SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA
Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari

Pregària per les vocacions (21-11-2019) al Santuari
Cadena de pregària del secreteriat per les vocacions de l'arquebisbat de Tarragona.

diumenge, 29 de març de 2015

Lectures i homilia de la missa de Passió

Allò que és realment extraordinari és que avui nosaltres, tota l’Església, ho confessem: ha mort per nosaltres! Ha mort per salvar-nos a tots nosaltres, per salvar-nos a tots de la nostra pròpia mort.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 50,4-7)
El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.
PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST SEGONS SANT MARC
C:              Arribaren en una propietat anomenada Getsemaní i Jesús diu als deixebles:
+:              “Seieu aquí mentre jo prego”.
C:              Prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà de sentir-se esglaiat i abatut. I els digué:
+:              “Sento una tristor a l’ànima com per a morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu”.
C:              Ell s’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s’allunyés d´ell aquella hora. Deia:
+:              “Abbà, Pare, a vós tot us és possible: allunyeu de mi aquest calze. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu”.
C:              Després va cap els deixebles i els troba adormits. Diu a Pere:
+:              “Simó, dorms? No has estat capaç de vetllar ni una hora? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L’esperit està decidit a tot; però l’home és feble”.
C:              Se n’anà una altra vegada i pregà repetint les mateixes paraules. Després tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven, i no sabien què respondre-li. Ve després per tercera vegada i els diu:
+:              “Ja podeu dormir tranquils. És massa tard. Ha arribat l’hora, el Fill de l’home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí”.
C:              Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presentà Judes, un dels dotze. L’acompanyava gent armada amb espases i garrots que venia de part dels grans sacerdots i notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya:
S:               “És aquell que jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben segur”.
C:              Tot seguit se li acosta i li diu:
S:               “Rabí”.
C:              I el besà. Ells detingueren Jesús. Però un dels presents desembeinà l’espasa i, d’un cop, tallà l’orella  al criat del gran sacerdot. Jesús els digué:
+:              “Heu vingut a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu amb vosaltres al temple ensenyant i mai no em detinguéreu. És que s’havien de complir les Escriptures”.
C:              Llavors tots el deixaren sol i fugiren. El seguia un jove cobert només amb un llençol, i el van agafar; ell deixà el llençol i fugí tot nu.
C:              S’endugueren Jesús al palau del gran sacerdot, i s’hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere els seguia de lluny fins el pati interior del palau del gran sacerdot, i s’estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè, tot i que eren molts els que declaraven en fals contra ell, les seves declaracions no concordaven. També s’alçaren alguns que presentaven aquesta falsa acusació:
S:               “Nosaltres vam sentir que deia això: Jo destruiré aquest santuari, fet de mà d’home, i en tres dies en construiré un altre, no fet de mà d’homes “.
C:              Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot s’aixecà, es posà al mig  i preguntà a Jesús:
S:               “¿No et vols defensar de res? Què ens dius de les acusacions que et fan aquests testimonis?”.
C:              Però ell callava i no es defensava de res. Llavors el gran sacerdot li va fer aquesta altra pregunta:
S:               “¿Ets tu el Messies, el fill d’aquell que és Beneït?”.
C.              Jesús respongué:
+:              “Sí que el sóc, i veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint enmig dels núvols del cel”.
C:              Però el gran sacerdot s’esquinçà els vestits tot dient:
S:               “¿Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos heu sentit la blasfèmia. ¿Què us en sembla?”.
C:              Tots va sentenciar que mereixia pena de mort. Alguns començaren a escopir-lo, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li:
S:               “Profetitza”.
C:              I els guardes li donaven bufetades.
C:              Mentre Pere era a baix, al pati, ve una de les criades del gran sacerdot i, en veure’l allà escalfant-se, se’l mirà bé i diu:
S:               “Tu també hi anaves amb el Natzarè, amb Jesús”.
C:              Però ell ho negà i digué:
S:               “No sé res d’això de què em parles”.
C:              Sortí fora, cap el vestíbul, i el gall cantà; i la criada, en veure’l, començà una altra vegada a dir als qui eren allà:
S:               “Aquest home és d’ells”.
C:              Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allà li tornaren a dir:
S:               “Segur que ho ets. Se’t coneix fins i tot que ets galileu”.
C:              Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home de qui parlaven. En aquell moment el gall cantà una altra vegada, i Pere es recordà que Jesús li havia dit: “Abans del segon cant del gall m’hauràs negat tres vegades”, i esclatà en plors.
