Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia. Diumenge III de Quaresma. 7-3-2010
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 3,1-8a.10.13-15): En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arrib
à a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa.» El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.» I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.» Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.»
Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?» Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc.» I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”.» Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.”
»Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,1-6.10-12): Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,1-9): Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual.»
I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»
Homilia:
Els dos primers diumenges de Quaresma, cada any, anem repetint els mateixos temes: les temptacions de Jesús al desert, el primer diumenge, i la Transfiguració, el segon. Avui, tercer diumenge, encetem una temàtica nova, és la pròpia d’enguany. Enguany l’evangelista sant Lluc ens farà present el tema de la Conversió amb la resposta, sempre, no hi fa falta mai, de la misericòrdia de Déu.
Avui és com la paciència del pagès que espera un altre any a veure si la figuera dóna fruit; diumenge que ve serà el pare del fill pròdig que espera que el fill torni a casa; i l’altre diumenge, abans de Rams, serà aquella resposta de Jesús davant de la dóna atrapada cometent adulteri (“Jo tampoc et condemno”).
Però abans de tot això ens hauria anat molt bé llegir uns versets anteriors a aquesta lliçó de Jesús quan diu: “Vosaltres sabeu entendre quin temps farà pels aspectes de la terra i el cel, i ara no sabeu entendre quin temps esteu vivint”. La Quaresma, que és el temps que ara estem vivint, és el temps del perdó; és el temps propici per experimentar, una vegada més, la misericòrdia de Déu. El cas dels galileus que Pilat va assassinar, el cas d’aquells habitants de Jerusalem que els cau a sobre la torre de Siloè, o bé si voleu el terratrèmol d’Haití o el de Xile... També avui el problema del mal aixeca molta polseguera, es tracta de buscar culpables, es tracta d’assenyalar un causant. Busquem un culpable per carregar-li els neulers per poder descarregar damunt d’ell tota la nostra ira i eximir-nos, nosaltres, de tota responsabilitat; condemnar el culpable. Jesús, en canvi, busca el culpable per perdonar-lo. Jesús no presenta un Déu venjatiu, sinó un Déu perdonador; un Déu que té tot el temps del món per esperar un altre any a veure si dóna fruit. Déu pesa el pecador amb unes altres balances.
Nosaltres, el què hem de fer, més que buscar culpables, perquè nosaltres no som el James Bond, és buscar si tenim part de culpa en el mal que hi ha en el món. No patiu que les nostres culpes sempre tenen, si ho reconeixem, la garantia del perdó de Déu. El què convé, doncs, en aquesta Quaresma és mirar-nos més al mirall, sense por de veure-hi reflectida una imatge que, potser, no ens agrada. El perdó que demanem està garantit per part de Déu Pare; el nostre perdó ha tingut un preu molt alt: la mort en creu del seu Fill. Per tant, si amb Ell fem el camí de la creu, amb Ell farem també el camí de la Pasqua... si ens hem convertit, i la conversió no és un canvi d’imatge, no és un lifting. Convertere, del llatí, vol dir, ni més ni menys, que el que és dalt passa a baix i el que és baix passa a dalt. Amb l’experiència, sempre, de les temptacions de Jesús en el desert, i per altra part amb la llum de la Transfiguració. I això fa que podem canviar; i això només ho farà aquell que sap que viu cap per avall.
L’exhortació a la conversió acaba amb aquella al•legoria ja coneguda de la figuera que no dóna fruit. I, és clar, les figueres són per donar figues; ni per donar ombra no valen (el pagès expert us dirà que fer la migdiada sota l’ombra d’una figuera no és bo; jo no sé per què, perquè no sóc expert). No oblidem que la figuera està plantada en una vinya, i la vinya és el símbol de poble d’Israel. Vet aquí que aquesta figuera no dóna fruit, ni plantada en mig del poble escollit, un poble que s’autoanomena Poble de Déu; i que, si no dóna fruit, de Poble de Déu només en té el nom, o si voleu en té la sort, cert, en té la glòria, però res més. Així com nosaltres tenim dret a esperar figues de la figuera, Déu té dret a esperar bons fruits del seu poble.
I aquesta imatge s’amplia al poble cristià. I al poble cristià d’avui, un any més, se’ns ha donat la possibilitat d’una altra Quaresma. Ara com ara, som en el temps de la misericòrdia que sap esperar tot confiant que la cosa encara té remei. Aquesta Quaresma, aquest temps favorable, “la cavaré i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant”. Una espera de Déu que no és mai passiva. L’amor de Déu no fa mai vaga. I un any més tenim l’oportunitat d’aprofundir en la nostra fe, d’escoltar una vegada més la Paraula de Déu, d’intensificar la nostra pregària, d’aprofitar aquest temps oportú, d’obrir els ulls per veure on van els nostres camins i per on van els camins de Déu.
No n’hi ha prou de veure el mal que fan els altres; llavors ens limitem a criticar i nosaltres n’estem exempts. No hi ha zones neutrals. Jesús ens demana que no ens limitem a criticar allò que fan els altres, ens demana una actitud de conversió, que sempre suposa una sinceritat, i una sinceritat comporta una valentia. I és una nova oportunitat que tenim i les oportunitats s’han d’aprofitar quan passen.
