Homilia del diumenge 17 de durant l’any

 El pa de l’Eucaristia ens alimenta

per l’amor, mai per l’egoisme.

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 4,42-44)

En aquells dies, un home de Baal-Salisà va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu, vint pans d’ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.» El servidor contestà: «Com puc donar això a un centenar d’homes?» Però Eliseu insistí: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà.» Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,1-6)

Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,1-15)

En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú.» Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?» Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.» Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món.» Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

Homilia:

Avui, i durant tot el mes d’agost que començarem ben aviat, fem un parèntesi de l’evangeli que llegim enguany, que és el de sant Marc, per llegir el capítol 6 de l’evangeli de sant Joan, amb la multiplicació dels pans, com hem vist, i continuarà amb el sermó anomenat del pa de vida.

D’entrada hem de dir que sant Joan es basa molt, en el seu evangeli, en fets, però també en la significació que tenen aquests fets. Ell situa cronològicament a prop de la Pasqua la multiplicació dels pans, ben segur per a que tingui una relació ben clara amb aquelles paraules de Jesús també en la Pasqua, la seva darrera Pasqua, amb els apòstols: “Preneu i mengeu. Això és el meu cos”; que té certament una relació directe amb el que escoltarem diumenge que ve: “Jo sóc el pa que dóna la via. Els que em mengin a mi viuran gràcies a mi”.

Hi ha una petició per part de Jesús que sembla sorprenent i no ho és gens!: “On comprarem pa per a que pugui menjar tothom”. I tot seguit Joan afegeix: “Però Jesús ja sabia què havia de fer”; doncs, per què preguntava?. Magnífic advertiment el de l’evangelista. Jesús per fer un miracle demana una resposta de fe, una col·laboració. El deixeble ha de ser una persona que creu en la força de l’amor de Déu, i també creu en la força de l‘amor que Déu ha posat en el cor del deixebles.

“Aquí hi ha un noi que té 5 pans. Porteu-los”. El miracle de la multiplicació dels pans... el preu és també un altre miracle: el miracle de la fraternitat, que és també un miracle. No s’hi pot arribar si no és per do del Senyor. El miracles sempre demanen: “Quants pans teniu?... Porteu-los”. El miracle ens demana la nostra aportació, amb pans, amb fe, amb generositat.

Ara convé que aterrem. Senyor, no tenen pans per menjar; Senyor que no veieu que hi ha  mitja humanitat que no pot menjar, nosaltres direm també. I Ell ens diu “Quants pans teniu?”. El miracle de la germanor, que costa més que multiplicar pans i peixos.

A mi no sé qui em fa més mal al cor: aquell que passa gana o aquell que llença el pa?. La vergonya no és que hi hagi fam al món. La vergonya és que nosaltres que podem, perquè podem!, no hi posem el remei que calgui. Com podem demanar un miracle?. Déu fa miracles, certament, però no fa jocs de mans; els jocs de mans són per enlluernar el qui hi ha allí al davant i prou. Jesús continua preguntant als felips de torn “On comprarem pa per a que pugui menjar tothom?”. I ara una altra pregunta ben actual: Que tenen a Síria que nosaltres no tenim i ho voldríem?.

La vida de la humanitat consisteix a aprendre a viure en fraternitat. Això és l’Evangeli. La vida no se’ns ha donat per viure en comoditat sinó en comunitat. I encara els diré més, i que ningú s’escandalitzi, i si algú s’escandalitza... ho sento molt: Quan falta la fraternitat sobra la missa!. No podem esperar, certament, que s’acabin les injustícies per poder celebrar l’Eucaristia, però tampoc podem continuar celebrant l’Eucaristia sense que aquesta celebració ens faci pessigolles, o sigui ens empenyi a la fraternitat. El pa de l’Eucaristia ens alimenta per l’amor, mai per l’egoisme (ja he complert, ja he fet el que havia de fer).

I encara aniríem discutint que si galgos que si podencos a l’hora de la Comunió: que si a la boca o si a la ma.

El que passa gana vol pa, i no li vingueu amb lleis. L’amor, només l’amor, supera tota llei.

Homilia de la missa de l’aparició. Sant Jaume

Aquell estar tan a prop de Jesús i tenir tantes dificultats per pair el seu missatge no és cosa de Jaume, és cosa de tots.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 4,33.5,12.27-33.12,1b.2)

En aquells dies, el testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar molts miracles i prodigis entre el poble. Els guardes s’emportaren els Apòstols i els presentaren al sanedrí. El gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els Apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells, en sentir això, s’exasperaven i volien condemnar-los a mort.
Més tard el rei Herodes féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,20-28)

En aquell temps, la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills i es prosternà per demanar-li un favor. Jesús li digué: «Què demanes?» Ella li respongué: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo he de beure?» Ells li diuen: «Sí que podem.» Els diu Jesús: «És cert, vosaltres beureu el meu calze, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això s’indignaren contra els dos germans, però Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

Homilia:

Avui hem estat convidats a celebrar la festa d’un apòstol. I a més a més, un dels tres apòstols preferits dels Senyor: demana a Pere, Jaume i Joan que li facin costat al Tabor i, sobretot, a Getsemaní. A més és l’apòstol que té la venerable tradició de ser juntament amb sant Pau el predicador de l’Evangeli a les terres hispàniques. Tot i que no va més enllà d’una tradició (també hi ha, i no la coneixem gaire, la tradició del pas de l’apòstol sant Jaume per Lleida)... Tot i que, doncs, no va més enllà d’una tradició, cal agrair l’impuls missioner d’aquells primers testimonis de la predicació de l’Evangeli. I això no és llegenda, ni tradició, és veritat!. Nosaltres no hem seguit el camí dels estels peregrinant fins el camp de l’estrella, però sí que estem fent, tots junt, el camí del seguiment de l’Evangeli perquè volem arribar a aquell que és la veritable llum, Jesús.

L’evangeli d’avui ens fa pensar en la fina ironia de l’evangelista Mateu, emprada també en altres llocs del seu evangeli. Un sa sentit de l’humor que també ens pot anar bé i ens pot servir, també avui, d’exemple. Aquell estar tan a prop de Jesús i tenir tantes dificultats per pair el seu missatge no és cosa de Jaume, és cosa de tots. El veritable camí de sant Jaume sempre és el camí que ens porta a l’encontre amb Jesús. També nosaltres som seguidors d’aquells apòstols que no van entendre a fons, de moment, l’Evangeli d’aquell noi de Natzaret. O pitjor: van entendre la A per la B; o si voleu van agafar bou per bèstia grossa. És tan fàcil, sempre som d’interessats, ahir i avui!.

L’evangelista Mateu ens presenta la mare dels fills de Zebedeu, Jaume i Joan, intentant endollar, avui diríem, els seus fills. Els altres protesten. “Que seguin un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra al vostra Regne”. I nosaltres, què? diuen els demés apòstols. Això, avui en dia, és tràfic d’influències!, i ho és; és humà i més si ve d’una mare, que sempre vol el millor pels seus fills, que demani el lloc de privilegi. És normal, però ni en la mare del fills de Zebedeu és justificable. L’estil de Jesús és ben bé el contrari. “El que Fill de l’home no té ni on reposar el cap”. Ell no espera ni promet privilegis, ni llocs de prestigi, ni de domini, sinó de servei. I els apòstols ho van entendre. Amb la més bona voluntat del món podem esgarrar el pla de Déu. Som així. Quan Jesús prediu la seva mort en creu, Pere s’afanya a dir “A vós això no us pot passar”. Quants errors amb la més bona voluntat del món, fan que girem cap per avall la voluntat de Déu!.

Que la festa d’avui, que l’evangeli que hem escoltat ens faci veure ben clar quin és de veritat el camí que porta a la llum, a Déu. Que l’experiència de Jaume ens serveixi avui també a nosaltres.

Homilia del diumenge 16 de durant l’any

Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 23,1-6)

Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d’Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s’hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor.
»Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,13-18)

Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l’enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

Homilia:

No és pas que el tema d’avui de les lectures sigui, com a tema central, el del descans, però sí que el tema central que ens mou a tots a finals de juliol, a l’estiu, és el descans. La paraula vacances és la més repetida aquests mesos. La necessitat del descans, doncs, és una cosa que s’imposa.

I no és nova. Això d’anar sobrecarregats ja és donava en el temps de Jesús. L’Evangeli ens ha dit “no tenien ni temps de menjar”. El verb reposar es repeteix dues vegades als evangelis, i en situacions ben diferents o ben oposades: quan tornen cansats de la seva predicació i quan s’adormen a Getsemaní. En el primer cas Jesús diu: “Veniu i reposeu una mica”. S’ho havien guanyat!. En el segons cas, a Getsemaní, els diu: “Dormiu i reposeu”.

Segons els sociòleg Koch l’home actual ha comprat la prosperitat al preu d’un empobriment dels elements vitals. És tan fàcil oblidar el valor primer de la vida per agafar-nos a l’activisme. Per això el descans no pot ser només la pausa necessària per refer-nos de les energies esgotades, o la vàlvula d’escapament que ens allibera de les tensions que hem acumulat. La persona humana també està feta per fruir, per jugar, per viure i per descansar. Ara entenem que el “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” pot ser un càstig del pecat original.

Si no sabem gaudir i viure amb plenitud l’alegria de la festa no ens estem preparant degudament per gaudir i viure l’alegria de la vida eterna al cel, que és festa i alegria per a sempre: vacances perpètues!.

Per recuperar altre cop la vida no n’hi ha prou, doncs, a visitar nous països, a descobrir nous paisatges, a fer noves amistats. La festa, l’alegria, va de dins cap enfora; i de fora cap endins.

L’Evangeli ens recorda la invitació: “Veniu a un lloc tranquil i reposeu”. Potser l’Església, avui, ha de repetir la invitació a l’home contemporani, a voltes tan estressat, tan dispers, tan avorrit; i ensenyar-li a trobar l’alegria del descans interior també en el trobament amb Déu, que és l’amic de la vida, amic de la festa, de la joia, de l’alegria.

De Jesús, com a mestre, n’hem d’aprendre no només les paraules que diu, sinó també la vida que fa: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. Ens ho ha dit Jesús.

Però més enllà d’aquest aspecte, la imatge que té un paper central en les lectures d’avui és, com haveu vist, és la imatge del pastor. Una imatge repetida en els textos bíblics i particularment estimada per les primeres comunitats cristianes quan no s’atrevien a reproduir en imatge el Crist crucificat, i representaven Jesús com a Bon Pastor, el pastor que sap conduir el ramat als bons pasturatges, al lloc on hi ha l’aigua fresca, o a la bona ombra quan és l’hora de la sesta. Desfent els malentesos de cabres i d’ovelles: el pastor us dirà sempre que són més dòcils les cabres que les ovelles, però són més boniques les ovelles que les cabres; la docilitat dels bens és un tòpic. Això és un parèntesi.

Durant la setmana, qui més qui menys, va atrafegat. Avui ens cal trobar-nos aquí per descansar, per acollir tranquil·lament la Paraula de Déu, per a no anar amb presses, per a no mirar el rellotge... per alimentar, en una paraula, la nostra vida a poc a poc. Jesús és la nostra vida i la nostra veritat. Ell és el nostre descans. Per això el diumenge, dia del Senyor, és el dia del descans. Ell és el nostre repòs, en Ell troba descans la nostra vida.

Jesús avui, també compadit de nosaltres, com hem sentit a l’Evangeli, ens instrueix llargament, ens omple de vida; d’una vida que realment té sentit.

Homilia del diumenge 15 de durant l’any

Els predicadors de l’Evangeli són aquells que saben viure, sense complexes, una vida senzilla i generosa. Aquesta és l’única... i la predicació que convenç.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Amós (Am 7,12-15)

En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda’t de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.» Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble.”»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-14)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
[En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d’escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.]

