Homilia del diumenge 18 de durant l’any

No n’hi ha prou en satisfer la gana de pa;

i la gana de Déu?.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 16,2-4.12-15)

En aquells dies, tota la comunitat del poble d’Israel murmurà en el desert contra Moisès i Aharon. El poble d’Israel els deia: «Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d’Egipte quan encara sèiem al voltant de les olles de carn i menjàvem tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam.» El Senyor digué a Moisès: «Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si compleixen o no el que jo els mano. He sentit aquestes murmuracions del poble d’Israel. Digue’ls, doncs: “Aquest vespre menjareu carn, i demà al matí tant de pa com voldreu”, i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu.» Aquell vespre, doncs, arribà un vol de guatlles que cobrí el campament, i l’endemà al matí, tot el campament era ple de rosada. Quan la rosada s’esvaí, quedà per tot el desert una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra. Els israelites, en veure-ho es deien l’un a l’altre: «Manhu», que vol dir ‘Què és això?’ Perquè no sabien què era. Moisès els digué: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,17.20-24)

Germans, us dic, i insisteixo en el Senyor, que no visqueu més com viuen els pagans. Es guien per criteris que no valen. Però el Crist, tal com vosaltres heu après, no és res de tot això. No us l’han predicat tal com és? No us han ensenyat la veritat sobre Jesús? Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure. Despulleu-vos d’aquesta naturalesa envellida; els designis que la sedueixen la porten a la seva destrucció. Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar! Revestiu-vos d’aquesta nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva: porteu una vida justa, bona i santa de veritat.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,24-35)

En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l’altra riba, li preguntaren: «Mestre, quan hi heu vingut, aquí?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l’home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal.» Ells li preguntaren: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?» Jesús els respongué: «L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.» Li contestaren: «Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial.”» Jesús els respongué: «Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món.» Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa.» Jesús els diu: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.»

Homilia:

A partir del relat de l’alimentació de la multitud en mig del desert per part de Jesús, l’evangelista sant Joan vol que donem un pas més; en diu com n’és de necessària i imprescindible la rectitud d’intenció de tot allò que fem. També en el seguiment de Jesús. “Vosaltres només em busqueu perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”.

Això ens porta avui, a nosaltres, a fer-nos també una pregunta: Per què el busquem a Jesús? Per què el necessitem? Quin interès ens mou a seguir-lo? Seguir-lo per Ell mateix o pel què ens dóna?.

Jesús demana a la gent que alci la mirada, que miri una mica més enllà del nas. Certament que cal està atent a les necessitats materials de cada dia; Ell mateix ens ha demanat “demaneu el pa de cada dia”. Però també havia contestat el temptador, allà al desert: “No només de pa viu l’home”. Ell ha vingut al món ha portar el Regne de Déu. I una cosa és certa: si hi ha Regne de Déu hi ha pa per tothom!

Als ulls del poble, acostumat a volar baix, a no anar més enllà d’uns horitzons materials, Jesús fa esclatar la llum d’un horitzó més alt, molt més alt! “El que Déu vol que és que cregueu en aquell que Ell ha enviat” El poble diu: realment a Egipte, al menys, la pitança estava assegurada. És tan fàcil recordar, al desert sobretot, les olles plenes de carn que teníem a Egipte!. Quan la gana apreta no es pensa en res més. Però a quin preu es pagava aquell menjar a Egipte?: al preu de ser un poble sotmès, humiliat, esclau. Ara, al desert, cal que ens espavilem per trobar menjar, però el que hi ha assegurada és la llibertat. La gran resposta de Déu al seu poble no és el mannà, sinó el pa de cada dia. Però la llibertat sempre tindrà un preu massa car per a aquell que té gana.

Això ens porta a recordar altres llocs de l’Evangeli: “No només de pa viu l’home” o bé “no us inquieteu només pensant què menjareu, amb què us vestireu; això és cosa de pagans” o bé aquell “Marta, Marta, estàs neguitosa i preocupada per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària”.

L’evangeli d’avui va adreçat a aquelles persones de tendresa d’esperit, a dins d’un món d’interessos petits, esquifits, de preocupacions mediocres. “Busqueu primer el Regne de Déu, busqueu el menjar que dóna la vida veritable”. Jesús ens exhorta a buscar el veritable tresor, és a dir la manera veritable de viure una vida plena, amb autenticitat. Els autèntics valors de la vida... no val més la vida que el menjar?

Jesús no ha vingut a omplir l’estómac, ha vingut a omplir l’esperit. Amb tot, també és cert que amb l’estómac buit, l’esperit no funciona. I això ens explica el motiu de la multiplicació dels pans. No n’hi ha prou en satisfer la gana de pa; i la gana de Déu?. Però ahir i avui allò que urgeix no és la fam de Déu, sinó què hi ha per dinar?.

“Vosaltres em busqueu perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Rastrers! Només tenim ficada la mirada fins on ens arriba l’horitzó, i allà s’acaba el món. A l’hora de demanar pa no ens quedem curts en la demanda. “Senyor, doneu-nos sempre el vostre pa”. No esperem del Messies una repetició de l’antic mannà del desert; aquell mannà no va ser res més que un senyal, una profecia de la realitat de l’Eucaristia que aquí celebrem cada diumenge. Aquest, i només aquest, és el veritable pa que dóna la vida autèntica!.

