diumenge, 17 d’agost del 2014

Lectures i homilia del diumenge 20 de durant l’any

Mateu ens ha deixat ben clar la universalitat de la fe.
Ha obert la porta de la fe a tots aquells
que hi vulguin entrar, siguin d’on siguin.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 56,1,6-7)
Diu el Senyor: «Compliu els vostres manaments, obreu el bé, que està a punt d’arribar la meva salvació, i de revelar-se la meva bondat. Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 11,13-15.29-32)
Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns. Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin? No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres; igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients. Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 15,21-28)
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada.» Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar.» Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.» Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me.» Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.» Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.» Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.» I a l’instant es posà bona la seva filla.
Homilia:
Els textos que acabem de llegir de la Paraula de Déu, avui, tenen un fil conductor i és l’obertura de la Salvació a tots els pobles del món. El profeta Isaïes ens ha dit: “El Senyor deixa entrar a la muntanya santa els estrangers”. Jesús, a l’evangeli, es retira a la regió pagana de Tir i de Sidó, que avui correspondrien a El Líban. I sant Pau s’adreça als que no són jueus.

El terme estranger avui vol dir aquell que no resideix al nostre territori, ve d’altres llocs; i sobretot ara, els que venen a l’estiu a passar la temporada aquí a casa nostra. En temps de Jesús, l’estranger era qui no formava part del poble escollit, d’Israel; per tant era, en principi, un enemic. I així s’explica la reacció dels deixebles amb la dona cananea, estrangera: “Deixeu-la; no és dels nostres.”

Però allò que se’ls fa més difícil d’entendre és la reacció de Jesús: “Únicament he estat enviat a les ovelles del poble d’Israel”. Però la reacció de la dona cananea encara és més sorprenent; la seva súplica té més força que la norma establerta; la dona cananea té una gran fe. Els que avui, molt sovint, afirmen que han perdut la fe, potser, han començat per perdre la pregària: no demanen res! La pregària demana humilitat; no hi pot haver fe sense humilitat.

Sembla, a primer cop d’ull, que aquella dona no tingui cap dret a la Salvació, però les seves llàgrimes tenen més força que les lleis establertes pels homes: “Senyor compadiu-vos de mi”. I així comencem nosaltres també la nostra celebració cada diumenge, invocant la pietat de Déu sobre nosaltres dient. “Senyor, diem, tingueu pietat”.

Convé enfocar bé la doble intenció de l’evangelista Mateu al deixar escrit aquest fragment d’Evangeli. Per un cantó hi veiem la incredulitat del poble jueu; fins i tot, ho hem de dir, la poca fe dels seus apòstols. I per l’altre cantó veiem la fe d’aquella dona estrangera; que és un contrast amb el primer.

La intenció de Mateu es dirigeix als cristians convertits en el món pagà. Aquesta és la intenció amb la qual escriu el seu Evangeli. Jesús deixa entreveure que el seu missatge, la seva salvació va destinada a tothom. Això ens ha d’interrogar. No ens n’adonem prou de la gran sort que tenim d’haver rebut el do de la fe des del nostre baptisme. No sé si som prou conscients de ser uns privilegiats... i ens sentim contents de ser convidats, sense cap mèrit nostre, a la taula del Senyor.

Jo diria: Gràcies, dona cananea, que no sabem com te dius, però has donat volada a la nostra fe; que nosaltres tampoc érem del poble escollit, però, com tu, som del poble de la fe.

A Natzaret, Jesús no hi va poder fer cap miracle tot i que era el seu poble; a causa, diu, “de la poca fe”. La cananea, en canvi, que no és del poble escollit ha entrat de ple, per la seva fe, a formar part del poble dels que creuen. “Dona quina fe que tens!”.


Mateu ens ha deixat ben clar la universalitat de la fe. Ha obert la porta de la fe a tots aquells que hi vulguin entrar, siguin d’on siguin. “Vindran d’orient i d’occident" i s’asseuran a taula com nosaltres ho fem avui!