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,7-13)

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells.» Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Homilia:

L’Evangeli realment, per si és que en dubtaven, és desconcertant!.

Nosaltres, quan hem d’emprendre una feina, el primer que fem és una llista de totes les coses que necessitarem per fer aquella feina; i ho trobem el més lògic del món. Jesús ens diu... o sigui fa la llista de tot allò que els hi sobrarà als Apòstols. I la feina que han de fer és difícil, molt difícil!.

En tenim prou amb un amic, unes sandàlies i un bastó per afrontar el camí de la vida. El que convé és que tothom vegi que el cal per treure suc de la vida és, això sí, ser persones lliures. Convençuts que la tan anhelada, la tan promesa per tantes coses, felicitat no consisteix en tenir. I ara ja en podríem començar a fer l’experiència: quina enveja veure que el que té menys que jo és més feliç que jo que tinc tantes coses menys una, la felicitat!. Potser sí que la qüestió no és tenir o no tenir, sinó és saber fer bon ús d’allò que tenim.

L’enviat, això vol dir la paraula apòstol, haurà de posar la seva confiança en aquell que l’envia, no en allò que ell porta. Allò que el fa fort, la seva única riquesa, és la Paraula de Déu que proclama. L’enviat per Jesús és l’home lliure, no predica ni defensa cap idea seva; no és la seva veritat que predica, sinó la veritat de Déu que l’ha enviat. Així, amb mitjans senzills, no cal més, traurà dimonis, curarà malalts. I només així es posarà de manifest, de manera ben clara, que l’èxit de la seva predicació no ve d’ell, sinó que és obra de Déu. L’èxit de la seva predicació no pot venir d’uns mitjans que sempre són esquifits; el sembrador sembra, però és Déu que fa créixer la llavor. Bona lliçó per a tot predicador, si és que intenta convèncer a algú.

Què ha passat per distanciar-nos tant del projecte original de Jesús. Poques vegades a l’Evangeli se’ns presenta, d’una manera més clara i més concreta, la voluntat de Jesús. Sempre tenim aquell recurs –nosaltres sempre som persones de molts recursos–... el recurs, per exemple, d’aigualir el vi de l’Evangeli perquè té massa grau; i llavores malmetem el vi i no arreglem l’aigua. O nosaltres ens permetem, això sí, de creure que tal com ho diu Jesús és una utopia, una quimera; o bé és una manera de parlar pròpia d’aquell ambient de l’Orient Mitjà, o d’una societat nòmada, avui evidentment superada.

Però hi ha una cosa que no podem esquivar si volem jugar net: l’Evangeli ha de ser proclamat amb mitjans senzills, per a que quedi clar que la força ve de l’Evangeli, no dels mitjans que emprem. No som pobres quan no tenim mitjans; som pobres, en tot cas, quan no tenim prou fe.

L’Evangeli el prediquen aquells que el viuen, no aquells que només en parlen. Això sí, no són normalment els poderosos, els tecnòcrates, ni els savis teòlegs; ni són tampoc les manifestacions massives, o les declaracions de principis, ni les conferències que escoltem de savis i entesos. Si no pregunteu-ho a sant Francesc d’Assis i us ho dirà per pròpia experiència.

La nostra societat necessita com el pa que menja –però és clar, ara no es menja gaire de pa– necessita l’impacte d’homes i dones que convencen més pel què viuen que pel què diuen. Necessitem algú que ens digui què és el que realment hem de fer. I ens dirà que si no ens estimem de veritat, tot el que fem és un zero a l’esquerra.

Els predicadors de l’Evangeli són aquells que saben viure, sense complexes, una vida senzilla i generosa. Aquesta és l’única... i la predicació que convenç.

Homilia del diumenge 14 de durant l’any

És justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 2,2-5)

En aquells dies, l’Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.»

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 12,7-10)

Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,1-6)

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?» I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.» I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Homilia:

El tema que avui s’ha repetit en totes tres lectures podríem dir que és el tema del fracàs. També a la Primera Lectura, el profeta, com sant Pau quan diu “És quan sóc feble que sóc fort”; o bé el fracàs de Jesús a Natzaret.

