Homilia del diumenge 4 de durant l’any

El Senyor ressuscitat continua present i actiu entre nosaltres cada diumenge.

Déu sempre serà sorprenent per a nosaltres.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)

En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)

Germans, [interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.] El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)

En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.» Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.» En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

Homilia:

Continuem on érem: Jesús comença la seva missió a la sinagoga del seu poble, a Natzaret. I la lectura de l’Evangeli que acabem d’escoltar avui comença amb les mateixes paraules amb les quals acabàvem diumenge passat: “Això que avui sentir contar de mi...” Això... aquest avui dóna importància al nostre avui. Evidentment Jesús avui ens ha parlat a nosaltres, no als de Natzaret; senzillament perquè Jesús, ara, és un avui etern! Per això acabem la lectura sempre de l’Evangeli dient “És Paraula del Senyor”.

Sovint parlem de Jesús com d’un passat; com es podria parlar, per exemple, d’un personatge molt important de la història, quan en realitat el Senyor ressuscitat continua present i actiu entre nosaltres cada diumenge. Present, actiu i, també, sorprenent! Déu sempre serà sorprenent per a nosaltres, com ho fou pels de Natzaret, no ens enganyem. El perill de fer-nos un Déu a la nostra mida, a la nostra capacitat d’entendre i de comprendre... aquest l’acceptaríem sempre, aquest déu el tenim sempre. Jo pregunto als de Natzaret: Per què el fill de Déu no pot ser el fuster del poble? Quan el més normal és que Déu ens sorprengui sempre, per fer de fuster o per al que sigui. O potser perquè és més a prop del que nosaltres ens pensem i el voldríem lluny, dalt del cel. O bé és perquè nosaltres ens hem fabricat un concepte de Déu equivocat, petit, a la nostra mesura de comprensió. Allò que Déu ens demana no és pas que l’entenguem sinó que l’acceptem i sapiguem que no ens enganya. Que voleu dir que això és molt diferent del que fa el pare i la mare amb el fill petit quan no pot entendre les coses que ha de fer? També Pilat té els seus dubtes quan pregunta a Jesús a l’hora del judici “I tu, d’on ets?”. En canvi sant Pere l’encerta de mig a mig quan afirma: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu” I Jesús s’afanya a dir-li: “Això no t’ho a revelat cap home de sang i carn sinó el meu Pare del cel”.

Entendre qui és Jesús només s’encerta amb una mirada de fe. Llavors l’entenem del tot. Només des de la fe s’endevina qui és aquell que fins el mar o el vent obeeixen!.

Els de Natzaret eren curts de vista. Però si només fossin els de Natzaret...rai! No hi veien més enllà del nas. En Jesús només hi poden veure una cosa: “No és el fill del fuster, aquest?” Doncs a què ens ve ara?. I Natanahel encara hi afegiria més quan Felip li diu que han trobat el Messies, i Natanahel afegirà, posant més llenya al foc, amb una ironia: “Que vols dir que de Nazaret en pot sortir res de bo?”. Nosaltres no el traurem fora com els de Natzaret. El volem a casa nostra, el volem a la nostra vida. “I a qui anirem, Senyor, si només vos teniu paraules de vida eterna?”.

I per què el Fill de Déu no pot ser el fuster?. Potser perquè nosaltres no ho faríem si fóssim Déu. Per tant el problema no és Ell, el problema som nosaltres. No és, doncs, qüestió de ser nosaltres semblants a Déu, sinó Déu semblant a nosaltres.

Déu ofereix dos exemples ben coneguts per als de Natzaret, si els volen entendre. Perquè sempre és qüestió de voler entendre. El primer del profeta Elies: el relat de la viuda de Sarepta, d’una ciutat estrangera, fenícia, fora d’Israel (no és dels nostres). I el segon el d'Eliseu: amb la curació de Naaman, un altre estranger, un altre que no és dels nostres. Elies és enviat a salvar una estrangera, Eliseu cura un estranger, i Jesús és l’enviat de Déu per salvar a tots. És tan fàcil voler un déu que sigui dels nostres, que sigui de la nostra corda. Un déu esquifit només el poden voler els esquifits.

“Llavors el feren fora del poble per estimbar-lo”. Feu una referència...és una al·lusió ben clara a la mort de Jesús fora de Jerusalem, en un turó anomenat Calvari. I haurà de ser al Calvari, quan per boca justament d’un estranger, el centurió, es farà aquesta afirmació de fe definitiva, desafiant als de Natzaret i a tots els que ho semblen: “Veritablement aquest home és el Fill de Déu”.

