?» Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.»
Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
Homilia:
M’hauria agradat molt i molt veure com sonava aquesta paràbola a les orelles dels que l’escoltaven per primera vegada. És forta!. Ara hi estem tan acostumats; i com sempre, quan estem acostumats a les coses acaba que ja no ens fan ni fred ni calor: ja sabem el final, no té cap gràcia!; com aquell que de l’acudit en sap el final i ja no li fa cap gràcia.

El perdó és uns dels trets més originals de l’Evangeli, Déu ni do. Podríem parlar, fins i tot, jo diria, de l’elegància del perdó; podríem parlar de l’heroïcitat del perdó.

Perdonar no és fàcil, no és gens fàcil!. Doncs aleshores es pot comprendre que Pere plantegi la qüestió del perdó des d’un punt de vista quantitatiu (“quantes vegades?”) i cregui que és suficient, ja rebassa la generositat, 7 vegades. Jesús canvia el registre; i el registre canvia no amb la paràbola, el registre es canvia quan, des de la creu, diu “Pare, perdoneu-los, que no saben el què fan”.

El perdó és la més sublim demostració d’amor. Digue’m fins on ets capaç de perdonar i et diré fins on ets capaç d’estimar, ho podríem dir així. El perdó és privilegi exclusiu dels que estimen. El perdó no és fruit d’una exigència ètica, ni d’una bona educació, és més. És l’experiència per a nosaltres, profunda, de saber que quan perdonem actuem tal com Déu actua, perquè és un Déu excessiu en el perdó. Això ens fa entendre que per celebrar l’Eucaristia, tal com s’ha de celebrar, que és el do generós de Déu, comencem demanant perdó pels nostres pecats.

Certament que els cristians no tenim l’exclusiva del perdó o de l’amor, però si que l’un i l’altre són la nostra raó de ser i de creure; no per nosaltres, certament, sinó per Jesucrist. I ben cert que quan no estimem, o perdonem com Jesucrist, certament, estem en falç.

La paràbola, tot i que s’anomena del servent sense compassió,... la paràbola comença amb el perdó del ric, però acaba malament, molt malament!. El gest generós de perdó del rei no aconsegueix que els altres siguin generosos com ell (es veu que això del perdó no s’encomana). El servent perdonat no és capaç de perdonar, ni per molt menys del que ell ha estat perdonat. I els altres no li perdonen i demanen que el rei faci justícia; i ningú, fixeu-vos, ni els servents, ni el alguns companys, ni el rei, encara no saben perdonar del tot, “fins a setanta vegades set” (és que 490 vegades són moltes vegades!, moltes...). La negació del perdó em sembla una reacció normal; és clar: si m’han fet un perjudici, jo m’haig de defensar; i ho disfressem, potser, de defensa pròpia; ens hem de defensar de la humiliació, de la injustícia, del desamor... però no és això que humanitzarà la nostra societat que necessita del perdó que ve de l’amor. Una parella sense comprensió mútua es destrueix, una família sense capacitat de perdó acabarà que no és una família, una societat sense compassió és inhumana.

La paràbola de Jesús és una trampa. A tots ens sembla que el servent perdonat havia de perdonar el seu company, és el mínim que se li pot demanar!. Però, no és el perdó el mínim que es pot demanar a aquell que viu del perdó que Déu li ha donat?. No setanta vegades set, les que siguin!.

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable, fins i tot heroic. Jesús parla del perdó com la cosa més normal del món.

Ja veieu si n’estem lluny. Encara no estem ni a mig camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada