diumenge, 12 de maig del 2013

Homilia de la festivitat de L’Ascensió del Senyor


El camp, en aquest temps, fa olor de farigola; Reus fa olor de roses; la festa de l’Ascensió fa olor de resurrecció i d’esperança.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)
Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (24,46-53)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.» Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.
Homilia:
La festa de l’Ascensió que es celebra avui ens ajuda a entendre, per tant també ens facilita poder viure amb fe, tota la plenitud de la Pasqua. Ens ho dirà el prefaci de la festa d’avui: “El mitjancer entre Déu i els homes no ha pujat al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó per a que tinguéssim la confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor”. Ens recorda que la nostra esperança malgrat les nostres febleses, les nostres limitacions, es troba en el fet que també nosaltres podem participar de la seva mateixa glòria: “Allà on sóc jo hi sereu també vosaltres”.

Avui escoltem aquests verbs: cantar, aclamar, admirar. I això no són paraules, són actituds que venen de la Pasqua. Sovint a les nostres celebracions litúrgiques potser els manca, i sense potser, un clima que manifesti plenament l’alegria, l’alegria profunda que l’Evangeli no es descuida de dir que tenien els apòstols el dia de l’Ascensió (“Se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”).

Jesús beneeix els seus, els que van creure en Ell. Jesús avui ens beneeix a tots nosaltres, els que creiem en Ell. També nosaltres som beneits. Cal una mirada de fe, que només la fe ens hi pot portar fins el final; només la fe ho entén tot. La seva Ascensió és garantia de la nostra anada amb Ell. Allà on ha arribat Ell, que és el cap, també nosaltres amb Ell, que som el seu cos, tenim l’esperança d’arribar. Jesús només serà plenament glorificat quan hi siguem tots nosaltres.

Amb Ell hem iniciat un camí nou que porta on és Ell, i així la seva absència física del nostre món no és un adéu, és un a reveure. Ha començat, això sí, un temps nou, el temps de la fe: “Feliços els qui creuran sense haver vist”.

Pujant al cel Jesús s’aparta dels seus, però només físicament. I ara ho entenem allò de “Jo estaré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”. Però és clar, tenim un cos i necessitem veure, tocar, sentir... I hem de viure de la fe, no dels sentits. A vegades la vista enganya.

L’Ascensió de Jesús al cel, la seva anada de retorn al Pare, és per a nosaltres un missatge que genera esperança. “Mantingueu ferma l’esperança que us dóna la fe que teniu” ens ha dit la segona lectura. Justament la seva Ascensió és garantia de la nostra; no és un comiat, és un fins demà si Déu vol. Potser després de la nit, a vegades una nit fosca, a vegades dura, de la vida present podem mantenir ferma la nostra esperança perquè Ell ha complert sempre les seves promeses.

Amb l’Ascensió ha començat aquell dia sense posta; millor dit, aquell dia sense posta ha arribat al seu punt més alt, ha arribat a la plenitud de la llum. Però de moment, de moment, toquem de peus a terra; amb tot el que això comporta de penes, de dol, de desenganys... toquem de peus a terra i això vol dir que no ensopeguem amb les pedres del camí però que tinguem els ulls sempre mirant més enllà, no mirant només on som, mirant on anem; i això ho fa tothom que camina i va a un lloc. Que el que ens cal no és errar el camí, sinó seguir el camí ara que sabem on ens porta.

Cal que ens preguntem seriosament i desitgem el que hem demanat a l’oració d’avui: “Concediu-nos el do d’una alegria santa”. Perquè l’Ascensió de Crist és també la nostra elevació.

Jo us convidaria avui a fer aquesta humil confessió: constantment toquem la simfonia inacabada de la glòria de Déu. El que ens convé és no quedar-nos, permanentment, en l’assaig general d’aquesta simfonia.

El camp, en aquest temps, fa olor de farigola; Reus fa olor de roses; la festa de l’Ascensió fa olor de resurrecció i d’esperança.