Lectures i homilia del diumenge 2 de durant l’any

 Havien trobat la realitat de Déu, i no al Temple, no a la sinagoga, sinó en la persona de Jesús, el de Natzaret.

Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre de Samuel (1Sm 3,3b-10.19)

En aquell temps Samuel, que encara era un noi, dormia en el santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. El Senyor el cridà, i Samuel respongué: «Aquí em teniu.» Corregué cap a Elí i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «No t’he cridat pas. Vés-te’n a dormir.» I el noi se n’anà a dormir. El Senyor el tornà a cridar, i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «Fill meu, no t’he cridat pas. Torna-te’n a dormir.» Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat. Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel, i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: «Vés a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”» El Senyor es presentà i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel.» Ell li respongué: «Parleu, que el vostre servent us escolta.» Samuel es va fer gran. El Senyor l’afavoria sempre i no deixà de complir mai cap de les seves profecies.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 6,13c-15a.17-20)

Germans, el cos no és per a fornicar, sinó per al Senyor, i el Senyor, per al cos. I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit. Fugiu de la fornicació. Els altres pecats que l’home comet són exteriors als seu cos, però el fornicador peca contra el seu propi cos. ¿No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt: glorifiqueu-lo en el vostre cos.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,35-42)

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu.» Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?» Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’, «on us allotgeu?» Jesús els respon: «Veniu i ho veureu.» Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir ‘l’Ungit’. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»

Homilia:

Un cop acabades les festes de Nadal, quan hem pogut contemplar i també agrair el naixement de Jesús, retornem altra vegada al ritme ordinari dels diumenges, que no vol dir que sigui la trobada menys important; cada diumenge és el dia del Senyor.

Avui hem escoltat les primeres paraules de Jesús a l’evangeli de Joan. Pregunta “Què busqueu?”. Una pregunta que es repetirà, un cop ressuscitat a Maria Magdalena: “Què busques?”.  “Veniu i ho veureu”. I què van veure? Què va passar aquella tarda? És Jesús la resposta a la seva pregunta? I Joan, fins i tot, diu l’hora en que va passar això: “Eren les quatre de la tarda”. Havien trobat la realitat de Déu, i no al Temple, no a la sinagoga, sinó en la persona de Jesús, el de Natzaret.

Diumenge passat vam escoltar a l’evangeli del Baptisme de Jesús com Déu parlava del cel estant. Avui, a la primera lectura, hem escoltat com Samuel descobreix la veu de Déu: “Parleu, que el vostre servent us escolta”. Déu parla, i parla a cau d’orella; i el que no hi té un tap, a l’orella, el pot sentir. Doncs cal estar atents perquè ens pot parlar; i no és tant el que jo pugui dir, sinó el que Ell hem pugui dir. Només que trobar Déu... és Ell que es deixa trobar a nosaltres. On hi ha crisi de fe... potser el que hi ha són taps a les orelles.

És que Jesús és la Paraula de Déu que ens parla aquí cada diumenge. I la crida esdevé experiència vital que pot transformar la nostra vida. “Veniu i ho veureu”. I es varen quedar amb Ell aquell dia. La vida, a partir d’aquell moment, mostra un abans i un després; marca d’una manera definitiva, la decisió de seguir-lo d’aquells dos deixebles.

Durant molt de temps, en el nostre context de llarga tradició cristiana, tenim la sensació que la fe es transmet de generació en generació i de manera automàtica. Ara ja no és així. Avui pot ser un bon dia per agrair a aquells que ens han fet possible la nostra trobada amb Jesús i descobrir, en Ell, el Mestre. El primers deixebles escolten Joan Baptista: “Mireu, l’anyell de Déu”; i el segueixen. Avui és un bon dia per recordar, doncs, i agrair tots aquells que ens han ajudat a veure en Jesús l’anyell de Déu, i a seguir-lo i confessar-lo com el Messies.