A Natzaret no va poder curar cap malalt, no per manca de ganes, per manca de fe.

Homila del diumenge 3 de durant l’any

 “La salvació que esperàvem ja és aquí”; i continua estant aquí, entre nosaltres, cada diumenge!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6,8-10)

En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei. Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora. El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui es santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-30)

Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. [Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.» Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.] Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. [Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.]

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,1-4.4,14-21)

Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut. En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Homilia:

Ja hem començat a llegir l’evangeli de Sant Lluc; es el que toca per enguany. I és, doncs, l’evangelista que ens acompanyarà tots els diumenges d’aquest any, exceptuant els temps de Quaresma i el temps de Pasqua.

L’evangeli d’avui està compost de dos fragments diferenciats, separats l’un de l’altre a l’evangeli de Lluc: el començament de l’escrit i el començament de la missió de Jesús que ja és el capítol IV.

Imitant l’estil dels historiadors del seu temps, Lluc posa un pròleg introductori a la seva obra, que l’hem escoltat avui, i declara el que s’ha proposat escriure, de qui ho ha aprés, amb quina finalitat ho escriu i a qui el dedica. I el dedica, diu, a un tal Teòfil, que no sabem si és una persona concreta, perquè Teòfil vol dir el que estima Déu; per tant avui som nosaltres, ens ho ha dedicat a nosaltres. Vés per on!

Per això l’Evangeli no és la narració d’uns fets que han passat i prou. Això fora una biografia. És l’experiència des de la fe d’aquells que foren testimonis i després, diu, ho transmeteren de paraula. És l’experiència, doncs, vital d’aquells que ho recorden i ho viuen. La seva intenció és ben clara: ajudar-nos a creure en Jesús, a conèixer a través de Jesús qui és el Déu en el qual creiem. No n’hi ha prou, doncs, en saber què va passar; fora una simple curiositat; ens interessa, sobretot, quin sentit té per a nosaltres allò que va passar. Tot i que ja ha passat, continua passant! L’evangelista no narra una història sinó quina repercussió ha tingut aquest fragment d’història per a nosaltres, també avui.

Nosaltres, gent del segle XXI, i a més a més occidentals, tenim tendència sempre a donar per bo allò que és pràctic (i això per a que serveix?). I aquest no és el propòsit de l’evangelista; ell ensenya per adoctrinar. Sembla que quan una cosa no és pràctica ja no serveix per a res, no té utilitat; i potser nosaltres no sabem quina utilitat té, perquè en deu tenir alguna d’utilitat. Quan ens avorreix una simfonia de Beethoven, voleu dir que l’inexpert és el compositor o els inexperts som nosaltres? Doncs som tan simplistes que vam pensar que l’inexpert era Beethoven.

Sant Lluc va escriure dos llibres: l’Evangeli i el Llibre dels Fets dels Apòstols. En realitat aquest dos llibres són una sola obra en dos volums. En el primer, l’Evangeli, ens el narra dient: “Tot allò que Jesús va fer i va ensenyar”. El segon, els Fets dels Apòstols, el dedica a explicar els començament de la vida de l’Església, els primers cristians. Doncs en podríem dir dels dos llibres el Jesús Total: el cap, Jesús, i els membres, els primers cristians. I el motiu dels seus escrits no és altre que “Per a que constatis (diu) la solidesa de l’ensenyament que has rebut”

L’evangelista descriu l’acció evangelitzadora de Jesús a la sinagoga de Natzaret. “I se n’anà al seu poble on s’havia criat” I tots els que eren a la sinagoga, és clar, és normal, tenien els ulls posats en Jesús: que ens dirà?; l’Evangeli de diumenge que ve dirà “aquest és el fill del fuster”. El lector, Jesús, havia captivat l’auditori. “Això que sentiu contar de mi és el compliment del que estava previst, del que estava profetitzat”. Per tant diu “La salvació que esperàvem ja és aquí”; i continua estant aquí, entre nosaltres, cada diumenge!

