Homilia de la missa de l’aparició

I per què costa tant d’entendre que els qui més necessiten Déu són els pecadors? 

Nosaltres estem experimentant la feminitat de la misericòrdia de Déu a través de Maria, la seva mare. Donem-ne gràcies.

Mn. A. Roquer

Homilia:

“El metge no el necessiten els qui estan bons sinó els malalts”: més clar, l’aigua!. Doncs això que és tan clar, quan toca un altre apartat que no és la salut física, costa molt d’entendre. I per què costa tant d’entendre que els qui més necessiten Déu són els pecadors?. Millor dit: els qui se saben pecadors!.

La Quaresma és el temps propici (ens ho deia el Dimecres de Cendra el profeta Joel: “El temps propici”). Temps propici no vol dir temps de rebaixes. La Quaresma no rebaixa el mal que provoca el pecat, en canvi sí que augmenta la capacitat, si és possible, de misericòrdia de Déu.

El nostre error, a l’hora de cercar Déu, és que ens hem acostumat a buscar-lo entre els bons de mena; i la sorpresa és que no el trobem perquè està entre els pecadors, fins i tot serà crucificat entre dos malfactors. O sigui el trobem on menys ens pensàvem, o bé el trobem on no ens agrada trobar.

La Quaresma és l’aparellament indiscutible, i a vegades incomprensible, d’un Déu que es relaciona amb els pecadors. Com el metge que no cura a distància, Jesús ha vingut aquí, al nostres món de pecadors, per estar a prop nostre i arrencar-nos així del nostre pecat. Ah!, i per trobar pecadors, creieu-me, no hem d’anar amb una lupa com els detectius (a veure on te’l trobem!), no!; no és el què necessitem sinó un mirall i el trobarem de seguida.

Per començar amb bon peu el temps quaresmal, el temps que predisposa per celebrar la joia de la Pasqua, que bé que li escau aquest evangeli, aquesta trobada, no sé si inesperada o preparada, entre Jesús i Leví (sant Lluc l’anomena Leví; Mateu li dóna un altre nom, és ell mateix). El pecador convidà, un cop ha reconegut el pecat i s’ha trobat amb Jesús... organitza un banquet a casa seva i crida tots els seus amics. Ja sabem qui són els seus amics, i això és un punt feble: Jesús menja amb pecadors. Que hi ha algú que no menja amb pecadors?. El banquet s’ha organitzat i se celebra. I el banquet, a l’evangeli, sempre és signe de la celebració del perdó (recordeu la paràbola del fill pròdig com acaba: amb un banquet per celebrar-ho... sense el germà gran).

I més: ho vivim nosaltres cada festa. Demanem perdó i el Senyor ens convida al banquet de la taula de l’Eucaristia. Comencem sempre, doncs, demanant perdó; i si això no fos veritat ja fora un mal començament. Sí!, i que no ens faci mai cap por de trobar que som pecadors perquè aquest mal té remei. Nosaltres, aquí, venim cada mes i sabem fins on pot arribar el perdó, que és la misericòrdia de Déu.

És curiós: la misericòrdia, la misericòrdia. És una paraula femenina. Nosaltres estem experimentant la feminitat de la misericòrdia de Déu a través de Maria, la seva mare. Donem-ne gràcies.

Homilia del diumenge 7 de durant l’any

I l’acció  més genuïna de Déu és el perdó. 
No és fàcil creure que Déu és realment amor incomprensible, gratuït, incondicional.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 43,18-19.21-22.24b-25)

Això diu el Senyor: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud. Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.
»No és que tu, Jacob, m’hagis invocat; no és que tu, Israel, t’hagis molestat per servir-me. El que has fet és obligar-me a suportar els teus pecats, molestar-me amb les teves culpes. Però jo sóc el qui esborro les teves faltes per amor de mi mateix, i no em recordaré mai més dels teus pecats.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 1,18-22)

Germans, Déu sap que no menteixo; la nostra paraula quan ens adrecem a vosaltres no és ara sí ara no, perquè Jesucrist, el Fill de Déu, que ha estat predicat entre vosaltres pel nostre ministeri
—meu, de Silvà i de Timoteu—, no ha estat mai ara sí, ara no. En ell hem sentit un sí ben clar, perquè totes les promeses de Déu en ell s’han convertit en un sí. Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem «Amén», que vol dir «sí», per Jesucrist. I el qui referma i ens ha ungit en Crist, juntament amb vosaltres, és Déu. Ell mateix ens ha marcat amb el seu senyal i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 2,1-12)

Al cap d’uns dies, Jesús tornà a Cafar-Naüm. La gent sentí dir que era a casa, i n’hi anaren tants que no cabien ni davant l’entrada. Jesús els predicava. Mentrestant, vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien portar-lo dintre, aixecaren el terrat sobre l’indret on era Jesús i, un cop obert el sostre, baixaren la llitera. Jesús, en veure aquella fe, digué al paralític: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Uns mestres de la Llei que eren allà asseguts pensaven dintre seu: «Com pot dir això aquest home? Això és blasfem. És que algú, fora de Déu, pot perdonar pecats?» A l’instant Jesús conegué dintre seu que pensaven això i els digué: «Per què penseu així dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític que els seus pecats li queden perdonats o dir-li que s’aixequi, es carregui la llitera i camini? Doncs ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» I tot seguit diu al paralític: «Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa.» Ell s’aixecà immediatament, es carregà la llitera i se n’anà en presència de tothom. Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: «No havíem vist mai res semblant.»

