diumenge, 28 de setembre del 2014

Lectures i homilia del diumenge 26 de durant l’any

“Veig el bé que hauria de fer i en canvi faig el mal que sé que no hauria de fer”.
La paraula Amén significa un sí a tot allò que hem escoltat o tot allò que acabem de pregar.
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 18,25-28)
El Senyor diu: «Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor. Poble d’Israel, escolta bé això que et dic: ¿No és la vostra manera d’obrar, i no la meva, la que va desencaminada? Si el just deixa d’obrar el bé, comet el mal i mor, morirà per culpa seva. Però si el pecador es converteix, deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat, salvarà la seva vida. Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà de la mort.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,1-11)
Germans, per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres.
Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.]
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 21,28-32)
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home que tenia dos fills va dir al primer: “Fill meu, vés a treballar a la vinya, avui.” Ell respongué: “No hi vull anar.” Però després se’n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: “Hi vaig de seguida, pare.” Però no hi anà. Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?» Li responen: «El primer.»
Jesús els diu: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d’ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l’heu cregut, mentre que els publicans i les dones de mala vida sí que l’han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure’l.»
Homilia:
Avui acabem d’escoltar la segona de les tres paràboles de la vinya recollides a l’evangeli de Mateu, que és l’evangelista que llegim enguany. Jesús, si us hi heu fixat, comença amb una pregunta... i directa: “Què us en sembla?”. Això vol dir que les paràboles demanen una resposta.

Si centrem aquesta paràbola en el seu context, quan va ser pronunciada, entendrem més coses. Jesús acaba d’expulsar els mercaders del Temple, ha maleït aquella figuera perquè no dóna fruit, les autoritats han demanat a Jesús amb quin dret diu i fa això. Ens trobem per tant en un context de forta tensió. Jesús respon amb tres petites paràboles. El fil conductor de totes tres és la vinya, símbol del poble d’Israel, del poble de Déu. La Passió és a prop, Jesús sap que serà rebutjat per la gent del seu poble. Així podem ben dir que la mort de Jesús dóna un tomb a tota la història de la humanitat.

Un cop Jesús ha acabat de narrar la paràbola de l’home que envia els seus dos fills a la vinya, fa una pregunta: “Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”. Per respondre correctament no cal ser molt intel·ligent, el mateix relat ja deixa ben clara quina ha de ser la resposta; no hi ha volta de full: el que hi va anar. No es tracta, doncs, només de saber triar entre el bé i el mal, sinó el que cal és fer el bé i no el mal. “No són els que diuen Senyor, Senyor els que entraran al regne del cel, sinó els que fan la voluntat del meu Pare”. No són els que diuen Pare Nostre, sinó els que el tenen realment com a pare. Pobre de l’autosuficient amb la seva fe.

I ara ve el tro final, com la traca de la festa major: “els publicans i les dones de mala vida (per dir-ho amb una paraula més fina) us passaran al davant cap el regne de Déu”. Això és molt gruixut! Això no ho diu un rector que està enfadat, no! Això és l’Evangeli, i aquí radica la dificultat amb la qual ens enfrontem a la nostra vida cristiana cada dia. Sant Pau ens ho acaba de dir amb aquesta cèlebre frase: “Veig el bé que hauria de fer i en canvi faig el mal que sé que no hauria de fer”. La fe no és només està d’acord amb l’Evangeli, no és una adhesió a allò que ens han dit, és encara menys un aplaudiment a allò que ha dit Jesús. Hi ha una paraula a les celebracions cristianes que no s’ha traduït. És la paraula Amén, que significa un sí a tot allò que hem escoltat o tot allò que acabem de pregar.

Ara entenem que l’Evangeli mostri els més grans pecadors més a prop del Regne, perquè  no són lloats perquè són pecadors sinó perquè reconeixen el pecat, perquè han cregut.

Sant Pau ens ha donat la clau per entendre el camí: “Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist”. La fe no pot ser una pàtina a la nostra vida, ha de ser una altra vida; una pàtina de fe cristiana no ens farà més bons cristians. No és una capa de fe cristiana allò hem de tenir. I ens ho han dit ben clar avui; i ho sabem de tota la vida.


