SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 28 de juny de 2015

Lectures i homilia del diumenge 13 de durant l’any

Tenir fe és adquirir l’actitud de perdre la por. 
Avui se’ns podria dir a tots nosaltres allò de “Tingués fe, no tinguis por”.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 1,13-15.2,23-24)
Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 8,7.9.13-15)
Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 5,21-43)
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.» Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent. [Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona.» A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?» Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau». Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por.» I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.» Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’ A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.
Homilia:
Si diumenge passat parlàvem de la fe, si voleu de la poca fe, del grup de deixebles, avui l’Evangeli ens parla de la molta fe de deus persones, Jaire i la dona. Dues maneres diferents d’expressar la fe en Jesús.

Jaire es presenta a Jesús mostrant una gran confiança, un gran respecte; diu l’evangeli: “se li llançà als peus”. Fa una súplica en tota l’ànima: “la meva filla està greu”.

La dona s’hi apropa d’amagat; d’aquesta dona no en sabem ni el nom. Vencent la vergonya d’una malaltia que la feia legalment impura, creu que Jesús és font de salut; una fe que és confirmada per les paraules de Jesús “la teva fe t’ha salvat”.

De quina fe parla? Aquella dona no creia pas en unes veritats que són les que nosaltres proclamem cada diumenge en el Credo! Té una convicció molt forta. Això sí, com la que hem escoltat a la primera lectura. Acostant-se a Jesús s’acosta a Déu que és font de vida.

Els que anuncien a Jaire que la seva filla és morta deixen entendre que ja tot s’ha acabat, que no cal amoïnar a Jesús, no hi ha res a fer. Però és Jesús que s’avança a la reacció de Jaire: “Tingués fe i no tinguis por”. Tenir fe és, doncs, adquirir aquella actitud de perdre la por. La dona es presenta d’amagat.

Jesús avui ens diu que la mort no té la darrera paraula. Pau, a la segona lectura, anima als cristians de la ciutat grega de Corint a col·laborar en la col·lecta en favor de la comunitat de Jerusalem, i els recorda la manera de fer de Jesús: “Ell que és ric es va fer pobre per nosaltres per enriquir-nos a tots”. Compartir és, doncs, una manera de créixer, no de minvar.

La primera lectura ens ha introduït en el que després hem escoltat a l’evangeli. Déu vol que l’home visqui. Déu no vol la mort. La mort ha entrat al món per obra del maligne. Déu ens ha fet a semblança seva. La mort ha estat vençuda en la creu. Nosaltres no creiem en un Déu de morts sinó de vius.

Som deixebles d’un ressuscitat. I aquí, cada diumenge, celebrem el dia de la Resurrecció. Hauríem de veure quina repercussió té això en la nostra vida, en la nostra fe; doncs, les dificultats, els contratemps posen a prova la nostra fe. I a l’hora poden potenciar la nostra fe.

No es tracta solament de demanar que se’ns estalviï la creu, sinó de demanar com ho hem de fer per acceptar-la amb fe. Sabem que el Senyor no ens abandona, no vol la nostra mort, vol que visquem. Això ens demana una fe ferma, una fe ferma en l’abundor i en l’escassedat. Davant dels moments difícils és qüestió de mantenir-nos també ferms en allò que creiem. Allò que Jesús diu a la dona i a Jaire: “Tingués fe, no tinguis por”.

Que aquesta eucaristia que ara celebrem ens ajudi a intensificar la nostra fe que es fonamenta en Jesús vencedor del mal, del pecat, per tant de la mort. Tenir fe és adquirir l’actitud de perdre la por.


Avui se’ns podria dir a tots nosaltres allò de “Tingués fe, no tinguis por”.

dijous, 25 de juny de 2015

Tots tenim alguna cosa per agrair; més d’una vegada hem experimentat l’auxili de Maria en les nostres necessitats.

Mn. A. Roquer. Missa de l’aparició. Missa votiva de “Maria, auxili dels cristians”
Homilia:
L’Església, moltes vegades, ha experimentat l’auxili de Maria en mig de diferents dificultats. Ja des del principi invoca Maria com a auxili dels cristians. Quan el papa Pius VII fou foragitat de Roma per la força de les armes, s’establí com a festa el dia de “Maria, auxili dels cristians”; la primera vegada que se celebrà fou un 24 de maig del 1814.