Homilia:

El capítol 2º de l’evangeli de Marc, que l’interromprem al començar la Quaresma, obre una polèmica forta entre Jesús i aquells que es manifesten com els seus adversaris. I es posa ben de manifest, per un cantó, el poble que el segueix i, per l’altre, els seus opositors que l’espien per tot arreu.

Per part del poble diu que hi havia tanta gent “que no cabien ni davant l’entrada”. I la reacció del poble, al veure el miracle, és aquesta: “No havíem vist mai res semblant”. En canvi, els mestres de la Llei, i no és un detall, on no hi cabia ningú, ells, diu “asseguts pensaven dintre seu... Això és blasfem”. Les paraules poden ser discutibles però els miracles no!. Doncs, per a segons qui, els miracles són discutibles. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Jesús comença per fer un elogi de la fe d’aquells que porten el paralític. Una fe que, si com diem pot moure muntanyes, certament pot aixecar trespols. En el fons, els mestres de la Llei tenien tota la raó del món: només Déu, és clar, pot perdonar pecats!. I ara aquest home, vingut d’un poble de mala mort, que és Natzaret i ple de pagans, que no és mestre de la Llei sinó un pobre fuster de poble, s’atribueix un poder diví (perdonar pecats). “Això és blasfem”. Jesús per donar autoritat i garantia a les seves paraules, perquè les paraules se les emporta el vent, fa un miracle per veure si així es poden convèncer: “Aixeca’t”, camina (cosa que, també, només podia fer Déu).

Quan ens entossudim en els nostres criteris, en les nostres seguretats, ni el miracle ens pot convèncer. Jesús, que ja sabia el què pensaven, no es fa enrere, sinó que accepta el repte dels mestres de la Llei i els desafia amb la força dels fets. Què és més fàcil? dir-li que els pecats li queden perdonats?; això ho pot dir tothom; o us atreviu a dir-li que s’aixequi i que camini?. El desafiament crema.

Jesús no entra en discussions, sempre estèrils, sobre Déu. Jesús actua. I l’acció  més genuïna de Déu és el perdó. Jesús perdona el paralític... i perdonarà aquells que l’estan crucificant. El perdó és fruit de l’amor. I Déu, com diu sant Joan, és amor; per això, quan Déu estima, estima; i quan Déu perdona, perdona.

De la mateixa manera que els escribes no poden entendre (potser hauríem de posar entre cometes això de no poden) que Jesús ofereixi el perdó de Déu i dir “els teus pecats et queden perdonats”... No anem gaire lluny: ¿no us ha passat mai a vosaltres, que a vegades, no podem (i aquí no ho hem de posar entre cometes)... no podem entendre que Déu perdoni a segons qui?. Sempre a aquell que nosaltres no volem perdonar, però podem.

No és fàcil creure en l’amor de Déu. No és fàcil creure que Déu és realment amor incomprensible, gratuït, incondicional. Sant Pau diu que l’amor no porta el compte del mal. Quina sorpresa! Quina bona nova, per a aquell que ho vol entendre, saber que Déu no porta comptes del mal. L’amor perdonador de Déu és una necessitat de tot creient. “Perdoneu les nostres culpes...”, quantes vegades ho hem dit?. L’amor perdonador de Déu és per a sempre. Això no significa que els nostres pecats siguin una cosa banal, sense importància... Tot pecat és, justament, un trencament de l’amor de Déu; i això és molt seriós! I que Déu no canviï, pobres de nosaltres!.

Alguns es pensen que la culpa és una cosa inventada pel món de la religió: si Déu no hi fos, no hi hauria manaments; i si no hi ha manaments, no hi ha culpa. Res més lluny de la realitat. La culpa és una realitat que forma part de la nostra pròpia experiència com a persones. El que és propi de la religió, això sí, és el perdó de les culpes (el tornar a caminar): “Aixeca’t, carrega’t la llitera i vés-te’n a casa”; tornes a ser un home lliure, viu en veritat; no tinguis mai por ni de reconèixer el teu pecat, ni tinguis mai por d’admetre l’amor perdonador de Déu.

Llavors sí que podem ben dir “Tots glorificaven Déu i no se’n sabien avenir. Deien: No havíem vist mai res semblant”. I quan diem “no havien vist mai res semblant” no ens referim als pecats, que els veiem cada dia, ens referim a la fe agosarada que sap demanar perdó i sap trencar totes les barreres.

