Avui trobem el millor exemple per acostar-nos a Jesús, i ho fem cada diumenge: demanar perdó! (”Compadiu-vos de mi”).
Mn. A. Roquer.
|
Lectura del
llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)
|
|
Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu
la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha
salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord,
els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares
que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré
tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense
entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill
gran.»
|
|
Lectura de
la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)
|
|
Els grans sacerdots, presos d’entre els homes,
són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes
pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per
ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes
les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus
pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de
ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon. Tampoc el
Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la
hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.» I
en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»
|
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)
|
|
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els
seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant
caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de
Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.»
Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill
de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells
criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» El cec llançà la
capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols
que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la
teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
|
Homilia:
L’evangeli
ens acaba de presentar la figura del cec Bar-Timeu que demana caritat i crida,
de lluny estant, demanant l’ajut de Jesús. Jesús fa una pregunta estranya al
cec: “Què vols que et faci?”.
Mentre que
la setmana passada veiem que la resposta era la de l’ambició personal dels
deixebles, avui veiem la resposta humil i confiada del cec Bar-Timeu: “Senyor
feu que hi vegi”.
Davant de
l’enveja dels fariseus Jesús respon amb contundència. Davant de l’home ric,
respon amb exigència. Davant de la ignorància dels apòstols, respon amb
comprensió.
Avui trobem el millor exemple per
acostar-nos a Jesús, i ho fem cada diumenge: demanar perdó! (”Compadiu-vos de
mi”). Jesús ha
vingut a trobar-se amb els que, humilment, confessen la necessitat d’un perdó,
els que se saben febles, els que se saben pecadors. I Jesús mai no rebutja una
súplica feta amb confiança i amb humilitat. I en aquest camí hi som tots, del
més gran al més petit.
El cec està
vora el camí, no es pot moure, sent que passa Jesús i no demana com fa sempre
una caritat, unes monedes; demana recobrar la vista (“Feu que hi vegi”). També
a la nostra vida passa Déu més sovint i més a prop del que a vegades ens
pensem. El cec Bar-Timeu s’adona que passa Jesús; li prega que s’apiadi d’ell.
Quan Jesús el crida ho deixa tot i, ple d’alegria, va cap a Jesús i li dimana
poder-hi veure. Potser aquesta hauria de ser la nostra petició: “Senyor, feu
que hi vegi”. Perquè a vegades sembla que ni que estigui núvol portem ulleres
de sol.
Aquell que
ha rebut el do de la fe se sent empès a seguir Jesús sense por, sense
condicions. Bar-Timeu no hi veu amb els ulls, però hi veu amb el cor, que és
molt important.
Quan el cec
Bar-Timeu recobra la vista no dubta de seguir Jesús camí enllà. El camí que fa
Jesús cap a Jerusalem és el camí de l’entrega total per amor. Aquell que ha
rebut el do de la llum de la fe, per reconeixement, es troba empès a seguir
Jesús amb fidelitat i sense por.
Tot el passatge de l’evangeli d’avui ve marcat per un desig: “Mestre, feu
que hi vegi”. Amb aquest crit Bar-Timeu és símbol i és model de tota la
humanitat. No només és feble i limitada, sinó que a vegades ho ha de
reconèixer.
Ser persona no consisteix només en no ser limitat. Consisteix en
reconèixer quines són les limitacions que tenim, o que patim, o que fem patir.
Febles, limitats, errants, pecadors... en som tots. La persona veritable és la
que està disposada a reconèixer la seva limitació, el seu error, el seu pecat;
i amb aquesta persona sempre s’hi podrà dialogar.
“Vés, la teva fe t’ha salvat”. Aquestes paraules són el centre de
l’evangeli d’avui. Jesús torna la vista a Bar-Timeu i a tots els bar-timeus que
demanen veure-hi clar.
Jesús pot donar la vista a tots els cecs perquè Ell és la llum del món.
Jesús parla d’un amor generós, parla d’un perdó. El miracle també pot ser
veure-hi clar; veure la importància de l’amor a la nostra vida; veure la
importància del perdó, de la confiança; però Jesús no diu que hi vegi, diu “la
teva fe t’ha salvat”.
Veure, creure en Jesús i el seu Evangeli, és veure ben clar quina és la
salvació que Ell ens ha portat.
