diumenge, 21 d’agost del 2016

Lectures i homilia del diumenge 21 de durant l’any

El nostre Déu no sap de primers i darrers.
S’alegra que a casa seva hi hagi lloc per a tothom!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)
Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)
Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.” »Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»
Homilia:
El missatge de Jesús no és només per a uns escollits. És per a tothom: “Vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Però cal ser conscient que per entrar al Regne s’ha de passar per la porta estreta; i no tothom és capaç de passar-hi. Això no vol dir que tot ha de ser fàcil. Al llarg de la vida aprendrem del dolor i de la contrarietat.

La primera lectura d’avui proclama el designi salvador de Déu. El profeta parla de reunir gent de totes les nacions. El veritable Déu només pot ser un Déu de tots. Però l’experiència ens diu que encara hi ha homes i pobles que es creuen tenir l’exclusiva de Déu. També, a vegades, apareixen actituds que volen imposar la seva fe per la força. En aquest sentit podem recordar com Jaume i Joan van tenir l’atreviment de demanar que baixés foc del cel per a aquells que no havien escoltat la Paraula. Així no ha d’estranyar la seva pregunta: “Són pocs els que se salven?”.

Els que són enviats no hi van en nom propi, hi van en nom de Jesús. És Ell qui els envia! I la generositat de Déu també hi ha d’anar a l’afegida l’exigència de la resposta personal. No ens diu que aquesta resposta sigui fàcil. Aquest treball personal té moltes cares. No es tracta només de fer; es tracta sobretot de ser. Un pot dir que creu en els valor cristians, però convé traduir-los a la vida pràctica. Ho diu l’Evangeli. Potser moltes vegades hem tingut l’oportunitat d’un seguiment més generós... i hem fet el sord.

Jesús ens mostra el rostre misericordiós de Déu. I això no vol dir que Déu fa rebaixes, que tanca els ulls, que diu tot està bé! La misericòrdia de Déu pretén que connectem amb el seu amor, que no ens pot deixar com abans, ens transforma! La seva proposta no deixa les coses iguals.

“Vindran gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Nosaltres no controlem els camins del Regne. I mira que ho hem intentat moltes vegades: Aquell s’ho mereix, o aquell no s’ho mereix; aquest és dels nostres, per tant aquest és dels bons; aquell no és dels nostres, per tant aquest és dels dolents. Déu no posa etiquetes.

El Déu de la misericòrdia no fa rebaixes, estima sempre i té la porta oberta. Trenquem les etiquetes que fem de cada persona i que sembla que ens donen una certa tranquil·litat; així sabem de qui hem de fer cas i de qui no.


El nostre Déu no sap de primers i darrers. S’alegra que a casa seva hi hagi lloc per a tothom!