Homilia del diumenge 6 de durant l’any

Doncs que quedi ben clar:

que ningú pot quedar exclòs en nom de Jesús

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Levític (Lv 13,1-2.44-46)

El Senyor digué a Moisès i a Aharon: «Si algú té a la pell una inflor, crostes o erupcions que facin témer el mal de la lepra, serà portat al sacerdot Aharon o a un dels seus fills sacerdots. Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: “Impur, impur!” Mentre el mal persisteixi són impurs, i han de viure sols, fora del campament.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,31-11,1)

Germans, quan mengeu o begueu, o feu alguna altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu. No sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l’Església de Déu, tal com ho faig jo, que en tot procuro d’adaptar-me a tots, i no busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres, perquè se salvin. Seguiu el meu exemple, tal com jo segueixo el de Crist.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,40-45)

En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s’agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar.» Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur.» A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n’anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

Homilia:

Els fets, per tant també els miracles de Jesús, van més enllà del fet en sí o del miracle pel miracle. Jesús no ha vingut a aquest món a fer miracles. Per tant miracles i fets de Jesús tenen un to profund. Confirmen, més enllà de les paraules, el seu missatge salvador. Ell mateix ho dirà: “Si no em creieu pel què dic, creieu-me pel què faig”. Amb el perill, això sí, de ser tractat de pecador només perquè tracta amb pecadors.

I aquest és el cas del leprós de l’evangeli d’avui. No hem de veure només el miracle; no és qüestió d’aplaudir el miracle, sinó d’aprendre’n la lliçó.

Tampoc l’Església, si vol seguir el camí marcat per Jesús, no ha de tenir mai por de ser marginada perquè acull marginats; ha de ser fidel al missatge de Jesús que els acollia; en canvi no pot ser, a vegades, una societat que els margina. No podem excloure cap impur perquè Jesús no els excloïa; no és allò de la poma podrida, fora! que no podreixi les altres!; senzillament perquè les persones no som pomes.

És tan inhumanament humana la manera de reaccionar que tenim a vegades. Enlloc de veure que cura el leprós, alguns només veuen que l’ha tocat (cosa que la Llei prohibia). Jesús, saltant-se totes les normes, tots els prejudicis, totes les lleis que obliguen a mantenir-se a distància del leprós... Jesús posa en pràctica la Misericòrdia. Ell és, sobretot, expressió de l’amor de Déu, no a les lleis dels homes; no és Déu que exclou, sinó els homes; no és Déu que margina, sinó nosaltres. Doncs que quedi ben clar: que ningú pot quedar exclòs en nom de Jesús. Ni que això comporti, i a vegades ho comporta, el perill de ser mal vist. Per tant el més gran de l’evangeli d’avui no és si cura o no cura el leprós, sinó és simplement si el toca!.

Fer com Jesús vol dir no escandalitzar-nos de cap impur, no excloure ningú del nostre acolliment. Per a Jesús, més important que la norma, és la persona. Al cor de Déu hi cap tothom. I algú pensarà: I els pecadors, també? Doncs sí, perquè hi cabem tu i jo!. “El leprós -deia la norma- viurà aïllat de tothom i anirà cridant sempre: Impur! Impur!”. Sempre hi haurà a la societat persones que faran nosa, persones que hi sobren.

El món de la fam, que avui el tenim molt present, només es pot eliminar donant de menjar. I cada vegada hi ha més indiferència davant del tercer món. A mesura que augmenta la riquesa del primer món es podria esperar que augmentés, també, l’ajut per al tercer món, i el que ha augmentat és la indiferència, com si el món de la fam fos tant normal com els que mengen cada dia.

L’actitud de Jesús respecte dels marginats del seu temps remet, de manera especialment interpel·ladora, la nostra societat d’avui, la societat del ben estar, que per estar bé continua aixecant barreres de separació (Tu aquí, i jo allà. Tu no ets del meus). Barreres que, si volem fer com Jesús, hem de traspassar. És que les persones de la fam, amb mirada d’Evangeli, diem que són els nostres germans. Ho són o no ho són?.

I avui, com cada diumenge, com tantes i tantes vegades, direm tan tranquil·lament “el nostre pa de cada dia doneu-nos el dia d’avui...”. No és just!... vull dir és injust demanar el pa de cada dia si no volem compartir el nostre pa amb aquells que no en tenen.

Jesús té compassió del leprós. Que la compassió de Jesús pel leprós se’ns encomani a nosaltres per a la nostra aportació avui al món de la fam. Altrament, en quin Déu creiem?.

Homilia del diumenge 5 de durant l’any

Normalment no se’ns exigirà donar la vida, però sí que se’ns demana a vegades allargar una ma. Qui no és capaç de donar la ma tampoc donarà la vida

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de Job (Jb 7,1-4.6-7)

Job digué als seus amics: «L’home, a la terra, no està sotmès a servitud? No passa la vida com un jornaler? Com un esclau es deleix per asseure’s a l’ombra, espera l’hora de cobrar com el treballador. Però a mi m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada. Els meus dies han corregut més que una llançadora, ja s’acaben, ja no hi queda fil. Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 9,16-19.22-23)

Germans, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes! Si jo m’ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa, però no havent-ho buscat, per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Per quin motiu puc esperar una recompensa? Doncs que jo, quan treballo per difondre l’evangeli, no el converteixi en cosa costosa, sinó que renunciï al dret que em dóna el meu servei. Jo sóc lliure: no era esclau de ningú, però m’he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells. M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,29-39)

