Homilia del diumenge IV de Quaresma

“M’ha estimat i s’ha entregat a mi”, dirà sant Pau. Déu ha posat tota la confiança en el seu fill.

I en Jesucrist, nosaltres, hem descobert l’amor de Déu. Això és la Quaresma.

 Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre de les Cròniques (2Cr 36,14-16.19-23)

En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys.
Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,4-10)

Germans, Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.

Evangeli segons sant Joan (Jn 3,14-21)

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.

Homilia:

Quin evangeli més bonic aquest del diàleg de Jesús amb Nicodem. Però no n’hi ha prou en que sigui bonic, no l’hem llegit perquè és bonic; què en traurem que sigui bonic si, al mateix temps, no és un bon aliment?; si més a més de ser bonic, ens alimenta, millor!; i si, a més a més d’alimentar-nos, és bonic encara millor!. No n’hi ha prou, doncs, en que sigui bonic per sortir d’aquí satisfets del què hem escoltat, sinó compromesos amb el què acabem d’escoltar.

Ens pot passar una mica com el poble d’Israel en el desert quan caminava cap a la terra promesa. Caminar, cansa!; i el desert és molt monòton, és molt avorrit, i enyora les olles plenes de carn d’Egipte, però allí era esclau; i no veu que el do de la llibertat que ara té val més que totes les olles d’Egipte. Convé, doncs, que actualitzem cada any per la Quaresma l’experiència del poble de Déu camí de la terra promesa.

Els sociòlegs, els historiadors, ens diran les opinions seves sobre el desastre que va caure a Judà en la deportació a Babilònia; serà la veu de la ciència. La Paraula de Déu ens diu quina és la missió teològica del desastre de Judà; quina lliçó en podem treure?. La història és una lliçó, i és, a l’hora, una experiència de fe per als que som creients. Un desastre pot ser una ocasió propícia per a una reflexió. Així ho entenc jo, ara, amb la crisi econòmica!. Al darrera de tot drama humà hi pot haver una mirada des de la reflexió i des de la fe. Com Nicodem, també nosaltres, voltats de nit, acudim a aquell que és la llum. Jesús dirà “Jo sóc la llum del món”.

Prou que ho sabem que la nostra lluita és contra els enganys d’un maligne envejós; era el primer diumenge. Que la conversió és una Transfiguració; era el segon diumenge. Un retorn a Déu és el que ens demana una purificació del què som (temple de Déu); era el tercer diumenge. Ser allò que realment hem de ser: homes nascuts de l’aigua i de l’Esperit; serà Pasqua. I Déu ha estimat tant el món que ha entregat el seu propi Fill per a que no es perdi ningú dels que creuen en Ell (nosaltres) sinó que tinguin vida eterna. És que si la vida no és eterna, ja no és vida plena.

Un bon dia, un professor de religió va moure una mica de rebombori a la seva classe amb els alumnes. Els va mostrar un bitllet de 500 € totalment nou. Qui el vol?, va preguntar; evidentment, tots van dir que el volien; ell va doblegar el bitllet per la meitat, tots el volien; el va arrugar, el va trepitjar, Qui el vol?, tots els volien; per què el voleu, atrotinat, arrugat, brut...?; doncs perquè conserva tot el seu valor!, li van respondre. Recordem que la persona, per malmesa que estigui, sempre conserva el seu valor (pregunteu-li a Nicodem). I Déu, que el valora pel què és i no pel què conté o pel què sembla ni que sigui malmès, Déu no el deixa d’estimar.

Concretem més: ¿què foren de Maria Magdalena, de Pere, de Nicodem, de Zaqueu, del Bon Lladre... i no allarguem més la llista, posem-hi només un altre, de tu i de mi, si nó fos per l’amor de Déu que ens estima tal com som i pel què som?. “M’ha estimat i s’ha entregat a mi”, dirà sant Pau. Déu ha posat tota la confiança en el seu fill. I en Jesucrist, nosaltres, hem descobert l’amor de Déu. Això és la Quaresma. Jesús, enlairat per la serp al desert, serà punt de referència per a aquells que el mirin amb fe.