La primera lectura ens recorda la lluita del començament entre la dona i la serp. I ressonen les paraules amenaçadores a la serp temptadora: “Faré que sigueu enemics tu i la dona, el teu llinatge i el d’ella”. L’evangeli ens recorda l’auxili de Maria per l’Església. Els textos de la missa d’avui celebrem que Déu hagi fet de la Verge Maria, la mare del fill de Déu, la dona sense pecat. I ha esdevingut així auxili de tot el poble cristià.

A la primera lectura ressonen les paraules amenaçadores de Déu a la serp. I el primer anunci de la victòria d’aquest fill de dona: “Faré que sigueu enemics tu i la dona, el teu llinatge i el d’ella. Ella t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló”. I l’evangeli recorda l’auxili de la Mare de Déu que sempre ha estat amatent a les necessitats dels fills.

Per això avui nosaltres, com a Església que som, també experimentem l’auxili de la Mare de Déu en mig de dificultats. I aquest Santuari n’és un bon exemple. També un dia, per a la ciutat de Reus, un dia fou auxili del poble cristià. I avui encara ho és. Tots tenim alguna cosa per agrair; més d’una vegada hem experimentat l’auxili de Maria en les nostres necessitats.

Nosaltres sabem perquè mantenim ferma aquesta costum d’assistir a la missa de set el dia 25 de cada mes. No és només un costum, no és només una tradició; és més! És un agraïment. No és una pregunta: Per què vas a aquesta missa tan matí? No! És una resposta; una resposta que va més enllà de convertir l’aigua en vi com a Canaan.


Si els nuvis de Canaan va restar agraïts, nosaltres més!

diumenge, 21 de juny de 2015

Lectures i homilia del diumenge 12 de durant l’any

Les seves paraules, la seva persona, perquè és Ell qui ens ha embarcat en aquell camí de la fe, és el que dóna confiança.
Mn. A. Roquer 
Lectura del llibre de Job (Jb 38,1.8-11)
El Senyor, des de la tempesta, digué a Job: «¿Qui posà les portes que limiten la mar quan naixia plena d’insolència, i jo la vestia amb les boires i li donava, per bolquers, la nuvolada? Jo vaig retallar les seves vores i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: Fins aquí et permeto de venir, no més enllà. Atura la insolència de les teves ones.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,14-17)
Germans, l’amor que el Crist ens té ens obliga: hem de reconèixer que un ha mort per tots. I és que tots han mort, però ell ha mort per tots, perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat. Per això nosaltres, des d’ara, ja no valorem ningú per la seva condició mortal, i si en altre temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,35-41)
Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra riba.» Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d’ells seguien també altres barques. Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?» Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l’aigua: «Calla i estigues quieta.» El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?» Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»
Homilia:
La narració de l’evangelista sant Marc d’avui té, diria, la frescor d’un relat contat per un testimoni directe. Avui l’Evangeli ens posa al davant, diria, la limitació de la naturalesa humana. El relat de Job a la primera lectura i la tempesta calmada en són un bon exemple.

Moltes vegades hem experimentat desànim, por, dubte... com si el Senyor dormís, com si ens hagués abandonat. Job experimenta el mal en la pròpia carn; i davant d’aquesta realitat reprèn a Déu la seva desgràcia. La resposta de Déu no es fa esperar i ara recrimina a Job la seva desconfiança. A l’Evangeli veiem com Jesús fa passar amb la barca als deixebles cap “a l’altra riba”. Jesús ens demana anar sempre més enllà de les nostres pròpies seguretats, de ser atrevits, agosarats. Ell sap que som persones que volem seguretats, que volem tranquil·litat. Jesús demana un pas una mica més enllà. I sorgeix la tempesta... i Jesús dorm!

No ens ha passat a nosaltres que davant d’alguna dificultat sembla talment que Jesús dorm? Sembla que es desentengui de nosaltres. Sabem que no és pas així. En escoltar el clam del deixebles es desperta i fa callar les onades, torna la calma; però recrimina la poca fe dels seus.

És veritat que en els moments difícils estem com encegats en la realitat que ens ha tocat viure; però el Senyor és al nostre costat, però dorm. I això ens fa pensar que no hi és. Davant d’una situació difícil ens veiem sols davant del silenci de Déu.

Potser també nosaltres som gent de poca fe. L’angoixa dels deixebles expressada en aquell clam “ens enfonsem” contrasta amb aquella serenor de Jesús. Les seves paraules, la seva persona, perquè és Ell qui ens ha embarcat en aquell camí de la fe, és el que dóna confiança. Ens en fiem? Aquesta és la gran pregunta que hem d’anar responent. On es recolza realment la nostra fe. De què o de qui tenim por? De les ones? O de Jesús?

