dijous, 25 de juliol del 2013

Missa de l’aparició. Festivitat de Sant Jaume.
La fe de l’apòstol Jaume ens portarà per camins nous, difícils potser a vegades, però camins segurs.
Mn. A. Roquer 
Homilia:
Sant Jaume, com ho sabeu, és un dels dotze cridats per Jesús a seguir-lo. I també és el primer dels dotze a donar testimoni d’allò que creu al preu de la pròpia sang. El seu martiri és la confirmació d’allò que diu “Obeir Déu és primer que obeir els homes”. Això ho havia aprés de Jesús i havia marcat tota la seva vida.

Així com el del Mestre, el seu camí el portarà al martiri, la nostra fe és la fe de l’apòstol Jaume. Fou ell que, segons la tradició, predicà l’Evangeli fins al Finisterre (el final de la terra). La seva fe, doncs, la nostra fe, és un tresor que portem en “gerres de terrissa”. Sempre amb perill que se’ns trenquin i se’ns vessi, com Jaume i Joan que demanen llocs de privilegi! Quina cosa de demanar a Jesús que ha de morir en creu. I el lloc de privilegi de tot cristià sempre serà el lloc de Jesús: donar la pròpia vida com a testimoni d’allò que creiem.

Sant Jaume ens recorda que som una Església apostòlica. I aquest honor s’ha de demostrar sobretot en la fidelitat. Una fidelitat que es construeix tenint com a base les nostres, ho hem de reconèixer, les nostres infidelitats, els nostres dubtes, les nostres pereses, les nostres febleses; però una fe capaç d’anar més enllà de tots els dubtes i de superar totes les febleses. És la fe que també demostren tots aquells sants que venerem i estimem.

Som tan pecadors com tothom. Amb tot, amb febleses i tot el Senyor ens estima, el Senyor ens ha elegit, el Senyor ens té confiança per seguir continuant el nostre camí de fe. Camí no fàcil però camí segur, com el camí dels estels, el Camí de sant Jaume. I tot camí cansa, i així queda ben clar que el poder que tenim ve de Déu i no pas de nosaltres.

Els darrers anys ha agafat un protagonisme molt particular el Camí de sant Jaume. Un camí que esdevé referència per a creients, agnòstics, no creients... però per a tothom que busca alguna cosa. Perquè el que camina busca alguna cosa. Una setmana, quinze dies, un mes... suposa una dedicació, una entrega; i sobretot un objectiu a assolir. Uns dies per tastar les nostres limitacions; per tastar, per altra part, la fermesa del que ens hem proposat. Dies de silenci, de pensar, de compartir, d’esforç... fins a trobar aquell que digué “Jo sóc el camí”, i amb aquest camí trobar la veritat de la vida.

Que sant Jaume ens guiï sempre pel camí amb tots els entrebancs que calguin, amb set, amb cansament, fins a trobar-nos, que això és el que ens hem proposat, amb aquell que és la veritat.


La fe de l’apòstol Jaume ens portarà per camins nous, difícils potser a vegades, però camins segurs.