SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari
Cadena de pregària del secreteriat per les vocacions de l'arquebisbat de Tarragona.

diumenge, 26 de juny de 2016

Lectrures i homilia del diumenge 13 de durant l’any.

Només podem seguir Jesús si estem realment convençuts de voler ser veritables deixebles seus.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 19,16b.19-21)
En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta.» Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.» Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?» Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar. Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 5,1.13-18)
Germans, Crist ens ha alliberat de l’esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així. No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge. Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte: «Estima els altres com a tu mateix.» Però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, us dic: Deixeu-vos guiar per l’Esperit, i no satisfeu els capricis de la carn. Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre, per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,51-62)
Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet. Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu.» Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.» A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.» Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare.» Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el regne de Déu.» Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.» Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu.»
Homilia:
Avui comença la part central de l’evangeli de Lluc, que és el que llegim enguany, el conegut com  “El camí de Jesús cap a Jerusalem”. Lluc presenta la vida de Jesús com un llarg camí; i el destí és el cel. Per a Lluc tot forma un conjunt, un únic camí; Jesús va cap a la seva mort; tots els fets i paraules estan adreçats cap aquest punt culminant de la seva vida.

A l’evangeli d’avui queden ben clares les exigències del seguiment en contrast amb el tarannà espontani d’aquells que l’escolten i la radicalitat del que Ell exigeix. Les expressions que Jesús adreça als que el volen seguir les atribuïm, instintivament, a situacions especials (els missioners, els religiosos, els capellans i les monges...). Tots els creients estan cridats a seguir Jesús, d’una manera o d’una altra; la persona jove o gran, el qui treballa o està a l’atur, els solters o els casats.

En un poble de samaritans no el volen acollir perquè va a Jerusalem. Cosa de pobles! Sorprèn la reacció de Jaume i de Joan que volen que baixi foc del cel i els cremi a tots. Jesús els renya.

Darrerament hem estat testimonis de la violència a causa del fet religiós amb els atemptats produïts a Paris o Brussel·les. L’anunci de la fe ha de ser sempre un anunci joiós, que no coacciona, que demana una resposta lliure. Hem de ser portadors de l’Evangeli sense imposicions. Donar testimoni amb una vida coherent (això sí!) d’allò que diem que creiem.

A continuació Jesús ens sorprèn sobre l’exigència que comporta seguir-lo. No hi ha mitges tintes: només podem seguir Jesús si estem realment convençuts de voler ser veritables deixebles seus.

Segurament hem d’aprendre molt de l’evangeli d’avui perquè sovint pensem que ser cristià vol dir complir amb un mínims i quedar bé. Això sí!

Primerament veiem un deixeble molt entusiasmat. Jesús, aparentment, sembla que el vol desanimar: “Les guineus tenen caus, els ocells tenen nius, però el Fill de l’home...” no sap ni on dormirà. És un avís a les dificultats que comporta seguir de veritat Jesús. A la vida no serem sempre acceptats. El deixeble entusiasmat promet seguir-lo on calgui. Tots sabem que a l’hora de la veritat, l’hora de la Passió, al peu de la creu, només hi havia Joan. Fins i tot un el va trair per 30 monedes.

El segon deixeble posa condicions. La resposta de Jesús és clara; fins i tot sembla dura: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”.

Finalment arriba el tercer deixeble que primer vol acomiadar els de casa. El qui vol anunciar el regne de Déu no pot mirar enrere.

Que l’evangeli que avui hem escoltat ens ajudi a fer camí amb Jesús sense posar condicions; sinó amatents, decidits, valents. Només així serem aptes per al regne de Déu.


La creu no es pot prendre per anar a lluir. S’ha de prendre sempre per compatir. I tots sabem què vol dir compartir una creu.

diumenge, 19 de juny de 2016

Lectures i homilia del diumenge 12 de durant l’any.

El motor de la vida de tot cristià és mirar Jesús; seguir el seu camí que sí porta a la creu. Al final hi ha la Resurrecció!
Mn. A. Roquer. 
Lectura de la profecia de Zacaries (Za 12,10-11)
Això diu el Senyor: «Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol, com el que es fa per la mort d’un fill únic, ploraran amargament per ell, com es plora la mort del primer fill. Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó. Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 3,26-29)
Germans, tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,18-24)
Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.» Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.» I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»
Homilia:
Aquest diumenge trobarem dos anuncis importants en la vida de Jesús. El primer ens el fa St. Pere que el proclama Messies. El segons ens explica que el Messies ha de patir molt; l’han de rebutjar. Com podem entendre aquesta contrarietat?

