Homilia del Diumenge de Rams

Donem a Déu el temps que li cal per a que es faci trobadís amb nosaltres. "Pare, confio el meu alè a les vostres mans”.I ara només cal esperar la matinada de Pasqua.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Allò que la gent de Jerusalem no va veure (només veiem el que ens interessa veure), allò que els mateixos deixebles no van ser capaços d’entendre (només entenem allò que ens convé), ho ha de proclamar el centurió al peu de la creu: “Aquest home era el Fill de Déu”. I aquí ens hi hem apuntat tots.

El complot del covards l’ha portat fins a la creu. La sentència ja està dictada per endavant: “Aquest home ha de morir”. La mentida resulta que jutja la veritat. I aquest és el nostre món dels homes. El procés que anomenem religiós, al Sanedrí: “Aquest home ha de morir”, i el procés romà davant del governador; una altra paròdia on el just és sacrificat pels injustos, per un governador romà i les seves conveniències. Aquesta és la història humana. Aquell que ha vingut al món per ser llum del món és baratat per un criminal, Barrabàs: ens resultarà més baratet. Que Barrabàs, curiosament, vol dir fill del pare.

Marc ens diu que, en el moment de la mort, la cortina del Temple que amagava la presència de Déu s’esquinçà per la meitat. Des de la creu de Jesús tothom pot veure ja on és la glòria de Déu: en una creu. Així som els homes!. Aquesta però és la fe de l’Església. En aquest Déu s’hi pot creure o no s’hi pot creure, però ningú no se’n pot riure. Per creure en aquest Déu no n’hi ha prou de ser piadosos, de torçar el cap perquè és Divendres Sant, de fer abstinència perquè és divendres de Quaresma. Cal mirar de cara a cara la vida i la mort, perquè la podem mirar, l’una i l’altra, amb uns altres ulls. La fidelitat a la voluntat de Déu, l’amor a tota la humanitat ha portat a Jesús a la creu. I això demana una resposta.

Germans, germanes... visquem doncs amb profunditat aquests dies de Setmana Santa. Més que dies de moure’ns d’aquí i d’allà són dies d’estar quiets. Donem a Déu el temps que li cal per a que es faci trobadís amb nosaltres. No cal anar inquiets per tantes coses, quan només una cosa és necessària. Participem aquests dies a les celebracions amb cor agraït, per a que puguem escoltar amb joia les paraules de Pere (“Aquell Jesús que vau crucificar Déu l’ha fet Senyor de la història”). Qui posa la confiança en el Senyor mai no quedarà defraudat.

“Pare, confio el meu alè a les vostres mans”. I ara només cal esperar la matinada de Pasqua.

Homilia de la missa de l’aparició. L’encarnació del Senyor.

Ella és la mare que l’ha engendrat i és la mare que ens l’ha donat. Ella, una dona de Natzaret, ha obert de bat a bat, per a tothom, la porta de l’esperança.

Mn. A. Roquer

Homilia:

La festa que celebrem avui és, pròpiament parlant, una festa del Senyor, no de la Mare de Déu; tot i que, popularment, és anomenada la Mare de Déu de març.

Els títols més antics de la festa d’avui, parlo del segle VIè, són aquests: Anunciació del Senyor, Encarnació del Senyor, o també Concepció de Jesús, el Crist. Sembla, doncs, que s’escauria millor celebrar aquesta festa en vigílies de Nadal i no pràcticament a les portes ja de la Setmana Santa. I així ho van entendre les Esglésies d’Orient, tan marianes per altra part. Celebrar-la avui és només per raó de calendari, els occidentals som així de pràctics; falten avui, exactament, 9 mesos justos per a Nadal. Però tot i que cada any ens toca celebrar-ho en vigílies de la Setmana Santa, no és pas en el fons un contrasentit, té la seva motivació: aquell que a Natzaret pren carn humana en el sí de Maria, és el que com a home, home moridor, serà clavat a la creu. No és, doncs, cap contradicció celebrar avui l’Encarnació. La contradicció només és aparent. Avui celebrem l’inici del moment més àlgid del compliment de la voluntat del Pare que es culminarà amb la mort i amb la resurrecció de Jesús. La mort, obra humana; la resurrecció, obra de Déu.

En tota la vida de Jesús, Maria, la mare que l’ha engendrat, és la que té un paper molt important. Jo diria no només molt important... imprescindible!. Ella, com ningú, assumia la responsabilitat de ser mare del Fill de Déu, i ho farà d’una manera molt senzilla, molt humil, sense tocs de trompeta, no cal!. Quan les coses són importants per sí mateixes no cal anunciar-les a bombo i platerets. “Sóc l’esclava del meu Senyor, que es faci en mi segons el seu voler”.

I amb aquest sí s’inicia el camí de la Redempció. Un sí a Natzaret i un sí al peu de la creu. Ella sap que ha de donar el seu fill: el Fill de Déu que ha nascut de les seves entranyes no és per a ella, és per a tota la humanitat. Per tant, al peu de la creu, repetirà aquell sí de Natzaret. Ella és la mare que l’ha engendrat i és la mare que ens l’ha donat. Maria és, com a mare, la deixeble més fidel del Fill. La que com ningú ha acceptat la voluntat de Déu en la seva vida, a Natzaret i al Calvari. Hem d’aprendre de la seva fe, hem d’aprendre de la seva docilitat, i també de la seva implicació activa en la Salvació; per això Maria serà proclamada Co-Redemptora.

Una sola síl·laba, només dues lletres: Sí, ha canviat tota la història de la humanitat. Tenim motius doncs, germans, per fer festa. Tenim motius per agrair el sí de Maria. Ella, una dona de Natzaret, ha obert de bat a bat, per a tothom, la porta de l’esperança.

Homilia del diumenge V de Quaresma

I no hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. I aquí resideix el triomf de Jesús... i el nostre!.

 Més que veure Jesús volem creure en Jesús. I ja sabem que creient-hi, d’alguna manera, el veurem!.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,31-34)

Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que pactaré amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà una aliança nova. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig donar la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo era el seu amo, diu l’oracle del Senyor.
L’aliança que jo pactaré després d’aquells dies amb el casal d’Israel serà aquesta, diu l’oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: «Coneixeu qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran; del més petit al més gran, diu l’oracle del Senyor, ja que els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,7-9)

Germans, Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Evangeli segons sant Joan (Jn 12,20-33)

En aquell temps, alguns d’entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús.» Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
»En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom.» Una veu va dir del cel estant: «Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré.» La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.» Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

Homilia:

La lectura primera d’aquests diumenges de Quaresma, de la Quaresma d’enguany, totes si us heu fixat!, fan referència a l’Aliança de Déu amb el seu poble.

Fem memòria. Primer diumenge: Noé i l’arc de sant Martí. Segon diumenge: Abraham. Tercer diumenge: el Sinaí i la Llei (els Deu Manaments). Quart diumenge: el retorn de l’exili a Babilònia. Avui: els profetes. Fins que a l’arribar a la Setmana Santa, el Dijous Sant concretament, Jesús en el Darrer Sopar  dirà, parlant de l’Aliança: “Aquesta és la nova i eterna (o sigui que definitiva, no n’hi ha cap més) Aliança”, memorial de la seva entrega per tots fins a la mort (l’Eucaristia). I Jesús el trobem aquí.

Uns grecs demanen a Felip, i Felip ho diu a Andreu... dos noms grecs, alerta!... aquest grecs volien veure Jesús, i ho diuen: “voldríem veure Jesús”. En aquesta frase de l’Evangeli s’expressa, probablement, el desig més profund de la persona humana: veure Déu. Però uns desitgen, potser, veure’l simplement per curiositat; d’altres per dubte; d’altres per demanar-li coses; uns per presentar-li les seves queixes, potser; d’altres per descansar-s’hi. Són moltes les raons per les quals la persona humana, un moment o altre, desitja veure Déu.

