Homilia del diumenge 18 de durant l’any

Celebrar l’Eucaristia cada diumenge és signe d’una nova realitat. Més enllà de les coses temporals.

Mn. A. Roquer. 

Lectura del llibre de l’Eclesiastès (Ecl 1,2.2,21-23)

Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-poble, vanitat i més vanitat, tot és en va. Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. També això és en va, i és una gran dissort. Perquè, de fet, què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa. També això és en va.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-5.9-11)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria. Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement. Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,13-21)

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»

Homilia:

No cal fer pas massa esforços per veure que la insistència humana és molt precària. En canvi, la vanitat, sempre tan de vida, s’ho vol menjar tot. Això deforma la nostra mirada sobre la nostra pròpia vida, i ens fa perdre de vista quin és el desig primer de viure. Però a la pràctica el tenir, ho sabem tots, passa davant del ser; no ens preocupa com hem de ser, ens preocupa el que hem de tenir.

Per altra banda és bo, i és molt sa, reconèixer els propis errors i els propis límits, saber fins on arribem.

El fragment de l’Evangeli d’avui té dues parts ben diferenciades. A la primera es presenta un fet real, concret; tant que ho pot ser concret i real al temps de Jesús i avui. Un home busca a Jesús per a que intercedeixi a favor seu en un litigi de diners amb el seu germà. El problema per a Jesús no és una qüestió legal, és una qüestió moral: l’ambició.

La segona part és una petita paràbola amb final moralitzador. Jesús ens recorda, si és que encara no ho sabíem, que els béns materials són una seguretat a mitges. I això no és tan lluny com ens podem pensar, a vegades, de les nostres pobres aspiracions.

Nosaltres també en podem fer de l’Evangeli un ús interessat com aquell que pregunta a Jesús. Un ús pràctic. Hi ha a l’Evangeli una recerca pràctica de com hem d’actuar a la vida en certes circumstàncies? I sant Pau, a la segona lectura, ens ha dit, ras i curt: “Estimeu allò que és de dalt, més que no pas allò que és de la terra”. Que s’ha de dir res més?

Es tracta, doncs, de prescindir dels béns materials? No! Res més lluny de la veritat. Cada cosa, això sí, al seu lloc. I quan les coses no ocupen el lloc que els hi correspon, alguna cosa o altra grinyola. Jesús ens vol fer veure que els béns materials no han d’ocupar el lloc principal a la nostra vida. El béns temporals són importants, certament, però no són absoluts. No poden ser mai objecte de la nostra aspirada felicitat.

Diuen, no sé si és veritat, però podria molt ben ser, que hi havia un home tan pobre, tan pobre, tan pobre, que només tenia diners. Nosaltres volem alguna cosa més!

La primera lectura també ens ho ha dit. Jo que em pensava que l’autor de la primera lectura, el famós Koelet, era l’home pessimista per definició! I potser peca, en tot cas, de realista. Tenir de tot no ens fa més persones, i ho sabem! Depèn de si del que es tracta és de ser o de tenir.

Sense oblidar les coses materials, el moment present sabem que allò que compta a la nostra vida no és allò que tenim, sinó tal com som.

Potser que ens parem a pensar i mirem una mica més enlaire... o  més endins.

A l’Evangeli no es condemna la riquesa, que per ella mateixa és indiferent. Es condemna en tot cas la cobdícia. No som, simplement, una guardiola. És un mal tracte si a algú li diem que és una guardiola. En una paraula, l’Evangeli ens diu que el cobdiciós és esclau de la seva insensatesa. Tenir una assegurança de vida, no siguem ingenus, no vol dir que ens hem de morir.

Celebrar l’Eucaristia cada diumenge és signe d’una nova realitat. Més enllà de les coses temporals. Sense oblidar, això sí, les coses eternes que ens interessen molt.

