Plaça del Santuari, s/n. 43205 REUS. Telèfon: 977 750 307
Adreça electrònica:"santuarimisericordiareus@hotmail.com" "santuaridemisericordia@gmail.com"
********************************************************

diumenge, 4 de maig de 2014

Lectures i homilia del diumenge 3r de Pasqua

“El reconegueren al partir el pa”;
com avui, com cada diumenge.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Fets 2:14, 22b-33)
El dia de Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la seva veu i digué a la gent: «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles prodigis i senyals. Tots ho sabem prou. Doncs bé, d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia: “Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu que es corrompi el qui us estima. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.»
«Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepulcre que avui encara podem veure. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la resurrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos’. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu.» 
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 1:17-21)
Estimats: vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer ditincions. Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món. Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sino amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte. Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança. 
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 24:13-35)
Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. El els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa. 
Homilia:
En el camí d’Emaús, i també en el camí de la vida, Jesús parla a l’oïda i parla al cor.

Sentir per l’oïda tot allò que diu també ho poden sentir els que no hi creuen. Només és des de la fe que s’escolta amb el cor; només aquells que escolten amb el cor l’entenen. Quan el soroll de la nostra societat tan atabalada, tan contradictòria, ja omple el nostre cor, no podem escoltar la seva paraula, ni amb l’oïda ni amb el cor.

Una paraula que a vegades fa pessigolles, certament, però que sempre aclareix els dubtes, sempre és una paraula de consol. “Els nostres cors s’enardien en sentir la seva paraula pel camí” diuen els d’Emaús. Mai no podrem deixar d’escoltar aquella paraula que ens obre el sentit de les nostres alegries i el perquè dels nostres dolors.

Cada diumenge el Senyor ens parla, cada diumenge seu a taula aquí amb nosaltres, i Ell ens parteix el pa. I aquí, a la nostra taula, a la seva taula, de cada diumenge, com ahir a la taula d’Emaús, nosaltres li diem “Queda’t amb nosaltres que s’ha fet tard”. Desvetlleu la nostra fe, afermeu la nostra esperança perquè també nosaltres avui us reconeguem en la vostra paraula i al partir el pa.

No podem dir com els dos deixebles que estan de tornada de tot: “Nosaltres esperàvem... Nosaltres ens crèiem... Nosaltres pensàvem que...”. I Ell ens tornarà a dir. “Si que us costa d’entendre”. El nostre camí d’Emaús, en el nostre camí de la vida, els que han tingut la sort de fer l’experiència de la proximitat de Jesús, d’escoltar aquí la seva paraula sense cansar-nos, de seure amb Ell a taula, de fer memòria de fins on Ell ens ha estimat i de com ens continua estimant... I això ho hem de valorar. Ens sentim encoratjats per poder-ho dir fins i tot a tothom. No podem amagar la veritat. Si hem viscut a fons aquesta experiència hem de ser missatgers de la seva Bona Nova.

Els poderosos d’avui, i els d’ahir, els de sempre, se’l treuen del davant però el Déu de la vida hi ha donat la raó. I això és el que convé. Només el camí de Jesús porta a la vida. A la oposició d’allò que han fet els homes (“Vosaltres vau matar...”) hi ha la força de l’obra de Déu. Malgrat el pecat de l’home, el projecte de Déu no el para ningú; a un preu car, això sí. Per a que mori el pecat Ell ha de morir a la creu, però la vida és patrimoni de Déu, i Ell ens torna a dir “Si que us costa d’entendre”. “És que nosaltres esperàvem...”.


I quan es comença a fer fosc, sempre hi ha moments a la vida que se’ns fa fosc, ells li diuen “Queda’t amb nosaltres”. Hauríem de ser capaços de veure que encara que se’ns faci fosc Ell és amb nosaltres. I quan ho descobreixen al partir el pa ja no els cal cap altra presència que el pa partit, com avui en l’Eucaristia. El pa de l’Eucaristia ens obre ells ulls de la fe que són els que hi veuen més clar. La visió de la fe arriba sempre molt més endins que la visió dels ulls. Quan hi veiem amb els ulls de la fe ja no ens cal cap més visió per entendre-ho tot. I aquí el tenim cada diumenge. “Mireu l’anyell de Déu”; i en aquell moment se’ns obren els ulls i el cor, i el reconeixem. “El reconegueren al partir el pa”; com avui, com cada diumenge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada