diumenge, 29 de juny del 2014

Lectures i homilia de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau.

Pere i Pau foren encarregats de difondre i d’enfortir la fe de les seves comunitats. Cada cristià, cada comunitat, s’ha d’atrevir a fer possible que l’Evangeli arribi avui a tot arreu. I això, avui, no depèn de Pere ni de Pau, depèn de nosaltres!
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 12,1-11)
En aquells dies, el rei Herodes detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan, i quan s’adonà que això era ben vist dels jueus, féu agafar també Pere. Eren els dies dels Àzims. El féu tancar a la presó i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats, amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble després de Pasqua. Mentre Pere era a la presó ben vigilat, la comunitat pregava Déu per ell sense parar.
Herodes ja anava a fer-lo comparèixer, però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats, lligat amb dues cadenes, i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó, tot d’una l’àngel del Senyor es presentà, i la cambra s’omplí de claror. L’àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué: «De pressa, aixeca’t!» I les cadenes li caigueren de les mans. Li digué: «Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.» Pere ho va fer, i l’àngel va afegir: «Pren el mantell i segueix-me.» Pere sortí a fora i el seguia, sense saber que això que l’àngel feia era de veritat; es pensava tenir una visió. Passaren la primera guàrdia, passaren la segona, i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat. La porta s’obrí tota sola, i ells sortiren, anaren fins a la primera cantonada, i l’àngel el deixà. Llavors Pere, tornant en si, digué: «Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel i m’ha alliberat de les mans d’Herodes i de tot el que el poble dels jueus esperava contra mi.»
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2 Tm 4,6-8.17-18)
Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
El Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,13-19)
En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?» Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes.» Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Simó Pere li contestà: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu.» Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la Mort no li podran resistir. Et donaré les claus del regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel.»
Homilia:
Des dels primers segles de l’Església s’ha celebrat, tal dia com avui, la festa dels apòstols, tots dos junts, Pere i Pau. Que enguany, justament, fins i tot preval davant de la litúrgia del diumenge, i més a Reus que a sant Pere el tenim per patró.

La celebració d’avui ens pot servir per recordar, millor dit, per reviure la nostra fe; que es fonamenta no sobre una opinió personal, es fonamenta sobre la fe de Pere i de Pau. Bon fonament! Ells, fidels a la missió rebuda, anunciaren l’Evangeli a tots els pobles, i aquest Evangeli, generació rere generació, ha arribat fins a nosaltres. Així ho hem dit a l’oració del començament: “Concediu a la vostra Església de seguir sempre els ensenyaments d’aquells que la iniciaren en al fe”. I en el “Crec en un Déu...” diem cada diumenge: “Crec en l’Església, santa, catòlica i apostòlica”: dels apòstols!

També sant Pere i sant Pau són grans perquè posaren la seva vida al servei de la fe. Tots dos, homes senzills, amb les seves dificultats, amb les seves limitacions, les seves debilitats, i fins i tot els seus pecats (recordeu les negacions de Pere, i Pau que perseguia cristians) amb tot capacitats per Jesús per seguir sempre aquell que ha portat al món la Bona Nova.

En la mesura que deixem entrar Déu a la nostra vida, també nosaltres, gent senzilla, però com els apòstols podem ser grans si avancem en el nostre camí sobretot de fidelitat a Jesucrist. Com sant Pau podem ben dir: “Sé de qui m’he fiat”.

Tots els batejats formem part de l’Església. No som seguidors de Jesús de manera aïllada, ni per gust, sinó congregats per una mateixa fe tots junts. Celebrem una mateixa Eucaristia, perseverem en la mateixa predicació de la Paraula de Déu i, com diem en l’oració final, també en la partició del pa i en la doctrina dels apòstols. Una unitat que no és uniformitat sinó que permet diferències; com hi havia diferències entre Pere i Pau. Però no es recolzen aquestes uniformitats en el Pere pescador, ni en el Pere pecador, sinó en el Pere creient. El pecat hi és. En Pere, en Pau i en nosaltres. Doncs que també hi sigui la mateixa fe.

La primera lectura del llibre dels Fets dels Apòstols ens presenta Pere empresonat i alliberat pel Senyor, com a fruit de la pregària de la comunitat dels fidels. A la segona lectura, Pau en la seva carta a Timoteu, com un testament ja de l’Apòstol, fa una breu recopilació de la seva vida, conscient que ha arribat ja al final: “He lluitat el noble combat de la fe”. Finalment l’Evangeli torna a dir que Pere és el cridat a ser pedra sobre la qual es fonamenta l’Església.


Pere i Pau per les seves històries personals i per la missió que els fou confiada presenten el model de tot cristià. Pere i Pau foren encarregats de difondre i d’enfortir la fe de les seves comunitats. Doncs bé, que ho continuïn fent entre nosaltres, com recorda el papa Francesc, successor avui de Pere, en la seva successió apostòlica de joia de l’Evangeli; diu: “Cada cristià, cada comunitat, s’ha d’atrevir a fer possible que l’Evangeli arribi avui a tot arreu”. I això, avui, no depèn de Pere ni de Pau, depèn de nosaltres!

dimecres, 25 de juny del 2014

Homilia de la missa de l’aparició. Missa votiva de “Santa Maria, Reina i Mare de Misericòrdia”

Ella amb la seva gràcia enriqueix la nostra pobresa,
amb la seva força enforteix la nostra debilitat.

Mossen A. Roquer
Homilia:
Aquesta missa votiva que estem celebrant de “Santa Maria, Reina i Mare de Misericòrdia” té, d’entrada, dos títols, cadascun d’ells ple de tendresa: Reina i Mare.

Com a reina dóna ple sentit a la figura profètica de la reina Ester. Amb el títol de mare tots ens sentim fills perquè tots som objecte de la seva misericòrdia maternal. Amb aquest títol ja l’anomena així l’abat de Clounie, sant Abdó. “Ella ha estat, diu, la mare de misericòrdia en el seu fill Jesucrist”. I també la podríem anomenar mare clementíssima, mare plena de tendresa, mare de l’amor.

Ella, al cel, presenta al seu fill les necessitats de tots els fidels, com quan era a la terra va pregar pels esposos de Canà: “No tenen vi”. Si demana “No tenen vi” en un casament, com voleu que no demani tot allò que necessitem per a la vida. Ella, com ningú, ha estat atenta a les necessitats veritables dels fills, que per això són els fills.

Així en el cant del Magníficat ella lloa per dues vegades el Déu ple de misericòrdia: “L’amor que té als qui creuen en Ell”, i també “Ha protegit Israel; s’ha recordat del seu amor”. Per això nosaltres cantem sempre amb Maria la misericòrdia de Déu.

Aquesta mare clement ha experimentat singularment la misericòrdia de Déu. D’ella digué el papa Joan Pau II: “D’una manera extraordinària va conèixer la misericòrdia de Déu, i acull tots el qui acuden a ella; i escolta el clam dels atribolats”. I així ho diem en el prefaci de la missa d’avui.

Ella amb la seva gràcia enriqueix la nostra pobresa, amb la seva força enforteix la nostra debilitat.

Avui, aquí, en aquest Santuari, donem culte adient a la Mare de Déu per haver-nos engendrat Jesucrist, misericòrdia visible del Pare. Això els de Reus ho entenem molt bé. Aquesta misericòrdia forma part important de la nostra història i de la història de la nostra ciutat; nosaltres sabem fins on ha arribat i a través de qui ha arribat la misericòrdia de Déu per a tots nosaltres.


I així avui encara ens podem sentit joiosos i agraïts perquè som testimonis de com Déu, a través de Maria, ens ha manifestat la tendresa del seu amor en la seva misericòrdia.

diumenge, 22 de juny del 2014

Lectures i homilia de la festivitat de Corpus Christi

Cada vegada que celebrem l’Eucaristia actualitzem,
fixeu-vos bé, la mort del Senyor en espera
del seu retorn gloriós...i això no es pot fer mai per costum. 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 8,2-3.14b-16a)
Moisès digué al poble: «Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments. T’afligí fent-te passar fam, però després t’alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Recorda’t del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d’Egipte, un lloc d’esclavatge; que t’ha fet passar per aquest desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i d’escorpins, una terra eixuta, sense aigua, on per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura, i t’hi alimentava amb el mannà, que els teus pares no coneixien.»
aLectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,16-17)
Germans, el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és, potser, comunió amb la sang de Crist? El pa que nosaltres partim, no és, potser, comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol. Per això tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,51-58)
En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món.» Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»
Homilia:
La festa d’avui és, com sabeu d’alguna manera, el complement del Dijous Sant, ni que ara Corpus el celebrem en diumenge.

El llibre del Deuteronomi ens ha recordat les paraules que repetí Jesús a les Temptacions al desert: “L’home no viu només de pa”. Sant pau referma la identitat de l’Eucaristia al participar tots, justament, “d’un mateix pa”. “El calze no és comunió amb la sang de Crist? El pa no és comunió amb el cos de Crist?”. L’Evangeli remarca tres afirmacions que cal subratllar: “Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”. O sigui: l’Eucaristia com a font de vida! Com a penyora i garantia de vida... i eterna.

L’Eucaristia és l’eix central de la nostra fe i l’objectiu de l’esperança. I potser no sempre ha ocupat el lloc que cal. L’Eucaristia és més que una obligació de cada diumenge, és més que una devoció particular, és més que el sagrament que tenim obligació, al menys, de rebre una vegada a l’any. El concili Vaticà II la definí com la font d’evangelització. I així ocupa el lloc que li correspon en la vida de tot cristià. “Un sopar que enamora” el va definir sant Joan de la Creu.

Per a que l’Eucaristia sigui valorada com cal convé tenir cura de com la celebrem i amb quin esperit anem a la celebració. Que no quedi relegada simplement a un costum: tenim el costum d’anar a missa el diumenge. Tenim el perill, com en tot, de l’acostumament com diu el papa Francesc, i afegeix: “L’acostumament porta a la indiferència, i la indiferència a la passivitat”. L’Eucaristia de cada diumenge pot ser un costum. I quan menjar el cos de Crist és el costum... ja no té gust de res! Com la sal, que si no sala ja la podem llençar.

Cada vegada que celebrem l’Eucaristia actualitzem, fixeu-vos bé, la mort del Senyor en espera del seu retorn gloriós... i això no es pot fer mai per costum. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia reconeixem la seva presència sagramental en el pa i el vi consagrats, però pot ser que aquesta quotidianitat ens passi una mica per alt, ho donem per sabut, i ens passi per alt tot el gran misteri que inclou, i és per això que l’Església instituí la festa de l’Eucaristia, avui, coneguda popularment com la festa de Corpus, del cos.

I així exalcem, lloem, agraïm i adorem el Crist que volgué quedar present entre nosaltres en el pa i el vi. El pa eucarístic, pa baixat del cel, no és com el pa dels hebreus, ells van morir, sinó que “qui menja aquest pa viurà per sempre”. Ho ha dit Jesús. Qui menja el cos de Crist viu de la seva vida immortal: “Jo sóc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre”.

I l’Eucaristia és comunió, unió comú. “Tots el qui mengem el mateix (dirà sant Pau) formem un sol cos”. El pa es llesca i es reparteix però és un sol pa.

La bona comunió no es pot qualificar com a bona per la força emocional i emotiva que jo em sento a la celebració, ni per la quantitat d’assistents a la celebració; com una bona celebració no es mesura pels participants, sinó sobretot per quin profit pràctic en traiem. Només es pot valorar amb el gran compromís que això comporta. Això sí que és participar en l’Eucaristia.