En una societat com la nostra que valora i premia l’èxit, saber afrontar el fracàs és un repte. Cal ser ben conscient que, prengui la forma que prengui, el fracàs forma part, no ens en podem escapar, de la nostra vida un dia o altre. El conte de la lechera no és una fantasia imaginada, és una realitat!.

Així, doncs, afamats d’èxits, de poder, de fama, de ben estar, de figurar... admetre un Déu que neix pobre i mort ajusticiat en una creu no és gens fàcil. Però sempre hi cap un grau d’un cert interrogant: la mort en creu va ser un fracàs o va ser un èxit? Fou el fracàs del condemnat o fou el fracàs dels qui el condemnaven? Potser podríem dir: el seu fracàs, el seu aparent fracàs!, va ser el nostre èxit.

Vist des de fora, tal com el veiem nosaltres, és una cosa; tal com el veient els de Natzaret és una altra: un home com qualsevol altre, ni més ni menys. Vist des de la fe és el Déu fet home; aquesta és la realitat que només la fe pot veure i pot entendre. La fe veu les coses d’una altra manera, amb uns altres ulls.

Els de Natzaret es pensaven que el coneixien més que ningú; només perquè era de casa; el fill del fuster; sa mare és la Maria, saps?, te’n recordes; sí, home, i tant...; és el parent de Jaume, del Jaume de cal... ara no me’n recordo; i també parent del Josep i del Simó. La humanitat de Déu escandalitza!. No és fàcil admetre un Déu tan proper. A vegades pensem que és molt difícil admetre... creure en un Déu que està tan lluny de nosaltres, tan distant de nosaltres; quan en realitat la dificultat, i ho hem vist, radica en creure en un Déu tan a prop nostre. Ja ens està bé un Déu llunyà, envoltat de majestat, de núvols i d’àngels; un Déu poderós, terrible, capaç de castigar els dolents (és clar, sempre són els altres, evidentment); un Déu que si baixa a la terra és per posar les peres a quarto de tots els malvats i explotadors; un Déu que faci justícia... segons el nostre concepte de justícia, és clar, si no...; un Déu que faci miracles quan nosaltres volem un miracle i que el miracle sigui tal com nosaltres volem. Déu no fa miracles per convèncer a ningú. “Si ets fill de Déu –li diran– baixa de la creu, i creurem en tu”, i no va baixar! I no va baixar justament perquè era Déu; nosaltres hauríem baixat, segurament.

Tot això no és res més que entendre el fet religiós de la fe cristiana amb un cert infantilisme no superat. Quan hi ha rebuig de la fe ni Déu hi pot fer res! Déu pot fracassar! Però aquí, qui és realment que fracassa? Déu al no fer miracles o la nostra manca de fe? Jesús a Natzaret va fracassar, o van fracassar els de Natzaret per no fer cas de la seva predicació?.

Obrim els ulls al nostre món d’avui. Veiem com la nostra societat es va descristianitzant. Com entenem la indiferència en vers el fet religiós? El relativisme moral: el fet de prescindir obertament, tranquil·lament, de Déu a la pròpia vida. Som conscient que això abans no es donava i no encertem en el clau per veure si, d’alguna manera, es pot superar, perquè som acèrrims enemics de tot fracàs!.

Amb tot, creure avui en Jesús, per a nosaltres, és més fàcil que per als de Natzaret. Hem de començar per admetre que el poder de Déu no és prepotència, és humilitat! I aquesta és la gran sorpresa de Déu: la senzillesa!. Creure en un Déu prepotent és més fàcil que creure en un Déu assequible.

I nosaltres, fins i tot, creiem en un Déu que s’ha fet un tros de pa. Així de senzill, així de casolà. Això és tan gran que només un Déu, un Déu de veritat, és capaç de fer-ho.

És justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.

Homilia del diumenge 13 de durant l’any

 La mirada de Jesús, avui també, va més enllà de les nostres realitats tan limitades! 