Per entendre l’evangeli d’avui cal entendre que l’anomenada de Jesús s’ha estès pels pobles de Galilea i la gent comença a parlar d’Ell sorpresos de tot el que fa. S’han sorprès que el fill del fuster de Natzaret proclami l’anunci del regne de Déu amb aquelles paraules i amb aquella autoritat.

La seva pregunta, que tot i semblar innocent, esdevé cabdal per als apòstols. Allò que diu la gent està bé. Tantes coses poden dir de Jesús! Però arriba la pregunta realment important: “I vosaltres?”. Els deixebles han conviscut amb Ell; han sentit la seva paraula; han vit els seus miracles; són uns privilegiats. És per això que la seva resposta és important. Ara se la juguen els deixebles. De la seva resposta, depèn si han entès o no qui és Jesús. Surt Simó Pere i, en nom de tots ells, respon perfectament: “El Messies, l’ungit de Déu”.

Cal recordar que l’espera del messies era l’espera d’algú molt important, que havia d’alliberar tots els pobles de l’opressió. Però la manera de complir aquesta missió era molt diferent de la que esperaven. Jesús anuncia la seva mort tràgica i no és això el que esperaven. Ells esperaven ser alliberats de l’opressió romana. Jesús presenta una manera de ser messies que difereix totalment de l’esperada. Ells esperaven un messies triomfador. I Jesús presenta un messies pobre i humil: “El Fill de l’home ha de patir molt, els notables del poble l’han de rebutjar, ha de ser mort”. Però la seva senyoria, la seva reialesa no acaba amb la mort; ressuscitarà! Miraran aquell que ha traspassat.

El messies era esperat amb ànsia en temps de Jesús. Havia de restablir l’alliberament d’Israel. Ell no refusa el títol, però imposa silenci als deixebles; i alhora, fa una correcció: el camí del Fill de l’home és fet de sofriment i de rebuig. Seguir Jesús vol dir seguir un messies que va a la mort. L’opció de seguir-lo vol dir renunciar a les nostres certeses. “Que es negui ell mateix, que prengui la seva pròpia creu”.

Perdre la vida vol dir renunciar a l’èxit del món. Així es guanya la vida veritable. Aquesta és la paradoxa del seu Evangeli.

Avui, a l’escoltar aquest evangeli, ens podem preguntar: Qui és Jesús per a mi? Òbviament que sabem la resposta de Pere. Però realment ens la creiem? Som conscients que acceptar-lo com a messies vol dir acceptar la seva creu? Acceptar la creu sempre és difícil; si ens en podem escapar, millor! Però les creus arriben a la nostra vida, i venen sense avisar; i venen d’on  menys ens esperem.

Que en aquest evangeli puguem conèixer tal com és veritablement Jesús. Es que només acceptant la seva creu serem hereus de la seva resurrecció. Les nostres creus no ens fan fracassar a la vida. Tot el contrari.


Fem que la nostra vida estigui unida a Ell. No es tracta de fer coses heroiques, sinó de prendre la creu cada dia; la creu de cada dia amb projecció de resurrecció. El motor de la vida de tot cristià és mirar Jesús; seguir el seu camí que sí porta a la creu. Al final hi ha la Resurrecció!

diumenge, 12 de juny de 2016

Lectures i homilia del diumenge 11 de durant l’any

En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia les lectures ens mostren un Déu ple de bondat, un Déu misericordiós. 
Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 12,7-10.13)
En aquells dies, Natan digué a David: «Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül. He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones, t’he donat el poble d’Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors. ¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor cometent això que és malvist per ell? Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.» David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor.» Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 2,16.19-21)
Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei, sinó només perquè ha cregut en Jesucrist. Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d’haver cregut en Crist, ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei. Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi. No vull refusar la gràcia de Déu: Si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort inútilment.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,36-8,3)
En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.» Jesús li digué: «Simó, t’he de dir una cosa.» Ell li contestà: «Mestre, digueu.» Jesús continuà: «Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?» Simó li respongué: «Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «És així mateix.» Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells; tu no m’has rebut amb un bes, però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m’has ungit el cap, però ella m’ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els altres que eren a taula començaren a pensar: «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?» Digué encara a la dona: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.» [Després d’això Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu. Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s’havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis„ Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes„ Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.
Homilia:
En aquest diumenge coincidim d’alguna manera, és casual, amb el final del curs escolar i amb la programació, ja, d’unes vacances. S’han fet les primers comunions, alguns, fins i tot, han fet la segona; i tots esperem que arribi el temps d’estiu. Amb tot, la fe no fa vacances.

A partir d’aquest diumenge llegirem un fragment de l’evangeli ben significatiu de sant Lluc. Avui la pecadora perdonada. La confessió, també, personal de Pere; l’enviament dels deixebles i el bloc acabarà amb dos temes centrals per la nostra fe: l’amor als altres i l’escolta atent i amorosa de Jesús.

En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, les lectures ens mostren un Déu ple de misericòrdia. David va ser infidel però Déu respon perdonant; la dona de l’Evangeli és una pecadora pública i també rep el perdó. I això ens fa pensar en la nostra condició de pecadors, perquè en som. La necessitat de demanar el perdó de Déu. Ho hem demanat a l’oració del principi: “Ajudeu-nos en la nostra condició de pecadors”.

L’Evangeli ens convida a contemplar una imatge de Jesús a casa d’un fariseu, un pecador públic. Durant el menjar entra una dona pecadora que és perdonada davant la sorpresa del fariseu. La primera actitud destacable de la dona és un gest senzill, però ho diu tot; sabent que Jesús és en aquella casa, va per poder-lo trobar; ella sap qui és Jesús; plora, té el desig de canviar, i el seu plor penedit fa que Jesús perdoni els pecats. Evidentment que la seva vida pecadora no és un exemple però sí que ho és el testimoni del seu penediment. Sorprèn el seu judici, decideix posar remei al seu mal. Podria decidir fer-ho més fàcil: condemnar aquella dona; però Jesús no ho fa. I ara ens podem preguntar: el pecat dels altres ens deixa indiferents? És tan fàcil assenyalar amb el dit tot allò que fan malament els altres! Aquella dona pren una actitud ben singular: plora, li renta els peus amb les llàgrimes, els besa i els ungeix amb perfum. En canvi, el fariseu té una actitud ben diferent; per no quedar malament no renta els peus del Senyor, no li dóna la salutació de pau a l’entrar a la casa. Però si al fariseu li ha quedat això molt clar, Jesús li adreça una paraula.

En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia les lectures ens mostren un Déu ple de bondat, un Déu misericordiós. David, ho hem escoltat a la primera lectura, reconeix la seva culpa (“He  pecat contra Vós”). No ens va malament veure que el Déu en qui creiem és un Déu compassiu; que té més necessitat, diguem, Ell de perdonar, que nosaltres, potser, de demanar perdó.

Déu venç el mal a còpia de bé. Respon amb el perdó quan ens hi apropem amb sincer penediment. I ho diem, potser, sense parar massa atenció: “Perdoneu les nostres culpes...” Perquè s’ha de dir així.

No podem oblidar, tal com hem dit, la nostra fràgil condició. Sense Vós no pot res la nostra feblesa. Ajudeu-nos sempre amb la vostra gràcia.


Que aquest diumenge puguem elevar la nostra veu a Déu i proclamar: el Senyor ens ha perdonat la culpa comesa. Ens cal ser molt sincers i reconèixer com som, acceptant el seu perdó serem testimoni del seu amor. La història dels dos pecadors, la dona i el fariseu, només té sentit a la llum de l’amor generós de Déu.

diumenge, 5 de juny de 2016

Lectures i homilia de diumenge 10 de durant l’any

Nosaltres creiem que Déu actua amb compassió,
exercint sempre una gran misericòrdia.
Per tant, no tinguem por de la presència de Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,17-24)
En aquells dies, el fill d’una dona, mestressa de casa, es posà malalt, i la malaltia s’agreujà tant que el noi expirà. La dona digué a Elies: “¿Per què et ficaves amb mi, home de Déu? Veig que has vingut a casa meva per fer presents a déu les meves culpes i fer morir el meu fill”. Ell li digué: “Dóna-me’l”. Elies el prengué dels braços de la mare, el pujà a l’habitació de dalt, on ell vivia, el posà al seu llit i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu, ¿fins a la viuda que m’acull, li feu aquest mal de fer morir el seu fill?”. Després s’estirà tres vegades sobre el noi i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu: feu, si us plau, que l’ànima d’aquest noi torni dintre d’ell”: El Senyor escoltà el crit d’Elies: l’ànima del noi tornà dintre d’ell, i recobrà la vida. Elies el prengué, el dugué de l’habitació de dalt a la planta baixa de la casa, el donà a la seva mare i li digué: “Mira, el teu fill és viu”. La dona digué a Elies: “Ara sé de cert que ets un home de Déu i que són del Senyor les paraules que anuncies”.
Lectura del llibre dels Gàlates (Ga 1,11-19
Germans, vull que ho sapigueu: la Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes, perquè no l’he rebuda de cap home ni l’he apresa de ningú: l’he rebuda per una revelació de Jesucrist. Ja heu sentit parlar del meu comportament en el judaisme: amb quina fúria jo perseguia l’Església de Déu i l’atropellava; sobrepassava dins el judaisme molts compatricis de la meva edat, ja que era molt més zelós de les tradicions dels meus pares. Però Déu m’havia escollit des de les entranyes de la mer i m’havia cridat per la seva gràcia. Quan a ell, doncs, li semblà bé, em revelà el seu Fill, perquè jo l’anuncies als qui no són jueus. Tot seguit, sense haver consultat cap home de carn i sang, sense haver pujat a Jerusalem, a trobar els qui ja eren apòstols abans que jo, me’n vaig anar a l’Aràbia, i d’allà vaig tornar a Damasc. Només tres anys més tard vaig pujar a Jerusalem per conèixer Quefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,11-17)
En aquell temps Jesús se n’anà a un poblet anomenat Naín. L’acompanyaven els deixebles i molta gent. Quan s’acostaven a l’entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una mare viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el Senyor el donà a la seva mare. Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu. La gent deia: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”. Deien també: “Déu ha visitat el seu poble”. Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia s’escampà aquesta anomenada de Jesús.
Homilia:
Avui reprenem els diumenges diem ordinaris de durant l’any, els de color verd. Ja hem celebrat les solemnitats de la Trinitat i de Corpus. Podem dir, doncs: tornem a la normalitat dels diumenges; els diumenges, per entendre’ns visualment, de color verd.