Sembla estrany que puguem estimar més, amb tot, la foscor que la llum. Per què?. Però si no acceptem les nostres coses estranyes no sabrem mai qui som, som així!!.

Fins quan continuarem posant més èmfasi en el Divendres Sant que en la Pasqua?, en la tristor que en l’alegria?. El camí quaresmal és la nit de Nicodem que ens va atansant cap a la llum de la matinada de Pasqua. Per arribar a la glòria cal passar per la creu, certament; però si la creu no ens porta a la Pasqua, esdevé un absurd. L’elevació a la creu és la vigília de la gran elevació del sepulcre.

Homilia del diumenge III de Quaresma

  Per què ens costa tant d’entendre que allò que Déu ens demana, encara que no ens agradi, és bo? Tot queda reduït a una sola cosa: “Jo sóc el Senyor, el teu Déu. No tinguis altres déus fora de mi”.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 20,1-17)

En aquells dies, Déu digué aquestes paraules: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi.
»[No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen, però sóc bondadós fins a milers de generacions dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.
»Quan juris,] no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte.
»[Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar. Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.]
»Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d’un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d’ell.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 1,22-25)

Germans, els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 2,13-25)

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare.» Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia.» Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.» Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

Homilia:

El diumenge passat escoltàvem, a la Primera Lectura, com Déu segellava una aliança, un pacte, amb Abraham. Avui l’aliança, el pacte, el fa amb el poble d’Israel, al Sinaí. A l’aliança del Sinai s’hi introdueix un nou element: la Llei, el que en diem els Deu Manaments. Ho hem sentit avui. El poble ha d’entendre que, si Déu l’ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte, li demani el compliment d’unes normes. Això, les normes, com l’alliberament, només poden ser per bé, alguna una cosa beneficiosa per ells.

Per què ens costa tant d’entendre que allò que Déu ens demana, encara que no ens agradi, és bo? Tant poca confiança li tenim? O ens pensem que ens enreda? O que tira l’aigua al seu molí?. Que amb els manaments ens nega coses que ens plauen? Que en coneixeu algú de pare que negui alguna cosa al seu fill? Per tant no l’estima?.

Més encara: quan el poble trencarà l’aliança, Déu la mantindrà; l’infidel serà el poble, Déu, no!. No per la infidelitat del poble, trencarà el què ha promès. La Paraula de Déu és la Paraula de Déu!. Així ho diu el salm: “És molt vostre perdonar”. Si Déu estima tant, no és estrany que esperi una resposta generosa a tant d’amor. “No tinguis altres déus. Guarda aquests manaments”.

Per això sant Pau ens diu que els plans de Déu són molts més encertats que les curtes mirades humanes: els jueus volen signes prodigiosos, ha dit sant Pau, volen miracles, sinó no volen creure; els grecs demanen saviesa, filosofia. I Déu ofereix, a uns i altres, un Messies clavat en creu. És clar: un escàndol per als jueus perquè ells han llegit “maleït de Déu el que penja en una creu”; i una niciesa, un absurd, per als grecs.

La temptació, sempre repetida, sempre igual, de creure que nosaltres sabem més coses i millors que Déu; quan Déu no ha demostrat mai una saviesa i una omnipotència, i una força més gran, que quan, a la creu, ha carregat en el seu Fill els dolors de la Humanitat i ha mort tot el mal del món.

No és gens estrany que no acabem d’entendre les coses de Déu, només faltaria!. El perill que tenim és creure que Déu va equivocat; i és tan fàcil de creure-ho!, n’anem tant segurs de nosaltres mateixos!, ens pensem que tot queda reduït a 2 i 2 fan 4 i aquí s’ha acabat.

De l’escena de l’Evangeli, quan Jesús expulsa els mercaders del Temple, ens pot passar una cosa semblant. Som massa propensos, alerta!, a beneir la xurriacada de Jesús perquè així pensem que justifica i beneeix les nostres actituds intransigents. Alerta!. El Temple és el Temple i el mercat és el mercat, i la confusió és agafar el rave per les fulles.

La primera paraula de Jesús a l’evangeli de Lluc és aquesta: “No sabíeu (quan es perd pel Temple) que jo havia d’estar a la casa del meu Pare”, el temple de Jerusalem. I les primeres paraules de l’evangeli de Joan són aquestes que hem sentit: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”, el temple de Jerusalem. Però Ell parlava del temple de seu cos, aclareix l’evangelista. I també nosaltres, pel Baptisme, som temple de Déu, Déu habita en nosaltres. Doncs, convé que, de tant en tant, fem dissabte, perquè nosaltres, temple de Déu... i ja queda dit tot!. Pot ser sí que la Quaresma és un bon temps per fer dissabte, per reordenar les coses, per posar cada cosa al seu lloc; i ordenar allò que hi ha en la nostra vida (i hi és!) de desordre.

Avui, diria, només... a l’Evangeli diu el què diu, no allò que ens agradaria que digués. No val agafar de l’Evangeli només allò que ens agrada. Un Jesús amb el fuet no justifica el desig de repartir llenya que a vegades tenim. Sóc jo que s’ha d’emmotllar a l’Evangeli, i mai al revés!.

Tot queda reduït a una sola cosa: “Jo sóc el Senyor, el teu Déu. No tinguis altres déus fora de mi”.

Homilia del II diumenge de Quaresma

La Quaresma és d’un realisme sorprenent.
Tots nosaltres necessitem del Tabor si volem entendre el Calvari.
Només amb la llum de la Resurrecció s’entén tot.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18)

En aquells dies, Déu, per posar a prova Abraham, el cridà: «Abraham.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic, que tant estimes, vés-te’n al país de Morià, i allà, dalt de la muntanya que jo t’indicaré, sacrifica’l en holocaust.» Arribats a l’indret que Déu havia indicat a Abraham, hi aixecà l’altar i apilà la llenya. Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel: «Abraham, Abraham.» Ell li respongué: «Aquí em teniu.» L’àngel li digué: «Deixa estar el noi, no li facis res. Ja veig que reverencies Déu, tu que no m’has refusat el teu fill únic.» Llavors Abraham alçà els ulls i veié un moltó agafat per les banyes en una bardissa. Hi anà, el prengué i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill. L’àngel del Senyor tornà a cridar Abraham des del cel i li digué: «Escolta l’oracle del Senyor: “Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic, juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar; els teus descendents heretaran les ciutats dels seus enemics, i tots els nadius del país, per beneir-se, es valdran de la teva descendència, perquè has obeït el que jo t’havia manat”.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,31b-34)

Germans, si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra? Ell, que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer, com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill?
Qui es presentarà per acusar els elegits de Déu? És Déu qui els declara innocents. Qui gosarà condemnar-los? Jesucrist, el qui va morir, més encara, el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,2-10)

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.» Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre  baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».

Homilia:

Si el primer diumenge de Quaresma, ho recordarem, mostra un panorama no massa falaguer per raó de les temptacions, avui, al segon diumenge, l’escenari ha canviat. Hem parlat de la Transfiguració. Això és com un resum de la Quaresma: caminem cap el Tabor, però, tampoc no hem d’oblidar, envoltats de perills i temptacions.

El camí quaresmal acaba amb la Pasqua; i la Setmana Santa n’és un pas necessari, imprescindible, però no és el terme, és un pas. Si el camí quaresmal acabés amb el Divendres Sant som uns desgraciats (perdoneu, això ho diu sant Pau i és Paraula de Déu).

En mig de la rutina de la vida avui ens ve com l’anell al dit aquest evangeli de la Transfiguració. És tan fàcil creure el temptador, és tan bonic el que ens diu el temptador, és tan pràctic!, escoltem-lo!. I se’ns dirà a l’Evangeli que escoltem el fill de Déu. Ell no ens enganya mai, per això ens pot dir, fins i tot, allò que no ens agrada.

Allò que val no és... (i fàcilment anem per aquest camí) si és fàcil o és difícil, si m’agrada o no m’agrada... No som en un circ, ni estem fent una cursa. Allò que de veritat ens interessa és si val per a la vida, i la vida hi ha de tot. Si passem per alt les temptacions podem pecar d’ingenus o d’idealistes; si posem la nostra atenció en el Tabor, i prou, podem pecar de massa optimistes.