La pregària del salm ens ho ha dit ben clar: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

Homilia del diumenge 17 de durant l’any

El desig de Déu de ser el nostre pare ha de trobar en nosaltres el desig de ser els seus fills.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,20-32)

En aquells dies, el Senyor digué: «Quin clam tan fort a Sodoma i a Gomorra! Que n’és de greu el seu pecat! Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta com ho denota aquest clam que m’arriba. Si no és tota la ciutat, vull saber-ho.» Els dos homes que acompanyaven el Senyor se n’anaren en direcció a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant el Senyor. Llavors Abraham s’acostà i digué: «De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos. Els faríeu desaparèixer? No perdonaríeu la població per amor dels cinquanta justos que hi hauria? Mai de la vida no podreu fer una cosa així! Fer morir el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Vós que judiqueu tot el món, us podríeu desentendre de fer justícia?» El Senyor respongué: «Si trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaré tota la població.» Abraham insistí: «Encara goso parlar al Senyor, jo que sóc pols i cendra. Suposem que, per arribar als cinquanta justos en faltessin cinc. Per aquests cinc que falten, destruiríeu tota la ciutat?» Ell contestà: «No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.» Abraham li tornà a parlar: «Suposem que només n’hi hagués quaranta.» Li respongué: «No ho faria per consideració a aquests quaranta.» Abraham continuà: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo: Suposem que només n’hi hagués trenta.» Ell respongué: «No ho faria per consideració a aquests trenta.» Abraham insistí: «Encara goso parlar al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint.» Ell contestà: «No la destruiria per consideració a aquests vint.» Abraham insistí de nou: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada: Suposem que només n’hi hagués deu.» Ell respongué: «No la destruiria per consideració a aquests deu.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 2,12-14)

Germans, pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar, perquè heu cregut en el poder de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts. Vosaltres éreu morts per les vostres culpes i perquè vivíeu com incircumcisos, però Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 11,1-13)

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles.» Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació.» Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

Homilia:

Ja heu vist que el tema central avui de les lectures, bàsicament de la Primera i de l’Evangeli, és la pregària. I, sobretot, l’Evangeli, amb el Parenostre, pregària per excel·lència de tot cristià.

S’ha de ser molt agosarat per dir a Déu “Pare nostre”. Que una cosa és dir i una altra cosa és fer allò que diem. Ningú com el cristià s’ha adreçat a Déu dient-li “Pare”. Això vol dir que gosem creure que som estimats per Déu com a fills; si és així, la nostra resposta sempre serà estimar-lo com a pare. Que som fills, Jesús ho deixa ben clar quan diu a Maria Magdalena, després de la resurrecció: “Pujo al meu Pare, i també al vostre Pare”.

L’evangelista sant Lluc, que és el que llegim enguany, ens ha transcrit un Parenostre que no és el que normalment diem. Normalment el que diem és la versió no de Lluc sinó de l’evangelista de sant Mateu.

Abans de demanar a Déu per les coses que són necessàries per a nosaltres, demanem, vés per on!, per Déu. Que el seu nom sigui un nom “Sant”, per tant respectat. Que el seu Regne, el seu, s’estableixi a la terra. I que es faci la seva voluntat; la seva voluntat... que prou que ho sabem no sempre coincideix, per desgràcia, amb la nostra. I després ja podem demanar per nosaltres: “el pa de cada dia...”. Per què demanem el pa que ja tenim? És que ho diu en plural (“el nostre...”; no el meu). En la nostra demanda al Pare ho fem al Pare de tots i per això diem Pare nostre i no pare meu; i a l’hora de compartir sabem si som de veritat germans.

Déu que és pare de tots ens ha demanat a tots. I potser per això, també, hem de demanar el perdó (“Perdoneu les nostres culpes”). I aquí sí que ens apreta la sabata. “Perdoneu tal com nosaltres perdonem”. Potser fora millor dir-ho així: Feu que aprenguem a perdonar tal com vós ens perdoneu a nosaltres. Qui és pot atrevir de demanar el perdó si ell no és capaç de perdonar?

“I feu que no caiguem en la temptació”. Mireu que el que demanem no és no tenir temptacions; és impossible, som humans; sinó no caure-hi ingènuament, perquè caure en la temptació sempre és una ingenuïtat. Potser fora millor dir Feu que coneguem i reconeguem el vostre amor i serà la manera de no caure en la temptació. Ara ja podem entendre tot el que significa aquella munició de la celebració de la missa abans del Parenostre.

Demanem una cosa: “Fidels a un manament del Salvador”, subratllo la paraula fidels; i afegim: “Gosem dir”. Fins que no ens fem capaços d’aquesta paraula (gosem: ens atrevim) no podem dir el Parenostre. Dir el Parenostre és un atreviment. Si és una gosadia, és tan fàcil no fer allò que diem! Però sí, ho hem de dir amb humilitat, i la humilitat genera confiança.

Si la nostra pregària és sincera, l’esperit que ens fa pregar ens mourà a compartir i a perdonar. Certament necessitem dir el Parenostre, moltes vegades! Però sobretot abans de participar plenament de l’Eucaristia.

El desig de Déu de ser el nostre pare ha de trobar en nosaltres el desig de ser els seus fills.

Missa de l’aparició. Festivitat de Sant Jaume.

La fe de l’apòstol Jaume ens portarà per camins nous, difícils potser a vegades, però camins segurs.

Mn. A. Roquer 

Homilia:

Sant Jaume, com ho sabeu, és un dels dotze cridats per Jesús a seguir-lo. I també és el primer dels dotze a donar testimoni d’allò que creu al preu de la pròpia sang. El seu martiri és la confirmació d’allò que diu “Obeir Déu és primer que obeir els homes”. Això ho havia aprés de Jesús i havia marcat tota la seva vida.

Així com el del Mestre, el seu camí el portarà al martiri, la nostra fe és la fe de l’apòstol Jaume. Fou ell que, segons la tradició, predicà l’Evangeli fins al Finisterre (el final de la terra). La seva fe, doncs, la nostra fe, és un tresor que portem en “gerres de terrissa”. Sempre amb perill que se’ns trenquin i se’ns vessi, com Jaume i Joan que demanen llocs de privilegi! Quina cosa de demanar a Jesús que ha de morir en creu. I el lloc de privilegi de tot cristià sempre serà el lloc de Jesús: donar la pròpia vida com a testimoni d’allò que creiem.

Sant Jaume ens recorda que som una Església apostòlica. I aquest honor s’ha de demostrar sobretot en la fidelitat. Una fidelitat que es construeix tenint com a base les nostres, ho hem de reconèixer, les nostres infidelitats, els nostres dubtes, les nostres pereses, les nostres febleses; però una fe capaç d’anar més enllà de tots els dubtes i de superar totes les febleses. És la fe que també demostren tots aquells sants que venerem i estimem.

Som tan pecadors com tothom. Amb tot, amb febleses i tot el Senyor ens estima, el Senyor ens ha elegit, el Senyor ens té confiança per seguir continuant el nostre camí de fe. Camí no fàcil però camí segur, com el camí dels estels, el Camí de sant Jaume. I tot camí cansa, i així queda ben clar que el poder que tenim ve de Déu i no pas de nosaltres.

Els darrers anys ha agafat un protagonisme molt particular el Camí de sant Jaume. Un camí que esdevé referència per a creients, agnòstics, no creients... però per a tothom que busca alguna cosa. Perquè el que camina busca alguna cosa. Una setmana, quinze dies, un mes... suposa una dedicació, una entrega; i sobretot un objectiu a assolir. Uns dies per tastar les nostres limitacions; per tastar, per altra part, la fermesa del que ens hem proposat. Dies de silenci, de pensar, de compartir, d’esforç... fins a trobar aquell que digué “Jo sóc el camí”, i amb aquest camí trobar la veritat de la vida.

Que sant Jaume ens guiï sempre pel camí amb tots els entrebancs que calguin, amb set, amb cansament, fins a trobar-nos, que això és el que ens hem proposat, amb aquell que és la veritat.

La fe de l’apòstol Jaume ens portarà per camins nous, difícils potser a vegades, però camins segurs.

Homilia del diumenge 16 de durant l’any

Saber fer de Marta i saber fer de Maria

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,1-10a)

En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Abraham a l’alzina de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta. Alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d’ell. Així que els veié corregué a rebre’ls des de l’entrada de la tenda, es prosternà, inclinà el front fins a terra i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra de l’alzina. Entretant aniré a buscar unes llesques de pa i refareu les vostres forces per a continuar el camí que us ha fet passar prop del vostre servent.» Ells li respongueren: «Molt bé. Fes tal com has dit.» Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: «Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.» Després corregué cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan tot era a punt, prengué mató, llet i el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li preguntaren: «On és Sara la teva esposa?» Abraham respongué: «És dintre la tenda.» Ell li digué: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,24-28)