El món té fam d’Eucaristia, i no ho sap!. “Feliços els que tenen fam i set, seran saciats”. Al menys, si la crisi econòmica ens fes demanar un altre pa!.

Homilia del diumenge 17 de durant l’any

 El pa de l’Eucaristia ens alimenta

per l’amor, mai per l’egoisme.

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 4,42-44)

En aquells dies, un home de Baal-Salisà va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu, vint pans d’ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.» El servidor contestà: «Com puc donar això a un centenar d’homes?» Però Eliseu insistí: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà.» Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,1-6)

Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,1-15)

En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú.» Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?» Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.» Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món.» Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

Homilia:

Avui, i durant tot el mes d’agost que començarem ben aviat, fem un parèntesi de l’evangeli que llegim enguany, que és el de sant Marc, per llegir el capítol 6 de l’evangeli de sant Joan, amb la multiplicació dels pans, com hem vist, i continuarà amb el sermó anomenat del pa de vida.

D’entrada hem de dir que sant Joan es basa molt, en el seu evangeli, en fets, però també en la significació que tenen aquests fets. Ell situa cronològicament a prop de la Pasqua la multiplicació dels pans, ben segur per a que tingui una relació ben clara amb aquelles paraules de Jesús també en la Pasqua, la seva darrera Pasqua, amb els apòstols: “Preneu i mengeu. Això és el meu cos”; que té certament una relació directe amb el que escoltarem diumenge que ve: “Jo sóc el pa que dóna la via. Els que em mengin a mi viuran gràcies a mi”.

Hi ha una petició per part de Jesús que sembla sorprenent i no ho és gens!: “On comprarem pa per a que pugui menjar tothom”. I tot seguit Joan afegeix: “Però Jesús ja sabia què havia de fer”; doncs, per què preguntava?. Magnífic advertiment el de l’evangelista. Jesús per fer un miracle demana una resposta de fe, una col·laboració. El deixeble ha de ser una persona que creu en la força de l’amor de Déu, i també creu en la força de l‘amor que Déu ha posat en el cor del deixebles.

“Aquí hi ha un noi que té 5 pans. Porteu-los”. El miracle de la multiplicació dels pans... el preu és també un altre miracle: el miracle de la fraternitat, que és també un miracle. No s’hi pot arribar si no és per do del Senyor. El miracles sempre demanen: “Quants pans teniu?... Porteu-los”. El miracle ens demana la nostra aportació, amb pans, amb fe, amb generositat.

Ara convé que aterrem. Senyor, no tenen pans per menjar; Senyor que no veieu que hi ha  mitja humanitat que no pot menjar, nosaltres direm també. I Ell ens diu “Quants pans teniu?”. El miracle de la germanor, que costa més que multiplicar pans i peixos.

A mi no sé qui em fa més mal al cor: aquell que passa gana o aquell que llença el pa?. La vergonya no és que hi hagi fam al món. La vergonya és que nosaltres que podem, perquè podem!, no hi posem el remei que calgui. Com podem demanar un miracle?. Déu fa miracles, certament, però no fa jocs de mans; els jocs de mans són per enlluernar el qui hi ha allí al davant i prou. Jesús continua preguntant als felips de torn “On comprarem pa per a que pugui menjar tothom?”. I ara una altra pregunta ben actual: Que tenen a Síria que nosaltres no tenim i ho voldríem?.

La vida de la humanitat consisteix a aprendre a viure en fraternitat. Això és l’Evangeli. La vida no se’ns ha donat per viure en comoditat sinó en comunitat. I encara els diré més, i que ningú s’escandalitzi, i si algú s’escandalitza... ho sento molt: Quan falta la fraternitat sobra la missa!. No podem esperar, certament, que s’acabin les injustícies per poder celebrar l’Eucaristia, però tampoc podem continuar celebrant l’Eucaristia sense que aquesta celebració ens faci pessigolles, o sigui ens empenyi a la fraternitat. El pa de l’Eucaristia ens alimenta per l’amor, mai per l’egoisme (ja he complert, ja he fet el que havia de fer).

I encara aniríem discutint que si galgos que si podencos a l’hora de la Comunió: que si a la boca o si a la ma.

El que passa gana vol pa, i no li vingueu amb lleis. L’amor, només l’amor, supera tota llei.