Moles vegades, diu la dita, que de bones intencions (això sí bones intencions) però l’infern n’està ple!

diumenge, 21 de setembre del 2014

Lectures i homilia del diumenge 25 de durant l’any

Per la misericòrdia i la bondat de Déu
tots som cridats a la vinya del Senyor
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 55,6-9)
Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 1,20c-24,27a)
Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.

Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 20,1-16a)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós?

»Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.»

Homilia:
I nosaltres potser faríem la mateixa observació que aquell jornaler de l’Evangeli.

És un error, que comentem a vegades sovint, creure que les paraules de Jesús no vam més enllà, simplement, d’una anècdota. La paràbola no és conte, és una lliçó! I es tracta d’aprendre-la com a lliçó.

En el cas d’avui, sobre la paràbola dels treballadors de darrera hora, el risc és situar-nos des de la perspectiva de la justícia social. Avui l’amo, una empresa, ens diria que actuar com Jesús és la ruïna de l’empresa. Un treballador ens diria que s’han de respectar les hores treballades. Quan Jesús comença dient: “Amb el Regne del Déu... Amb el Regne del cel passa...”

El llenguatge de les paraules emprat per Jesús pertany a un gènere literari; com Les Faules d’Isop. El marc de la referència és el Regne de Déu, no el camp del veí.

És molt probable que els deixebles, mentre anàvem seguint el relat, es fessin preguntes. Es tractava d’això. ¿Aquí se li acut llogar personal quan només falta una hora de sol per treballar? La sorpresa és justament aquesta: tothom espera que l’amo actuarà amb justícia i pagarà a cadascú segons les hores treballades. I la sorpresa més grossa encara és més gran: tots cobren igual! Això no és justícia! Allò que pretén Jesús és justament provocar els oients. Certament ho aconsegueix.

Al principi, no ho passem per alt, l’evangelista ha dit: “Amb el Regne del cel passa...”. El pla salvador de Déu promet la vida eterna, i no pot donar una vida eterna als darrers i dues vides eternes als de primera hora. No! Per a ells, els que murmuraven de Jesús, eren els fariseus, que eren els únics que creien que tenien dret als dons de Déu... Hi tenen dret tots, els que diuen sí a l’hora que sigui! Els pecadors i publicans també. Jesús fa una crida universal. I així tothom pot rebre l’alegria de l’Evangeli. La paràbola parla de “Regne de Déu”, no de sous.

Hi ha gent que voldria viure sense treballar. Això és molt senzill. Vivim, en part, la cultura de la subvenció. La cultura de l’esforç està en crisi. Per la misericòrdia i la bondat de Déu tots som cridats a la vinya del Senyor; alguns des del primer moment, i hem tingut aquesta sort (perquè suposo que és una sort), la immensa sort i immerescuda sort de tenir fe des de primera hora; i tenim segura la recompensa del nostre esforç, de saber que Déu ens estima, que és una sort, la sort de passar tot el dia amb l’esperança que Déu ens ha donat; d’altres potser mai, o només al final de la vida, descobriran l’amor de Déu que vol feliços a tots, perquè tots som els seus fills.


Ara nosaltres, com sant Pau, us ho demano (com deia ell) que portem una vida digna de l’evangeli de Jesucrist; que no visquem de ser cristians com una càrrega feixuga, com un pes, com un dia de segar. Una vida que ens fa renunciar a tot allò que és bo de la vida, pensem. Què és com, a vegades, alguns ho fan així. Ben el contrari... que Déu ens estima i també contents que Déu estimi a tothom, també els de darrera hora, també a aquells que jo no estimo. Qui pot posar límits a l’amor? I si és l’amor de Déu, encara menys.

