Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

ATENCIÓ:

26 de setembre: TANCAT

HORARI D’HIVERN AL SANTUARI

DES DEL 27-9-2015 FINS EL DILLUNS DE PASQUA

diumenge, 26 de setembre de 2010

Homilia Diumenge 26 de durant l'any


El què és perillós no és ser ric o ser pobre, el què és perillós és que la riquesa ens porti a oblidar el pobre.

Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Amós (Am 6,1a.4-7)
Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 6,11-16)
Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,19-31)
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»
Homilia:

L’Evangeli d’avui, com podeu veure, té una continuïtat amb el del diumenge passat; són un mateix capítol de  l’evangeli de Lluc, amb una mateixa consigna. Jesús acaba la lliçó sobre l’ús del bens de la terra amb una paràbola, la que acabem d’escoltar, en la que al final ja no sabem qui és el ric i qui és el pobre.

Hi ha una frase entre les dues paràboles, la diumenge passat i la d’avui, que és una llàstima que no formi part de les lectures dominicals perquè és definitiva (al menys, així ho crec jo). Diu així: “Quan els fariseus, amics del diner, sentien això, es reien de Jesús”. No es fieu del que riu primer!. I per aquí va la paràbola d’avui: en contrast amb la riquesa desnivelladora apareix la mort alliberadora. Més encara diria jo: trasbalsadora!. Ho canvia tot. Per tant, a l’hora, és una realitat que forma part del nostre viure quotidià.

La realitat de la paràbola és patètica. I és probable que, quan Jesús parla del ric, els qui l’escoltaven tinguessin algú molt present; com també quan retratava la imatge del pobre Llàtzer. Perquè els rics tenen una cosa molt concreta, noms i cognoms, i els pobres també.

Però no passem per alt una cosa que jo considero molt i molt important, i sembla un detall i no ho és; sant Lluc posa els punt sobre les i molt bens posats. Em refereixo al detall del nom: el pobre és diu llàtzer, Llàtzer vol dir Déu ajuda’m; el ric no té nom. Recordem ara el llibre de l’Apocalipsi quan diu: “Els justos tenen escrits els seus noms al llibre de la vida, els altres no”. Fins i tot la bèstia de l’Apocalipsi té un número, no un nom.

Jesús ho capgira tot. L’abundància de bens materials era considerada en aquell temps com una benedicció de Déu, com a compensació de la meva fidelitat i del meu compliment exacte dels manaments de la Llei; el pobre era un maleït de Déu (alguna cosa deu haver fet aquest). El què és perillós no és ser ric o ser pobre, el què és perillós és que la riquesa ens porti a oblidar el pobre. El pecat del “ric” no és que sigui ric, és que no veu el pobre Llàtzer tot i que està assegut a la porta de casa seva.

El diàleg imaginari de l’ultratomba ho aclareix tot: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ell ara ha trobat el consol i tu, sofriments”. Jesús ens mostra l’autèntica cara de la realitat. Allò que sembla un viure esplèndid (avui en diríem a tope) està tocat de mort, i allò que era l’avantguarda de la mort és la porta de la vida. Recordem allò de les benaurances: “Feliços els pobres... (no perquè són pobres, eh!; perquè la pobresa no és cap felicitat) Feliços els pobres perquè el regne del cel és per a ells”.

En aquests regne d’aquí han estat tots els Llàtzers deixats de la ma de Déu...(més aviat hauríem de dir deixats de la ma dels homes; cadascú que carregui amb la seva culpabilitat), i tindran el regne del cel, o sigui riuran després.

La crisi econòmica que tenim avui ens hauria de fer pensar molt; ens hauria de ser, com a mínim, un revulsiu per a que les coses poguessin canviar, els principis poguessin canviar. Ho hem vist en els casos en que s’ha posat de manifest la corrupció a on porta l’amor al diner; o els contravalors d’un suposat benestar que havia d’aportar tenir riquesa. La crisi també posa de manifest fins a quin punt l’economia té els peus de fang. I també ha posat de manifest fins a quin punt nosaltres ens hem interessats pels immigrants quan són ma d’obra barata, i deixats al portal quan són una nosa. Sort de Càritas!.

Ara veiem fins a quin punt necessitem escoltar la paraula de Déu: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. És que justament aquí, nosaltres, cada diumenge, escoltem el què ens diu un que ha ressuscitat d’entre els morts, Jesucrist!. Aquí tenim la gran escola si volem aprendre. Cada diumenge seiem tots a la taula dels germans com una anticipació del banquet de la taula celestial; és la taula dels pobres i dels pecadors que sempre tindrem necessitat de la seva misericòrdia, perquè som tan pobres.

El Senyor es manté fidel per sempre, el Senyor dóna pa als qui tenen fam.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada