diumenge, 19 d’octubre del 2014

Lectures i homilia del diumenge 29 de durant l’any


Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 45,1.4-6)
El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes.
El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes.
»Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre.»
Primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,1-5b)
Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,15-21)
En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això?: És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?» Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut.» Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?» Li diuen: «Del Cèsar.» Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.»
Homilia:
¿Qui no ha sentit mai, més d’una vegada, citar aquesta frase que acabem de sentir de l’evangeli: “Retorneu al cèsar allò que és del cèsar, a Déu allò que és de Déu”? I s’ha fet servir per a tot! I quan una cosa serveix per a tot acaba que no serveix per al que ha de servir. Vull dir que entenc que s’empri en un sentit correcte o incorrecte allò que va dir Jesús.

No és només qüestió d’establir simplement una separació de poders, el civil i el religiós. Una afirmació que avui sembla òbvia en la mentalitat d’una societat laica. És quelcom més que això. Jesús no pensa en dos mons sense connexió, el de Déu i els dels homes; ni tampoc justifica el poder del cèsar, que en aquell temps era tingut per déu.

Quina és, doncs, la intenció de Jesús? És la d’una paraula profètica, una paraula provocadora, que no pretén escapar d’un embolic o d’una pregunta tendenciosa. O Déu o el cèsar? Una falsa disputa. Caldria dir: ni Déu és el cèsar, ni el cèsar és Déu.

Jesús no va ser mai dualista; sempre es resistí a dividir la humanitat en bons i dolents, homes i dones, jueus i pagans. Ell admirà la fe d’un centurió romà, o la fe d’una dona sirofenícia, s’acostà sense prejudicis a una dona samaritana.

Des de sempre hi ha hagut tensió entre l’exercici del poder polític i del fidel creient. A la primera lectura hem vist que Cir, l’emperador, se li diu que primer és déu. Jesús sempre distingeix el nivell religiós del nivell polític, entre allò que és humà i allò que és de Déu.

Jesús ens presenta la seva missió i el seu projecte: el regne de Déu. Viure segons els criteris del regne de Déu el porta a entrar en conflicte amb els que busquen imposar el seu criteri, la seva llei, la seva norma... En canvi Jesús no imposa, no vol sotmetre ningú; Ell vol deixebles, no súbdits.

A l’evangeli hem vist com dos grups que són adversaris, enemics, tenen criteris contradictoris. El seu objectiu és ben clar, no volen saber la veritat quan pregunten, tot i que  li diuen a Jesús una veritat que ni ells mateixos es creuen: “Ensenyeu-nos de debò els camins de Déu”.

Però la mateixa moneda del tribut ho diu tot. El poder del cèsar queda ben clar a la cara de la moneda. El cèsar necessita diners per mostrar el seu poder, per realitzar les seves campanyes militars o bé per fer les seves obres magnífiques. Però una moneda no és Déu! Però tampoc és antidéu, perquè la societat no es construeix destruint la societat política. La moneda té el seu valor; i a vegades la podem donar per ajudar els pobres, per alleugerir un dolor...

Allò que ens interessa no és només si donem al cèsar allò que exigeix, que ho hem de fer sinó hi ha multa, sinó si donem a Déu allò que a Déu li correspon. Aquí hi ha el joc! Si ens ho mirem així encara avui la pregunta es pot fer igual: Donem a Déu allò que és de Déu?

Jesús, després de la seva resposta, hauria pogut donar per acabada la qüestió, només li preguntaven la seva opinió sobre un tribut, però ell vol portar als seus interlocutors a donar un pas més; com si digués: no us preocupeu només per l’aspecte polític de la vida, que hi ha de ser; poseu en joc el sentit més profund de la vida; doneu a Déu allò que és de Déu.


Tots som prou grans, tots som prou intel·ligents per saber què cal donar al cèsar i què cal donar a Déu. No cal que m’ho preguntis. La resposta la sabem tots. El que cal és donar una resposta coherent a allò que creiem.