Perquè el nostre món d’avui, com el de tots els temps, té remei... si vol, si creu!.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 1,13-15.2,23-24)

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 8,7.9.13-15)

Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 5,21-43)

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.» Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
[Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona.» A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?» Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau».
Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por.» I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.» Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’ A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

Homilia:

Encara que l’evangeli d’avui és una mica llarg, m’ha semblat que és molt millor llegir l’evangeli sencer i, en tot cas, escurçar-ne el comentari; perquè fer el comentari més llarg que l’evangeli fora agafar el rave per les fulles.

És un goig poder-nos reunir aquí, i a vegades ho fem només per costum, cada diumenge. Així responem a la invitació que ens ha fet el Senyor: seure amb Ell a taula, que no és poc. Escoltar les seves paraules i repetir el gest del seu Darrer Sopar amb els seus, que avui som nosaltres: això és el que vivim cada diumenge, això és la celebració de la nostra fe. És que avui, aquest evangeli que acabem d’escoltar, ens mostra la importància de la fe, tant en la dona malalta com en Jaire que demana per la seva filla. És la fe que fa dir a la dona: “Ni que només li toqui la punta del mantell, ja em posaré bona”; o la fe que fa dir a Jaire que segueixi Jesús cap a casa seva quan la nena ja és morta. “La nena, diu Jesús, no és morta, dorm. I alguns se’n reien”. La mirada de Jesús, sempre, avui també, va més enllà de les nostres realitats tan limitades!, de les nostres mesures humanes tant de teulades en avall i prou; que quan falta la fe se’ns acaba l’esperança!

El relat de Marc que acabem d’escoltar és, jo diria, una joia del seu Evangeli. Hi ha en el relat una riquesa de detalls. Sant Marc escriu per a una comunitat assetjada i acostumada a una cultura molt marcada per la màgia, l’espiritisme, la superstició, la confiança en els amulets... Si en fa d’anys d’això!. Ens diu “És la fe el que ha salvat”. “Filla, la teva fe t’ha salvat”. Aquesta és la frase que val de l’evangeli d’avui, i també la frase adreçada a Jaire: “Tingues fe i no tinguis por”. Potser també adreçada a nosaltres.

Perquè el nostre món d’avui, com el de tots els temps, té remei... si vol, si creu!. Només cal que tingui esma o valentia, com la dona, com Jaire, per trobar a Jesús, l’imant de fe del nostre món, i té por. Tots li han dit “què en trauràs d’amoïnar al mestre?”. Jesús es fa solidari del dolor d’aquell pare i no se li acut res més que dir, i és un atreviment: “La nena no és morta, dorm”.

Ni la mort, per a Jesús, és la porta tancada i barrada per a sempre. I només va permetre que l’acompanyessin aquells que tenien fe. Els que se’n reien, els que només creuen en allò que veuen, que només creuen en ells mateixos i en les seves possibilitats, Jesús els fa sortir; a l’estança de la mort només l’acompanyen els pares i tres apòstols.

Com els devien impactar les paraules de Jesús, a les primeres comunitats, per a que l’evangelista ens les hagi conservat exactament tal com Jesús les va dir: “Talita, cum, que vol dir: Noia, aixeca’t.”. I li donà la ma, i li donà la vida.

Que el Déu en qui nosaltres creiem és un Déu que no va fer la mort. Ni vol que l’home es perdi i que mori. És l’enveja del maligne, ho hem sentit a la Primera Lectura, que introduí la mort al món, i els seus partidaris són els que en fan l’experiència. En el Regne de Déu que Jesús ha portat, la mort ha estat vençuda. Aquesta és la nostra fe que celebrem aquí cada diumenge, el dia de la resurrecció de Jesús. I en cada Eucaristia no toquem només la vora del seu mantell, rebem el Cos i la Sang del Senyor de la vida. I la seva vida és la nostra vida: “Qui menja aquest pa té vida eterna”. Per això venim. Nosaltres sabem perquè venim aquí, sabem què celebrem cada diumenge.