Homilia de la missa de l’aparició. Sant Jaume

Aquell estar tan a prop de Jesús i tenir tantes dificultats per pair el seu missatge no és cosa de Jaume, és cosa de tots.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,33.5,12.27-33.12,1b.2)

En aquells dies, el testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar molts miracles i prodigis entre el poble. Els guardes s’emportaren els Apòstols i els presentaren al sanedrí. El gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els Apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells, en sentir això, s’exasperaven i volien condemnar-los a mort.
Més tard el rei Herodes féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)

En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

Homilia:

Avui hem estat convidats a celebrar la festa d’un apòstol. I a més a més, un dels tres apòstols preferits dels Senyor: demana a Pere, Jaume i Joan que li facin costat al Tabor i, sobretot, a Getsemaní. A més és l’apòstol que té la venerable tradició de ser juntament amb sant Pau el predicador de l’Evangeli a les terres hispàniques. Tot i que no va més enllà d’una tradició (també hi ha, i no la coneixem gaire, la tradició del pas de l’apòstol sant Jaume per Lleida)... Tot i que, doncs, no va més enllà d’una tradició, cal agrair l’impuls missioner d’aquells primers testimonis de la predicació de l’Evangeli. I això no és llegenda, ni tradició, és veritat!. Nosaltres no hem seguit el camí dels estels peregrinant fins el camp de l’estrella, però sí que estem fent, tots junt, el camí del seguiment de l’Evangeli perquè volem arribar a aquell que és la veritable llum, Jesús.

L’evangeli d’avui ens fa pensar en la fina ironia de l’evangelista Mateu, emprada també en altres llocs del seu evangeli. Un sa sentit de l’humor que també ens pot anar bé i ens pot servir, també avui, d’exemple. Aquell estar tan a prop de Jesús i tenir tantes dificultats per pair el seu missatge no és cosa de Jaume, és cosa de tots. El veritable camí de sant Jaume sempre és el camí que ens porta a l’encontre amb Jesús. També nosaltres som seguidors d’aquells apòstols que no van entendre a fons, de moment, l’Evangeli d’aquell noi de Natzaret. O pitjor: van entendre la A per la B; o si voleu van agafar bou per bèstia grossa. És tan fàcil, sempre som d’interessats, ahir i avui!.

L’evangelista Mateu ens presenta la mare dels fills de Zebedeu, Jaume i Joan, intentant endollar, avui diríem, els seus fills. Els altres protesten. “Que seguin un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra al vostra Regne”. I nosaltres, què? diuen els demés apòstols. Això, avui en dia, és tràfic d’influències!, i ho és; és humà i més si ve d’una mare, que sempre vol el millor pels seus fills, que demani el lloc de privilegi. És normal, però ni en la mare del fills de Zebedeu és justificable. L’estil de Jesús és ben bé el contrari. “El que Fill de l’home no té ni on reposar el cap”. Ell no espera ni promet privilegis, ni llocs de prestigi, ni de domini, sinó de servei. I els apòstols ho van entendre. Amb la més bona voluntat del món podem esgarrar el pla de Déu. Som així. Quan Jesús prediu la seva mort en creu, Pere s’afanya a dir “A vós això no us pot passar”. Quants errors amb la més bona voluntat del món, fan que girem cap per avall la voluntat de Déu!.

Que la festa d’avui, que l’evangeli que hem escoltat ens faci veure ben clar quin és de veritat el camí que porta a la llum, a Déu. Que l’experiència de Jaume ens serveixi avui també a nosaltres.

Homilia del diumenge 16 de durant l’any

Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 23,1-6)

Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d’Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s’hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor.
»Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,13-18)

Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l’enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

Homilia:

No és pas que el tema d’avui de les lectures sigui, com a tema central, el del descans, però sí que el tema central que ens mou a tots a finals de juliol, a l’estiu, és el descans. La paraula vacances és la més repetida aquests mesos. La necessitat del descans, doncs, és una cosa que s’imposa.

I no és nova. Això d’anar sobrecarregats ja és donava en el temps de Jesús. L’Evangeli ens ha dit “no tenien ni temps de menjar”. El verb reposar es repeteix dues vegades als evangelis, i en situacions ben diferents o ben oposades: quan tornen cansats de la seva predicació i quan s’adormen a Getsemaní. En el primer cas Jesús diu: “Veniu i reposeu una mica”. S’ho havien guanyat!. En el segons cas, a Getsemaní, els diu: “Dormiu i reposeu”.

Segons els sociòleg Koch l’home actual ha comprat la prosperitat al preu d’un empobriment dels elements vitals. És tan fàcil oblidar el valor primer de la vida per agafar-nos a l’activisme. Per això el descans no pot ser només la pausa necessària per refer-nos de les energies esgotades, o la vàlvula d’escapament que ens allibera de les tensions que hem acumulat. La persona humana també està feta per fruir, per jugar, per viure i per descansar. Ara entenem que el “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” pot ser un càstig del pecat original.

Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel, que és festa i alegria per a sempre: vacances perpètues!.

Per recuperar altre cop la vida no n’hi ha prou, doncs, a visitar nous països, a descobrir nous paisatges, a fer noves amistats. La festa, l’alegria, va de dins cap enfora; i de fora cap endins.

L’Evangeli ens recorda la invitació: “Veniu a un lloc tranquil i reposeu”. Potser l’Església, avui, ha de repetir la invitació a l’home contemporani, a voltes tan estressat, tan dispers, tan avorrit; i ensenyar-li a trobar l’alegria del descans interior també en el trobament amb Déu, que és l’amic de la vida, amic de la festa, de la joia, de l’alegria.

De Jesús, com a mestre, n’hem d’aprendre no només les paraules que diu, sinó també la vida que fa: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. Ens ho ha dit Jesús.

Però més enllà d’aquest aspecte, la imatge que té un paper central en les lectures d’avui és, com haveu vist, és la imatge del pastor. Una imatge repetida en els textos bíblics i particularment estimada per les primeres comunitats cristianes quan no s’atrevien a reproduir en imatge el Crist crucificat, i representaven Jesús com a Bon Pastor, el pastor que sap conduir el ramat als bons pasturatges, al lloc on hi ha l’aigua fresca, o a la bona ombra quan és l’hora de la sesta. Desfent els malentesos de cabres i d’ovelles: el pastor us dirà sempre que són més dòcils les cabres que les ovelles, però són més boniques les ovelles que les cabres; la docilitat dels bens és un tòpic. Això és un parèntesi.

Durant la setmana, qui més qui menys, va atrafegat. Avui ens cal trobar-nos aquí per descansar, per acollir tranquil·lament la Paraula de Déu, per a no anar amb presses, per a no mirar el rellotge... per alimentar, en una paraula, la nostra vida a poc a poc. Jesús és la nostra vida i la nostra veritat. Ell és el nostre descans. Per això el diumenge, dia del Senyor, és el dia del descans. Ell és el nostre repòs, en Ell troba descans la nostra vida.

Jesús avui, també compadit de nosaltres, com hem sentit a l’Evangeli, ens instrueix llargament, ens omple de vida; d’una vida que realment té sentit.

Homilia del diumenge 15 de durant l’any

Els predicadors de l’Evangeli són aquells que saben viure, sense complexes, una vida senzilla i generosa. Aquesta és l’única... i la predicació que convenç.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Amós (Am 7,12-15)

En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda’t de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.» Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble.”»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-14)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
[En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d’escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.]

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,7-13)

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells.» Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Homilia:

L’Evangeli realment, per si és que en dubtaven, és desconcertant!.

Nosaltres, quan hem d’emprendre una feina, el primer que fem és una llista de totes les coses que necessitarem per fer aquella feina; i ho trobem el més lògic del món. Jesús ens diu... o sigui fa la llista de tot allò que els hi sobrarà als Apòstols. I la feina que han de fer és difícil, molt difícil!.

En tenim prou amb un amic, unes sandàlies i un bastó per afrontar el camí de la vida. El que convé és que tothom vegi que el cal per treure suc de la vida és, això sí, ser persones lliures. Convençuts que la tan anhelada, la tan promesa per tantes coses, felicitat no consisteix en tenir. I ara ja en podríem començar a fer l’experiència: quina enveja veure que el que té menys que jo és més feliç que jo que tinc tantes coses menys una, la felicitat!. Potser sí que la qüestió no és tenir o no tenir, sinó és saber fer bon ús d’allò que tenim.

L’enviat, això vol dir la paraula apòstol, haurà de posar la seva confiança en aquell que l’envia, no en allò que ell porta. Allò que el fa fort, la seva única riquesa, és la Paraula de Déu que proclama. L’enviat per Jesús és l’home lliure, no predica ni defensa cap idea seva; no és la seva veritat que predica, sinó la veritat de Déu que l’ha enviat. Així, amb mitjans senzills, no cal més, traurà dimonis, curarà malalts. I només així es posarà de manifest, de manera ben clara, que l’èxit de la seva predicació no ve d’ell, sinó que és obra de Déu. L’èxit de la seva predicació no pot venir d’uns mitjans que sempre són esquifits; el sembrador sembra, però és Déu que fa créixer la llavor. Bona lliçó per a tot predicador, si és que intenta convèncer a algú.

Què ha passat per distanciar-nos tant del projecte original de Jesús. Poques vegades a l’Evangeli se’ns presenta, d’una manera més clara i més concreta, la voluntat de Jesús. Sempre tenim aquell recurs –nosaltres sempre som persones de molts recursos–... el recurs, per exemple, d’aigualir el vi de l’Evangeli perquè té massa grau; i llavores malmetem el vi i no arreglem l’aigua. O nosaltres ens permetem, això sí, de creure que tal com ho diu Jesús és una utopia, una quimera; o bé és una manera de parlar pròpia d’aquell ambient de l’Orient Mitjà, o d’una societat nòmada, avui evidentment superada.

Però hi ha una cosa que no podem esquivar si volem jugar net: l’Evangeli ha de ser proclamat amb mitjans senzills, per a que quedi clar que la força ve de l’Evangeli, no dels mitjans que emprem. No som pobres quan no tenim mitjans; som pobres, en tot cas, quan no tenim prou fe.

L’Evangeli el prediquen aquells que el viuen, no aquells que només en parlen. Això sí, no són normalment els poderosos, els tecnòcrates, ni els savis teòlegs; ni són tampoc les manifestacions massives, o les declaracions de principis, ni les conferències que escoltem de savis i entesos. Si no pregunteu-ho a sant Francesc d’Assis i us ho dirà per pròpia experiència.

La nostra societat necessita com el pa que menja –però és clar, ara no es menja gaire de pa– necessita l’impacte d’homes i dones que convencen més pel què viuen que pel què diuen. Necessitem algú que ens digui què és el que realment hem de fer. I ens dirà que si no ens estimem de veritat, tot el que fem és un zero a l’esquerra.