Una experiència de fe que ha marcat, certament, la nostra vida. La trobada amb Jesús provoca sempre un canvi a la vida. Altrament pregunteu-ho a Pere, millor dit, es deia Simó; i al seu germà Andreu quan diuen “Hem trobat el Messies”. La trobada de Pere, fins i tot, fa que li canviï el nom: “Et diràs, no Simó, et diràs Pere”.

Entusiasmar-se per Jesús en un moment determinat és fàcil. Tothom té sentiments. Seguir-lo ja no és tan fàcil. Però “On anirem, Senyor? Només vós teniu paraules de vida eterna”. I això es repeteix en cada cristià que es troba amb Jesús de veritat.

Es diu que l’home d’avui ha oblidat Déu. Però el cert és que no és fàcil fer cau i net de la nostàlgia de Déu. Potser l’hem de buscar... vés a saber, des de l’angoixa, des del desànim... Déu no juga a fet i amagar. Déu sempre serà en el més íntim de nosaltres mateixos.

Mentre vivim nosaltres, el Senyor viu en nosaltres. Per això podem preguntar i Ell ens dirà: “Visc en tu. No busquis més enllà.”

Lesctures i homilia de la festa del Baptisme de Jesús

La festa del Baptisme del Senyor, pròpiament, tanca el cicle nadalenc. Les tres manifestacions: als pastors, o sigui al poble d’Israel; als Mags, o sigui a tot el món; i al Jordà, es revela com fill del Pare, ple de l’Esperit Sant. 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 42,1-4.6-7)

Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions. »Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 5,1-9) En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant.» Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà. A l’instant, quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.»

Evangeli segons sant Marc (Mc 1,7-11)

Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat. Perquè són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang, i tots tres concorden. El testimoniatge dels homes, tot i que nosaltres l’acceptem, no es pot comparar amb el de Déu. Doncs bé, el testimoni que donen aquests tres és el de Déu a favor del seu Fill.

Homilia:

La festa del Baptisme del Senyor, pròpiament, tanca el cicle nadalenc. Les tres manifestacions: als pastors, o sigui al poble d’Israel; als Mags, o sigui a tot el món; i al Jordà, es revela com fill del Pare, ple de l’Esperit Sant. No és una successió de fets cronològics, de fulls de calendari que es van arrencant, sinó el misteri de la seva persona.

Jesucrist no dubte de posar-se a la cua de les rebaixes... ah! No, no, de les rebaixes no, a la cua dels pecadors. I a la creu l’acompanyaran dos lladres, perquè no ha vingut a condemnar, ha vingut a salvar. I és reconegut com el fill únic del Pare, per aquella veu que diu: “Aquest és el meu fill, el meu estimat”, l’autèntica manifestació de qui és el nen de Betlem: el fill estimat de Déu Pare.

L’Evangeli no ens explica només un fet, sinó que des del principi respon a la pregunta fonamental: Qui és aquest Jesús? Aquesta és la pregunta que ens ha d’acompanyar sempre a tots. Potser tampoc podem passar per alt el que ens diu el prefaci de la festa d’avui; diu: “Perquè vós en el Jordà anunciàreu amb signes admirables el nou Baptisme". Aquest nou Baptisme és el primer dels sagraments de l’Església.

En cada eucaristia ressonen aquelles paraules que diu el celebrant després del Parenostre: “Mentre esperem la manifestació de Jesucrist, el nostre salvador”. Aquesta manifestació a l’Eucaristia ens demana que no apaguem el foc de l’Esperit que viu en nosaltres i ens fa dir a Déu: Pare.

Avui no és una àngel que anuncia. És el Pare que diu: “Aquest és el meu fill”. I així queda ben clara quina és l’actitud que hem de prendre davant d’aquesta proclamació de l’amor de Déu.

No podem ser ni espectadors ni admiradors només davant de la manifestació de Déu. No encaixa una actitud d’espectadors, o potser, si voleu, d’entesos en la matèria, que ja saben per endavant com es van desenvolupant els esdeveniments. No som acompanyants dels actes de Jesús, ni en som aplaudidors. A Jesús no se l’acompanya només amb el cap, sinó també amb el cor. Una actitud que comporta la fe.

