dilluns, 25 d’abril del 2016

Homilia de la missa de l’aparició.

I, veritablement, si tenim un exemple de persona que segueix els preceptes és la Mare de Déu.
Mn. Jordi Sánchez
Homilia:
Benvolguts germans i germanes en Crist Nostre Senyor:

El teòleg francès ¿? diu que quan som batejats és un compromís de vida. I un compromís de vida és seguir els preceptes. Els preceptes els trobem a l’Antic Testament, concretament en el Pentateuc que són els cinc primers llibres de la Bíblia.

I, veritablement, si tenim un exemple de persona que segueix els preceptes és la Mare de Déu. La Mare de Déu amb un tarannà i amb unes petjades que ens deixa plenes d’amor, plenes de fraternitat, plenes de solidaritat, plenes d’acolliment, plenes de tots aquells valors i sentiments que Jesús, quan va estar entre nosaltres, volia que seguíssim.

Nosaltres com a batejats, nosaltres com a membres de l’Església, nosaltres com a pedres vives de l’Església que sapiguem, doncs, caminar; caminar per aquelles petjades plenes d’amor i amoroses que ens deix la Mare de Déu. Que sapiguem sempre estimar com va estimar la Mare de Déu.


I que recordem que Maria va ser mare a Betlem, però també va ser mare al Calvari. Que recordem que la Mare de Déu és Mare de Misericòrdia, però també és mare i representa les mares nostres que tantes vegades abracem i estimem. Que sapiguem abraçar a la mare de Jesús, que sapiguem abraçar-la plens d’amor per Jesucrist, el seu fill.

Que així sigui.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Lectures i homilia del diumenge V de Pasqua

Per als cristians, la gran utopia és la Pasqua; perquè anuncia una nova manera de viure la fe. El nostre testimoni serà creïble si ens estimem de veritat, els uns als altres amb l’amor que ens sabem estimats.
Mn. A. Roquer. 
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 14,21b-27)
En aquells dies, Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia. Confortaven els convertits de nou i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Els recordaven que per entrar al regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions. Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut. Continuaren el seu viatge a través de Pisídia i arribaren a Pamfília. Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia, i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia, des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir. Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,1-5a)
Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava: «És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat.» Llavors el qui seia al tron afirmà: «Jo faré que tot sigui nou.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 13,31-33a.34-35)
Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat. »Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.»
Homilia:
Em penso que després d’escoltar aquesta lectura de l’Evangeli ja està tot dit, no cal afegir res més!

Ens trobem, siguem-ne ben conscients, celebrant la cinquantena pasqual. Però Jesús el ressuscitat sempre serà present en la seva Església, en la persona del ministre que presideix la celebració, en les despeses eucarístiques del pa i vi, i en la seva pròpia paraula. Com es feu present en mig dels apòstols reunits amb Maria al Cenacle, també continua fent-se present en aquesta assemblea reunida aquí cada diumenge. I és aquí que es fa realitat allò de “Quan dos o tres es reuneixin en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”.

La imatge més completa del poble reunit la trobem, sobretot, a la segona lectura quan ens parla de la nova Jerusalem. La presència de Déu es troba en mig del seu poble; i aquesta comunió entre Déu i el seu poble, la veiem a l’Església i, de manera molt especial, cada diumenge, que per això en diem el dia del Senyor.

Som el nou poble de Déu. El projecte de Jesús ressuscitat és nou i ben fonamentat. Els apòstols se senten amb forces per predicar la Bona Nova. L’Església dels començaments, com se’ns diu i com s’escriu també en el llibre dels Fets dels Apòstols, és una Església que camina amb comunitats que creuen, amb una fe que s’aferma en els seus cors.

Escoltant les paraules que ens apropen a la realitat, aquest començament, si ho comparem amb les nostres comunitats, hi veiem diferències. Potser convindria recordar les seves grans dificultats per obrir-se camí, un camí nou. També llavors tenien dificultats, no era tot flors i violes. Els primers cristians foren objecte de persecucions. Jesús havia tocat el cor i el pensament d’aquells homes; i allò que abans creien impossible ara veuen que es pot aconseguir. No és qüestió de capacitats, és qüestió de fe. Es tracta d’una esperança que ve de lluny, de molt lluny.

Nosaltres condemnem moltes coses del passat i no estem satisfets a vegades amb algunes coses del present. Voldríem un món nou, més just, més solidari... una utopia. Per als cristians, la gran utopia és la Pasqua; perquè anuncia una nova manera de viure la fe. No es tracta de viure somiant truites, somiant un paradís perdut. Potser hem de començar per canviar no el món que ens envolta, sinó canviar una mica nosaltres.

Un món nou necessita noves maneres de viure. “Us dono un nou manament: que us estimeu els uns als altres”. Com?: “Tal com jo us he estimat. I per l’estimació que us tindreu els altres coneixeran que sou els meus deixebles”. Ara ja entenc moltes coses! És clar que això ho hem sentit moltes vegades.

Aquell món nou va créixer lentament, però imparablement. El regne de Déu ja és aquí, en cada comunitat que acull el missatge alliberador de l’Evangeli. El manament nou que Jesús ens dóna es va consolidant en la vida de cadascú.

Els sagraments nascuts a la Pasqua fan créixer l’Església; no només en nombre. L’Església avui és viva perquè està animada pel mateix esperit del Ressuscitat.


El record de Maria al Cenacle ens ha d’animar també a viure amb il·lusió, amb ganes, aquest temps pasqual que estem celebrant. Però no oblidem mai que el nostre testimoni serà creïble si ens estimem de veritat, els uns als altres amb l’amor que ens sabem estimats. Potser sí que per fer creïble la nostra fe hem de parlar menys i estimar més.

diumenge, 17 d’abril del 2016

Lectures i homilia del diumenge IV de Pasqua

A l’Evangeli, la imatge del Bon Pastor expressa amb fermesa, i amb tendresa, que la mirada de Jesús reconeix cada persona com el què és: fill de Déu!
Mn. A. Roquer. 
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52)
En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”.» Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió. Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n’anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 7,9.14b-17)
Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,27-30)
En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.
Homilia:
Aquest diumenge de Pasqua s’anomena també el diumenge del Bon Pastor. A l’evangeli d’avui, ho acabem de sentir, se’ns presenta cada any la imatge de Jesús com a bon pastor. És una de les imatges bíbliques més entranyables. Tot i que la figura del pastor avui ens resulta a tots una mica estranya. Avui, però, aquest cicle ens parla més de l’ovella que no pas dels pastors. La figura del Bon Pastor continua viva en la tradició de l’Església. Avui és un bon dia per recordar i per pregar pels pastors de l’Església: Papa, bisbes, rectors...

La celebració d’avui és un moment privilegiat per sentir-nos comunitat cristiana. Tots volem gaudir d’una bones relacions humanes, d’una bona comunicació; sentir-nos reconeguts pels altres començant per la pròpia família. I aquesta comunió no és fàcil. De fet, des del començament de l’Església, tal com hem escoltat en els Fets dels Apòstols, hi ha conflictes. Així veiem com Pau i Bernabé, que prediquen l’Evangeli a Antioquia, provoquen un enfrontament entre els membres d’aquella comunitat; alguns dels seus membres se senten malament, moguts per la gelosia en veure que els altres eren més ben tractats que no pas ells segons la seva opinió. El papa Francesc parla clarament del vici del xafardeig. Això es pot donar també avui a les nostres comunitats quan les opinions dels altres es consideren contràries a les nostres pròpies opinions. En aquell moment ja apareixia l’instint del grup que es creia superior als altres. Els jueus, dipositaris de la tradició en front dels no jueus que tenien unes altres tradicions i uns altres costums. En aquell moment ja apareixia aquell que es creia superior als altres.

La fe cristiana té com a fonament l’evangeli de Jesús, que no fa distincions segons l’expressió de sant Pau: “Entre jueus o grecs, esclaus o lliures, no hi ha diferència perquè tots som una sola cosa en Crist Senyor”. Pau i Bernabé repliquen els que consideraven que l’Evangeli no havia de traspassar fronteres culturals.

A l’Evangeli, la imatge del Bon Pastor expressa amb fermesa, i amb tendresa, que la mirada de Jesús reconeix cada persona com el què és: fill de Déu!

Seguim, doncs, Jesús ressuscitat que ens obre el camí per tal de poder-nos reconèixer com  persones, fills tots d’un mateix Pare que ens estima a tots per igual; un Pare que ens crida a viure no en competència amb els altres, sinó amb germanor; amb ganes de servir i construir el seu Regne, no el nostre!, el seu Regne; un regne d’amor i de justícia, un regne de pau.

Seguim Jesús que ens diu “Jo conec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi. Jo els dono la vida eterna i no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans”.

Aquest evangeli d’avui ens mostra que Jesús se situa molt més enllà de les nostres divisions, de les nostres rivalitats. “Ningú no podrà arrencar de les meves mans allò que el Pare m’ha donat”.