Som cridats a fer viu l’Evangeli a la nostra vida, a creure i a posar la nostra confiança en la Paraula de Déu que escoltem aquí, com una llum pel nostre camí; un camí a vegades tan incert. Però amb encerts o amb errors volem seguir aquell que ens reuneix aquí cada diumenge, ens dóna la força i la valentia per demostrar amb els fets la nostra fe, i nosaltres aprendre i a conèixer en el Déu en el qual creiem. I així l’Evangeli esdevé realment allò que és en veritat: una Bona Notícia.

L’Església, la nostra comunitat de cada diumenge, és l’Esperit de Déu que la reuneix, és l’Esperit de Déu que la fa i l’alimenta amb la paraula i amb el pa que dóna la vida eterna.

Homilia de la missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”

I tots, un diu o un altre, fem el camí cap a Damasc.

Mn. A. Roquer

Homilia:

La conversió de sant Pau no s’entén (humanament parlant). Cap conversió no s’entén. Només l’entén el convertit. I no ho pot explicar perquè no ho entén ningú. Només ell ha fet l’experiència. I hi ha experiències que no passen de pares a fills. I no pregunteu  res perquè és tan personal que no té respostes vàlides; només el convertit sap el perquè. Una cosa sí que la podem entendre: la conversió ha estat possible. Per què? Doncs perquè hi ha convertits. Només la podem acceptar quan veiem la manera nova d’actuar d’aquell que ha fet el capgirament d’una conversió.

La conversió de Pau (perdó, de sant Pau!) es dona amb una caiguda de cavall, altres conversions es poden donar amb una caiguda del ruc. Convertir-se és obrir els ulls a una nova llum, a una nova veritat, i descobrir que fins ara havíem fet cas i havíem anat al darrera de tot una colla de mentides. Però obrir els ulls a una nova veritat és descobrir un altre camí. I descobrir un altre camí és descobrir una altra veritat; i això és molt dur, molt difícil! (pregunteu-ho a sant Pau). Viure en la mentida pot ser més bonic, més falaguer, molt més!. La mentida sempre és més bonica que no pas certes veritats.

Pau és l’home que juga net. Quan és fariseu presumeix, i amb raó, de ser un bon fariseu. Honest, complidor de la Llei, diu ell. I com a cristià continua sent un home honest, i fidel complidor d’allò que ha vist, d’allò que ha descobert. Allò que la natura ens dona, la fe no ens ho canvia. La fe no adorm la persona; això fora un analgèsic.

Un cop convertit, a sant Pau li comencen a venir els problemes. La conversió és una porta oberta a la sinceritat, a l’autenticitat. I això no és fàcil. I els exemples el tenim en sant Pau, en sant Agustí, en sant Ignasi de Loiola, en Edit Stein, en Carles de Foucauld i una llista molt llarga. No són pas casos de caigudes sinó casos de redreçaments.

El convertit és aquell que ha trobat un altre camí. I un altre camí només es troba quan es fa camí. Pau busca la veritat i ensopega, sense esperar-ho, amb aquell que diu “Jo sóc la veritat; jo soc el camí, la vida”. La resposta a la pregunta “Qui sou, Senyor?

Surt de Jerusalem camí de Damasc. L’intent és perseguir aquells seguidors de Jesús, i a la sinagoga de Damasc ell diu “Jesús és el Fill de Déu”. Els que l’escolten no entenen res; que ha passat?. I Pau tampoc entén res. Allò que ha passat pel camí no s’explica, es viu!, fins a poder dir: “No sóc jo que visc, és Crist que viu en mi. No ofegueu l’Esperit. Ara he comprés el misteri de Crist. Crist ens ha fet lliures (també per la conversió). L’Evangeli que us anunciem no ve dels homes, jo el vaig rebre directament de Jesucrist”.

I avui ens diu, com deia un dia als cristians de Roma: “Ni la tribulació, ni la fam, ni la nuesa, ni la persecució, ni la mort ens pot separar de Jesucrist que tant ens estima”. Això només ho pot dir aquell que n’ha fet l’experiència camí de Damasc. I tots, un diu o un altre, fem el camí cap a Damasc.

Homilia del diumenge 2 de durant l’any

L’aigua, insípida, incolora, com a vegades la nostra vida, es pot convertir en vi, en el millor vi!

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 62,1-5)

Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa. Els altres pobles veuran el teu bé, tots els reis veuran la teva glòria i et donaran un nom nou que els llavis del Senyor designaran. Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor, i una diadema reial a les mans del teu Déu. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,5-11)

Germans, els dons que rebem són dons diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Un, gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als malalts; en virtut de l’únic Esperit, un altre, el do de fer miracles; un altre el do de profecia; un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic; un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do d’interpretar-los. Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.