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.
Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant.» Ell els digué: «Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.» I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Homilia:

Hi ha una cançó del cantautor Raimon, dels anys seixanta i una mica més, que es va fer famosa, quan diu: de l’home mira sempre les mans. Avui m’ha cridat l’atenció que l’evangelista Marc també ens ha demanat que mirem les mans de Jesús; ens ha dit “Jesús li va donar la ma a la malalta i es va llevar”. Avui podríem mirar el que podem dir, doncs, els gestos de Jesús. De vegades hi ha gestos que són més expressius que les mateixes paraules, diuen més que una paraula!. Les mans són de gran importància en el gest humà; poden ser un reflex del ser de la persona; les mans poden ferir o poden acaronar, poden acollir o podem rebutjar.

I l’Evangeli parla moltes vegades de les mans de Jesús. “Amb la ma tocava els leprosos... Agafava la ma de Pere que s’enfonsava al llac... Imposava les mans als malalts... Acaronava els infants...” És així com hem de llegir l’evangeli d’avui: Jesús entra a l’habitació, li dóna la ma i l’alça del llit. Jesús és per a nosaltres la ma de Déu estesa a tota una humanitat que necessita algú que li doni la ma; que necessita suport, ajuda, consol, força o companyia. Per això trobem sempre tot una colla de malalts, leprosos, paralítics, cecs... que busquen algú que els doni la ma; com aquell paralític de la piscina de Betzeta, a Jerusalem: “Senyor, no tinc ningú que em doni la ma quan es remou l’aigua”.

Allà on hi ha Jesús hi ha amor a la vida, interès per aquell que sofreix. Per això sempre el trobarem envoltat de persones que busquen algú que els allargui una ma. I qui no necessita que alguna vegada algú li allargui la ma?. Jesús serà per a molts aquell que allarga la ma, aquell que dóna la vida, o bé aquell que dóna motius, profunds, per viure.

Bertol Brech diria les curacions de Jesús no han resolt la història del dolor de la humanitat. Ben cert!, la seva presència salvadora no ha arribat a tothom, cal continuar lluitant contra el mal, cal continuar lluitant en defensa de la vida. Però és cert que Jesús ens ha obert una porta a l’esperança. Déu és amic de la vida, vol la vida, estima apassionadament la vida.

Inquieta una mica veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort. La mort de la natura destruïda per la pol·lució com a preu, diuen, d’un progrés. La mort a les carreteres cada cap de setmana, que ja sembla que no sigui cap problema si no sobrepassa els límits que marca l’estadística de cada diumenge. És esfereïdor veure amb quina fredor, a vegades, mirem com a cosa ja establerta la mort a causa de la fam o de la violència domèstica. Tantes morts no podem quedar reduïdes només a una notícia televisiva o dels diaris o a una estadística.

L’amor cristià és sempre una amor a la vida. I més aquell que ha descobert que Déu estima tant apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de sofrir Ell la mort per a que nosaltres puguem viure.

I això, no altre, és el què celebrem aquí cada diumenge. El Senyor no ens ha donat només la mort, ens ha donat la seva vida per a que nosaltres puguem viure (“Aquell que menja aquest pa té vida eterna”).

Normalment no se’ns exigirà donar la vida, però sí que se’ns demana a vegades allargar una ma. Qui no és capaç de donar la ma tampoc donarà la vida.

Homilia del diumenge IV de durant l’any

Avui també nosaltres hem escoltat la veu de Jesús, amb ganes d’aprendre, per això hem vingut!. Si ets el “Sant de Déu”, parla’ns cada diumenge!

Mn. A. Roquer

 Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 18,15-20)

Moisès digué al poble: «El Senyor, el teu Déu, farà que s’aixequi d’enmig teu, d’entre els teus germans, un profeta com jo. Escolteu-lo. El dia que el poble s’havia reunit a la muntanya de l’Horeb vas demanar al Senyor, el teu Déu, de no tornar a sentir la veu del Senyor, el teu Déu, i de no veure més aquelles flames, per por de morir. Llavors el Senyor em digué: “Han fet bé de demanar-ho. Jo faré que s’aixequi d’enmig dels seus germans un profeta com tu, li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo demanaré comptes als qui no escoltin les paraules que ell els dirà en nom meu.
»Però si un profeta s’atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d’altres déus, morirà”.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 7,32-35)

 Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit. El qui no és casat pot ocupar-se de les coses del Senyor i mirar de fer el que és agradable al Senyor, mentre que els casats s’han d’ocupar de coses del món i mirar d’agradar a la muller, i tenen el cor dividit. Igualment, la noia o la dona no casada pot ocupar-se de les coses del Senyor i de ser santa de cos i d’esperit, mentre que les dones casades s’han d’ocupar de coses del món i mirar d’agradar al marit. Tot això ho dic pensant què és més avantatjós. No vull pas lligar-vos. Penso només que és cosa més digna, i que facilita de viure dedicat al Senyor sense tràfecs que en distreguin.

 Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,21-28)

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.» Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d’aquest home.» Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l’obeeixen.» I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.