C:              Tot seguit, de bon matí, els grans sacerdots amb els notables del poble i els mestres de la Llei i tot el sanedrí, celebraren una sessió, encadenaren Jesús, el dugueren i l’entregaren a Pilat. Pilat l’interrogà:
S:               “¿Ets tu el rei dels jueus?”.
C:              Ell li respongué:
+:              “Sí, teniu raó”.
C:              Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat li preguntà altra vegada:
S:               “¿No et vols defensar de res? Mira quantes acusacions et fan”.
C:              Però Jesús no li respongué res més, tant, que Pilat n’estava sorprès. Cada any per la festa, Pilat els indultava el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els revoltosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, pujà i començà a demanar a Pilat que els concedís el que solia fer. Pilat els digué:
S:               “¿Voleu que us indulti el rei dels jueus?”.
C:              Perquè s’adonà que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots excitaren la gent perquè fessin indultar Barrabàs. Pilat tornar a parlar-los i els deia:
S:               “I de Jesús que teniu per rei dels jueus, què n’he de fer?”.
C:              La gent cridà:
S:               “Crucifiqueu-lo!”.
C:              Pilat els deia:
S:               “¿Per què? ¿Quin mal ha fet?”.
C:              Ells cridaven més fort:
S:               “Crucifiqueu-lo”.
C:              Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs, i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, perquè el crucifiquessin.
C:              Els soldats els conduïren a l’interior del pati del palau, que és el pretori, convocaren tota la tropa, el vestiren de porpra, el coronaren amb una corona d’espines que havien teixit i es posaren a saludar-lo:
S:               “Salve, rei dels jueus”.
C:              Després li pegaven al cap amb una canya, l’escopien i s’agenollaven com si li fessin homenatge. Acabada la burla, li tragueren el vestit de porpra, li posaren els seus vestits, i se l’endugueren fora per crucificar-lo.
C:              I obligaren a carregar-se la creu de Jesús un tal Simó de Cirena, pare d’Alexandre i de Rufus, que passava tornant del camp. Portaren Jesús a l’indret del Gólgota, que, traduït, vol dir lloc de la Calavera.
C:              I li oferiren vi adobat amb mirra, però no en va prendre. El crucificaren i es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus, a veure què treia cadascun. Era mig matí quan el crucificaren. En un rètol constava la causa de la seva condemna: “El rei dels jueus”. Juntament amb ell crucificaren dos bandolers, un a la seva dreta i un altre a la seva esquerra.
C:              Els qui passaven l’insultaven, movien el cap amb aire de mofa i deien:
S:               “Ah, tu que vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t tu mateix i baixa de la creu”.
C:              També se’n burlaven els grans sacerdots, comentant amb els mestres de la Llei:
S:               “Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix. El Messies, el rei d’Israel que baixi ara de la creu i nosaltres, quan ho veurem, creurem en ell”.
C:              També li feien retrets, els qui havien estat crucificats amb ell.
C:              Arribat el migdia s’estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. I a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força:
+:              Elohi, Elohi, ¿lamà sabactani?”.
C:              Que traduït vol dir:
+:              “Déu meu, Déu meu, ¿perquè m’heu abandonat?”.
C:              Alguns dels qui eren allí deien:
S:               “Mireu com crida Elies”.
C:              Un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d’una canya perquè begués, i deia:
S:               “Deixeu, a veure si ve Elies a desclavar-lo”.
C:              Jesús llançà un gran crit i expirà.
C:              En aquell moment la cortina que tancava el santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió     que estava dret davant d’ell, quan veié com havia expirat digué:
S:               “És veritat; aquest home era Fill de Déu”.
C:              També hi havia unes dones mirant-s’ho de lluny. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el menor i de Josep, i Salomé, que havien seguit Jesús quan era a Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos; n’hi havia també moltes altres, que havien pujat amb ell a Jerusalem.
C:              Ja cap al tard, com que era divendres, a punt de començar el repòs del dissabte, Josep d’Arimatea, membre honorable del sanedrí, que esperava també el Regne de Déu, va atrevir-se anar a trobar Pilat i a demanar-li el cos de Jesús. Pilat s’estranyà que ja fos mort. Cridà al centurió per informar-se’n, i un cop ho sabé per ell, donà el cos a Josep. Josep comprà un llençol, desclavà Jesús, l’amortallà amb el llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca. Després féu rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria de Josep miraven on l’enterraven.
Homilia:
Hem començat la celebració d’avui amb una alegria sobretot per als infants; reproduint aquella escena de l’entrada de Jesús a Jerusalem. Però la festa d’avui té un color diferent. Són dies de passió.