Els fets de la vida de Jesús han de tenir una resposta en nosaltres. Sant Joan, avui, a la Segona Lectura ens escriu l’actitud interior que hem de tenir per comprendre qui és Jesús.

Estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. Els qui creuen que Jesús és el fill de Déu vencen el mal. Aquesta és la actitud que comporta la fe... i l’amor.

La vida de Jesús, la seva paraula, no són una vida més, una paraula més. Per a nosaltres, la veu del Pare al Jordà és la millor garantia que la vida del cristià no te altre punt de mira que aquest Jesús que s’identifica amb nosaltres. “Aquest és el fill estimat del Pare”.

No diguem mai aquest evangeli ja el sé! Que l’Evangeli no és quelcom a aprendre, sinó una vida a viure, a practicar. I aquesta és al vida de Déu. Nosaltres, pel Baptisme, hem nascut a la vida de Déu.

Si fem retallades a l’amor de Déu la fe es torna fosca. La fe ens la fabriquem a la nostra mida, a la nostra escassa mida; o segons les nostres conveniències i aspiracions, les nostres pobres aspiracions i conveniències.

No apaguem el foc de l’Esperit que habita en nosaltres des del nostre Baptisme. “La nostra fe és la victòria que ja ha vençut al món” com diu l’apòstol Joan.

Lectures i homilia de la festivitat de l’Epifania del Senyor

Els Mags s’entornaren plens d’alegria. Havien trobat allò que buscaven, l’objectiu de la seva vida. I nosaltres també. Ara resulta que és Ell, Jesús, qui ens ha fet el gran regal de la fe.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 60,1-6)

Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria. Els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles. Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar i porten a casa teva la riquesa de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d’Efà; tots vénen de Sabà portant or i encens i cantant la grandesa del Senyor.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 3,2-3a.5-6)

Germans, segurament heu sentit dir que Déu m’ha confiat la missió de comunicar-vos la seva gràcia: per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit als sants apòstols de Crist i als profetes. El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 2,1-12)

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d’Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge.» El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: “Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”.» Llavors Herodes cridà secretament els mags i s’informà ben bé del moment en què s’havia aparegut l’estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge.» Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí. Llavors s’adonaren que l’estrella que havien vist aixecar-se anava davant d’ells fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra. Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

Homilia:

Hi ha algunes festes del calendari litúrgic que a cop d’ull semblen diferents del que en realitat són. El primer dia de l’any, per exemple, celebràvem la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, però oficialment per a molta gent era Cap d’Any. Avui també la litúrgia ens parla de l’Epifania, però al carrer és el dia dels Reis. Avui sembla que els protagonistes de la festa siguin els Mags, quan el protagonista és el Rei dels jueus que acaba de néixer. I si no ho sabíeu, pregunteu-ho al rei Herodes que li interessa molt saber-ho.

Per conciliar el sentit de la festa d’avui amb el que es celebra al carrer posem ma de l’Evangeli: “En veure l’estrella la seva alegria fou immensa. Entraren a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, i postrats a terra li presentaren el seu homenatge”. El rei Herodes s’inquieta, els Mags s’alegren. Ja ho dirà el vell Simeó: “Aquest nen ha estat posat per a que molts caiguin o molts s’alcin a Israel”.

No és estrany que el rètol de la creu posat per Pilat posi “rei dels jueus”. Els Mags pregunten a Herodes pel rei dels jueus que acaba de néixer... mort de tots els innocents de Betlem: s’ha d’assegurar el tret! Davant de Pilat, Jesús dirà “Sí, jo sóc rei”; doncs corona d’espines. I el rètol de la creu dirà “Jesús de Natzaret, rei dels jueus”.