Homilia:

Acabem d’escoltar una vegada més l’Evangeli, com cada diumenge. Res de nou. No sé si a nosaltres, però, ens ha sorprès gaire. En canvi sí que Jesús, tot allò que deia, tot allò que feia, ens ha dit l’Evangeli, “sorprenia a la gent”. Potser és que nosaltres estem curats d’espants, o  bé ja no ens fa ni fred ni calor; o pitjor: per aquí ens entra i per allà ens surt.

El llenguatge emprat per Jesús sorprèn als oients de la sinagoga de Cafar-Naüm. No és estrany!. Eh que no!. No repeteix fórmules ja conegudes. No cansa. No fa com els mestres de la Llei, que com una mena de repetició, van dient el mateix. Ho fa, diu sant Marc, “amb autoritat”. El seu ensenyament arriba al cor de les persones. L’entenen, els convenç i el segueixen.

Avui també nosaltres hem escoltat la veu de Jesús. L’hem escoltat amb ganes d’escoltar, amb ganes d’aprendre, per això hem vingut!. L’evangelista ens fa notar dues coses; primera: “Jesús (diu) ensenyava amb autoritat”; segona: “Ensenyava una doctrina nova”. Realment era tan nou el que ensenyava Jesús? Mai ningú no havia dit coses semblants?. Tinc els meus dubtes. Però Marc vol insistir en la novetat de la doctrina que predica Jesús; i potser per aquí és per on ens apreta a nosaltres la sabata: que la doctrina que ens ensenya l’evangeli de cada diumenge, més que una cosa nova, a nosaltres ens sona com una cosa vella, que la sabem de memòria, que la sabem des de petits (ah, sí, aquell evangeli ja el sé). Més que una “doctrina nova” ens sona a una cançó de l’enfadós; no ens sorprèn, no ens captiva, no ens entusiasma. Però, és clar, jo penso: no és qüestió de què diu l’Evangeli, sinó que és qüestió de què em diu a mi l’Evangeli.

Els estudis de Periodisme ensenyen que la novetat és una de les característiques principals per a que tingui ganxo una notícia. Però també és cert que la novetat per la novetat pot caure en un esnobisme, en un satisfer simplement una curiositat i prou. L’Evangeli no va per aquí.

Potser allò que ens convé no és un nou Evangeli, doncs, sinó una manera nova de llegir o d’escoltar l’Evangeli. Si allò que ens interessa és escoltar un Evangeli que ens sorprengui, que ens causi un impacte, una cosa nova que no s’havia vist mai... creieu-me, seieu... perquè us podeu cansar. Ara, si allò que ens interessa és veure què em diu avui aquest Evangeli a mi?... sempre podem trobar quelcom que, tot i ser conegut, ens sona a cosa nova perquè ens arriba al cor; i per què ens arriba al cor? perquè ens parla d’allò que nosaltres vivim; ens ve com l’anell al dit.

L’Evangeli és un got d’aigua fresca que només l’agraeix el que té set.

I en mig del silenci de la gent que escolta se sent un crit, una persona que crida com histèrica: per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?. I nosaltres diem: Fica’t amb nosaltres, Jesús de Natzaret; entra en la nostra vida, entra a tots els recons de la nostra vida; dóna’ns un nou impuls per viure d’una altra manera, per fer de la vida quelcom que valgui la pena viure; no només tenir, perquè només tenir és un mal viure.

Si ets el “Sant de Déu”, parla’ns cada diumenge!

Homilia de la missa de l’aparició. “La Conversió de sant Pau”

Mn. A. Roquer
Homilia:
Avui, tot celebrant la festa de la conversió de sant Pau, toquem l’arrel de la nostra fe cristiana, a casa nostra. Ja ho sabem!. Si no es pot afirmar històricament, potser per manca de documents de l’època, la presència de Pau a la nostra terra negar-ho és temerari.

Però allò que realment ens interessa, allò que de veritat ens convé no és ni si sant Pau va venir a la nostra terra, ni tampoc si la seva conversió que va tenir lloc a Damasc va tenir lloc el 25 de gener. Allò que realment és important, allò que realment de veritat ens interessa, ell mateix ens ho ha dit: “Jo sóc del llinatge d’Israel, circumcidat el dia vuitè, de la tribu de Benjamí, hebreu, fill d’hebreus, i, pel què fa a la Llei, fariseu; i per amor a la Llei, perseguidor de l’Església; i com a complidor de la Llei, irreprensible”. Jo hi afegiria, pel que ens ha dit, veiem ben clar, i això és el que ens interessa, que és un home noble, sincer, bo, que juga net.

Quan al quedar cec... quan es veu la gran veritat és fàcil que ens quedem cecs... quan al quedar cec veu ben clar qui és Jesús, aquell que tu persegueixes. A Damasc mateix es fa batejar. A sant Pau, com a perseguidor o com apòstol, hi ha una cosa que sempre el salvarà: la seva sinceritat; diria jo la seva descarada sinceritat: l’home que fa allò que creu, viu allò que creu.

