diumenge, 16 de juny del 2013

Homilia del diumenge 11 de durant l’any

Jesús ens ha portat un Déu que té el perdó com a màxima expressió d’amor.
Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 12,7-10.13)
En aquells dies, Natan digué a David: «Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül. He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones, t’he donat el poble d’Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors. ¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor cometent això que és malvist per ell? Has fet matar Uries, l’hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.»
David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor.» Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Ga 2,16.19-21)
Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei, sinó només perquè ha cregut en Jesucrist. Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d’haver cregut en Crist, ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei.
Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi. No vull refusar la gràcia de Déu: Si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort inútilment.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 7,36-8,3)
En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.» Jesús li digué: «Simó, t’he de dir una cosa.» Ell li contestà: «Mestre, digueu.» Jesús continuà: «Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?» Simó li respongué: «Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells; tu no m’has rebut amb un bes, però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m’has ungit el cap, però ella m’ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els altres que eren a taula començaren a pensar: «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?» Digué encara a la dona: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»
[Després d’això Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu. Anaven amb ell els dotze i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes i s’havien posat bé. Maria, coneguda amb el nom de Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.]
Homilia:
Ara no sé perquè he de fer un comentari d’aquest evangeli perquè l’hem entès tots! Eh que sí? Fa por fer certs comentaris de l’Evangeli perquè ens podem quedar més curts que l’Evangeli.

Aquest evangeli és de les pàgines més commovedores de Lluc. L’evangeli és ple de paraules i de fets que situen Jesús lluny, molt lluny!, del nostre món. I aquesta manera de fer de Jesús no és per fer edictes, per tenir fans que l’aplaudeixin, no! És la manera de fer que te Ell; una manera nova de mirar a les persones i de fer entendre, en allò que és possible, de qui és realment el nostre Déu.

Ho veiem ben clar en aquesta escena quan Jesús és convidat per un fariseu i on es cola una dona pecadora, que sembla, al menys a primer cop d’ull, que hi desentona, al menys en aquell lloc; el seu lloc és a la carretera de Salou!

El món religiós jueu hi queda ben retratat. Un fariseu fidel a la Llei, segur de si mateix, ben pensant, clarament decantat al món dels bons. Això li fa pensar que Déu estar a favor seu (Jo no sóc com aquesta dona)... quan només Déu pot dir qui és qui! A l’altra banda, la dona pecadora. Un clar contrast amb el fariseu. Ella no té lloc en aquell món. Per això es posa als peus de Jesús.

I aquí es posa de manifest, ben clar, el gran dilema: jutjar els altres i mantenir-se en la sospita que els altres són els dolents, nosaltres no! Jesús accepta el difícil dilema i obre la porta del perdó. Ell reconeix que pot perdonar.

I qui té mal, busca remei! Però només quan es reconeix el mal. Perdonar és reconèixer el mal; i és anar a fons del mal, no per amargar-lo o bé buscar-li disculpes, que això hi estem molt acostumats, sinó per buscar remei. No hi pot haver perdó si no es reconeix primer que hi ha pecat.

“¿Veus aquesta dona?” I tant que la veu! Allò que no veu el fariseu és la rebuda descortès que ell ha donat a Jesús, justament, quan ha entrat a casa seva. És el fariseu, en tot cas, que no sap qui és Jesús. El reny de Jesús (“Tu no m’has rebut amb un bes i m’has rentat els peus”)... una queixa dolguda. Jesús estima, i vol donar l’amor com a resposta. El fariseu no estima, la dona sí! I només amb amor tindrem sempre Déu a favor nostre. El perdó sempre serà la resposta més generosa de l’amor. I tots n’hem fet l’experiència, i més d’un cop. Jesús ens ha portat un Déu que té el perdó com a màxima expressió d’amor, a casa del fariseu o la creu (“Pare, perdoneu-los”).

Déu arrisca fins a les darreres conseqüències. Quan érem pecadors ens donà el seu Fill fins a donar la pròpia vida per nosaltres que no érem mereixedors de l’amor de Déu. El perdó no es mereix però sempre s’agraeix, és un do, és un regal.

La preocupació de Déu és el pecador, no l’obsessió pel pecat com fem nosaltres. El pecat té remei. El perdó no es mereix però es necessita tantes vegades! Pregunteu-ho a aquella dona! Una bona lliçó si la sabem aprendre.

Tantes vegades que ens sentim jutges i només veiem els pecats dels altres; i ens pensem que són dels nostres, en tots cas, aquells que pensen com nosaltres. Evidentment els bons! I no veiem que és més fàcil treure pecats que encomanar amor.

Cada dia se’ns pot dir: “Veus aquesta dona?” Per Jesús la verdadera confiança va més enllà d’aquella dona. El que ella va fer per amor posa de manifest el que Simó no va ser capaç de fer per temor (Què diran?).


Sant Pau que també fou un pecador perdonat, i agraït, ens ha dit: “M’ha estimat, i s’ha entregat ell mateix per mi. La vida que ara visc no és meva, és Crist que viu en mi.” I això és tot! I només així s’entenen les coses del tot.