Si resseguim els textos de la litúrgia hi trobarem un denominador comú. El naixement de Jesús és bona notícia per al poble d’Israel i avui hi afegim tots els pobles de la terra. Hem dit a la pregària d’avui: “Amb el viatge d’una estrella heu revelat el vostre unigènit als pobles no creients”. I sant Pau diu als cristians de la ciutat d’Efes: “Per l’Evangeli tots els pobles tenen part en la mateixa herència”.

Herodes no tinguis por, aquest rei no et prendrà el teu lloc. El pots anar a adorar, com fam els Mags, perquè el seu regnat no és d’aquest món.

El poble ha interpretat molt bé que els Mags van ser obsequiosos amb el nen; i nosaltres, una societat molt diferent de la del temps de Jesús, continuem sent obsequiosos amb els infants. Avui mirem amb una mirada ben especial els infants, perquè en els petits es manifesta l’amor dels pares i l’amor de Déu. I aquest esguard s’ha de convertir en un compromís d’acompanyar els petits cap a la maduresa humana i cristiana.

Les joguines, els regals, poden ser avui, no només un malbaratament, tan propi de la societat de consum, sinó un signe de tendresa que podem manifestar als petits; que potser a vegades no necessiten tantes joguines sinó més aviat que necessiten uns pares que juguin amb ells.

Sant Mateu, l’evangelista d’avui, també ens dirà en un altre moment: “Tot allò que feu a un d’aquests germans meus, per petit que sigui, m’ho feu a mi”.

Prosternem-nos, plens de fe, davant d’aquest infant de Betlem. Oferim-li el millor de nosaltres mateixos. Retornem, com els Mags, plens d’una gran alegria. El missatge de sant Pau és contundent: “Per l’Evangeli –diu– tots els pobles en Jesucrist tenen part en una mateixa herència, en una mateixa promesa.”

Els Mags s’entornaren plens d’alegria. Havien trobat allò que buscaven, l’objectiu de la seva vida. I nosaltres també. Ara resulta que és Ell, Jesús, qui ens ha fet el gran regal de la fe.

***************************

Germans, la Glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i continuarà manifestant-se fins el dia del seu retorn gloriós. Per això us anuncio amb goig, germans i germanes, que així com ens hem aplegat en aquestes festes de Nadal del Senyor Jesucrist, ens aplegarem també per la gran celebració de la Pasqua del Senyor. Així, doncs, tingueu present que aquest any la Quaresma començarà el dia 18 de febrer, Dimecres de Cendra; i el 3, 4 i 5 d’abril celebrarem el Tridu Pasqual (mort, sepultura i resurrecció del Senyor). El dia 5 d’abril serà Pasqua, la festa més gran de l’any; i al cap de 50 dies, el 24 de maig, celebrarem la solemnitat de la Pentecosta, el do de Jesús a la seva Església, l’Esperit Sant. Cada diumenge ens reunirem aquí per celebrar l’eucaristia, commemorant la resurrecció del Senyor. Venerarem la memòria de la Mare de Déu; i la de tots els sants, germans nostres. Tots els dies són sants i bons per als qui estan en gràcia de Déu. I al final ja de l’any litúrgic, el 29 de novembre, iniciarem un nou any celebrant el primer diumenge de l’Advent de Nostre Senyor Jesucrist. A Ell tot honor i glòria pels segles dels segles.

Lectures i homilia del diumenge II després de Nadal

El projecte de Déu, al fer-se home com nosaltres, és per a què nosaltres pugem a la condició de fills de Déu, no per a que Ell baixi a la nostra condició de pecadors.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 24,1-4.12-16)

La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, s’enalteix enmig del poble, s’admira d’ella mateixa en la reunió santa, fa el seu elogi davant la multitud dels elegits i entre els beneïts es proclama beneïda, dient: «El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat, treu nous plançons entre els meus elegits.” »M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat; estaré per sempre en la reunió dels sants.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-6.15-18)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota maena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants.

Evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)

Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. [Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.]