Veieu com ens convé com el pa que mengem celebrar la conversió de l’apòstol Pau. No ho dic pas pel dia ni pel lloc, ho dic per celebrar la seva conversió que suposa dues coses, que semblen contraposades i no ho són pas: treballar amb coratge per allò que creiem (“Jo perseguia l’Església de Déu”) i canviar de camí si veiem que anem errats en algunes coses de la vida. La sinceritat per un cantó i per l’altre.

No faig pas l’elogi del perseguidor, però si que vull fer l’elogi de la persona conseqüent amb allò que diu que creu. I per a nosaltres, en aquest aspecte, és un encert. Nosaltres que ens gloriem de ser una Església fundada per l’apòstol Pau. De res ens servirà si a l’hora no ens podem gloriar, també, de ser uns homes i dones que, com a cristians com sant Pau, podem ben dir: “Sé molt bé de qui m’he fiat”.

Homilia del diumenge III de durant l’any

La pau, la justícia, l’amor als més petits... ha de ser patrimoni dels que segueixen a Jesucrist.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Jonàs (Jn 3,1-5.10)

El Senyor va fer sentir a Jonàs la seva paraula i li digué: «Vés a Nínive, la gran capital, i proclama-hi el que jo et diré.» Jonàs se n’anà a Nínive, tal com el Senyor li havia manat. Nínive era una ciutat grandiosa. Per recórrer-la tota calia fer tres dies de camí. Jonàs començà a fer una jornada de camí dintre la ciutat i cridava: «D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda.» La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre. Déu veié que de fet es convertien i s’apartaven del mal camí, i es va desdir de fer caure sobre d’ells la desgràcia amb què els havia amenaçat.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 7,29-31)

Vull dir, germans, que no podem deixar perdre l’oportunitat present. Des d’ara, els qui tenen muller han de viure com si no en tinguessin, els qui ploren, com si res no els fes plorar, els qui estan contents, com si res no els alegrés, els qui compren, com si no tinguessin res, i els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin cap, perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc(Mc 1,14-20)

Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.» Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell.
Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n’anaren amb Jesús.

Homilia:

Com veieu, continuem amb el tema del diumenge passat; diumenge passat amb l’evangeli de Joan, aquest diumenge amb l’evangeli de Marc: la crida que fa Jesús als seus primers apòstols (als germans Pere i Andreu, i als germans Jaume i Joan). Com deia en la versió de l’evangelista Marc, que és el que anirem llegint cada diumenge durant tot l’any, si exceptuem el parèntesi dels temps quaresmal.

I el tema coincideix pràcticament amb la mateixa predicació del Baptista: “Ha arribat l’hora. El Regne de Déu és a prop”. Per tant, aprofiteu l’ocasió, convertiu-vos. I ens ha posat com exemple el profeta Jonàs, aquell que predica la conversió a la gran ciutat de Nínive. I ens ve a la memòria el famós poema d’en Carné sobre la peripècia del profeta Jonàs.

La lectura d’aquest Evangeli s’hauria de recomanar a tots els puristes i integristes, avui en diríem fonamentalistes. Déu es mostra, tot i ser Déu, moltes vegades, més humà que els mateixos humans. I també per aquí ve que l’evangeli de Marc, que ara anem llegint, és aquell evangeli que ens introdueix, justament, en aquesta temàtica. Recordem que tracta a l’evangeli, tot i ser el més breu de tots, el problema bàsic que comporta el seguiment de Jesucrist. Aquell Jesús de Natzaret, comença dient-nos que és el messies, el fill de Déu; que quedi clar!.

L’evangeli, al començament de la vida pública de Jesús, té un arrencament apoteòsic: “El seguia molta gent”, la gent escoltava la seva paraula; però després, paulatinament, el van abandonant perquè aquell messianisme de Jesús no els convenç, no és el messies que ells volien!. És que és molt difícil trobar el messies que volem!. Això farà que Jesús es dediqui plenament a l’adoctrinament dels dotze, que culminarà amb la professió de fe de Cesarea de Felip quan preguntarà “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La segona part serà una llarga caminada pujant a Jerusalem, on es multiplicaran les incomprensions, i allà tindrà lloc la Pasqua. I la Pasqua serà el reconeixement definitiu d’aquell Jesús del començament de l’evangeli (“Aquest és el fill de Déu”).

Ara, de moment, és l’hora del “Regne de Déu és a prop”. Potser el tenim més a prop del què ens pensem. Cal tenir les orelles atentes i els ulls ben oberts.

Així comença la predicació de Jesús i així continuarà a través dels segles. Per això l’Evangeli, sempre!, si ho sabem entendre, serà una Bona Nova. El món ha de ser diferent, ha d’arribar l’hora que es dugui a terme el Regne de Déu. L’amor ha de prevaldre sobre el mal. La pau, la justícia, l’amor als més petits... ha de ser patrimoni dels que segueixen a Jesucrist. És el regne de les Benaurances. És Jesús qui ens mostra tota la tendresa de Déu, la seva misericòrdia, la seva bondat incomprensible, a vegades.

Ara ja podem entendre perquè, per acollir aquesta Bona Nova, primer cal una conversió. Hem de fer les coses d’una manera diferent, avui i sempre, en temps de Jesús i en el nostre. La crisi econòmica, la crisi de valors ens porta a un replantejament de moltes coses. “Convertiu-vos”.

Simò-Pere i Andreu, Jaume i Joan van seguir a Jesús. Què hi veien en la persona de Jesús? Sense complexos, certament, hem de dir que en Jesús hem trobat un motiu de joia, com enlloc, per viure la nostra vida amb intensitat (avui diríem a tope).

Que ens ajudi aquesta celebració de l’Eucaristia que ara celebrem. Que Jesús, que se’ns dóna com aliment, sigui el que sosté el nostre caminar de cada dia: l’aliment que ens porta fins a la vida eterna.

Homilia del diumenge 2 de durant l’any

Qui busca Déu ha de saber, exactament, què busca.

Lectura del primer llibre de Samuel (1Sm 3,3b-10.19)

En aquell temps Samuel, que encara era un noi, dormia en el santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. El Senyor el cridà, i Samuel respongué: «Aquí em teniu.» Corregué cap a Elí i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «No t’he cridat pas. Vés-te’n a dormir.» I el noi se n’anà a dormir.
El Senyor el tornà a cridar, i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Elí replicà: «Fill meu, no t’he cridat pas. Torna-te’n a dormir.»
Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat.
Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel, i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li digué: «He sentit que em cridàveu. Aquí em teniu.» Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: «Vés a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”»
El Senyor es presentà i el cridà com les altres vegades: «Samuel, Samuel.» Ell li respongué: «Parleu, que el vostre servent us escolta.»
Samuel es va fer gran. El Senyor l’afavoria sempre i no deixà de complir mai cap de les seves profecies.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 6,13c-15a.17-20)

Germans, el cos no és per a fornicar, sinó per al Senyor, i el Senyor, per al cos. I Déu, que ressuscità el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit. Fugiu de la fornicació. Els altres pecats que l’home comet són exteriors als seu cos, però el fornicador peca contra el seu propi cos. ¿No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt: glorifiqueu-lo en el vostre cos.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,35-42)

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l’anyell de Déu.» Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?» Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’, «on us allotgeu?» Jesús els respon: «Veniu i ho veureu.» Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.
Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir ‘l’Ungit’. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»

Homilia (Mn. A. Roquer):

Per començar aquests diumenges ordinaris, de color verd, els diumenges normals diríem, de durant l’any, un cop ja passades les festes de Nadal, ens hem trobat amb un evangeli, jo diria, una mica estrany. Però per altra part també penso: no ho deu ser massa d’estrany si Joan ha tingut interès en deixar-lo per escrit, ell que, justament, sembla un dels protagonistes d’aquesta escena. I no és un detall superflu, per part de Joan, recordar i deixar constància fins i tot de l’hora en que va passar (“Eren les 4 de la tarda”, i no tenien rellotge!).

Un evangeli que ens fa veure què hi ha darrera d’uns fets aparentment normals de la vida. Tant que allò que amaguen, tot i ser el fet tan normal, pot ser definitiu: la crida dels primeres apòstols. Tot és tan normal en aquell “Què voleu?”, “On us allotgeu?”, “I ells hi anaren... i es van quedar amb Ell”. Tot tan normal i tot tan extraordinari!. Mai un com te dius?, d’on ets?, on vas?, d’on vens? ha estat tan definitiu. No hi ha vulgaritats; en tot cas hi ha persones vulgars que vulgaritzen tot allò que toquen, però Bernanos dirà: Tot és gràcia. Talment Samuel a la primera lectura.

Samuel encara no coneixia la veu del Senyor. Com l’havia de conèixer? Si s’assemblava tant a la veu del sacerdot Elí. Quants cristians es passen la vida sense reconèixer la veu del Senyor?. Sempre es pensen que és la veu d’Elí. No pregunten mai al deixeble per què segueix el Senyor. No pregunteu mai a l’enamorat per què s’ha enamorat. Hi ha preguntes que no es poden fer perquè no tenen resposta, només la tenen per l’interessat. És que només cal que les entengui ell les respostes i els per quès. Ja n’hi ha prou!. Les raons per seguir Jesús les ha de tenir aquell que segueix Jesús; el veí no cal!.

Sentir-se cridat sempre serà un misteri. I en part ho serà perquè hem volgut fer de la veu de Déu un crit extraordinari, fora del normal; i moltes vegades és el més normal del món. Qui busca Déu ha de saber, exactament, què busca. “Veniu i ho veureu”. No sé què van veure, però sí què sé que en aquell que el Baptista va mostrar com l’Anyell de Déu, ells hi veien i hi reconeixien un fuster de Natzaret que no sabia ni on havia de dormir aquella nit.

El rabadà de la cançó tampoc s’ho podia creure. No havia vist ni llampecs ni clarors. Déu no es pot vestir de res que el faci més gran del que és. El mico vestit de seda és un mico; vestit de seda, però mico; i a més a més, un mico vestit de seda és ridícul.

Sempre pensem que Déu per ser poderós ha de fer allò que nosaltres no som capaços ni podem fer. I és ben veritat: allò que nosaltres no faríem mai, segurament si fóssim déus, fora ni néixer en un estable ni morir clavats en una creu.