diumenge, 14 de setembre del 2014

Lectures i homilia de la festa de l'Exaltació de la Santa Creu

Aquella creu que fou instrument de mort, per Jesús ha esdevingut font de vida. Per això ho celebrem no com si fos Divendres Sant, sinó com una festa.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre dels Nombres (Nm 21,4b-9)
En aquells dies, tot fent camí, el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès. Deia: «Per què ens vau fer sortir d’Egipte, si hem de morir en aquest desert? No hi ha pa ni aigua, i ja estem fastiguejats d’aquest menjar tan miserable.» Llavors el Senyor envià serps verinoses que els picaven, i molta gent moria. El poble anà a trobar Moisès i li digué: «Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu. Prega el Senyor que ens tregui aquestes serps.»
Moisès pregà pel poble, i el Senyor li digué: «Forja una imatge d’aquestes serps i posa-la en forma d’estendard. Els qui hauran estat picats, si la miren, salvaran la vida.» Moisès va fer una serp de coure, la va posar en forma d’estendard, i tothom qui havia estat picat, si mirava la serp de coure, salvava la vida.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 2,6-11)
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 3,13-17)
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.»
Homilia:
L’origen de la festa d’avui, l’Exaltació de la Santa Creu, és antiga a l’Església. Prové de quan es va dedicar a Jerusalem la basílica del Calvari i també la del Sant Sepulcre. Parlo de l’any 335.

La creu del Senyor exalçada és el centre de tota vida cristiana i em diem el símbol del cristià. Ens porta sempre el record d’un Divendres Sant quan Jesús, a la creu, manifesta el triomf de l’amor. L’amor de Déu ha arribat fins aquí. “No hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per a aquells que s’estimen”.

Aquella creu que fou instrument de mort, per Jesús ha esdevingut font de vida. Per això ho celebrem no com si fos Divendres Sant, sinó com una festa.

El llibre dels Nombres, a la primera lectura, ens ha narrat aquella escena de la imatge de la serp penjada dalt d’un pal; i Moisés, que fent-ne un estendard, prefigura la imatge de Jesús penjat a la creu. Aquesta imatge és represa per Jesús en el seu diàleg amb Nicodem. Per sant Joan, la creu i la Pasqua són un mateix misteri. L’evangelista fa servir la mateixa paraula per parlar de la mort en creu i de la resurrecció quan diu en un lloc i a l’altre: “Crist fou enlairat”.

La Pasqua, doncs, no esborra la creu, la transforma. I la transforma en generadora de vida. A la missa, quan el sacerdot enlaire i mostra als fidels el pa consagrat, l’acompanya amb aquestes paraules: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el que lleva el pecat del món”. I tots som convidats a fixar la mirada en Jesucrist que se’ns dóna com aliment de vida eterna per la seva mort.

La imatge de la serp és ben expressiva. També nosaltres recordem que Déu no ens ha abandonat, com no va abandonar el poble d’Israel al desert... encara que s’ho creien. També avui continua fent-nos costat i compadint-nos de nosaltres, el nou poble de Déu. Malgrat que, com aquell poble d’Israel, molt sovint, massa sovint, ens queixem de les nostres desgràcies i a Déu el fem responsable dels nostres mals. La resposta als mal del món, molta gent, dissortadament, distorsiona la imatge de Déu. No ens salva Déu traient-nos els perills del camí, sinó ajudant-nos a superar-los, com ho feu amb Jesús en la seva mort en creu. Déu no ens clava a la creu... però tampoc ens en desclava. Com al seu fill malgrat els retrets dels jueus: “Si ets fill de Déu, baixa de la creu”. La creu és vençuda per Jesús justament perquè no en baixa, l’accepta; és l’obra dels homes. Només així serà vençuda la mort. La mort amb la mort ha estat vençuda.

És amb la seva resurrecció que ha desposseït la creu del seu poder. I ara, la creu ha esdevingut causa de la nostra salvació, si la sabem mirar i endevinar des dels ulls de la fe.

La creu, la de Jesús i la nostra, té una doble mirada. És el que escoltarem en el prefaci de la festa d’avui; diu: “Heu fet que ens vingués la vida d’allà on mateix en vingué la mort. I aquell que vencia en un arbre, també en un arbre fos vençut”.

La creu és instrument de mort per a Jesús i és instrument de vida per a tots nosaltres. Diu Jesús: “Qui perdi la vida per mi la recuperarà. I una vida per a sempre”.


diumenge, 7 de setembre del 2014

Lectures i homilia del diumenge 23 de durant l’any

No ens reunim aquí cada diumenge perquè som perfectes, sinó perquè som creients.
És la fe en Jesucrist que ens permet entendre i ens mou a perdonar. Perdonem el germà perquè nosaltres també hem de demanar perdó i volem ser perdonats.
Mn. A. Roquer. 
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 33,7-9)
El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,8-10)
Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix.
Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,15-20)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
»Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.»
Homilia:
Segons ens ha dit l’Evangeli hem d’arribar a aquesta conclusió: l’Església, la comunitat dels creients, no és una comunitat de sants! És una comunitat de pecadors perdonats. L’evangeli d’avui, clarament, ens ho ha dit: els cristians no som els millors. Què ens pensàvem? L’Església està formada per persones, homes i dones, que se saben pecadors... i el que no se sap pecador no sap què és! També, però, amb la capacitat d’entendre i de perdonar a aquells que demanen perdó.

Recordem que tota celebració, la d’avui també, comença demanant perdó: “Senyor, tingueu pietat”. No em digueu que diem una mentida si no som pecadors.

Jesús no somia una comunitat sense problemes ni sense defectes. “Si el teu germà peca...”. Reconèixer la nostra feblesa no és de perdedors, és de realistes. No ens jutgem, ens acollim des del perdó, ens acollim per la misericòrdia de Déu. El pecador no és un estrany, és un germà (“Si el teu germà peca...”).

No ens reunim aquí cada diumenge perquè som perfectes, sinó perquè som creients. És la fe en Jesucrist que ens permet entendre i ens mou a perdonar. Perdonem el germà perquè nosaltres també hem de demanar perdó i volem ser perdonats.

Allò que manifestem aquí amb la nostra presència és la nostra fe. És la fe que ens permet creure que allò que és impossible als ulls humans és possible als ulls de Déu. L’ambient de germanor ha de ser la nota que ens defineix: “Si el teu germà peca...”. Jesús ressuscitat és qui presideix la nostra reunió cada diumenge amb tota la força de vida i de perdó. L’evangeli ens ha revelat la realitat d’una comunitat de germans (“Si el teu germà peca...”). Una comunitat de creients, però de creients pecadors.

Però la nostra societat d’avui té una forta empremta d’individualisme, més que no pas de sentit comunitari. Em sembla que no cal que expliquem detalls. Avui acostumem molt a anar a la nostra. Pel que sembla, a les primeres comunitats cristianes no els preocupava massa el nombre; quants eren, que si són molts o que si són pocs. Allò que val és si som allò que Jesús volia que fóssim, pocs o molts!
“On hi ha dos o tres reunits en el meu nom...”. Això és el què val. Reunits en el seu nom! A l’Església no s’hi està per un costum, ni per una mania personal, ni per una inèrcia, ni per una por. Som aquí reunits en el seu nom. Tots, bons i no tan bons; alimentant-nos de la seva paraula; és un aliment que necessitem.

I aquí anem fent el nostre camí d’aquí caic i allà m’aixeco. Amb debilitats, amb por, però amb una fe en el seu Evangeli. Aquí fem experiència de Jesús, el que perdona. Aquí descobrim el nucli central de la nostra fe, reunits aquí cada diumenge fem experiència del Senyor ressuscitat. “Quan dos o tres es reuneixen en el meu nom -i aquí estem reunits en el seu nom- jo sóc en mig d’ells”.


Sempre ens ha preocupat més la quantitat que la qualitat, quan l’Evangeli ens diu que amb dos n’hi ha prou. No fem volar coloms, no somiem truites. La vida i tota renovació de l’Església sempre comença en el cor de dos o tres que es reuneixen, això sí, en el nom del Senyor ressuscitat.