Homilia:

En el pròleg de l’evangeli de Joan que acabem d’escoltar, l’evangelista ens acaba de dir: “La paraula de Déu s’ha fet carn de la nostra carn. S’ha fet home”. Déu ha parlat clar, a Déu el podem entendre!

Doncs potser sí que el misteri no és Déu, potser el misteri som nosaltres que no l’entenem. Quan la paraula es fa home a Déu el podem entendre... si volem. S’ha fet un de nosaltres, germà nostre; i així podem reconèixer en els altres, no un enemic, no un estrany, no un adversari o un competidor, sinó un germà; fill de Déu com nosaltres, un fill de Déu com tu i com jo. Pel misteri de Nadal, Jesús en fa a tots germans, i nosaltres ens entossudim a barallar-nos... com a bons germans, diríem. Nadal ens vol fer recuperar la virtut de la fraternitat.

Sí s’ha fet germà és perquè tots esdevinguem fills de Déu, fills estimats de Déu. Aquest és el contingut més profund del Nadal, que va més enllà, molt més enllà, d’un bou, d’una mula, d’una cançoneta que fa venir una llàgrima als ulls, d’uns pastorets, d’un pessebre de molsa amb muntanyes del país de Jesús... aquí estranyament nevades.

Déu té una saviesa que no entenem i ni entendrem mai. Un amor que sobrepassa tot amor perquè Déu no pot deixar d’estimar. Encara que l’home vulgui no ser estimat.

Sant Pau no es pot contenir davant de la presa de consciència d’allò que significa que Déu Pare ens enviï el seu fill. Som beneïts amb Crist amb tota mena de benediccions; Déu ens ha beneït sense mesura. I aquest amor sense mesura ens ha convertit a tots en fills de Déu.

Nadal és, sobretot, descobrir i celebrar aquest amor de Déu. Un amor incompressible, però per la nostra dificultat d’entendre l’amor, l’amor de debò. Nadal és descobrir l’amor de Déu, capaç de fer-se home com nosaltres; per tant de fer que l’entenguem.

Ell, el fill de Déu etern, és l’origen de tot amor, però... quina cosa més estranya “Els seus -diu Joan- no l’han acollit”. Ha vingut a casa seva i els de casa seva no l’han conegut. Un evangeli difícil aquest del pròleg de Joan. Difícil per a nosaltres per la nostra manera de ser: tan desitjosos per un cantó d’amor i tan complicats a l’hora d’estimar. El complicat no és Déu, els complicats som nosaltres. Només un amor sense mesura, sense resposta, com l’amor de Déu, ens converteix en fills.

En aquest evangeli de Joan ja hi podem veure la gran oposició de les tenebres a la llum; les tenebres que volen ofegar la llum; que volen arribar fins i tot a fer morir el que és la llum. “Jo sóc la llum del món”. I morirà Jesús crucificat però no podran, ni així, vèncer la seva força. Puc tancar els porticons de la finestra, però no per això no ha sortit el sol.

Per a molts avui Déu no és un desconegut, és un absent; Déu s’ha aigualit. Més enllà dels seus problemes, dels seus neguits, no hi ha res que sigui important a la vida. Allò que realment és important és satisfer el meu desig o el meu caprici, i aquí s’acaba tot.

“A Déu no l’ha vist mai ningú” ens ha dit sant Joan. En quantes coses creiem sense veure-les! En aquestes coses hi creiem de veritat. I quan neix com a home i es fa entendre perquè parla el nostre llenguatge... no l’entenem. A Déu no l’entendrem mai des de la nostra baixesa i egoisme. A Déu no l’entendrem mai mentre no es redueixin els nostres egoismes, les nostres baixes aspiracions... Déu sempre serà més fàcil d’acceptar, de pair, si és un déu descafeïnat.

El projecte de Déu, al fer-se home com nosaltres, és per a què nosaltres pugem a la condició de fills de Déu, no per a que Ell baixi a la nostra condició de pecadors.