La pregunta que fa Jesús als dos que el segueixen sembla el més normal del món. I feta per Jesús és una pregunta cabdal: “Què busqueu?”.

Potser sense precisar massa, el que més sentiríem com a resposta al “Què busqueu?” fora: felicitat, pau, seguretat, diners, salut, amor, feina... Les persones sempre tenim un desig insaciable. I sempre, talment, que allò que busquem adeleradament, amb tant d’esforç, és quelcom que és lluny, molt lluny de nosaltres, inabastable... i pot ser més a prop del què ens pensem!.

Al salm hem dit: “M’heu parlat a cau d’orella. M’heu seduït i m’he deixat seduir”. Vés si ara resultarà que no trobem Déu perquè el busquem molt lluny de nosaltres; i el tenim més a prop del què ens pensem. Vés si ara resultarà que el Senyor ens parla, i nosaltres ens pensem que qui ens parla és Elí.

Sempre ens agrada que ens parli Elí, o el Senyor, o qui sigui, si ens diu, pobres de nosaltres!, allò què volem sentir.

Homilia de la Festa del Baptisme de Jesús

El Pare, un dia, ha de poder dir també de nosaltres: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 42,1-4.6-7)

Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions.
»Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34-38)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots.
»Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.»

Evangeli segons sant Marc (Mc 1,7-11)

Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat. Perquè són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang, i tots tres concorden. El testimoniatge dels homes, tot i que nosaltres l’acceptem, no es pot comparar amb el de Déu. Doncs bé, el testimoni que donen aquests tres és el de Déu a favor del seu Fill.

Homilia:

Aquest diumenge del Baptisme de Jesús és com un diumenge-pont entre la infància i la vida pública de Jesús. Si voleu és per a que, abans d’endinsar-nos en els diumenges ordinaris de durant l’any, a la vida pública de Jesús, ens fixem en qui és aquest Jesús. Comença, doncs, avui, podríem dir, l’espai teològic de Jesús de Natzaret: tot allò que va més enllà, dit d’una altra manera, d’un infant... en bolquers ajagut en una menjadora... d’un simple fuster de poble de mala mort (això de poble de mala mort referit a Natzaret ho diu Natanael; no és cosa meva, per tant és Paraula de Déu)...

La veu que al Jordà diu ben clarament qui és aquest Jesús ens ho aclareix tot. És molt més que aquell infant bonic, bufó... dels pastors, dels Reis... És el fill de Déu, “el fill estimat de Déu”.

La litúrgia no recrea tant el fet històric. Des d’abans d’ahir, amb els Reis, fins avui han passat ben pocs dies; i el nen ha passat de ser un infant a ser un adult. El què recalca la litúrgia és el misteri de la persona de Jesús. Avui, doncs, celebrem una altra Epifania. La paraula epifania vol dir una altra manifestació; se’ns manifesta d’una altra manera aquell infant. I és la veu del Pare que ens diu qui és: “És el meu fill”. Com ens ha dit el profeta: “El meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Joan també ens ho diu: “Jo us he batejat només amb aigua, Ell us batejarà amb Esperit Sant”.

Els evangelis són escrits on l’escriptor no prentén descriure un moment concret, històric. L’evangelista no és un cronista, no és un periodista que dóna una notícia. És un teòleg, un creient, que t’explica l’interior de la realitat de les coses. No explica només el fet, fa una proclamació de fe, i respon a la pregunta que s’han fet totes les persones que s’han apropat seriosament a Jesús de Natzaret: “Aquest, qui és?”. De la resposta que se’n doni depèn tot. El Baptista ho ha dit molt clar: “Jo batejo només amb aigua. Ell us batejarà amb Esperit Sant”.

Hi ha bastants cristians que s’han batejat, em penso, amb el baptisme de Joan; han estat batejats, al menys ho sembla, només amb aigua. El que tots plegats necessitem és deixar-nos transformar i guiar per aquest Esperit que hem rebut, que si va canviar totalment Jesús també ens pot canviar a nosaltres. Nosaltres no hem estat batejats només amb el baptisme de Joan, sinó amb el Baptisme de Jesús; només cal que ens deixem guiar en tot allò que fem per l’impuls de l’Esperit.

En el prefaci d’avui direm: “En el Jordà anunciàreu, amb signes admirables, el nou Baptisme”. Aquest és el sagrament que ens incorpora de ple en la vida del Natzarè. No és només un costum, no és una tradició el Baptisme; ni és tampoc una assegurança de vida eterna, ja veieu!.

La carta de Sant Joan ens fa veure els trets característics de tot batejat. “La nostra fe és la victòria que venç al món”. L’Esperit és la veritat, i és en aquest Esperit que hem estat batejats.

Ara ja podeu encetar els diumenges ordinaris de durant l’any. Ara ja sabem qui és aquest que atura tempestes, que multiplica els pans, que cura malalts, que explica paràboles; que, en definitiva, ensenya el camí que porta cap a Déu. “Aquest és el meu fill”. Aquest és el canvi radical de tot batejat.

El Pare, un dia, ha de poder dir també de nosaltres: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.