El sol és fon de vida, talment Déu no el veiem i tanta falta que ens fa que hi sigui, més que el sol perquè també és font de vida. Podem veure, això sí, la seva resplendor i intuirem la seva presència, sabem que hi és; podem experimentar la seva acció amorosa amb tantes coses. Només cal desitjar veure’l i la Quaresma ens dirà on el podem veure. Evitant sempre, que hi podem ser, som així, malentesos: no pretendre posar Déu al nostre servei, no voler usar-lo en profit propi i prou; els humans tenim sempre la temptació de domesticar a Déu; tenir la mirada atenta per veure les seves petjades que són inconfusibles. Tota la creació ens parla de Déu. Saber descobrir el seu rostre en els pobres i en els petits, ni que sigui per a nosaltres una sorpresa inesperada. “Tot allò que fèieu a un d’aquest, a mi m’ho fèieu”, “Vós heu revelat als senzills això que heu amagat als savis i als entesos”.

I podem veure amagada la seva glòria en la creu, i cada vegada que celebrem l’Eucaristia: Ell és aquí. I els ulls de la fe sí que hi veuen. Totes les aliances de l’Antic Testament són la garantia que el Senyor fa i farà sempre allò que ha promès. Totes les aliances es compliran. I no estaran escrites, ja, en unes taules de pedra, estaran escrites en el nostre cor. Déu, i només Déu, pot omplir del tot el cor humà. Tant amagats que sovint nosaltres només veiem allò que ens agrada veure.

Però si el gra de blat no es podreix no tindrem espiga. No cal plorar perquè es podreix el gra i convé alegrar-se perquè ha nascut l’espiga. Jesús no ha vingut al nostre món per morir a la creu, ha vingut per ensenyar-nos a estimar; i Ell ha estimat tant que no ha reposat morint; i no hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. I aquí resideix el triomf de Jesús... i el nostre!.

“Voldríem veure Jesús”. Per què?. Pilat el va veure, Judes el va veure, i Herodes també, i tots els membres del Sanedrí... i de què els va servir?. Volem més que veure Jesús... volem creure en Jesús. I ja sabem que creient-hi, d’alguna manera, el veurem!.

Homilia del diumenge IV de Quaresma

“M’ha estimat i s’ha entregat a mi”, dirà sant Pau. Déu ha posat tota la confiança en el seu fill.

I en Jesucrist, nosaltres, hem descobert l’amor de Déu. Això és la Quaresma.

 Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre de les Cròniques (2Cr 36,14-16.19-23)

En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys.
Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,4-10)

Germans, Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.

Evangeli segons sant Joan (Jn 3,14-21)

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.

Homilia:

Quin evangeli més bonic aquest del diàleg de Jesús amb Nicodem. Però no n’hi ha prou en que sigui bonic, no l’hem llegit perquè és bonic; què en traurem que sigui bonic si, al mateix temps, no és un bon aliment?; si més a més de ser bonic, ens alimenta, millor!; i si, a més a més d’alimentar-nos, és bonic encara millor!. No n’hi ha prou, doncs, en que sigui bonic per sortir d’aquí satisfets del què hem escoltat, sinó compromesos amb el què acabem d’escoltar.

Ens pot passar una mica com el poble d’Israel en el desert quan caminava cap a la terra promesa. Caminar, cansa!; i el desert és molt monòton, és molt avorrit, i enyora les olles plenes de carn d’Egipte, però allí era esclau; i no veu que el do de la llibertat que ara té val més que totes les olles d’Egipte. Convé, doncs, que actualitzem cada any per la Quaresma l’experiència del poble de Déu camí de la terra promesa.