Germans, ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església. Ara jo sóc servidor d’aquesta Església: Déu m’ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri i secret, que d’ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant. Déu ha volgut fer-li conèixer la riquesa i la grandesa d’aquest misteri que ell es proposava a favor dels qui no són jueus. El propòsit de Déu és aquest: que Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres. Nosaltres l’anunciem. Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 10,38-42)

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafagada per obsequiar-lo. Marta, doncs, vingué i digué: «Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.» El Senyor li respongué: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

Homilia:

Ha arribat el temps d’estiu, i amb l’estiu les vacances per a molta gent. Quan molta gent, diríem, deixa de fer de Marta i... tant de bo fos per poder fer de Maria. A l’home sempre, per tant també l’home d’avui, li convé aprendre l’art de saber escoltar; diguem-ne perdre el temps escoltant; necessita silenci, vacunar-se de tantes presses i tants neguits. I no és només qüestió de silenci pel silenci, és qüestió de trobar en el silenci qui som nosaltres i apropar-nos tranquil·lament a la realitat de Déu.

Ben sovint la nostra pregària és plena de peticions, de les coses que ens interessen; quan només n’hi ha una de necessària quan preguem: trobar-nos, de veritat, amb Déu! L’home és un esperit amb cos i, a l’hora, és un cos amb esperit. D’aquí que sigui tan necessari fer de Marta com fer de Maria. Saber fer de Marta i saber fer de Maria.

La novetat de la Bíblia no és trobar Déu a les estrelles, a la natura... sinó en l’acolliment. L’acolliment d’algú que, potser fins i tot, passa inesperadament per casa nostra, passa per la nostra vida. Entrar en una església és entrar a casa de Marta i Maria de Betània; on hi ha Jesús que parla!

L’ensenyament de Jesús és molt diferent del que proposa la interpretació tradicional, a vegades, d’aquest evangeli: O Marta o Maria! No es tracta de comparar: Acció o contemplació! Ni menys per desqualificar-ne una i exalçar l’altra. És tan bo donar com saber rebre! Faríem una mala lectura d’aquest evangeli si l’enteníem com una condemna del fer de Marta i una exaltació del fer de Maria. I pitjor encara si en fèiem una mena de canonització de la vida contemplativa contra la vida activa. L’evangeli no va per aquí. És convenient aprendre a escoltar a fi de poder servir amb sentit. Saber a qui escoltem per saber a qui servim!

Hem tingut dubtes sobre el fer de Marta i de Maria. Mireu, si ens diuen: què prefereixes, anar a dinar o anar a escoltar la Paraula de Déu? Jo diria: depèn de la gana! Per a allò que ens interessa sempre tenim el temps que convé. El que ens passa és que la gana del cos és més fàcil de notar, i no pot esperar. La gana d’escoltar la Paraula de Déu sempre la podem deixar per a després, i a vegades aquest després no arriba. I això fa que sempre anem ben atapeïts de l’una i a vegades ben dejuns de l’altra. I així ens trobem amb cossos ben alimentats i esperits anèmics.

Avui, que hem potenciat tant el fer, l’acció, cal potenciar també l’actitud de Maria. Si avui n’hi ha que no volen menjar per conservar la línia, podríem dir que també n’hi hauria d’haver que volem menjar un altre aliment per engreixar l’esperit.

El valor de les coses que fem no el tenen per elles mateixes. El tenen, quan les fem, per fer allò que el Senyor ens ha dit.

La lliçó de l’evangeli avui és que en el seguiment de Jesús allò que cal és escoltar la seva Paraula, que és el que ens farà deixebles seus. Així, la vida cristiana és, a l’hora, contemplació i acció. Ni fer sense contemplar, ni contemplar sense fer. No es tracta de triar o l’una o l’altra. Es tracta de sentir que allò que fem té tot un altre gust quan neix d’allò que hem meditat, que hem pregat.

A mesura que s’apodera de nosaltres un viure de neguit per tenir o per fer... anem perdent el sentit veritable del viure. No vivim per fer, fem per viure.

Provem de posar-nos als peus de Jesús per escoltar i seguir el seu ensenyament. Segur que la nostra vida, amb tot el que fem, no serà només un neguit de fer, serà un neguit de viure. Allò que té Jesús per donar-nos és infinitament més de tot el que nosaltres li podem demanar.

Gràcies Marta pel teu saber fer. Gràcies Maria pel teu saber escoltar. La vida té un moment per a cada cosa, i els moments s’han d’aprofitar quan passen.