D’aquesta lectura, sòbria i impressionant que acabem d’escoltar, quedem-nos, si voleu, només amb unes paraules colpidores de Jesús a la creu: “Déu meu, Déu meu per què m’heu abandonat?”. Aquí hi ha tota la força dramàtica del Calvari. Jesús no només està a la creu despullat de vestits, sinó també despullat i sol d’aquells que deien que l’estimaven. Fins i tot es troba abandonat de Déu. Aquestes paraules són la síntesi de tot el drama humà. Són crits, a vegades, de desesperació, d’angoixa. ¿Qui de nosaltres no ha dit a Déu alguna vegada que escoltés la seva pregària en la tribulació amb la impressió de no ser escoltat?

Però en aquesta situació límit hi ha també una confessió de fe. És el Centurió que només té una paraula; també una paraula desconcertant. Diu: “És veritat. Aquest home era el fill de Déu”. Ja està tot dit: confessar Jesús com a fill de Déu justament perquè ha mort d’aquesta manera, perquè no ha passat res d’extraordinari en la seva mort com aquells jueus esperaven.

Allò que és realment extraordinari és que avui nosaltres, tota l’Església, ho confessem: ha mort per nosaltres! Ha mort per salvar-nos a tots nosaltres, per salvar-nos a tots de la nostra pròpia mort.


Aquest Diumenge de Rams amb el qual comencem la Setmana Santa quedem-nos, germans, amb aquests dos trets: “Déu meu per què m’heu abandonat?” i nosaltres, com el Centurió contemplant la seva mort i desconcertats, perquè no ho acabem d’entendre, només podem dir: realment aquest home era el fill de Déu.

dimecres, 25 de març de 2015

Homilia de la missa de l'aparició. Diada de l’Anunci del Senyor.

Que Maria ens sigui mestra que ens ensenya com es fa per respondre a la voluntat del Senyor.
Mn. A. Roquer

Homilia:
Tot i que avui és dia 25 de març, i aquí al Santuari de Misericòrdia, celebrem una festa del Senyor; i això s’anuncia la diada d’avui: Anunci del Senyor. Però aquesta festa també té un protagonista especial per a nosaltres, perquè és a Maria a qui s’anuncia l’encarnació.

El còmput exacte de 9 mesos abans de Nadal, abans del naixement. Sant Agustí és el primer que parla d’aquest dia com el dia de la concepció del Senyor a les entranyes de la Verge Maria. Les fonts més antigues d’aquesta festa, que durant molts segles va ser dia festiu, ja són del segle VI.

Una escena ben coneguda la de l’Anunciació. I, potser vés a saber, de tant coneguda poc celebrada. Hem de dir que totes les festes del Senyor venen de la festa d’avui. I allò que és més admirable, i potser poc valorat per massa conegut fins i tot, és aquell “Déu te guard, plena de gràcia”.

No és que Maria sigui plena de gràcia; és l’única que és plena de gràcia! Per això és tan adient, avui, celebrar justament aquesta festa aquí, al nostre Santuari de la Mare de Déu. On Maria, segons la tradició, mostrar el seu amor de mare a la ciutat de Reus. Doncs “Beneïda sou vós entre totes les dones” diguem-li avui nosaltres; nosaltres que com un dia diu l’àngel a la casa de Natzaret.

Maria és la primera en donar un sí total al voler de Déu. Al contrari d’Eva, la del primer no. La primera de tots els creients, Maria: “Que es faci en mi segons la teva paraula”. Ben cert, com ens diu l’Evangeli, Maria va trobar en aquestes paraules tot el sentit de la seva vida. Sap com és i sap qui és Déu. “Sóc l’esclava del meu Senyor”. Sentiment estrany a vegades per a nosaltres, acostumats a tenir tan bona opinió de nosaltres mateixos. L’àngel la conforta: “No tinguis por, Maria”. Per això pot respondre a l’àngel: “Sóc l’esclava del Senyor; que es compleixin en mi les seves paraules”.