Doncs que el Senyor ens ajudi a valorar, com cal, tota celebració de l’Eucaristia, avui i cada diumenge.

diumenge, 15 de juny del 2014

Lectures i Homilia de la festa de la Santíssima Trinitat

Creure i donar glòria al Pare, i al Fill i a l’Esperit Sant
és treballar per fer possible el seu projecte d’amor,
el seu regne, que és un regne d’amor, de vida i de pau. 
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 34,4b-6.8-9)
En aquells dies, Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí, tal com el Senyor li havia manat. Portava a les mans les dues tauletes de pedra. El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom. Moisès s’estigué allà amb ell. Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor.» Moisès es prosternà tot seguit, l’adorà amb el front fins a terra, i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, vingueu vós mateix a acompanyar-nos. És veritat que és un poble rebel al jou, però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 13,11-13)
Germans, estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau. Us saluda tot el poble sant.
Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 3,16-18)
Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.
Homilia:
Creiem en un Déu que és trinitat. Així ho confessem en “el crec en un Déu...” cada diumenge.

Distingim cadascuna de les tres persones: “Crec en un Déu, Pare totpoderós; crec en un sol Senyor, Jesucrist; i crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i font de vida”. Així ho manifestem a la nostra celebració dominical. I en tota celebració ho manifestem també repetidament: quan comencem la celebració “en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”; l’acabem beneint el poble en nom de “Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”.

Més enllà del què és la Trinitat de Déu en sí, les lectures d’avui ens parlen d’un Déu proper, present en la nostra vida sobretot des del Baptisme ja que forem batejats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit.

Si fem de la Trinitat només un misteri inabastable podem perdre de vista la Trinitat com a realitat d’amor, que és el que ens interessa. És que l’amor és un misteri també. El misteri de la Trinitat no l’hem de veure només com un simple misteri especulatiu, entenedor només per tècnics i superdotats intel·lectualment; l’hem de veure sobretot com el que realment és: un Déu desbordant de vida i d’amor, i compartint aquesta vida i aquest amor amb tothom que estima.

Moisés escolta el Senyor que s’autodefineix així: “Sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. I sant Pau ens ha parlat del Déu de l’amor i de la pau. I a l’evangeli hem escoltat: “Déu envià el seu fill al món no per condemnar el món sinó per salvar-lo”.

I així queda ben clar que si Déu és amor salvador, només hi ha una resposta: respondre a l’amor estimant. Donar glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit, és treballar per fer possible un amor més ferm en el nostre món. Així, i només així, la Trinitat de Déu, lluny de quedar-se en una afirmació freda de Teologia, una afirmació de pensament abstracte, inabastable, és convertirà en una relació vital d’amor agraït.

Si un dia entenguéssim el misteri de la Trinitat, automàticament, aquell dia deixaria de ser misteri. Que no acabem mai d’entendre el misteri de la Trinitat? És normal: només Déu és Déu. Allò que sí que podem entendre és fins on Déu ens ha estimat. I això quan ho entenem només té una resposta: la nostra capacitat també d’estimar. “Estimeu-vos (diu Jesús al Darrer Sopar) com jo us he estimat”.

Creure i donar glòria al Pare, i al Fill i a l’Esperit Sant és treballar per fer possible el seu projecte d’amor, el seu regne, que és un regne d’amor, de vida i de pau. I així, el misteri de la Trinitat de Déu, lluny de quedar-se en una afirmació freda, abstracta, inabastable, es transformarà en una manera de viure i d’entendre l’amor de Déu per tots nosaltres.

No se’ns demana que entenguem el misteri. Se’ns demana que confessem la nostra fe i la manifestem amb la nostra manera de viure.


Deixeu-me dir, com ens ha dit avui sant Pau: “La gràcia de Nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i el do de l’Esperit Sant siguin avui i sempre amb tots vosaltres”. I dient això ja no cal dir res més, ja ho hem dit tot. Ara el què cal és que no només ho diem, sinó que ho creguem i ho visquem. I aquí sí que hem de dir: Amen, que així sigui!