I la Quaresma és d’un realisme sorprenent. A la vida, a la vida real hi ha de tot, prou que ho sabem!: temptacions i Tabors. Prou voldríem fer tres cabanes i quedar-nos dalt la muntanya (“Que n’estem de bé aquí dalt” diu Pere); prou, prou!; a les vaques grasses, tothom s’hi apunta!. Però convé estar també a les verdes i a les madures, altrament ens podríem morir d’èxit. El Calvari sense el Tabor no té cap sentit, i tampoc en té el Tabor sense el Calvari.

La tria dels tres apòstols està molt ben pensada: Pere, Jaume i Joan. Els pren al Tabor per a que aprenguin el què vol dir el Calvari. Recordem-ho: Pere, quan Jesús parlarà de la seva passió i mort, Pere li dirà “Això a Vós no us pot passar”; Pere, puja al Tabor!. Jaume i Joan demanen ocupar els llocs de prestigi quan Ell mani per damunt de totes les nacions, Jaume i Joan, anem cap al Tabor!.

Els tres necessiten del Tabor. Tots nosaltres necessitem del Tabor si volem entendre el Calvari. Només amb la llum de la Resurrecció s’entén tot. Fins i tot la mort en creu. Com Abraham se’ns demana un acte de fe, un acte de fe en el Déu, que més enllà de les nostres aspiracions (molt sovint de taulades en avall), ens vol conduir fins on som incapaços d’entendre. Tots necessitem moments puntuals de Tabor per passar elegantment per damunt de moments foscos. Ara bé, aquest moments lluminosos són moments de lucidesa que fàcilment queden difuminats per la monotonia de cada dia, la grisor de cada dia. Són la rutina i el costum que hem d’omplir de sentit de la vida i de llum!. L’èxit també es pot convertir en rutina.

No tenim altra riquesa que el moment present. És inútil viure somiant amb un demà, si no som capaços de viure intensament un avui. Som hereus d’un futur feliç que Déu ens vol donar; però també som responsables d’un present ple de temptacions falagueres que prometen el que no poden donar, però ens agrada sentir el que prometen.

“Si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra?”. I això és veritat si escoltem: “Aquest és el meu fill. Escolteu-lo”. Exacte: escoltem-lo!, bon programa per portar una bona Quaresma que desemboqui en una Pasqua.

Homilia del I diumenge de Quaresma

I, si el pecat és rebutjable, la consciència de ser pecadors és saludable, sana; és una autoestima.

La Quaresma ens ha de portar a un coneixement profund i veritable de nosaltres mateixos, i ens portarà, evidentment, a la conversió.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 9,8-15)

Déu digué a Noè i als seus fills: «Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra.»
Déu digué: «El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Quan cobriré la terra de nuvolades i apareixerà l’arc entre els núvols, em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tots els éssers animats; l’aigua no formarà més un diluvi que faci desaparèixer tot rastre de vida.»

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 3,18-22)

Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noè, quan la paciència de Déu esperava, mentre preparaven l’arca. En aquella arca se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total, i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist, que se n’anà al cel, va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics i està a la dreta de Déu.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,12-15)

En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.
Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»

Homilia:

Cada any, en aquest primer diumenge de Quaresma, se’ns posa a consideració el tema del desert, l’experiència de Jesús abans d’entrar de ple en la vida pública. Talment el poble d’Israel, el poble de Déu que, a través de molts anys de camí pel desert, entra finalment a la terra promesa.

Més que l’evangeli de les Temptacions, jo en diria l’evangeli de l’estada al desert. És justament aquest evangeli de Marc que ens ho acaba de dir; i no ens ha parlat de cap temptació concreta!.

L’experiència, doncs, de desert és comú a molts membres del poble de Déu, sobretot als profetes. Elias al desert, a l’Oreb, fa veure, en aquell aire suau, una presència de Déu; el profeta Osees diu: “la conduiré al desert i li parlaré amorosament”; sant Joan de la Creu ens dirà: “si t’amagues en un amagatall, em trobaràs allà”.

Nosaltres, un desert, segurament que només l’hem vist en pel·lícula (sobretot al Lawrence d’Aràbia i poca cosa més). No en tenim experiència, parlem ben bé de memòria. I com que no hi tenim experiència ens costa molt d’entendre com és la situació interior de la persona que hi viu, o de la persona que en viu. Aquí, entre la gent, sempre queda un recurs: trobar culpables als altres, és un mal molt comú; al desert només hi sóc jo, i només hi pot haver un culpable: jo!; i això és un os molt dur de rossegar.

Al desert es pot experimentar qui mana en mi? qui mana en la meva vida?. El desert posa a prova el nostre valer: valem el què valem. El desert és la humanitat en estat pur. El desert podem recuperar la consciència de pecat. I, si el pecat és rebutjable, la consciència de ser pecadors és saludable, sana; és una autoestima. Si algú, per fugir de Déu, com el profeta Jonàs, se’n va al desert perquè allà no hi ha ningú, no en fugirà; a Déu se’l trobarà cara a cara. Si va al desert per fugir de la temptació, farà com el poble de Déu va fer en el desert, o pitjor encara: creure... millor dit crear-se un déu a la seva mida, a la seva conveniència; ni que sigui un vedell, però això sí, que sigui d’or.

El desert sabrem una cosa que sembla tan apressa i tan fàcil, i és capital, és molt important: Qui sóc?. De veritat, sense disfresses que el Carnaval ja s’ha acabat. La Quaresma ens ha de portar a un coneixement profund i veritable de nosaltres mateixos, i ens portarà, evidentment, a la conversió. La Quaresma ens diu “Convertiu-vos”.

Per posar els punts sobre les is, convertir-se, traduït del grec, vol dir revisar. Revisem la nostra vida. La vida mai no és acabada del tot, mai és un èxit total, ni és un fracàs total. La vida és una acceptar constantment una conversió, un canvi, un progrés... això sí, radical!. O sigui que ve de l’arrel. Ens demana que donem una mirada sincera a la nostra vida, sense por. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure perdonats.

És molt sa i molt bo això de convertir-se. Si ho fem ja veurem que ens prova. És molt sa. És experimentar una nova manera de viure, sana, lliure, alegre i en pau.

No tinguem cap por de trobar-nos sols amb nosaltres mateixos com si fóssim al desert. Al desert, i a la vida de tot cristià, hi ha coses, això sí, que no hi caben, ni per la Quaresma ni mai, que és la superficialitat, la mediocritat, la mentida o el ja està bé. És conèixer-se més i més. A nosaltres mateixos...i també a Jesucrist

Homilia de la missa de l’aparició

I per què costa tant d’entendre que els qui més necessiten Déu són els pecadors? 

Nosaltres estem experimentant la feminitat de la misericòrdia de Déu a través de Maria, la seva mare. Donem-ne gràcies.

Mn. A. Roquer

Homilia:

“El metge no el necessiten els qui estan bons sinó els malalts”: més clar, l’aigua!. Doncs això que és tan clar, quan toca un altre apartat que no és la salut física, costa molt d’entendre. I per què costa tant d’entendre que els qui més necessiten Déu són els pecadors?. Millor dit: els qui se saben pecadors!.

La Quaresma és el temps propici (ens ho deia el Dimecres de Cendra el profeta Joel: “El temps propici”). Temps propici no vol dir temps de rebaixes. La Quaresma no rebaixa el mal que provoca el pecat, en canvi sí que augmenta la capacitat, si és possible, de misericòrdia de Déu.

El nostre error, a l’hora de cercar Déu, és que ens hem acostumat a buscar-lo entre els bons de mena; i la sorpresa és que no el trobem perquè està entre els pecadors, fins i tot serà crucificat entre dos malfactors. O sigui el trobem on menys ens pensàvem, o bé el trobem on no ens agrada trobar.

La Quaresma és l’aparellament indiscutible, i a vegades incomprensible, d’un Déu que es relaciona amb els pecadors. Com el metge que no cura a distància, Jesús ha vingut aquí, al nostres món de pecadors, per estar a prop nostre i arrencar-nos així del nostre pecat. Ah!, i per trobar pecadors, creieu-me, no hem d’anar amb una lupa com els detectius (a veure on te’l trobem!), no!; no és el què necessitem sinó un mirall i el trobarem de seguida.

Per començar amb bon peu el temps quaresmal, el temps que predisposa per celebrar la joia de la Pasqua, que bé que li escau aquest evangeli, aquesta trobada, no sé si inesperada o preparada, entre Jesús i Leví (sant Lluc l’anomena Leví; Mateu li dóna un altre nom, és ell mateix). El pecador convidà, un cop ha reconegut el pecat i s’ha trobat amb Jesús... organitza un banquet a casa seva i crida tots els seus amics. Ja sabem qui són els seus amics, i això és un punt feble: Jesús menja amb pecadors. Que hi ha algú que no menja amb pecadors?. El banquet s’ha organitzat i se celebra. I el banquet, a l’evangeli, sempre és signe de la celebració del perdó (recordeu la paràbola del fill pròdig com acaba: amb un banquet per celebrar-ho... sense el germà gran).

I més: ho vivim nosaltres cada festa. Demanem perdó i el Senyor ens convida al banquet de la taula de l’Eucaristia. Comencem sempre, doncs, demanant perdó; i si això no fos veritat ja fora un mal començament. Sí!, i que no ens faci mai cap por de trobar que som pecadors perquè aquest mal té remei. Nosaltres, aquí, venim cada mes i sabem fins on pot arribar el perdó, que és la misericòrdia de Déu.

És curiós: la misericòrdia, la misericòrdia. És una paraula femenina. Nosaltres estem experimentant la feminitat de la misericòrdia de Déu a través de Maria, la seva mare. Donem-ne gràcies.

Homilia del diumenge 7 de durant l’any

I l’acció  més genuïna de Déu és el perdó. 
No és fàcil creure que Déu és realment amor incomprensible, gratuït, incondicional.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,18-19.21-22.24b-25)

Això diu el Senyor: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.
»No és que tu, Jacob, m’hagis invocat; no és que tu, Israel, t’hagis molestat per servir-me. El que has fet és obligar-me a suportar els teus pecats, molestar-me amb les teves culpes. Però jo sóc el qui esborro les teves faltes per amor de mi mateix, i no em recordaré mai més dels teus pecats.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 1,18-22)

Germans, Déu sap que no menteixo; la nostra paraula quan ens adrecem a vosaltres no és ara sí ara no, perquè Jesucrist, el Fill de Déu, que ha estat predicat entre vosaltres pel nostre ministeri
—meu, de Silvà i de Timoteu—, no ha estat mai ara sí, ara no. En ell hem sentit un sí ben clar, perquè totes les promeses de Déu en ell s’han convertit en un sí. Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem «Amén», que vol dir «sí», per Jesucrist. I el qui referma i ens ha ungit en Crist, juntament amb vosaltres, és Déu. Ell mateix ens ha marcat amb el seu senyal i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 2,1-12)

Al cap d’uns dies, Jesús tornà a Cafar-Naüm. La gent sentí dir que era a casa, i n’hi anaren tants que no cabien ni davant l’entrada. Jesús els predicava. Mentrestant, vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien portar-lo dintre, aixecaren el terrat sobre l’indret on era Jesús i, un cop obert el sostre, baixaren la llitera. Jesús, en veure aquella fe, digué al paralític: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Uns mestres de la Llei que eren allà asseguts pensaven dintre seu: «Com pot dir això aquest home? Això és blasfem. És que algú, fora de Déu, pot perdonar pecats?» A l’instant Jesús conegué dintre seu que pensaven això i els digué: «Per què penseu així dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític que els seus pecats li queden perdonats o dir-li que s’aixequi, es carregui la llitera i camini? Doncs ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» I tot seguit diu al paralític: «Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa.» Ell s’aixecà immediatament, es carregà la llitera i se n’anà en presència de tothom. Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: «No havíem vist mai res semblant.»

