Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

PREPAREM LA FESTA MAJOR DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA

+ 24 de setembre (22’30h):

Rosari de Torxes, des de la plaça de la Pastoreta i veneració de la imatge de la Mare de Déu a l’arribar al Santuari.

+ 25 de setembre:

. Missa a les 7, 8 i 9h del matí, a l’interior del Santuari.

. Missa concelebrada a les 11h a l’exterior del Santuari

. Rosari a les 17’30h a l’interior del Santuari

. Missa a l’acabar el rosari, a l’interior del Santuari

. Accés lliure al cambril del Santuari durant tot el dia per venerar la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, excepte durant la celebració de les misses i el rosari.

. Ball de l’Àliga de Reus en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia, dins del Santuari, després de la baixada dels diables (20h aprox.)

diumenge, 14 de març de 2010

Lectures i Homilia del IV diumenge de Quaresma 2010

Mn. A. Roquer. Santuari de Misericòrdia. 14-3-2010

Lectura primera (Is 5,9a.10-12)

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.» Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.



Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,17-21)

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.



Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 15,1-3.11-32)

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”»


Homilia:

La paràbola d’avui és ben coneguda, oi que sí?. Potser no només ben coneguda. El que cal és saber si també la tenim ben apresa; i encara més: si la sabem aplicar. Potser és per això que de tant en tant l’hem d’anar escoltant; només per una sola raó: perquè sapiguem viure-la. Avui veiem ben clar que el camí de la conversió no és com els caballitos (sempre donen tombs al voltant del mateix eix, i l’eix és Déu; però pugen i baixen, pugen i baixen, i no es mouen del lloc). I la conversió hauria de ser com una escala de cargol (donant tombs també sobre el mateix eix, que és Déu, i cada vegada tira més amunt). Mireu, la conversió és un camí que porta a un terme que és Déu al final del qual se’ns obre de bat a bat tota l’amplitud de l’amor de Déu.
Algú ha dit que la paràbola del fill pròdig de sant Lluc és el cor del seu evangeli. Ben encertat. La paràbola d’avui és un joier preuadíssim, d’esperit d’artista. Sant Lluc ens ha descrit una realitat molt concreta. Ens ha descrit els replecs més íntims de l’ànima humana, les escalades més fortes del nostre camí de la vida, que tan aviat ens allunyen com retornem a aquells camins que somiem que ens portaran felicitat; en contrast amb l’amor pacient, i constant sempre, de Déu Pare, a punt de comprendre’ns i d’acollir-nos. Sant Lluc, amb una ma de mestre, ens ha pintat les zones fosques i les zones clares, talment com un Rembrant: pintor magistral, justament, d’aquesta paràbola. El fill pròdig, però, no és el protagonista; el protagonista és el pare. El fill gran, oficialment el bo, no entén l’amor del pare; el petit sí, tot i ser el dolent. Descripció totalment versemblant, sembla talment treta de la vida real, o potser ho és!. El relat dels dos fills és perfecte!. El petit personifica el camí del pecat i de la conversió: el pecat, l’allunyament del pare, no l’ha portat a la felicitat que desitjava (el pecat no porta mai la felicitat, l’allunya ni que de vegades no ens ho sembli); i és en la pobresa que descobreix tota la riquesa i l’amor del pare; quina llàstima que només siguem capaços de reaccionar quan tenim l’aigua al coll; els recaptadors d’impostos i els altres pecadors són admesos a la taula del Regne.
El fill gran, l’home fidel, l’home obedient en tot (“He passat tant de temps al teu servei”), tampoc ha entès l’amor del pare. Sant Lluc usa una paraula clau: diu que “era esclau al teu servei”, no fill; una altra manera de no entendre l’amor del pare; personificació dels fariseus que materialment són a casa, però esperitualment estan molt lluny de l’amor del Pare, com el que ha marxat de casa; l’amor no es mesura per distàncies. Aquell que es creu superior els altres no li cal condemnar, però sí que es creu autoritzat per menysprear.
Se’ns ha posat normalment com exemple a imitar el fill que marxa de casa i torna, i potser convindria posar com a exemple de no imitar el fill que s’ha quedat a casa. La mentalitat del fill gran és una mentalitat molt estesa, potser fins i tot entre nosaltres, tots en podem estar contaminats; el desig de servir Déu, que és el pare, amb perseverança, amb constància (“He passat tants anys al teu servei, procurant no trencar cap dels teus manaments, sense haver desobeït mai cap dels teus manaments”); però amb aquests retrets no respira ni amor, ni gratitud.
El pare, respectuós amb els dos fills, veu que l’un i l’altre s’aparten, de manera diferent, del seu amor; i sortirà a buscar un i sortirà a buscar l’altre: el pare el veu venir i corre a tirar-se-li al coll, i organitza una gran festa perquè la cosa s’ho val, tot i que no s’ho mereixia; i el pare surt, una altra vegada, a buscar l’altre fill, el gran, i ara, ves per on!, l’amor del pare s’ha convertit en un captaire que demana la caritat de l’amor del fill gran. L’ensenyament de Jesús és desconcertant. Allò què cal per celebrar la festa del retorn és saber on és el pecat i creure en l’amor del Pare i aquí neix el perdó. I aquesta és la desgràcia del germà gran, tot ho ha fet bé, menys una cosa: estimar prou per arribar a poder perdonar. Però alerta: tampoc ara nosaltres podem caure en la trampa de condemnar el fill gran, altrament cauríem tan avall com ell. El pare, que en aquest cas és la imatge de Déu, els estima a tots dos; i nosaltres hem d’imitar l’amor del pare que perdona l’un i perdona l’altre. El petit per viure la vida, avui en diríem a tope, s’ho ha malgastat tot; buscant l’alegria de viure ha trobat la misèria de viure. El gran no ha d’anar a buscar l’amor del pare, no perquè l’hagi perdut sinó perquè no l’ha tingut mai.
Sant Pau ens ha fet una reflexió i ens ha dit en nom de Jesucrist: “Reconcilieu-vos amb Déu”; tant si sou el fill petit, com si sou el fill gran. Tenim per endavant la garantia de l’amor de Déu sempre disposat al perdó, tant dels nostres pecats com de les nostres falses seguretats de persones de bé.
Val la pena de tornar a escoltar, sobretot de a viure, aquesta coneguda paràbola del pare bo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada