diumenge, 4 de setembre del 2016

Lectures i homilia del diumenge 23 de durant l’any

La pràctica humil en la relació amb Déu ens porta al Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 9,13-18)
Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.
Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon (Flm 9b-10.12-17)
Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,25-3)
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu. »Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.” Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»
Homilia:
Avui podríem centrar la homilia en la humilitat, en la senzillesa. Déu, que és poderós, revela els seus secrets als senzills, als humils. “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el que s’humilia serà enaltit”.

Les tres vessants de la relació de la persona: amb Déu, amb els altres i amb un mateix, poden ser una font de saviesa. Cal, però, que ens fixem en com es produeix aquesta relació. No és el mateix una relació des de l’amor que una relació des del temor. La pràctica humil en la relació amb Déu ens porta al Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor. Tots sabem quina és l’actitud que plau a Déu.

L’humil no busca comparar-se amb ningú, no busca competir; coneix i accepta la seva realitat. Per això diem que la humilitat és la veritat.

En aquest evangeli la humilitat és saber que el lloc que ens toca és el nostre lloc. Si som convidats al banquet de Jesús és per la seva generositat, per la seva misericòrdia; no pas pel que valem nosaltres. Som aquells que no tenim mitjans per retornar l’amor que rebem. Déu sempre serà molt més generós que nosaltres. Nosaltres convidem aquells que ens convidaran. Si som persones senzilles ens importarà ben poc el lloc que ens ha tocat.

Jesús, avui, no només descriu el que passa, va més enllà, va més a fons; en una paraula: busca on és la veritable felicitat.

La pràctica humil en la relació amb Déu hauria de portar a l’experiència del Nou Testament, on sobresurt més el sentiment d’amor que el sentiment de temor.

Davant Déu reconeixem la nostra petitesa, però per aquí va el cant del Magnificat de la Mare de Déu. Però en el cant del Magnificat hi ha agraïment pels dons de Déu.

L´humil confia en Déu i sap transmetre aquesta confiança. Creu en Ell perquè sap que Déu confia amb ell mateix, i no tan per les seves forces, per les seves qualitats. L’humil s’acull a ell mateix com Déu l’acull.

Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que són al darrer lloc, porta a acceptar a aquells que Déu accepta, aquells que Déu estima. Com diu la carta als hebreus: “Us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu dels inscrits com a ciutadans dels cel, us heu acostat a Déu”.

Allò que sembla només bona educació, a vegades és també Evangeli.