Els sociòlegs, els historiadors, ens diran les opinions seves sobre el desastre que va caure a Judà en la deportació a Babilònia; serà la veu de la ciència. La Paraula de Déu ens diu quina és la missió teològica del desastre de Judà; quina lliçó en podem treure?. La història és una lliçó, i és, a l’hora, una experiència de fe per als que som creients. Un desastre pot ser una ocasió propícia per a una reflexió. Així ho entenc jo, ara, amb la crisi econòmica!. Al darrera de tot drama humà hi pot haver una mirada des de la reflexió i des de la fe. Com Nicodem, també nosaltres, voltats de nit, acudim a aquell que és la llum. Jesús dirà “Jo sóc la llum del món”.

Prou que ho sabem que la nostra lluita és contra els enganys d’un maligne envejós; era el primer diumenge. Que la conversió és una Transfiguració; era el segon diumenge. Un retorn a Déu és el que ens demana una purificació del què som (temple de Déu); era el tercer diumenge. Ser allò que realment hem de ser: homes nascuts de l’aigua i de l’Esperit; serà Pasqua. I Déu ha estimat tant el món que ha entregat el seu propi Fill per a que no es perdi ningú dels que creuen en Ell (nosaltres) sinó que tinguin vida eterna. És que si la vida no és eterna, ja no és vida plena.

Un bon dia, un professor de religió va moure una mica de rebombori a la seva classe amb els alumnes. Els va mostrar un bitllet de 500 € totalment nou. Qui el vol?, va preguntar; evidentment, tots van dir que el volien; ell va doblegar el bitllet per la meitat, tots el volien; el va arrugar, el va trepitjar, Qui el vol?, tots els volien; per què el voleu, atrotinat, arrugat, brut...?; doncs perquè conserva tot el seu valor!, li van respondre. Recordem que la persona, per malmesa que estigui, sempre conserva el seu valor (pregunteu-li a Nicodem). I Déu, que el valora pel què és i no pel què conté o pel què sembla ni que sigui malmès, Déu no el deixa d’estimar.

Concretem més: ¿què foren de Maria Magdalena, de Pere, de Nicodem, de Zaqueu, del Bon Lladre... i no allarguem més la llista, posem-hi només un altre, de tu i de mi, si nó fos per l’amor de Déu que ens estima tal com som i pel què som?. “M’ha estimat i s’ha entregat a mi”, dirà sant Pau. Déu ha posat tota la confiança en el seu fill. I en Jesucrist, nosaltres, hem descobert l’amor de Déu. Això és la Quaresma. Jesús, enlairat per la serp al desert, serà punt de referència per a aquells que el mirin amb fe.

Sembla estrany que puguem estimar més, amb tot, la foscor que la llum. Per què?. Però si no acceptem les nostres coses estranyes no sabrem mai qui som, som així!!.

Fins quan continuarem posant més èmfasi en el Divendres Sant que en la Pasqua?, en la tristor que en l’alegria?. El camí quaresmal és la nit de Nicodem que ens va atansant cap a la llum de la matinada de Pasqua. Per arribar a la glòria cal passar per la creu, certament; però si la creu no ens porta a la Pasqua, esdevé un absurd. L’elevació a la creu és la vigília de la gran elevació del sepulcre.

Homilia del diumenge III de Quaresma

  Per què ens costa tant d’entendre que allò que Déu ens demana, encara que no ens agradi, és bo? Tot queda reduït a una sola cosa: “Jo sóc el Senyor, el teu Déu. No tinguis altres déus fora de mi”.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 20,1-17)

En aquells dies, Déu digué aquestes paraules: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi.
»[No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen, però sóc bondadós fins a milers de generacions dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.
»Quan juris,] no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte.
»[Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar. Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.]
»Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d’un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d’ell.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,22-25)

Germans, els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 2,13-25)

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare.» Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.» Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.» Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

Homilia:

El diumenge passat escoltàvem, a la Primera Lectura, com Déu segellava una aliança, un pacte, amb Abraham. Avui l’aliança, el pacte, el fa amb el poble d’Israel, al Sinaí. A l’aliança del Sinai s’hi introdueix un nou element: la Llei, el que en diem els Deu Manaments. Ho hem sentit avui. El poble ha d’entendre que, si Déu l’ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte, li demani el compliment d’unes normes. Això, les normes, com l’alliberament, només poden ser per bé, alguna una cosa beneficiosa per ells.