Sentim avui el goig i la responsabilitat de formar part del ramat del Bon Pastor, amb la confiança que ens dóna saber cap el lloc on ens condueix!

diumenge, 10 d’abril del 2016

Lecrtures i homilia del diumenge III de Pasqua

Per les nostres pròpies forces som incapaços de fer-ho tot bé. Només units a Ell per l’Eucaristia obtindrem la força necessària i un cor net. L’Eucaristia és l’aliment que ens fa bons i ens fa forts. 
Mn. A. Roquer. 
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 5,27b-32.40b-41)
En aquells dies els apòstols comparegueren davant el sanedrí, i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d’ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.» Pere i els apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.» Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús, i els deixaren anar. Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 5,11-14)
Jo, Joan, tot mirant la visió vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians. Eren milers i miríades de miríades que cridaven: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.» Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que deien: «Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.» Els quatre vivents responien: «Amén.» I els ancians es prosternaren adorant.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 21,1-19)
En aquell temps, Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades. L’aparició fou així. Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.» Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.» Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res. Quan ja clarejava, Jesús s’aturà vora l’aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?» Li contestaren: «No.» Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.» Ho feren així i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor.» Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que eren només a uns noranta metres de terra, vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix. Quan baixaren a terra veieren un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar.» Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa: hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà. Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.» Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien, que era el Senyor. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts. [Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.» Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.» Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.» Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?» Pere s’entristí que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li contestà: «Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.» Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T’ho dic amb tota veritat: Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu. Després d’aquestes paraules, Jesús afegí: «Vine amb mi.»]
Homilia:
A l’oració d’avui, d’aquest diumenge, hem dit al començar la celebració: “Que el poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit”. La Pasqua rejoveneix l’Església.

Malgrat les lluites dels apòstols amb el Sanedrí, que fins i tot els prohibeixen parlar de Jesús ressuscitat, els apòstols estaven contents que Déu els concedís dignes de ser maltractats fins i tot pel nom de Jesús. L’Apocalipsi de Joan ens explica que totes les criatures que hi ha al cel, a la terra i al mar diuen: “El que seu al tron mereix tota lloança, honor, glòria i poder per sempre”. I a l’Evangeli descobrim uns apòstols alegres i feliços en veure el Senyor ressuscitat; des de la barca els diu “Veniu a esmorzar”.

Aquest poble rejovenit és l’Església, que celebra tots aquests diumenges la joia festiva de la Pasqua. Els cristians celebrem la Pasqua participant en l’Eucaristia; combregant ens unim al cos ressuscitat del Crist que rejoveneix la nostra fe i en dóna una vida nova.

Jesús ressuscitat és tot l’any la figura central d’aquesta celebració, i durant la Pasqua amb més motiu; sobretot el diumenge. I és per això el dia que ens reunim. Això vol dir la paraula diumenge: el dia del Senyor. Jesús és la figura central tot l’any però més encara durant aquest temps pasqual, i si és en diumenge, més. La seva presència és lluminosa i és salvadora. Segueix alimentant la nostra fe amb el pa de la vida. Jesús ressuscitat continua presidint les nostres trobades de cada diumenge.

Nosaltres celebrem el que Jesús ens va manar, però allò que realment importa és el que Ell fa en aquesta trobada. Igual com va provocar la pesca miraculosa. Però més encara: “Qui menja la meva carn té vida eterna i jo el ressuscitaré”.

Els apòstols, primer, van tenir por, molta por. Es van tancar a casa. Després ja s’atreveixen a sortir a pescar; s’hi escarrassen tota la nit i no pesquen res. Jesús mateix els va a trobar i no el reconeixen; no és fàcil reconèixer un ressuscitat! L’escena descriu el que ens passa als seguidors de Jesús de tots els temps quan ens quedem com ensopits, com adormits; aleshores ells, i nosaltres, ens refugiem en l’escalfor de la llar, en l’escalfor de la família, de l’amistat; que sempre és un confort. Aleshores, com ara, un foraster desconegut ens pot treure de la letargia i de l’ensopiment. L’esmorzar a la platja els retorna les forces del cos; però encara més, les de l’esperit. Nosaltres com els apòstols necessitem vèncer les temptacions de desànim.

Un cop a la platja, Jesús li fa a Pere la pregunta fonamental: “M’estimes?”. També ens la fa a cadascú de nosaltres. I nosaltres també podem dir com Pere: Senyor, ja ho sabeu que us estimo, encara que reconec la meva debilitat i em sé pecador.


Per les nostres pròpies forces som incapaços de fer-ho tot bé. Només units a Ell per l’Eucaristia obtindrem la força necessària i un cor net. L’Eucaristia és l’aliment que ens fa bons i ens fa forts. Valorem-la quan la celebrem aquí cada diumenge. El diumenge serà sempre el dia del Senyor; el dia que Ell es reuneix amb els seus, que ara som nosaltres!