diumenge, 28 de juliol del 2013

Homilia del diumenge 17 de durant l’any

El desig de Déu de ser el nostre pare ha de trobar en nosaltres el desig de ser els seus fills.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 18,20-32)
En aquells dies, el Senyor digué: «Quin clam tan fort a Sodoma i a Gomorra! Que n’és de greu el seu pecat! Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta com ho denota aquest clam que m’arriba. Si no és tota la ciutat, vull saber-ho.» Els dos homes que acompanyaven el Senyor se n’anaren en direcció a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant el Senyor. Llavors Abraham s’acostà i digué: «De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos. Els faríeu desaparèixer? No perdonaríeu la població per amor dels cinquanta justos que hi hauria? Mai de la vida no podreu fer una cosa així! Fer morir el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Vós que judiqueu tot el món, us podríeu desentendre de fer justícia?» El Senyor respongué: «Si trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaré tota la població.»
Abraham insistí: «Encara goso parlar al Senyor, jo que sóc pols i cendra. Suposem que, per arribar als cinquanta justos en faltessin cinc. Per aquests cinc que falten, destruiríeu tota la ciutat?» Ell contestà: «No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.»
Abraham li tornà a parlar: «Suposem que només n’hi hagués quaranta.» Li respongué: «No ho faria per consideració a aquests quaranta.» Abraham continuà: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo: Suposem que només n’hi hagués trenta.» Ell respongué: «No ho faria per consideració a aquests trenta.» Abraham insistí: «Encara goso parlar al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint.» Ell contestà: «No la destruiria per consideració a aquests vint.» Abraham insistí de nou: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada: Suposem que només n’hi hagués deu.» Ell respongué: «No la destruiria per consideració a aquests deu.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 2,12-14)
Germans, pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar, perquè heu cregut en el poder de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts. Vosaltres éreu morts per les vostres culpes i perquè vivíeu com incircumcisos, però Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 11,1-13)
Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles.» Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació.»
Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»
Homilia:
Ja heu vist que el tema central avui de les lectures, bàsicament de la Primera i de l’Evangeli, és la pregària. I, sobretot, l’Evangeli, amb el Parenostre, pregària per excel·lència de tot cristià.

S’ha de ser molt agosarat per dir a Déu “Pare nostre”. Que una cosa és dir i una altra cosa és fer allò que diem. Ningú com el cristià s’ha adreçat a Déu dient-li “Pare”. Això vol dir que gosem creure que som estimats per Déu com a fills; si és així, la nostra resposta sempre serà estimar-lo com a pare. Que som fills, Jesús ho deixa ben clar quan diu a Maria Magdalena, després de la resurrecció: “Pujo al meu Pare, i també al vostre Pare”.

L’evangelista sant Lluc, que és el que llegim enguany, ens ha transcrit un Parenostre que no és el que normalment diem. Normalment el que diem és la versió no de Lluc sinó de l’evangelista de sant Mateu.

Abans de demanar a Déu per les coses que són necessàries per a nosaltres, demanem, vés per on!, per Déu. Que el seu nom sigui un nom “Sant”, per tant respectat. Que el seu Regne, el seu, s’estableixi a la terra. I que es faci la seva voluntat; la seva voluntat... que prou que ho sabem no sempre coincideix, per desgràcia, amb la nostra. I després ja podem demanar per nosaltres: “el pa de cada dia...”. Per què demanem el pa que ja tenim? És que ho diu en plural (“el nostre...”; no el meu). En la nostra demanda al Pare ho fem al Pare de tots i per això diem Pare nostre i no pare meu; i a l’hora de compartir sabem si som de veritat germans.

Déu que és pare de tots ens ha demanat a tots. I potser per això, també, hem de demanar el perdó (“Perdoneu les nostres culpes”). I aquí sí que ens apreta la sabata. “Perdoneu tal com nosaltres perdonem”. Potser fora millor dir-ho així: Feu que aprenguem a perdonar tal com vós ens perdoneu a nosaltres. Qui és pot atrevir de demanar el perdó si ell no és capaç de perdonar?

“I feu que no caiguem en la temptació”. Mireu que el que demanem no és no tenir temptacions; és impossible, som humans; sinó no caure-hi ingènuament, perquè caure en la temptació sempre és una ingenuïtat. Potser fora millor dir Feu que coneguem i reconeguem el vostre amor i serà la manera de no caure en la temptació. Ara ja podem entendre tot el que significa aquella munició de la celebració de la missa abans del Parenostre.

Demanem una cosa: “Fidels a un manament del Salvador”, subratllo la paraula fidels; i afegim: “Gosem dir”. Fins que no ens fem capaços d’aquesta paraula (gosem: ens atrevim) no podem dir el Parenostre. Dir el Parenostre és un atreviment. Si és una gosadia, és tan fàcil no fer allò que diem! Però sí, ho hem de dir amb humilitat, i la humilitat genera confiança.

Si la nostra pregària és sincera, l’esperit que ens fa pregar ens mourà a compartir i a perdonar. Certament necessitem dir el Parenostre, moltes vegades! Però sobretot abans de participar plenament de l’Eucaristia.


El desig de Déu de ser el nostre pare ha de trobar en nosaltres el desig de ser els seus fills.