diumenge, 21 de setembre del 2014

Lectures i homilia del diumenge 25 de durant l’any

Per la misericòrdia i la bondat de Déu
tots som cridats a la vinya del Senyor
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,6-9)
Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,20c-24,27a)
Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.

Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,1-16a)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós?

»Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»

Homilia:
I nosaltres potser faríem la mateixa observació que aquell jornaler de l’Evangeli.

És un error, que comentem a vegades sovint, creure que les paraules de Jesús no vam més enllà, simplement, d’una anècdota. La paràbola no és conte, és una lliçó! I es tracta d’aprendre-la com a lliçó.

En el cas d’avui, sobre la paràbola dels treballadors de darrera hora, el risc és situar-nos des de la perspectiva de la justícia social. Avui l’amo, una empresa, ens diria que actuar com Jesús és la ruïna de l’empresa. Un treballador ens diria que s’han de respectar les hores treballades. Quan Jesús comença dient: “Amb el Regne del Déu... Amb el Regne del cel passa...”

El llenguatge de les paraules emprat per Jesús pertany a un gènere literari; com Les Faules d’Isop. El marc de la referència és el Regne de Déu, no el camp del veí.

És molt probable que els deixebles, mentre anàvem seguint el relat, es fessin preguntes. Es tractava d’això. ¿Aquí se li acut llogar personal quan només falta una hora de sol per treballar? La sorpresa és justament aquesta: tothom espera que l’amo actuarà amb justícia i pagarà a cadascú segons les hores treballades. I la sorpresa més grossa encara és més gran: tots cobren igual! Això no és justícia! Allò que pretén Jesús és justament provocar els oients. Certament ho aconsegueix.

Al principi, no ho passem per alt, l’evangelista ha dit: “Amb el Regne del cel passa...”. El pla salvador de Déu promet la vida eterna, i no pot donar una vida eterna als darrers i dues vides eternes als de primera hora. No! Per a ells, els que murmuraven de Jesús, eren els fariseus, que eren els únics que creien que tenien dret als dons de Déu... Hi tenen dret tots, els que diuen sí a l’hora que sigui! Els pecadors i publicans també. Jesús fa una crida universal. I així tothom pot rebre l’alegria de l’Evangeli. La paràbola parla de “Regne de Déu”, no de sous.

Hi ha gent que voldria viure sense treballar. Això és molt senzill. Vivim, en part, la cultura de la subvenció. La cultura de l’esforç està en crisi. Per la misericòrdia i la bondat de Déu tots som cridats a la vinya del Senyor; alguns des del primer moment, i hem tingut aquesta sort (perquè suposo que és una sort), la immensa sort i immerescuda sort de tenir fe des de primera hora; i tenim segura la recompensa del nostre esforç, de saber que Déu ens estima, que és una sort, la sort de passar tot el dia amb l’esperança que Déu ens ha donat; d’altres potser mai, o només al final de la vida, descobriran l’amor de Déu que vol feliços a tots, perquè tots som els seus fills.


Ara nosaltres, com sant Pau, us ho demano (com deia ell) que portem una vida digna de l’evangeli de Jesucrist; que no visquem de ser cristians com una càrrega feixuga, com un pes, com un dia de segar. Una vida que ens fa renunciar a tot allò que és bo de la vida, pensem. Què és com, a vegades, alguns ho fan així. Ben el contrari... que Déu ens estima i també contents que Déu estimi a tothom, també els de darrera hora, també a aquells que jo no estimo. Qui pot posar límits a l’amor? I si és l’amor de Déu, encara menys.