Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 23 d’agost de 2015

Lectures i homilia del diumenge 20 de durant l’any

També nosaltres hem d’escollir quin Déu volem. No hi ha res que tingui el pes de les paraules de Jesús.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Josuè (Js 24,1-2a.15-17.18b)
En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.» El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,21-32)
Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als marits. I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix. També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,60-69)
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.» Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»
Homilia:
Avui acabem el llarg discurs de Jesús del capítol VI de l’evangeli de Joan, el discurs “del pa de vida”, que ens ha acompanyat al llarg de 4 diumenges, i ho fem veient la reacció que han generat aquelles paraules de Jesús en els seus seguidors. Tot són dubtes!

El Jesús de “la multiplicació dels pans” no és aquell messies esperat com un nou Moisès. Ell porta un pa millor, millor que el mannà del desert. “El pa de la vida... Ell és el pa de la vida... Ell és el que dóna la vida”. Aquesta afirmació acaba amb un judici que separarà els que creuen en Ell de la multitud que s’escandalitza. Per això ara els seus, els Dotze, hauran de fer una afirmació de fe; i hauran de dir que Jesús no és només el sant de Déu sinó que és aquell “que amb la seva paraula dóna vida eterna”.

També nosaltres hem d’escollir quin Déu volem. Això és també el que ens presenta la primera lectura. Poc després de l’entrada a la Terra Promesa, el poble de Déu va fer el pacte anomenat de Siquem (“Nosaltres estem decidits a adorar el Senyor. És aquest el nostre Déu”). Això és també el que es veuen obligats a fer els Dotze quan Jesús els diu “Vosaltres també hem voleu deixar?” La resposta de Pere, feta en nom de tots, encara té un punt de desconcert: “I a qui anirem?”; aquí hi ha més estimació que raonament.

Per a nosaltres avui tampoc no hi ha res que ens acabi de fer el pes. No hi ha res que tingui el pes de les paraules de Jesús (“I a qui anirem?”). Tot el que sentim són ofertes massa fàcils, massa mundanes, que no omplen el cor de goig. Nosaltres volem més! Per demanar no ens quedem curts.

Potser no hem acabat d’entendre què vol dir Jesús. Però sabem una cosa: “Només vós teniu paraules de vida eterna”. No podem agafar només la part que ens agrada de les paraules de Jesús, perquè ens plau, perquè ens va bé, perquè ens ve de cara; perquè hi ha persones que creuen i accepten l’Evangeli quan els va bé. I Jesús a vegades té paraules difícils, i haurà de tornar a dir: “Vosaltres també em voleu deixar?”

És que no és fàcil acceptar això de “menjar la meva carn... veure la meva sang”. Doncs encara fora més difícil si sabéssim que això vol dir participar de la seva mort com a camí que porta a la vida veritable.


És l’Esperit que fa possible que els deixebles acceptin les paraules de Jesús. “Jo donaré la meva carn per a que doni vida al món”. Per viure cal menjar la carn del fill de l’home. La conclusió final de Pere ho deixa ben clar: “I a qui anirem, Senyor? Només vós teniu paraules de vida eterna”. Les paraules de Pere són una veritable professió de fe. Pere parla en nom de tots, ahir i avui. La conclusió final de Pere afirma que només Jesús té paraules de vida eterna, i l’hem d’entendre com un do de Déu; com hem d’entendre com un do de Déu el do meravellós de la nostra fe. És Déu qui ens ha concedit el do de creure. Doncs, a qui aniríem?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada