SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 27 de setembre de 2015

Lectures i homilia del diumenge 26 de durant l’any

Fer el bé passa per damunt de tot. “Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres.”
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre dels Nombres (Nm 11,25-29)
En aquells dies, el Senyor baixà en el núvol i parlava amb Moisès. Llavors prengué de l’Esperit que Moisès tenia i el donà als setanta ancians. Quan l’Esperit es posà damunt d’ells entraren en estat d’exaltació profètica i no paraven.
En el campament havien quedat dos homes, Eldad i Medad, inscrits entre els setanta però que no s’havien presentat davant el tabernacle. L’Esperit també es posà damunt d’ells i, allà mateix, al campament, entraren en aquell estat d’exaltació profètica. Un jove anà corrents a fer-ho saber a Moisès. Josuè, fill de Nun, que des de jove era l’ajudant de Moisès, digué: «Moisès, senyor meu, prohibiu-los-ho.» Però Moisès li respongué: «Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!»
Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 5,1-6)
Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics. Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses s’han podrit, s’han arnat els vostres vestits, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà les carns. Heu amuntegat riqueses precisament aquests dies, que són els darrers. El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres, i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança. Heu condemnat el just, l’heu assassinat i ell no s’ha resistit.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,38-43.45.47-48)
En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.» Jesús respongué: «Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Però a aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, i no que vagis amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al regne de Déu amb un sol ull, i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern, on el corc no mor mai i el foc no s’apaga.»
Homilia:
Avui hem vist que els deixebles s’apropen a Jesús per dir-li una cosa que no acaben d’entendre: n’hi ha un que no és dels nostres i vol curar malalts i fer miracles. Davant l’escàndol dels deixebles en vers aquesta persona que utilitza el nom de Jesús encara sorprèn més la resposta que Jesús els dóna: “Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles, després no podrà malparlar de mi”. Aquesta és l’actitud que ens demana Jesús en la nostra relació amb els altres; millor dit, amb els que no són dels nostres.

Com a cristians hem de ser capaços de sumar, d’alegrar-nos que els altres, en nom seu, facin el bé; perquè dels que es tracta és de fer el bé. Si el fem nosaltres, molt bé; i si el fan els altres, també! “Qui no està contra nosaltres, és amb nosaltres”.

Si un desconegut es val del nom de Jesús per treure dimonis es planteja una qüestió delicada, que ha estat viva al llarg de la història en el món cristià. I encara és ben viva, a vegades, en la vida de molts. Què pensar dels que no són cristians? Dels que no van a missa? Dels que no es casen per l’Església? Dels que no bategen els fills? Només hi ha dues actituds: l’acolliment o el tancament. La resposta de Moisés comença a expressar aquesta actitud oberta. Ho hem sentit a la primera lectura. I el concili Vaticà II va ser molt sensible a aquesta visió de fe sobre les realitats positives d’aquells que no formen part de l’Església. L’Església ho considera com una preparació a l’Evangeli. Aquesta és l’actitud que ens demana el Senyor en la nostra relació amb els que no són dels nostres: ser capaços de sumar, d’alegrar-nos que els altres en nom seu facin també el bé encara que no formin part el nostre grup. Fer el bé passa per damunt de tot. “Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres.”

Una altra actitud que ens demana Jesús és la de fer fins la cosa més senzilla, més petita, amb comunió amb Ell. “Tothom que us doni un got d’aigua en el meu nom... us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa”.

La crida de Jesús és ben clara: fer dels treballs més de cada dia una oportunitat per viure units a Ell; fer de la nostra vida un cant a l’amor de Déu. Perquè el que fa gran una acció, per més petita que sigui, és l’amor en què es fa.

I per altra banda trobem paraules dures de Jesús per a aquells que escandalitzen els petits.


Això ens demana una revisió de la nostra vida. Demanem-li al Senyor que ens ajudi a estar oberts a l’Esperit, que bufa on vol. I sobretot a ser exigents, això sí, amb nosaltres, amb la nostra manera de viure, amb la nostra manera de posar en pràctica allò que creiem.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Lectures i homilia del diumenge 25 de durant l’any

Fins que el missatge de l’Evangeli no ens sigui sorprenent no hem entès res!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 2,12.17-20)
Els malvats deien: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda. A veure si és veritat això que diu, provem com serà la seva fi. Si realment el just és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà dels qui el persegueixen. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»
Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 3,16-4,3)
Estimats, on hi ha gelosies i rivalitats hi ha pertorbació i maldats de tota mena. Però la saviesa que ve de dalt abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.
D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 9,30-37)
En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sapigués ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.» Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?» Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.» Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.»
Homilia:
Avui trobem un segon anunci de la passió i mort per part de Jesús mateix. Aquest segon anunci és un comentari fet a peu dret, tot fent camí. I aquesta vegada, a diferència del diumenge passat, no arrenca cap comentari, ni a favor ni en contra; més aviat cau en la indiferència. Els deixebles discutien quin d’ells era el més important; això és el que interessa! Jesús pregunta de “Què discutíeu pel camí?”.

No defugim avui la pregunta que ens fa Jesús a l’evangeli. Si nosaltres els creients anem fent camí per aquest món de Déu, Jesús també ens pregunta “Què discutíeu pel camí?”, de què parleu? I ens fa descobrir les nostres inútils discussions.

En temps de Jesús, els infants no contaven per a res. Això ara ha canviat, ara són els reis de la casa. Jesús pren un infant i ens convida a acollir-lo. Jesús ens convida sempre a acollir, que segons Ell és una manera d’estimar.

El món, Jesús el mira d’un altre cantó. Nosaltres mirem del dret i Ell el mira al revés. Els deixebles no entenen res. Enlloc d’acceptar la proposta de Jesús es preocupen de veure quin d’ells és el més important. No entenen res! L’anunci de la Passió cau en la més gran indiferència. No els interessa. Ells només escolten allò que els agrada, allò que els convé. Només ells?

No defugim la pregunta de Jesús. Si nosaltres, els creients, anem fent camí per aquest món que passa, Jesús també ens fa la pregunta: “Què discutíeu pel camí?”. I ens fa descobrir les nostres discussions, moltes vegades inútils.

Moltes vegades se’ns planteja la vida com un camí. I així ho trobem també a l’Evangeli. El camí que fa Jesús amb els seus des de Galilea fins a Jerusalem. Amb el què vol dir anar a Jerusalem; un itinerari que té un sentit no només geogràfic sinó també teològic.

L’anunci que Jesús fa als deixebles, fins a tres vegades, de tot allò que passarà a Jerusalem és per posar-los a punt. Però ells no entenen res! Només entenen allò que els agrada entendre, allò que els convé entendre. Només ells? I això encara dura avui.

Els deixebles estan en contradicció amb els criteris de Jesús. Ells discutien quin d’ells era el més important. I això ens ajuda a entendre fins on arriba la paciència de Jesús amb ells i amb nosaltres. Els proposa un exemple ben clar: la innocència d’un infant. “Qui no rebi un d’aquests petits com em rep a mi, no hi entrarà pas en el regne del cel”. I ens convida a viure a la inversa.


Si volem entendre el què és la vida segons Jesús, Ell serà el primer perquè serà el darrer. Per ser gran s’ha de ser petit. L’Evangeli sempre serà sorprenent. Fins que el missatge de l’Evangeli no ens sigui sorprenent no hem entès res!

diumenge, 13 de setembre de 2015

Lectures i homilia del diumenge 24 de durant l’any

Ens ho ha dit sant Jaume a la segona lectura: “Si no hi ha obres la fe és morta”. La resposta, doncs, implica la manera de viure. Altrament és morta.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,5-9a)
El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut: per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit. Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent. Qui vol pledejar amb mi? Compareguem plegats. Qui vol ser el meu acusador? Que se m’acosti. Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?
Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 2,14-18)
Germans meus, si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria? A un home així, la fe el podrà salvar? Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: «Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t», però no li donés res del que necessita, quin profit li faria? Doncs, amb la fe passa igual: si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 8,27-35)
En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: «Qui diuen la gent, que sóc jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, d’altres, que sou Elies, d’altres, que sou algun dels profetes.» Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere li respon: «Vós sou el Messies.» Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
I començà a instruir-los dient: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà.» I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes.» Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.»
Homilia:
No sé si avui cal fer massa comentaris sobre l’evangeli que acabem d’escoltar.

Jesús no sé si fa una pregunta o fa un examen. O, potser, quan diu “Qui diu la gent que sóc?” fa una enquesta. I quan diu “I vosaltres, qui dieu que sóc?” fa l’examen.

És que si ens diem, i ben convençuts, que som seguidors de Jesús hem de saber ben bé qui és aquest Jesús; a qui seguim? Vull dir que la pregunta de Jesús avui té plena actualitat. I la resposta no pot ser la que ens dóna el Catecisme; ha de ser més viva, més vital. No ha de ser la que diu el Catecisme; en aquests cas, Jesús tornarà a preguntar: “I tu, qui dius que sóc?”

L’Evangeli va ser escrit per a que cada u de nosaltres ens sentíssim interpel·lats per la persona de Jesús (“I tu, qui dius que sóc?”). I si la resposta és aquesta “Vós sou el messies, el fill de Déu”, automàticament ve una altra pregunta: I com ho faràs per seguir aquest messies?

Diverses vegades trobem a l’evangeli de Marc el que s’anomena el “Secret messiànic”. Jesús no vol que sigui mal interpretat. No es tracta d’un messies poderós, guerrer... com esperava Israel. Jesús es manifestarà com un messies pobre, humil... que ha de passar per la passió i per la mort en creu.

La resposta no pot ser com si es tractés d’un examen. És vital. Implica tota la nostra vida. Som o no som! Si sabem que Jesús és el messies, la resposta compromet tota la nostra vida. Ens ho ha dit sant Jaume a la segona lectura: “Si no hi ha obres la fe és morta”. La resposta, doncs, implica la manera de viure. Altrament és morta.

Agafem la imatge d’un llapis. El llapis serveix per escriure, per dibuixar... I si no es fa servir, si no es gasta, queda nou, però ha perdut la seva funció de llapis; no haurà escrit res. Si es fa servir cada cop serà menys llapis, però no haurà perdut res de la seva funció, haurà donat sentit.
La lectura evangèlica d’avui és un dels textos més importants. Comença amb dues preguntes. Una fora com una pregunta-enquesta: “Què diu la gent?”. L’altra és personal: “I vosaltres què dieu?”. Una pregunta plena de sentit també per a tots nosaltres. Us imagineu que ens presentem a l’examen sabent les preguntes que ens faran? El mínim que podem fer és preparar bé la resposta. Però en el cas de l’evangeli d’avui, la resposta no pot ser només respondre correctament per aprovar; la resposta és vital. Si responem Vós sou el messies se’ns dirà Doncs, què penses fer? Perquè la resposta no és només cosa de paraules. “Qui em reconeix com a messies que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que m’acompanyi”. Jesús no ens convida a agafar la seva creu, sinó la nostra.

La força de Déu no es manifesta en cap potència humana, sinó justament en la debilitat. No serà un messies aplaudit, sinó rebutjat. I en aquesta debilitat humana es manifestarà justament la força de Déu.


Però és tan fàcil pensar com Pere: “Això a vós no us pot passar”. I Jesús renyà a Pere!

diumenge, 6 de setembre de 2015

Lectures i homilia de diumenge 23 de durant l’any

També nosaltres li hem demanar no només que ens obri les orelles sinó també que siguem capaços de trobar les paraules per entendre tot allò que Ell ens ensenya.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 35,4-7a)
Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d’aigua.
Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 2,1-5)
Germans meus, vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d’or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (7,31-37)
En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»
Homilia:
Fixem-nos en primer lloc que l’evangeli d’avui comença donant-nos la localització exacte del lloc on es fa referència els fets d’avui, com si miréssim un mapa. Jesús ha anat fora del territori jueu, la Decàpolis, un territori pagà, que ni es parla el mateix idioma ni es creu en el mateix déu. El sord representa una humanitat aïllada, absent, aliena a tot allò que li passa al voltant, solitària, incomunicada. Ens diu que Jesús busca la relació personal amb ell; se l’emporta a un lloc tot sol, lluny de la gent.

La primera lectura ens ha preparat per escoltar l’evangeli. Ens diu que les orelles dels sords s’obriran i la llengua del mut cridarà de goig. Per acabar amb aquesta expressió “Tot ho ha fet bé”. Fixem-nos en el que li passa al personatge de l’evangeli: no podia parlar, no podia sentir. Jesús li torna, quan el guareix, la capacitat de parlar i de sentir.

També nosaltres li hem demanar no només que ens obri les orelles sinó també que siguem capaços de trobar les paraules per entendre tot allò que Ell ens ensenya.

Quan mirem el nostre entorn, el nostre món sembla difícil de creure en un Déu que pot fer moltes coses. Veient les notícies, que acostumen a ser més aviat tocades d’un aspecte negatiu, apareix molt llunyà l’horitzó que ens ha plantejat la primera lectura. Volem un món sense sofriments, un món on tot sigui bonic, un món on tot sigui positiu. Potser demanem una terra de xauxa.

Abans, en la celebració del Baptisme, hi havia un ritu pel qual el celebrant tocava les orelles del que havia de ser batejat i deia: “Efatà, que vol dir, obre’t.” La primera lectura d’avui ens prepara per acollir després la lectura de l’Evangeli. Anuncia que les orelles dels sords s’obriran i que la llengua del mut parlarà.

Nosaltres no som els millors del món, però som cridats a anunciar i a comunicar allò que sabem, allò que vivim. I no és mèrit nostre! És riquesa de la fe.

Per a nosaltres és molt difícil imaginar les lluites que va passar l’Església dels orígens a fi de poder obrir-se de bat a bat a aquells que no eren jueus. Marc ens presenta avui dues històries en que Jesús guareix dues persones, i que no són jueves. La de la filla de Jaire, la dóna siro-fenícia, i la del sord que no sabia parlar. Això serveix per declarar, sense cap mena d’equívoc, que el regne de Déu no es limita només al poble escollit, al poble d’Israel. L’amor de Déu es manifesta a jueus i a no jueus.

No sé què és pitjor. Si no sentir o no voler sentir. El Senyor podia, i pot fer, que els sords hi sentin, però no pot fer que aquells que no volen escoltar, escoltin. Potser també a nosaltres, oïdors de la paraula de Déu, ens ha de dir “Obre’t”.

Podríem fer un llistat de quins són els nostres tancaments. Si és que no hi sentim prou bé o no hi volem sentir... o no ens interessa sentir. No n’hi ha prou que l’Evangeli pugui ser, simplement, escoltat amb les orelles; ni tampoc que sigui bonic. Cal obrir les orelles i cal obrir el cor. Avui podria ser bo fer un llistat de quins són els nostres tancaments, les nostres sordeses: l’egoisme, la desconfiança, la insolidaritat o la por. Viure aïllat és una temptació (Hi estem molt bé!).


Potser més que dir Senyor, feu que hi senti, hauríem de dir Senyor, feu que escolti!