Convé però, sobre tot, aprendre a saber esperar. Mentre no arriba el temps definitiu, quan s’ha acabat ja l’esperança. Tinguem sempre ben present que quan arribi aquell temps definitiu qui donarà la sentència serà Déu, no nosaltres.
“A veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”. Però abans, no!.
Avui és com la paciència del pagès que espera un altre any a veure si la figuera dóna fruit; diumenge que ve serà el pare del fill pròdig que espera que el fill torni a casa; i l’altre diumenge, abans de Rams, serà aquella resposta de Jesús davant de la dóna atrapada cometent adulteri (“Jo tampoc et condemno”).
Però abans de tot això ens hauria anat molt bé llegir uns versets anteriors a aquesta lliçó de Jesús quan diu: “Vosaltres sabeu entendre quin temps farà pels aspectes de la terra i el cel, i ara no sabeu entendre quin temps esteu vivint”. La Quaresma, que és el temps que ara estem vivint, és el temps del perdó; és el temps propici per experimentar, una vegada més, la misericòrdia de Déu. El cas dels galileus que Pilat va assassinar, el cas d’aquells habitants de Jerusalem que els cau a sobre la torre de Siloè, o bé si voleu el terratrèmol d’Haití o el de Xile... També avui el problema del mal aixeca molta polseguera, es tracta de buscar culpables, es tracta d’assenyalar un causant. Busquem un culpable per carregar-li els neulers per poder descarregar damunt d’ell tota la nostra ira i eximir-nos, nosaltres, de tota responsabilitat; condemnar el culpable. Jesús, en canvi, busca el culpable per perdonar-lo. Jesús no presenta un Déu venjatiu, sinó un Déu perdonador; un Déu que té tot el temps del món per esperar un altre any a veure si dóna fruit. Déu pesa el pecador amb unes altres balances.
Nosaltres, el què hem de fer, més que buscar culpables, perquè nosaltres no som el James Bond, és buscar si tenim part de culpa en el mal que hi ha en el món. No patiu que les nostres culpes sempre tenen, si ho reconeixem, la garantia del perdó de Déu. El què convé, doncs, en aquesta Quaresma és mirar-nos més al mirall, sense por de veure-hi reflectida una imatge que, potser, no ens agrada. El perdó que demanem està garantit per part de Déu Pare; el nostre perdó ha tingut un preu molt alt: la mort en creu del seu Fill. Per tant, si amb Ell fem el camí de la creu, amb Ell farem també el camí de la Pasqua... si ens hem convertit, i la conversió no és un canvi d’imatge, no és un lifting. Convertere, del llatí, vol dir, ni més ni menys, que el que és dalt passa a baix i el que és baix passa a dalt. Amb l’experiència, sempre, de les temptacions de Jesús en el desert, i per altra part amb la llum de la Transfiguració. I això fa que podem canviar; i això només ho farà aquell que sap que viu cap per avall.
L’exhortació a la conversió acaba amb aquella al•legoria ja coneguda de la figuera que no dóna fruit. I, és clar, les figueres són per donar figues; ni per donar ombra no valen (el pagès expert us dirà que fer la migdiada sota l’ombra d’una figuera no és bo; jo no sé per què, perquè no sóc expert). No oblidem que la figuera està plantada en una vinya, i la vinya és el símbol de poble d’Israel. Vet aquí que aquesta figuera no dóna fruit, ni plantada en mig del poble escollit, un poble que s’autoanomena Poble de Déu; i que, si no dóna fruit, de Poble de Déu només en té el nom, o si voleu en té la sort, cert, en té la glòria, però res més. Així com nosaltres tenim dret a esperar figues de la figuera, Déu té dret a esperar bons fruits del seu poble.
I aquesta imatge s’amplia al poble cristià. I al poble cristià d’avui, un any més, se’ns ha donat la possibilitat d’una altra Quaresma. Ara com ara, som en el temps de la misericòrdia que sap esperar tot confiant que la cosa encara té remei. Aquesta Quaresma, aquest temps favorable, “la cavaré i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant”. Una espera de Déu que no és mai passiva. L’amor de Déu no fa mai vaga. I un any més tenim l’oportunitat d’aprofundir en la nostra fe, d’escoltar una vegada més la Paraula de Déu, d’intensificar la nostra pregària, d’aprofitar aquest temps oportú, d’obrir els ulls per veure on van els nostres camins i per on van els camins de Déu.
No n’hi ha prou de veure el mal que fan els altres; llavors ens limitem a criticar i nosaltres n’estem exempts. No hi ha zones neutrals. Jesús ens demana que no ens limitem a criticar allò que fan els altres, ens demana una actitud de conversió, que sempre suposa una sinceritat, i una sinceritat comporta una valentia. I és una nova oportunitat que tenim i les oportunitats s’han d’aprofitar quan passen.
Convé però, sobre tot, aprendre a saber esperar. Mentre no arriba el temps definitiu, quan s’ha acabat ja l’esperança. Tinguem sempre ben present que quan arribi aquell temps definitiu qui donarà la sentència serà Déu, no nosaltres.
“A veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”. Però abans, no!.