Els diumenges són la festa primordial. Els dilluns, dia de la Lluna; els dimarts, dia de Mart; els dimecres, dia de Mercuri... El diumenge dia del Senyor. Cada diumenge celebrem el mateix: Jesús ha ressuscitat i continua present quan ens reunim! És el dia no tant que nosaltres li dediquem a Ell, sinó el dia que Ell ens dedica a nosaltres.

L’evangeli d’aquest diumenge ens parla d’una resurrecció. L’acció de Jesús és molt simple: s’acosta al fèretre i diu al jove difunt “Aixeca’t” i l’entrega a la seva mare. Destaca per un costat la senzillesa en què actua. Jesús no es presenta mai, ni a la nostra vida tampoc, d’una manera complicada; i això cal que ho tinguem molt present. Per a nosaltres ens revela la identitat divina de Jesús. Elias, a la primera lectura, invoca Déu perquè només Déu té poder sobre la vida i la mort; en canvi Jesús actua sense invocar cap força més amunt d’Ell, i així tots diem: Déu ha visitat el seu poble.

L’actitud de Jesús davant la pèrdua de la viuda de Naín ens fa reflexionar. Quantes vegades restem impassibles, distants, davant de les tragèdies; no passen de ser una notícia. L’actitud de Jesús no és aquesta. Ell veu la situació, i el mateix evangeli ens diu “Es compadí”; té la capacitat de posar-se a la pell de l’altre. Però la seva actitud va més enllà encara. Compadida la pobra mare decideix actuar, i ho fa de dues maneres: li adreça la seva paraula (“No ploris”) i després dóna una resposta al dolor d’aquella mare (diu al noi “Aixeca’t”). I així posa de manifest que és senyor de la vida i de la mort. És capaç de donar resposta al que és el gran interrogant de tota la humanitat, la mort. I l’evangeli és d’una gran sobrietat; s’acosta al fèretre, diu al jove que s’aixequi i l’entrega a la seva mare; així de simple, així de sublim; les coses grans no necessiten espectacle, les coses sublims a vegades ens pensem que han d’anar acompanyades de bombo i plateret. Jesús no es presenta a la nostra vida d’una manera complicada, difícil i extraordinària. L’acció de Jesús és molt simple: s’acosta al fèretre, diu al jove que s’aixequi i l’entrega a la seva mare. Tot senzill... i tendre a l’hora!

Ben segur que allò que més ens commou és el fet de ressuscitar aquell noi. I potser també ens hauria, al menys, d’entendrir la manera de fer. Jesús és el gran profeta capaç de fer seu el dolor dels altres.

Tant de bo que aquest diumenge puguem adreçar a Déu la nostra lloança “En quin goig us exalço Senyor”, tal com ho hem dit al salm.

La viuda de la primera lectura té por davant de la presència de Déu. Nosaltres creiem que Déu actua amb compassió, exercint sempre una gran misericòrdia. Per tant, no tinguem por de la presència de Déu, com la mare de la primera lectura que s’espanta davant de la proximitat de Déu. Encara avui hi ha qui s’espanta quan Déu no és un déu castigador. Potser per a segons com o per a segons qui voldríem un déu castigador i per a nosaltres un déu misericordiós; això no val. Tant a la primera lectura com a l’evangeli, veiem un Déu ple de misericòrdia.


Que també nosaltres sapiguem ser testimonis d’aquest Déu proper i misericordiós, que es fa present a la nostra vida sempre per consolar. I com veiem a les lectures d’avui, se’ns acosta, ens mira amb compassió i actua amb misericòrdia.