Homilia:

El capítol 2º de l’evangeli de Marc, que l’interromprem al començar la Quaresma, obre una polèmica forta entre Jesús i aquells que es manifesten com els seus adversaris. I es posa ben de manifest, per un cantó, el poble que el segueix i, per l’altre, els seus opositors que l’espien per tot arreu.

Per part del poble diu que hi havia tanta gent “que no cabien ni davant l’entrada”. I la reacció del poble, al veure el miracle, és aquesta: “No havíem vist mai res semblant”. En canvi, els mestres de la Llei, i no és un detall, on no hi cabia ningú, ells, diu “asseguts pensaven dintre seu... Això és blasfem”. Les paraules poden ser discutibles però els miracles no!. Doncs, per a segons qui, els miracles són discutibles. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Jesús comença per fer un elogi de la fe d’aquells que porten el paralític. Una fe que, si com diem pot moure muntanyes, certament pot aixecar trespols. En el fons, els mestres de la Llei tenien tota la raó del món: només Déu, és clar, pot perdonar pecats!. I ara aquest home, vingut d’un poble de mala mort, que és Natzaret i ple de pagans, que no és mestre de la Llei sinó un pobre fuster de poble, s’atribueix un poder diví (perdonar pecats). “Això és blasfem”. Jesús per donar autoritat i garantia a les seves paraules, perquè les paraules se les emporta el vent, fa un miracle per veure si així es poden convèncer: “Aixeca’t”, camina (cosa que, també, només podia fer Déu).

Quan ens entossudim en els nostres criteris, en les nostres seguretats, ni el miracle ens pot convèncer. Jesús, que ja sabia el què pensaven, no es fa enrere, sinó que accepta el repte dels mestres de la Llei i els desafia amb la força dels fets. Què és més fàcil? dir-li que els pecats li queden perdonats?; això ho pot dir tothom; o us atreviu a dir-li que s’aixequi i que camini?. El desafiament crema.

Jesús no entra en discussions, sempre estèrils, sobre Déu. Jesús actua. I l’acció  més genuïna de Déu és el perdó. Jesús perdona el paralític... i perdonarà aquells que l’estan crucificant. El perdó és fruit de l’amor. I Déu, com diu sant Joan, és amor; per això, quan Déu estima, estima; i quan Déu perdona, perdona.

De la mateixa manera que els escribes no poden entendre (potser hauríem de posar entre cometes això de no poden) que Jesús ofereixi el perdó de Déu i dir “els teus pecats et queden perdonats”... No anem gaire lluny: ¿no us ha passat mai a vosaltres, que a vegades, no podem (i aquí no ho hem de posar entre cometes)... no podem entendre que Déu perdoni a segons qui?. Sempre a aquell que nosaltres no volem perdonar, però podem.

No és fàcil creure en l’amor de Déu. No és fàcil creure que Déu és realment amor incomprensible, gratuït, incondicional. Sant Pau diu que l’amor no porta el compte del mal. Quina sorpresa! Quina bona nova, per a aquell que ho vol entendre, saber que Déu no porta comptes del mal. L’amor perdonador de Déu és una necessitat de tot creient. “Perdoneu les nostres culpes...”, quantes vegades ho hem dit?. L’amor perdonador de Déu és per a sempre. Això no significa que els nostres pecats siguin una cosa banal, sense importància... Tot pecat és, justament, un trencament de l’amor de Déu; i això és molt seriós! I que Déu no canviï, pobres de nosaltres!.

Alguns es pensen que la culpa és una cosa inventada pel món de la religió: si Déu no hi fos, no hi hauria manaments; i si no hi ha manaments, no hi ha culpa. Res més lluny de la realitat. La culpa és una realitat que forma part de la nostra pròpia experiència com a persones. El que és propi de la religió, això sí, és el perdó de les culpes (el tornar a caminar): “Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa”; tornes a ser un home lliure, viu en veritat; no tinguis mai por ni de reconèixer el teu pecat, ni tinguis mai por d’admetre l’amor perdonador de Déu.

Llavors sí que podem ben dir “Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: No havíem vist mai res semblant”. I quan diem “no havien vist mai res semblant” no ens referim als pecats, que els veiem cada dia, ens referim a la fe agosarada que sap demanar perdó i sap trencar totes les barreres.