Maria sap dir sí perquè se sap estimada per Déu. La primera creient, la perfecta deixebla. Ella que ho sap fer que ens faci a tots nosaltres deixebles fidels del Senyor; oïdors eficaços de la seva paraula; oïdors i amb una resposta sempre positiva. “Que es faci en mi segons la teva paraula”.


És així com celebrem avui amb profit aquesta festa. Que Maria ens sigui mestra que ens ensenya com es fa per respondre a la voluntat del Senyor.

diumenge, 22 de març de 2015

Lectures i homilia del diumenge 5 de Quaresma

Donar i rebre estan relacionats. L’home guanya la seva vida a mesura que és capaç de donar-la. 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,31-34)
Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que pactaré amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà una aliança nova. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig donar la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo era el seu amo, diu l’oracle del Senyor.
L’aliança que jo pactaré després d’aquells dies amb el casal d’Israel serà aquesta, diu l’oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: «Coneixeu qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran; del més petit al més gran, diu l’oracle del Senyor, ja que els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,7-9)
Germans, Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.
Evangeli segons sant Joan (Jn 12,20-33)
En aquell temps, alguns d’entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús.» Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
»En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom.» Una veu va dir del cel estant: «Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré.» La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.» Deia això indicant com havia de ser la seva mort.
Homilia:
La litúrgia d’aquest diumenge de Quaresma ens fa considerar el significat profund de la mort de Jesús, que és una mort salvadora. Per amor s’ha entregat a la mort i en aquesta mort, nosaltres hi trobarem la vida. La nostra vida té un preu car!

Donar i rebre estan relacionats. L’home guanya la seva vida a mesura que és capaç de donar-la. És l’exemple del gra de blat que si no mor, no es podreix, no donarà una espiga que són molts grans de blat. No es tracta del que deixa enrere el que mor, sinó el que guanyen tots aquells per aquest camí. L’anunci de la mort salvadora de la creu és per als oients del temps de Jesús, i també per als d’ara, molt difícil de comprendre.

La natura, amb l’anunci de la primavera, que aquests dies estem vivint, ens convida a un canvi. Jeremies ens ha dit: “Vindran dies que pactaré amb ells una aliança nova. Posaré la meva llei en el seu cor, l’escriure en el seu interior. Jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble”.

Posem ma de l’evangeli. Aquest evangeli no sempre s’ha entès bé del tot. Ningú pot pensar, com algunes vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill com un preu que s’ha de pagar, com un rescat. Déu no és un déu que demani el dolor i la mort. El nostre Déu és el déu de vida; Déu és un déu ple de misericòrdia. I si el seu Fill va a la creu és perquè va voler ser misericordiós i va manifestar quin era el voler de Déu. L’al·legoria del gra de blat, en aquest sentit, és ben expressiva: si no mor, no dóna fruit; el fruit comença en el gra que es mor.

I aquesta és la gran paradoxa de l’Evangeli; la que explica, amb sentit, la mort de Jesús: “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida”. Tot aquell que es posi a favor de la vida haurà de tastar situacions de mort. L’obediència a la voluntat del Pare serà font de vida ni que passi pel Calvari.

A la carta dels hebreus que hem escoltat hi veiem un Jesús que té por; crida, plora, demana. Uns grecs que havien pujat a Jerusalem per la festa demanen veure Jesús. Hem sentit dir de Jesús coses meravelloses podrien dir; esperem alguna cosa sensacional, un espectacle. Però en aquells grecs i també en nosaltres, la vida no sempre és una resposta a allò que nosaltres volem, a allò que nosaltres esperem, a allò que nosaltres ens plau. Quan el gra de blat es podreix, es podreix però no es perd, es guanya una espiga.

Llavors què és morir? què és viure? què es guanyar? què és perdre? Hi ha poques frases més desafiants que aquesta: “Si el gra de blat no mor no dóna fruit”. És una bona lliçó: no es pot donar vida si no és al preu de donar la pròpia mort. La vida és fruit de l’amor, i neix en la mesura que som capaços de donar.

Hi ha un sofriment inevitable, fruit de la nostra condició humana. Cert! Hi ha també un sofriment que és fruit del nostre egoisme. Aquell que estima es fa vulnerable, estimar comporta sofriment, però l’únic sofriment amb sentit.


Però per a nosaltres, des de Jesucrist, l’horitzó sempre serà una Pasqua. Doncs que el Senyor ens concedeixi d’esperar, com cada any, la celebració de la Pasqua, perquè no hi ha Pasqua sense Divendres Sant!