Jesús dormint a la barca és el signe de la confiança absoluta en Déu, el nostre pare, que no vol pas que ens enfonsem. L’antídot de la por no és la seguretat humana, és la fe; una fe que demana que ens arrisquem, que siguem atrevits, agosarats.

Jesús es desvetlla i fa que el vent es calmi. Es tracta d’una paraula d’ànim davant de qualsevol contratemps. L’evangeli d’avui ens diu que tinguem confiança, que confiem en Déu també a l’hora de la dificultat. És molt fàcil creure quan totes ens ponen!

Què preval en nosaltres? La por? La confiança? Tenim un bon exemple en el que ens diu l’apòstol Pau. Ell, al convertir-se, ha aprés a confiar en l’amor de Crist que estima a tothom. És l’amor en que som estimats que fa pujar a Pere a la barca i és amb aquesta força que ens podem arriscar.

La fe ens diu que no hem de demanar solucions miraculoses per als problemes de cada dia; sinó viure’ls en confiança, sense perdre la pau. És tan fàcil pensar que ens enfonsem!


Que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi a ser persones d’una fe autèntica, d’una fe ferma. La fe és ferma també potser quan hi ha dificultats.

diumenge, 14 de juny de 2015

Lectures i homilia del diumenge 11 de durant l’any

Només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts.
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)
Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)
Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.» Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.» Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
Homilia:
Una homilia sobre les paràboles és més delicada del què sembla. Ens podem quedar en la bellesa de la descripció que hem escoltat a l’Evangeli i no anar a fons en allò que ens vol dir, més que no pas en allò que realment ens diu. Jesús no s’entretenia només a explicar anècdotes.

Tant la paràbola de la llavor que creix tota sola com la del gra de mostassa les hem escoltat moltes vegades. Amb tot, allò que convé no és quantes vegades les hem escoltat, sinó si les hem entès, i més, si les posem en pràctica. D’entrada podem observar com a partir de les coses que semblen petites es pot arribar a fer coses molt grans. Ho diem d’una manera popular: al pot petit hi ha la bona confitura.

Segurament el nostre dia a dia no és massa emocionant; allò que fem quotidianament no té res d’extraordinari. Sembla que allò que és important ha de ser extraordinari. Doncs la llavor petita d’extraordinari no en té res. D’aquí el contrast volgut, és la diferència que hi ha entre la llavor i l’arbre que creix.

Tot allò que fem per construir el regne de Déu potser, doncs, no depèn de nosaltres només. Aquest potser és un error, hi caiem sovint. Pensar que tota l’acció pastoral de l’Església depèn de nosaltres és un error; depèn de la llavor. Treballar per fer possible el regne de Déu però conscients que no depèn només de nosaltres; som instruments de Déu i ell se serveix de nosaltres per a que el regne de Déu es vagi fent realitat. La paràbola ens fa veure molt més l’acció silenciosa de Déu, que és el qui en el fons la fa créixer.

Això mateix que diu Jesús en la paràbola ho expressa sant Pau quan recorda que ell havia plantat: “Apol·lo havia, regat però Déu havia fet créixer”. Així Pau treu protagonisme al qui planta per donar-lo a aquell que fa créixer. El sembrador no dóna la força per créixer.

Avui se’ns convida a mantenir les coses amb humilitat, que vol dir amb sinceritat. A no cansar-nos; a sembrar sempre, ni que estiguem al mes de juny. Si el que sembrem és bona llavor, ni que sigui amb mitjans molt pobres, molt rudimentaris, donarà el seu fruit perquè té la força de Déu.

El món d’avui ens ha acostumat a valorar l’eficàcia, el rendiment, i correm el risc de perdre el valor de la gratuïtat. Vivim calculant allò que podem collir, allò que podem treure del nostre esforç. El negoci és el negoci. La cultura que vivim ens prepara per al rendiment. Calculem el que sembrem abans de sembrar i tot. Llavors perd importància la lloança a Déu, la fe, la contemplació; i correm el risc de valorar les persones només per la productivitat, per la utilitat, no per elles mateixes.

I només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts. O de la celebració de l’Eucaristia aquí cada diumenge, o del temps dedicat a la pregària; o l’amor, perquè Déu ens estima. Justament només des de la gratuïtat podem donar sentit de plenitud a la nostra vida.

Som impacients. Volem que la figuera doni fruits quan jo tinc ganes de menjar figues, no quan és el temps de les figues madures. L’esperança certament és una virtut.

Demanem avui en aquesta celebració que tinguem un cor humil, confiat i esperançat.


Qui es podia imaginar que de la mort en creu en naixeria la vida?