Els predicadors de l’Evangeli són aquells que saben viure, sense complexes, una vida senzilla i generosa. Aquesta és l’única... i la predicació que convenç.

Homilia del diumenge 14 de durant l’any

És justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 2,2-5)

En aquells dies, l’Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 12,7-10)

Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,1-6)

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?» I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.» I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Homilia:

El tema que avui s’ha repetit en totes tres lectures podríem dir que és el tema del fracàs. També a la Primera Lectura, el profeta, com sant Pau quan diu “És quan sóc feble que sóc fort”; o bé el fracàs de Jesús a Natzaret.

En una societat com la nostra que valora i premia l’èxit, saber afrontar el fracàs és un repte. Cal ser ben conscient que, prengui la forma que prengui, el fracàs forma part, no ens en podem escapar, de la nostra vida un dia o altre. El conte de la lechera no és una fantasia imaginada, és una realitat!.

Així, doncs, afamats d’èxits, de poder, de fama, de ben estar, de figurar... admetre un Déu que neix pobre i mort ajusticiat en una creu no és gens fàcil. Però sempre hi cap un grau d’un cert interrogant: la mort en creu va ser un fracàs o va ser un èxit? Fou el fracàs del condemnat o fou el fracàs dels qui el condemnaven? Potser podríem dir: el seu fracàs, el seu aparent fracàs!, va ser el nostre èxit.

Vist des de fora, tal com el veiem nosaltres, és una cosa; tal com el veient els de Natzaret és una altra: un home com qualsevol altre, ni més ni menys. Vist des de la fe és el Déu fet home; aquesta és la realitat que només la fe pot veure i pot entendre. La fe veu les coses d’una altra manera, amb uns altres ulls.

Els de Natzaret es pensaven que el coneixien més que ningú; només perquè era de casa; el fill del fuster; sa mare és la Maria, saps?, te’n recordes; sí, home, i tant...; és el parent de Jaume, del Jaume de cal... ara no me’n recordo; i també parent del Josep i del Simó. La humanitat de Déu escandalitza!. No és fàcil admetre un Déu tan proper. A vegades pensem que és molt difícil admetre... creure en un Déu que està tan lluny de nosaltres, tan distant de nosaltres; quan en realitat la dificultat, i ho hem vist, radica en creure en un Déu tan a prop nostre. Ja ens està bé un Déu llunyà, envoltat de majestat, de núvols i d’àngels; un Déu poderós, terrible, capaç de castigar els dolents (és clar, sempre són els altres, evidentment); un Déu que si baixa a la terra és per posar les peres a quarto de tots els malvats i explotadors; un Déu que faci justícia... segons el nostre concepte de justícia, és clar, si no...; un Déu que faci miracles quan nosaltres volem un miracle i que el miracle sigui tal com nosaltres volem. Déu no fa miracles per convèncer a ningú. “Si ets fill de Déu –li diran– baixa de la creu, i creurem en tu”, i no va baixar! I no va baixar justament perquè era Déu; nosaltres hauríem baixat, segurament.

Tot això no és res més que entendre el fet religiós de la fe cristiana amb un cert infantilisme no superat. Quan hi ha rebuig de la fe ni Déu hi pot fer res! Déu pot fracassar! Però aquí, qui és realment que fracassa? Déu al no fer miracles o la nostra manca de fe? Jesús a Natzaret va fracassar, o van fracassar els de Natzaret per no fer cas de la seva predicació?.

Obrim els ulls al nostre món d’avui. Veiem com la nostra societat es va descristianitzant. Com entenem la indiferència en vers el fet religiós? El relativisme moral: el fet de prescindir obertament, tranquil·lament, de Déu a la pròpia vida. Som conscient que això abans no es donava i no encertem en el clau per veure si, d’alguna manera, es pot superar, perquè som acèrrims enemics de tot fracàs!.

Amb tot, creure avui en Jesús, per a nosaltres, és més fàcil que per als de Natzaret. Hem de començar per admetre que el poder de Déu no és prepotència, és humilitat! I aquesta és la gran sorpresa de Déu: la senzillesa!. Creure en un Déu prepotent és més fàcil que creure en un Déu assequible.

I nosaltres, fins i tot, creiem en un Déu que s’ha fet un tros de pa. Així de senzill, així de casolà. Això és tan gran que només un Déu, un Déu de veritat, és capaç de fer-ho.

És justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.

Homilia del diumenge 13 de durant l’any

 La mirada de Jesús, avui també, va més enllà de les nostres realitats tan limitades! 

Perquè el nostre món d’avui, com el de tots els temps, té remei... si vol, si creu!.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 1,13-15.2,23-24)

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 8,7.9.13-15)

Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 5,21-43)

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.» Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
[Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona.» A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?» Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau».
Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por.» I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.» Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’ A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

Homilia:

Encara que l’evangeli d’avui és una mica llarg, m’ha semblat que és molt millor llegir l’evangeli sencer i, en tot cas, escurçar-ne el comentari; perquè fer el comentari més llarg que l’evangeli fora agafar el rave per les fulles.

És un goig poder-nos reunir aquí, i a vegades ho fem només per costum, cada diumenge. Així responem a la invitació que ens ha fet el Senyor: seure amb Ell a taula, que no és poc. Escoltar les seves paraules i repetir el gest del seu Darrer Sopar amb els seus, que avui som nosaltres: això és el que vivim cada diumenge, això és la celebració de la nostra fe. És que avui, aquest evangeli que acabem d’escoltar, ens mostra la importància de la fe, tant en la dona malalta com en Jaire que demana per la seva filla. És la fe que fa dir a la dona: “Ni que només li toqui la punta del mantell, ja em posaré bona”; o la fe que fa dir a Jaire que segueixi Jesús cap a casa seva quan la nena ja és morta. “La nena, diu Jesús, no és morta, dorm. I alguns se’n reien”. La mirada de Jesús, sempre, avui també, va més enllà de les nostres realitats tan limitades!, de les nostres mesures humanes tant de teulades en avall i prou; que quan falta la fe se’ns acaba l’esperança!

El relat de Marc que acabem d’escoltar és, jo diria, una joia del seu Evangeli. Hi ha en el relat una riquesa de detalls. Sant Marc escriu per a una comunitat assetjada i acostumada a una cultura molt marcada per la màgia, l’espiritisme, la superstició, la confiança en els amulets... Si en fa d’anys d’això!. Ens diu “És la fe el que ha salvat”. “Filla, la teva fe t’ha salvat”. Aquesta és la frase que val de l’evangeli d’avui, i també la frase adreçada a Jaire: “Tingues fe i no tinguis por”. Potser també adreçada a nosaltres.

Perquè el nostre món d’avui, com el de tots els temps, té remei... si vol, si creu!. Només cal que tingui esma o valentia, com la dona, com Jaire, per trobar a Jesús, l’imant de fe del nostre món, i té por. Tots li han dit “què en trauràs d’amoïnar al mestre?”. Jesús es fa solidari del dolor d’aquell pare i no se li acut res més que dir, i és un atreviment: “La nena no és morta, dorm”.

Ni la mort, per a Jesús, és la porta tancada i barrada per a sempre. I només va permetre que l’acompanyessin aquells que tenien fe. Els que se’n reien, els que només creuen en allò que veuen, que només creuen en ells mateixos i en les seves possibilitats, Jesús els fa sortir; a l’estança de la mort només l’acompanyen els pares i tres apòstols.

Com els devien impactar les paraules de Jesús, a les primeres comunitats, per a que l’evangelista ens les hagi conservat exactament tal com Jesús les va dir: “Talita, cum, que vol dir: Noia, aixeca’t.”. I li donà la ma, i li donà la vida.

Que el Déu en qui nosaltres creiem és un Déu que no va fer la mort. Ni vol que l’home es perdi i que mori. És l’enveja del maligne, ho hem sentit a la Primera Lectura, que introduí la mort al món, i els seus partidaris són els que en fan l’experiència. En el Regne de Déu que Jesús ha portat, la mort ha estat vençuda. Aquesta és la nostra fe que celebrem aquí cada diumenge, el dia de la resurrecció de Jesús. I en cada Eucaristia no toquem només la vora del seu mantell, rebem el Cos i la Sang del Senyor de la vida. I la seva vida és la nostra vida: “Qui menja aquest pa té vida eterna”. Per això venim. Nosaltres sabem perquè venim aquí, sabem què celebrem cada diumenge.

Homilia de la missa de l’aparició (missa de l’Immaculat Cor de Maria)

Ella és la mestra que ens ha ensenyat com s’ha d’estimar Déu entre els germans, que és un mateix amor.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Fa ben pocs dies, una setmana pràcticament, que celebràvem litúrgicament la festa de l’Immaculat Cor de Maria. Ho celebràvem l’endemà de la festa del Sagrat Cor. I avui, amb unes lectures bíbliques que, no perquè sí, fan referència a la misericòrdia de Déu, m’ha semblat be que, com que no hi ha cap sant especial a celebrar, poséssim com a missa d’avui, dia 25, la missa votiva de l’Immaculat Cor de Maria, per proximitat amb la festa i per la temàtica que tracta.

Hem d’interpretar el sentit bíblic de l’expressió cor. El cor, com a símbol, significa la persona; i així parlarem d’una persona de bon cor, d’una persona d’un gran cor. Per aquest motiu podem celebrar la missa de Maria en el seu cor. Tot sabem, no sé si ho podem entendre del tot, què va significar aquell cor de mare. Posem-ho avui: què està significant encara avui per a nosaltres aquest cor de mare?. Per aquest camí, què en diríem, doncs, de la persona de la Mare de Déu?.

Parlar del cor immaculat és parlar d’un cor indivís, un cor que estima per igual a Déu i als germans, i per això no es divideix. I molt més aquí al Santuari, que és la confirmació d’aquest amor de la ciutat de Reus en un moment de necessitat que acut a una mare, perquè sap com és el cor d’una mare. I aquest Santuari no és pas la resposta més generosa, que ho és. La manera d’expressar el nostre amor és aquesta casa i, encara més, les persones, vosaltres, els que cada dia 25 us feu presents aquí. Si Maria, el 1592, aquí manifestà la bonesa del seu cor de mare, avui aquí hi som nosaltres perquè som persones agraïdes i volem ser uns bons fills que agraeixen aquest amor de predilecció.

Venir aquí a les 7 del matí cada dia 25 de mes no és un costum, no!, és més; no és una tradició, no!, és més; no és que ja hàgim acabat la son, ni molt menys, i menys l’endemà de sant Joan!. És un deure, un deure agraït i per això és un deure agradable. Amor, amb amor es paga.

Ens diu l’Evangeli: “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Nosaltres, també, conservem aquests records i, agraïts, els meditem i ens fem presents aquí cada dia 25.

Parlant del cor de Maria, la missa d’avui ens parla d’un cor pur i dòcil, suau i senzill, un cor agraït, un cor ferm i atent. Revestim-nos... potser millor dit no revestim-nos, vestim-nos d’aquests sentiments, perquè també nosaltres tenim motius per manifestar el nostre agraïment.

Ella és la mestra que ens ha ensenyat com s’ha d’estimar Déu entre els germans, que és un mateix amor.

Homilia de la Festivitat de Sant Joan Baptista

 De Joan ens ha quedat, en la celebració de la missa, aquell “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món.”

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 49,1-6)

Escolteu-me, illes i costes, estigueu atents, pobles llunyans: Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l’ombra de la seva mà, féu de mi una fletxa aguda, em guardà en el seu buirac, i em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.» Jo estava pensant: «M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.» De fet el Senyor sostenia la meva causa, el meu Déu em guardava la recompensa. El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,22-26)

En aquells dies, Pau digué: «Als nostres pares, Déu els donà David per rei i, testimoniant a favor d’ell digué: “M’he fixat en David, fill de Jesè, que és un home com el desitja el meu cor, ell durà a terme tot el que em proposo.» De la descendència d’ell, tal com ho havia promès, Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús. Abans que vingués ell, Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió. Però Joan, en acabar la seva missió deia: Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham, i també a tots vosaltres que creieu en Déu, ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,57-66.80)

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentien dir que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran, i tots la felicitaven. El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen, i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.» Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!» Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués. Ell demanà unes tauletes i escriví: «S’ha de dir Joan.» Tots se’n van meravellar. I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu. Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent en parlava per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava: «Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell. I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.

Homilia:

El diumenge passat, després del Temps de Pasqua, de les festes afegides de la Trinitat i de Corpus, reempreníem altra vegada els diumenges ordinaris que anomenem de durant l’any, els de color verd per entendre’ns més gràficament. Ens ha durat poc. Tot just iniciats ja tornem a trencar aquest ritme per celebrar la festa de sant Joan que enguany coincideix en diumenge. La festa de sant Joan, litúrgicament, té la categoria de solemnitat, i una solemnitat sempre passa al davant d’un diumenge ordinari. I realment s’ho val.

Sant Joan, personalment, és un sant que em resulta simpàtic. No pas, com podeu suposar, per les revetlles, els coets i les coques; sinó perquè és l’home que sap estar al lloc que li pertoca i al moment que cal. “Convé que Ell creixi i jo minvi” dirà parlant de Jesús. I això no és fàcil.

Des del dia del seu naixement fins a la seva mort estarà al seu lloc. Per tant no és qüestió de simpatia. És per part nostra posar-lo, també, al lloc que li toca. Jesús dirà “és el més gran de tots els nats de dona”.

Habitualment, dels sants en celebrem el dia de la seva mort. Només de Jesús, de la Mare de Déu i de sant Joan en celebrem, també, el dia del seu naixement. De sant Joan no en sabem el dia del seu naixement segons el calendari però, amb molt bon encert, amb molt bon criteri, es posà tal dia com avui per celebrar-ho fent-lo coincidir amb el solstici d’estiu; com el naixement de Jesús el fem coincidir amb el solstici d’hivern. Jesús és la llum que ha vingut a il·luminar aquest món. Per tant, Joan comença a decréixer, a minvar i Jesús comença a créixer. Jesús és, només Ell, la llum del món. Joan ve per donar-ne un testimoni. “Convé (repeteixo) que Ell creixi i que jo minvi”; com el dia. És per això que Jesús digué de Joan: “És més gran que tots”.

Tant en la vocació d’Isaïes com en la de Joan el que es destaca avui, sobretot, és una elecció per part de Déu. En llenguatge bíblic en diríem l’home d’ulls penetrants; que en llenguatge popular en diríem l’home que hi veu més enllà del nas; o, si voleu, l’home que veu la veritat, que no té por de la veritat fins a l’atreviment de desafiar el rei Herodes i ensenyar a tothom el seus draps bruts. La conclusió la sabem tots: “Aneu a la presó i porteu-me el cap de Joan”. Però, decapitat i tot, Joan encara parla; li han tallat el cap però no li han pogut tallar la llengua. I el pecat d’Herodes no es redimia matant a Joan.

Ara penso, potser, que si estem en temps de crisi... potser també estem en temps de crisi, de vegades les crisis coincideixen, d’homes decidits i valents com Joan. Si volem que hi hagi fe en el món és necessari, imprescindible, que ho manifestem amb la nostra manera de viure. En part la fe dels altres naixerà, creixerà i s’enfortirà amb la nostra; i la nostra amb la seva. Tots tenim, siguem al lloc on siguem, tenim sempre l’oportunitat..., si som homes d’ulls penetrants i hi veiem més enllà del nas, de manifestar la nostra fe com a preveres, com a catequistes, com a pares i mares, com a veïns o com a avis. La mateixa vida ens dóna moltes oportunitats per fer-ho, i les oportunitats s’han d’aprofitar.

La missió de Joan, com la nostra, és mostrar qui és aquell que ha vingut com a salvador. Tots, absolutament tots, formem part del pla salvador de Déu; hi tenim un paper a jugar, hi tenim un lloc que ocupar.

La nostra trobada aquí cada diumenge és per refermar i celebrar la nostra fe en aquell que Joan senyalà com el salvador que el món esperava.

De Joan ens ha quedat, per sempre més, en la nostra celebració de la missa aquell “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món” de la comunió.

Homilia del diumenge 11 de durant l’any

 El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)

Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)

Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.»
Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Homilia:

Sant Marc, que és l’evangelista que llegirem enguany, en el capítol IV fa una catequesi sobre el Regne de Déu i es val d’un element per fer-ho més entenedor, el que en diem les paràboles. I en totes hi subratlla una cosa: L’acció de Déu.

Per a la implantació del Regne de Déu calen dues coses: feina i temps. El sembrador ha de sembrar, però que la llavor germini ja no és feina seva; cal temps!. I avui som a l’era de la immediatesa. Mala paràbola pel nostre temps. Som a l’època del dit i fet; no sabem esperar. I totes les coses demanen un temps i més les que venen de Déu. Esperança... no en el neguit de veure com creix la planta, que això crea una angúnia, esperança en l’obra de Déu, que és qui la farà germinar. Aquí podem esperar!.

Els que avui escoltem la paràbola tenim un desavantatge ben manifest: ens queden molt lluny en l’ambient “un sembrador...”, que n’heu vist mai cap?; “un gra de mostassa...”, que sabeu què és?; “una mica de llevat..., el jull...”, eh que no sabeu que és?. Doncs malament si algú pretén fer de les paràboles una manera d’entendre el Regne de Déu. Justament no sabem de què ens parla. Per entendre certs passatges bíblics s’ha de ser pastor o pagès o pescador; així és més fàcil d’entendre que si som mestres de la Llei o gent que ho compra tot fet i cuinat al súper.

La lliçó de la paràbola d’avui no és com creix la llavor. Crec que és entendre que cal saber esperar fins que aquesta llavor germina i creix. En les coses de Déu, la pressa és mala consellera. La nostra pressa ha malmès moltes coses. El Regne de Déu, com la llavor, necessita un temps. En Pastoral també la impaciència i el zel poden malmetre una collita. Tot necessita el seu temps, meteorològic i psicològic. Això sí, cal tenir fe en la força intrínseca de la llavor, i la terra que la farà germinar. Així mateix és la força de Déu que fa germinar el Regne. Si pretenem fer créixer la planta de pressa estirant cap en fora quan treu el primer bri... la matarem. Repeteixo: la pressa, en algunes coses, és mala consellera. L’Evangeli sempre serà una petita llavor de mostassa sembrada en un camp, el món, marcat per la pressa i per l’utilitarisme.

No és estrany que sant Pau donés gràcies a Déu pels fruits de la seva predicació, a predicar l’Evangeli. I amb sorpresa seva veu que la fe va arrelant. Estava segur que si sabia esperar, ja arribaria el temps de la sega. Però a tots ens pot passar, és un mal molt comú: que quan sembrem ja voldríem veure segar. Avui estem acostumats a la pressa; ens sembla que esperar és perdre el temps i ens impacientem. I la paciència ja no és una virtut.

A nosaltres se’ns demana sembrar, no segar. També ho diu l’Evangeli: “Un és el que sembra i, a vegades, un altre el que sega”. Cada cosa al seu temps i a cadascú la seva responsabilitat. La qüestió és que ni el sembrador ni el segador no dimiteixin de la seva feina, de la seva responsabilitat.

La terra on se sembra la llavor és la història de la Humanitat. Cal tenir fe en la llavor ni que a l’hora de sembrar la vegem petita, molt petita, massa petita, i cal tenir fe en el poder de Déu que és qui la farà germinar, perquè es tracta del seu Regne. Jesús parla d’una llavor molt petita; amb tot, un cop sembrada, esdevé un arbust on si ajoquen el ocells. El contrast entre la llavor i l’arbre que se n’esdevé és una bona lliçó per entendre el Regne de Déu, que se sembra quan es predica, obra nostra; i l’arbre que creix és obra de Déu.

Nosaltres ens toca mirar què sembrem, i creure i esperar que l’obra de Déu farà la resta.