Per què ens costa tant d’entendre que allò que Déu ens demana, encara que no ens agradi, és bo? Tant poca confiança li tenim? O ens pensem que ens enreda? O que tira l’aigua al seu molí?. Que amb els manaments ens nega coses que ens plauen? Que en coneixeu algú de pare que negui alguna cosa al seu fill? Per tant no l’estima?.

Més encara: quan el poble trencarà l’aliança, Déu la mantindrà; l’infidel serà el poble, Déu, no!. No per la infidelitat del poble, trencarà el què ha promès. La Paraula de Déu és la Paraula de Déu!. Així ho diu el salm: “És molt vostre perdonar”. Si Déu estima tant, no és estrany que esperi una resposta generosa a tant d’amor. “No tinguis altres déus. Guarda aquests manaments”.

Per això sant Pau ens diu que els plans de Déu són molts més encertats que les curtes mirades humanes: els jueus volen signes prodigiosos, ha dit sant Pau, volen miracles, sinó no volen creure; els grecs demanen saviesa, filosofia. I Déu ofereix, a uns i altres, un Messies clavat en creu. És clar: un escàndol per als jueus perquè ells han llegit “maleït de Déu el que penja en una creu”; i una niciesa, un absurd, per als grecs.

La temptació, sempre repetida, sempre igual, de creure que nosaltres sabem més coses i millors que Déu; quan Déu no ha demostrat mai una saviesa i una omnipotència, i una força més gran, que quan, a la creu, ha carregat en el seu Fill els dolors de la Humanitat i ha mort tot el mal del món.

No és gens estrany que no acabem d’entendre les coses de Déu, només faltaria!. El perill que tenim és creure que Déu va equivocat; i és tan fàcil de creure-ho!, n’anem tant segurs de nosaltres mateixos!, ens pensem que tot queda reduït a 2 i 2 fan 4 i aquí s’ha acabat.

De l’escena de l’Evangeli, quan Jesús expulsa els mercaders del Temple, ens pot passar una cosa semblant. Som massa propensos, alerta!, a beneir la xurriacada de Jesús perquè així pensem que justifica i beneeix les nostres actituds intransigents. Alerta!. El Temple és el Temple i el mercat és el mercat, i la confusió és agafar el rave per les fulles.

La primera paraula de Jesús a l’evangeli de Lluc és aquesta: “No sabíeu (quan es perd pel Temple) que jo havia d’estar a la casa del meu Pare”, el temple de Jerusalem. I les primeres paraules de l’evangeli de Joan són aquestes que hem sentit: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”, el temple de Jerusalem. Però Ell parlava del temple de seu cos, aclareix l’evangelista. I també nosaltres, pel Baptisme, som temple de Déu, Déu habita en nosaltres. Doncs, convé que, de tant en tant, fem dissabte, perquè nosaltres, temple de Déu... i ja queda dit tot!. Pot ser sí que la Quaresma és un bon temps per fer dissabte, per reordenar les coses, per posar cada cosa al seu lloc; i ordenar allò que hi ha en la nostra vida (i hi és!) de desordre.

Avui, diria, només... a l’Evangeli diu el què diu, no allò que ens agradaria que digués. No val agafar de l’Evangeli només allò que ens agrada. Un Jesús amb el fuet no justifica el desig de repartir llenya que a vegades tenim. Sóc jo que s’ha d’emmotllar a l’Evangeli, i mai al revés!.

Tot queda reduït a una sola cosa: “Jo sóc el Senyor, el teu Déu. No tinguis altres déus fora de mi”.