Lectura de l’Evangeli segons sant Joan (Jn 2,1-12)

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats. Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi.» Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora.» Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui.» Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques.» Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.» Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor.» Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.

Homilia:

Aquest diumenge, tot i ser ja un diumenge ordinari de durant l’any, o sigui en diríem els diumenges de color verd, encara té uns certs ressons de les festes de Nadal, més concretament de l’Epifania. Per això l’evangeli no és de sant Lluc que és el que llegim enguany, sinó de sant Joan. El miracle de Canà és doncs una epifania, una manifestació de Déu. Jesús, amb el seu primer miracle, ens ofereix el rostre de Déu i, a l’hora, el seu rostre més humà fent que no manqui el vi a l’àpat de casament (fora un fracàs).

Normalment el que ens sorprèn, el que ens admira, és normal, és el miracle: convertir l’aigua en vi. Però té una significació molt més profunda. Recordeu que és l’evangeli de Joan, que sempre juga amb els elements com a significats d’altres coses. Cal saber llegir, doncs, entre línies; no limitar-nos només a un miracle espectacular i quedar bocabadats com qui veu un castell de foc. Jesús ve a donar respostes noves. I el vi és signe de la Nova Aliança.

Els enviats, recordeu, que fan la incursió a la Terra Promesa en temps de l’Èxode, tornen carregats de raïms; és la Terra Promesa. L’aigua, element típic de l’Antiga Aliança, es converteix en vi, el vi de la Nova Aliança quan Jesús, en el Darrer Sopar agafarà la copa amb el vi i dirà “Aquesta és la sang de la Nova Aliança”. Més semblances: quan els fariseus es queixen a Jesús que els deixebles de Joan dejunen però els seus no dejunen, els dirà “Com voleu que dejunin mentre tenen amb ells el nuvi”, que és ell!. La seva vinguda al món és entesa i viscuda com una aliança d’amor entre Déu i la humanitat. L’aliança de Déu amb el poble és comparada amb un amor conjugal, amb tot el que té de positiu i també amb tot el que té d’infidelitats.

Ja veiem com el miracle de Canà és un signe. Això vol dir la paraula miracle. Un signe ben clar i ben ple de significat; molt més profund que com aquell que fa un joc de mans convertint l’aigua en vi i quedar tothom amb la boca oberta.

Nosaltres hem de notar alguna cosa més. Notem que les gerres on posen l’aigua, diu Joan, “eren destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus”. Això s’ha acabat, ja no cal; Jesús converteix l’aigua de les purificacions en el vi nou, el millor vi, signe que ha arribat un nou temps.

Fora quedar-nos a mig camí si en el miracle de Canà només hi veiéssim que l’aigua es converteix en vi. És expressió d’una cosa molt més profunda, molt més alta.

Ara ja no sé si l’evangeli de les noces de Canà és el més adient per a la celebració d’un casament, només perquè hi surt una celebració matrimonial, donat que la intenció de l’evangelista Joan és el miracle, no el casament. O potser sí que ho és! Enteneu-me. Vull dir que l’un, el miracle, i l’altre, el casament, no són res més que manifestacions de l’amor de Déu. I no només la manifestació del seu poder miracler. L’amor de la parella de Canà i l’amor de Jesús per la parella de Canà quan els falta vi, és el mateix amor; el que passa és que allò que ens sorprèn, ens admira, és el miracle. Però el que ens convé és que veiem més enllà del nas.

I ara mirem el prec de Maria, la mare de Jesús: “No tenen vi”. Que, potser, vol dir, vés a saber: No tenen esperances, no tenen il·lusió o no tenen fe o no tenen alegria o no tenen sentit de l’humor, que és tan necessari per viure, o, potser, encara són a l’Antic Testament que no ho veus?. I Maria ens diu, no als criats de Canà, a nosaltres: “Feu tot el que Ell us digui”. I sap què dir. Ella, com ningú, ha fet allò que el Senyor li ha dit. I no s’ha fet un miracle de convertir l’aigua en vi, no!; s’ha fet l’admirable mostra d’amor d’un Déu que s’ha fet home per nosaltres.

L’aigua, insípida, incolora, com a vegades, potser, la nostra vida, es pot convertir en vi, en el millor vi!, en la vida més plena de sentit, en una vida que realment val la pena de ser viscuda.